dilluns, 16 de juliol de 2012

pregó de les festes de moros i cristians a salem

El proppassat 6 de juliol vaig tindra la satisfacció personal de ser el Pregoner de les Festes de Moros i Cristians al meu poble, Salem. Festa que tan sols amb cinc anys s'ha consolidad força, gràcies a l'Associació AMICS i a tota la gent de les sis filaes, tres cristianes i tres mores, que s'han esforçat per aconseguir un clima de germanor i festa plena que tot el poble compartim.


PREGÓ DE FESTES DE MOROS I CRISTIANS 2012. SALEM

ASSUMIRÀS la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,

He volgut començar el Pregó de les festes de Moros i Cristians a Salem, de l’any 2012, amb uns versos del poeta valencià, de Burjassot,  Vicent Andrés Estelles. I no és casualitat que haja escollit  aquests  versos d’Estelles per encapçalar aquestes paraules, més bé és un homenatge a un home de poble, com tots nosaltres, orgullosos de ser-ho,  que amb els seus versos, amb les seues paraules va voler dignificar en temps difícils, allò que hui tenim totes i tots més assumit: la nostra llengua, el valencià. Perquè el valencià és el que ens fa sentir poble o el que és el mateix, el que ens fa sentir valencians. I com diu l’Estellés, més avant, en el mateix poema:

No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble

I amb aqueixa voluntat, “Honestament” com diu el poeta, amb rectitud, amb honradesa, i pensant en el meu poble, en el nostre poble, Salem, proclame aquest Pregó, amb l'alegria de compartir amb tots vosaltres, salemers i salemeres, l’inici d’una de les festes més importants i tradicionals del País Valencià, i des de fa cinc anys, també del nostre poble; vull donar-vos la benviguda, veïns i veïnes, amics i amigues, en nom de l’Associació de Moros i Cristians de Salem a aquest  primer acte de les Festes 2012 de Moros i Cristians en Llaor a la Mare de Déu del Rosari i a la Divina Aurora.

Fou l’any del 1611, enguany fa quatre-cents un any, que amb la Carta Pobla, el poble de Salem naixia com a entitat local pròpia, agrupant en un únic poblat aquells cristians nous a qui foren repartides aquestes terres propietat d’uns mussulmas de religió, però valencians de naixement, que residien ací des de feia més de vuit-cents anys i que foren expulsats de les diferents alquerietes que habitaven i d’aquestes terres que conreaven amb tant d’amor (Elca, Montxereví i Abdisalem), atorgant i donant  pas a un nou poble, Salem, del qual som tots nosaltres llurs descendents.

Jo no vaig a fer-vos ara un repàs per la història de Salem, perquè això, altres persones poden fer-ho i de fet ho han fet molt millor que pogués fer-ho jo. El que voldria resaltar ací és que, per aquesta terra que ara xafem, per aquesta terra aspra i dura de la Vall d’Albaida  que amb el pas del temps la seua gent ha convertit en fèrtil i fructuosa, van conviure els moros i els cristians. El que importa és que, d'aqueix encreuament, llavors bèl·lic i hostil, hui amable i rialler, venim els valencians i les valencianes, els habitants d’aquesta meravellosa Foia de Salem que tenim l’obligació de salvaguardar per a les generacions futures. I el que importa és que, la gent de bé, els ben nascuts, no oblidem les nostres arrