la nit de sant joan, però en gener

Com passa el temps! Diuen que ja fa trenta anys que els Dagoll Dagom passaren per València, per aquell mític lloc del carrer Quart, València Cinema, avui desaparegut, com tants altres, on tants i tantes joves ens iniciàrem –afeccionàrem- al teatre i descobrírem que el teatre en valencià podia venir de Barcelona o de València, però que no tenia res a veure en el que fins aquell moment havíem vist damunt d’un escenari.

Ahir, el teatre Olimpia a València posava damunt l’escenari “La nit de Sant Joan” de la mà d’un renovat Dagoll Dagom i un director valencià Carles Alberola. Muntatge amb què s’inaugurava, el passat setembre, un nou espai teatral a Barcelona: l’Artèria Paral•lel que, encara no coneguem, però que ja estem desitjant visitar-lo, igual que el renovat El Molino. A veure si finalment recuperen el Paral•lel com a espai dedicat a les Arts Escèniques, el Broadwai català que fóu fins els anys seixanta i que la piqueta s’ha endut per devant.

Ahir semblava que un bon grapat de progres dels setanta, amb llurs fills adolescents, ens havíem congregat tots al carrer sant Vicent, però aquesta vegada no anàvem de manifestació, no, ara estàvem a la porta de l’Olimpia, il•lusionats perquè anàvem a reviure temps passats, però sobretot anàvem a veure una obra de teatre musical que en el seu dia ens enamorà. Algunes cares conegudes, Joan Ribó entre altres, i alguns amics a qui no vèiem des de feia molt de temps.

El muntatge no ens decepcionà, tot el contrari, ens agradà, si més no, tant com quan érem joves. Fins i tot en moments concrets haguérem d’aguantar, per un costat, alguna que altra furtiva llàgrima, però per altre costat, no dissimulàrem les moltes rialles que ens provocaven els simpatiquíssims esquetxs de l’obra. I les cançons del Sisa, ai, les cançons! Música en directe i tots els actors i actrius cantant i ballant: un gran espectacle musical autòcton que res ha d’envejar als de la Gran Via madrilenya.

Durant tota la setmana es podrà veure l’obra a València, en castellà i valencià, incomprensible però cert, nosaltres optàrem per la versió original, com no podia ser d’altra manera, clar, en català. Fa trenta anys això ni ens ho plantejàvem, els grups catalans o valencians actuaven en català i punt. Ara, “como somos bilingües”... En fi, coses que ens ha portat l’estatutet.

I per acabar, no sé si els meus antics alumnes de teatre, aquells i aquelles de La Caterva a l’IES Josep Segrelles d’Albaida, s’hauran enterat d’aquesta actuació dels Dagoll Dagom, però si han tingut la sort d’assabentar-se’n i d’assistir-hi, hauran recordat, també, moments que compartírem amb aquest muntatge, que nosaltres férem com a propi i que, amb gran èxit, titulàrem “Quina nit”. Ara, si la tecnologia m’ho permet, deixe per al vostre gaudiment, un vídeo de la representació de La nit de Sant Joan.

no han sabut estar a l'altura

M’he quedat decepcionat! Enric Valor es mereixia molt més. I si no ha estat capaç l’AVL de fer arribar al gran públic, mitjançant aquesta exposició, la grandesa de l’escriptor de Castalla, qui, sinó, ho pot fer? Està clar: la Universitat una vegada més; com ho va fer, en el seu dia, amb Joan Fuster. Però no deixa de molestar-me que l’Acadèmia, malgrat la bona voluntat que ha demostrat, no haja estat a l’altura de les circumstàncies.

Un bon grapat d’edicions dels llibres d’Enric Valor, edicions, algunes d’elles, bastant rares i que sempre resulta curiós observar, així com l’evolució dels dissenys, maquetacions i, en definitiva, el pas dels temps que tot ho deteriora, però no sense deixar, gratament, cert alè de sentimentalisme. I això és pràcticament tot el que anem a veure en aquesta inprescindible exposició.

Magnífic el DVD, tot s’ha de dir, però incomodíssim el lloc on s’hi projectava; estàvem estrets, asseguts en bancs de fusta i de costat, amb la qual cosa acabes amb mal de coll, de cul i d’esquena, cosa que fa que no gaudesques el que cal de la projecció.

L’exposició acaba amb el despatx personal de l’autor de les “rondalles”, amb algun objecte personal damunt la taula i, naturalment, a una perxa, l’abric beig amb que l’hem vist tantes vegades passejar-se per la nostra geografia, i el seu capell de senyoret de poble tan característic de la seua personalitat. No podem imaginar-nos l’Enric Valor sense el capell, de la mateixa manera que a Sanchis Guarner sense el seu llacet al coll i el seu trage gris i gastat.

Potser el més important d’aquest esdeveniment haja sigut la publicació d’un monumental llibre sobre l’autor, però no el vaig comprar perquè no està el forn per a bollos. També està molt bé el material didàctic que se’ns ha enviat als IES per a treballar en aquest any que anem a començar i que serà l’Any Enric Valor per ser l’efemèride del centenari del seu naixement.

SOM COM TU! Lip Dub del BLOC JOVE - COMPROMÍS

berlanga i jo

No sé quin any corria exactament, finals dels setanta, potser el 79, si més no, però València anava a tindre la seua 1a Mostra de Cinema del Mediterrani. Aquell certamen que els socialistes d’aleshores s’inventaren amb la voluntat d’anar donant-li al cap i casal un toc menys provincià, més europeu i més mediterrani, sense massa èxit, i que els populars han acabat convertit, com tantes altres coses, en el que és: no res, doncs caldria repensar-se’l un poquet, perquè això amb què ha esdevingut en l’actualitat –festival especialitzat en cinema d’aventures-, no és que siga massa atractiu, encara que sí més comercial.

Han passat molts anys, era el temps de la Universitat, d’espolsar-se la ruralitat dels muscles, de descobriments. En aquella València mediocre hi féiem de tot menys estudiar, i quan dic de tot, em referesc a què no paràvem en torreta, però fora de la Facultat, perquè en aquells anys la Universitat era tan grisa i trista, que avorria, fins i tot, les rates de les biblioteques.

Uns cartells magnífics, ben mediterranis i amb una gran palmera central - un gran descobriment que s’ha perpetuat-, omplien les parets acristallades de la facultat de Filologia anunciant l’esdeveniment. Per cert, que en cara el guarde amb gran estima, però aquells grans cartells desapareixien de les parets com si d’un encanteri es tractés. Supose que per omplir més d’una desangelada paret de pis d’estudiant.

València anava a convertir-se per uns dies en una ciutat de cine, com Cannes, Venècia, Berlín o la mateixa Sant Sabastià: capital del cinema, suara, del Mediterrani. La idea era magnífica! I allí que acudírem en aquella nit d’octubre, a les portes del desaparegut cinema Marti, que anava a inmortalitzar-se, com el Kursaal de Donostia, en la seu del festival.

Crec que fóu en la inauguració quan se li feu un homenatge a Luís Garcia Berlanga, bona manera d’inaugurar un certamen de cinema a València, i s’hi projectava la pel•lícula “Bienvenido Mr. Marshall”, encara que havérem preferit “Calabuig”, “Plácido” o “El verdugo”. Un grup d’unes vint persones, totes molt joves, ens concentràrem a la porta, amb la desagradable sorpresa de què el passe era privat, sols hi entraves amb invitacions, però la cosa no va anar com tocava i resulta que la sala gran dels Marti es quedava mig buida, així que, finalment, ens permeteren entrar-hi als pocs que havíem aguantat i no ens n’havíem anat cap a casa. Per cert, no recordé massa cares conegudes i per suposat que no gens de glamour, eren altres temps, temps de progressia i tot això.

Abans d’entrar a la sala on es projectava el film berlanguià, doncs, “anem a fer un pis”, cosa sempre saludable. I en aquell lloc amb olor a lleixiu, estant cara la paret, barbeta elevada i amb els ulls i el nas amunt i avall perquè si no te la pegues de morros, intentant encertar el raig en aquell minúscul utensili adossat a la paret, un home que es col·loca al meu costat, el qual, segurament, degué pensar el mateix que jo, que abans d'entrar-hi calia desaiguar, però amb més motiu, per tot allò dels nervis. Així que, com que la vista és tan criminal, primer de reull, però després fit a fit, comproví que Berlanga estava al meu costat fent el mateix que feia jo. A mi, com que sóc tan mitoman, se me va tallar el cabdalós broll. Don Luís, supose que acostumat, per la cua d’ull es va veure observat, i també es girà cara a mi, segurament degué descobrir l'espant dels meus ulls, i baixà la vista, sense cap pudor, per veure el que ambdós teníem entre mans: “Què grande que es ser joven”, digué tot solemne i cerimoniós; se la guardà i, després de llavar-se les mans, se n’anà.

Allí em vaig quedar jo, tot sol, amb els ulls desorbitats i esperant que em tornara el doll, que no va tardar massa en fer-ho perquè la pel•lícula estava a punt de començar i odie entrar a la sala quan els llums ja etan apagats i la pantalla il•luminada. A hores d’ara Don Luís Garcia Berlanga estava damunt de l’escenari, a la sala gran dels Marti, amb altres persones que no recorde, parlant, supose, que del seu cine o vés tu a saber de què, perquè el mestre valencià era capaç d’enlluernar amb qualsevol cosa tan berlanguiana com la que acabe de recordar, no sols l'escàs públic present, sinó tot el món com ho ha fet amb les seues pel·lícules.

Allí on estigues, un bes ben gran, ah!, i no alces massa faldes de verges, que és pecat, comportat.

nit de calor

Fa una calor insuportable. No sé si són les pastillets que m’estic prenent o el café de després de sopar, però no aguante al llit ni un minut més, i malgrat ser les dues de la matinada, suat i fart de pegar-hi voltes, he decidit alçar-me i al pati de casa que s’està fresquet; m’he posat a escriure, que ja feia temps que no li dedicava al blog ni una línia. Envoltat de plantes, que enguany les tinc ben verdes i frondoses, s’està de meravella.

Aquesta vesprada i nit he estat a Gandia. M’agrada acostar-m’hi aprofitant les activitats de la Universitat d’Estiu que es realitzen al Palau de la Marquesa. La taula rodona d’avui ha sigut sobre els republicans espanyols a Mauthausen, per allò de la memòria històrica i perquè fa 65 anys de l’alliberament, per les tropes aliades, dels presoners dels nazis. Ha estat interessant i s’ha acompanyat amb un curt que ha fet la periodista Rosa Brines, que era una de les components de la mesa.

El sopar ha esta ràpid, al casal Jaume I, perquè a les 22’30 als jardins de la Marquesa actuava Rafa Xambó i ens feia il•lusió –al meu amic Àngel i a mi- escoltar-lo en directe, perquè el coneguem de moltes mogudes, però com a cantant el desconeixíem, i ha estat molt bé, un tipus de cançó intimista, dolça i complaent d’escoltar, amb unes lletres que són pura poesia. Una actuació encertada per a un recinte tan agradable.

Però no és la primera nit d’enguany que ens hi acostem. La setmana passada assistírem a la taula rodona, que tractava sobre Mitjans de comunicació i poder. Sincerament, després d’escoltar una corresponsal d’El País a Irak, un de La Vanguardia a Wacinton i el director de Le Monde, la veritat és que ens deixaren aterrits. Perquè si a nivell mundial es fan les barbaritats que s’hi fan i ens manipulen conforme els dona la gana a quatre, no és d’estranyar que els d’ací facen el que fan i no passe res.

Aquella nit de dimecres l’actuació estigué a càrrec de Carles Dénia, del qual havia sentit parlar molt, així com de la seua germana Eva Dénia, però tampoc els coneixia. En aquesta ocasió es tractava de música d’arrel tradicional valenciana, com fa Botifarra, i va estar fenomenal.

Me n’adone, de què tot ho veig sensacional, i no és cosa de les pastilles, però, certament, és que és així, tenim uns artistes que estan fent coses interessantíssimes, en aquest cas en el món de la cançó, i són uns desconeguts per al gran públic, i ací ningú diu res, perquè ni en cap Tv ni ràdio ni mitjà de comunicació se’n fan eco, és més, estan vetats, perquè en aquest país hi ha censura i s’ha de denunciar en veu ben alta, encara que ningú escolta. Però no sols dels músics, sinó de cap artista valencià ni de res que faça pudor a valencianisme en sentirem parlar enlloc, “porque son todos unos rojos catalanistas y hay que exterminarlos”. Mucha roja, d’això sí, que mira que ens n’han donat, i està bé, segons com es mire, però se n’han passat, i després aqueixos són els que diuen que “eso de los nacionalismos...”

Enhorabona Vicent!

Quina sorpresa! Estava dinant, i entre tant, m’agrada veure les notícies per TV: Aitana, que no acaba d’encertar en el paper que hauria de fer d’oposició, exactament igual que el PSOE d’ací, d’allà i de tots els llocs; Notícies 9, que cada vegada són més increïbles, però s’han de veure i ser crítics alhora, naturalment, perquè a la fi acabes veient amb claredat que allò que diuen és, precisament, tot el contrari a la veritat. Bé, però no va per ahí el meu post d’avui.

Notícies 9, amb un breu informatiu, com de passada, ha comentat que avui dijous la UJI està de votacions per a elegir rector i que l’únic candidat és Vicent Climent Jordà, de Castelló de la Plana. Per un moment m’he quedat perplex. Aqueix nom se m’ha quedat en la ment i un munt de records m’han vingut, atrotinats, a la memòria. No podia ser cert, després de tant de temps. No he acabat ni de dinar; he obert Internet i he buscat, i allí estava l’amic Vicent. Després de més de quaranta anys tornava a saber de l’amic de la infància. Ara tot un Catedràtic d'Òptica en el departament de Física de la Universitat Jaume I de Castelló i a partir de demà rector de la Jaume I.

Corrien els anys seixanta quan Vicent, o millor dit Vicentín, com li dèiem ací, amb aqueixa mania de fer-ho tot xicotet - jo era Juliet-, bé, la qüestió és que venia a passar a Salem les vacances d’estiu, a casa dels seus oncles Teresa i Alfredo, els carnissers del poble i veïns meus, els quals no tenien família. Per a mi era tot un referent i cada estiu l’esperava amb impaciència. Un xiquet diferent a tots nosaltres: parlava castellà, cosa que nosaltres no en sabíem, encara que s’apanyava bé amb el valencià, vestia millor que tots nosaltres i anava amb sabates, venia de la capital i això eren paraules majors. A més a més, tenia uns modals que el diferenciaven. Clar que no s’ho passava tan bé com nosaltres, perquè sa tia no el deixava vindre a nadar a les basses del terme, entre granotes i serps, senyal d’aigua bona i no d’altra cosa, durant els sufocants plens de migjorn del mes d’agost, o a córrer pels bancals a furtar albercocs, prunes o qualsevol altra fruita d’estiu, i botar marges de dos metres si l’amo del bancal ens pillava i ens acaçava. A mi mai no em pillaren, però a més d’un amic li feren les orelles ben roges. Clar que en arribar a casa la mare ja estava assabentada de tot i llevar-se l’espardenya i fer-nos el cul ben roig, això era feina de tots els dies. I si no que li ho pregunten al meu germà que sempre s’emportava la millor part.

La mare de Vicent crec recordar que era de Muro, o de Gaianes, no ho recorde bé, i en faltar els sues oncles de Salem ja no hi tornà. Millor dit, abans ja va deixar de vindre perquè son pare va morir quan encara era menut i allò pareix ser que els va canviar prou la vida. Però jo sempre he recordat a aquell xiquet amb gran estima. Em va servir molt de model en comportament i sense assabentar-nos va influir en la meua vida de xiquet de poble, més del que em pense. Vicent ja estava estudiant aquell tediós batxillerat de set anys quan hi venia i a mi m’agradava pensar que potser algun dia jo també estudiaria en un institut, malgrat que en aquells anys ho tenia bastant difícil.

Ara, a partir de demà , Vicent Climent serà rector de la Universitat de Castelló, però el que més m’alegra és pensar que serà un rector, pel que he llegit per Internet, valencianista. Una persona amb una gran sensibilitat cap al nostre país, la nostra llegua i la nostra cultura. Crec que és el millor que li podia passar a la Jaume I, una Universitat internacional però partint d’una sensibilitat valencianista. Caldrà seguir-li els passos, donat que ja sabem res d’ell. Enhorabona Vicent!

Adéu, mestra!

Empar Granell ens ha deixat, i ho ha fet, com ella solia fer-ho tot: a cor que vols. Potser ara no era la seua intenció, però se li ha escapat de la mà, per una raó molt senzilla: Empar era estimada i admirada per tota la gent de la Vall d’Albaida, si més no, per la gent de la professió: mestres, professorat, alumnat, pares i mares. Ella era una de les ànima mater de la Trobada d'Escoles en Valencià, la gran Dama de la Trobada, la fada que il·lusionava tothom i feia possible cada any la gran festa de la llengua ací a ca nostra. Per això avui el boca a boca ha escampat allò que s’esperava, però que ningú volíem creure. Que no estigués a l’última Trobada ja va alertar molta gent.

Estimada Empar, demà no podré acompanyar-te en el teu darrer passeig pel teu benvolgut Ontinyent, ja saps que també estic passant per moments delicats, però sé que estaràs envoltada per molts amics i amigues, i que cadascú et dedicarà allò més íntim i emotiu, segons creences, sentiments i emocions. I tu, allí on estigues, per cert, que ja poden anar preparant-se, ens dedicaràs una vegada més el teu somriure i encara ens diràs algunes paraules mig en broma i mig assenyadament: “Que estigueu bons i que sigueu feliços. Fins una altra”.

A mi m’agradaria tancar aquest post, que vull que siga el meu petit homenatge cap a una dona a qui he admirat i he arribat a estimar, amb unes paraules que pense que et defineixen ben bé a tu, Empar, i que són d’una altra dona, com tu, valenta i lluitadora per la nostra llengua i la nostra cultura, la Maria Mercé Marçal:

A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.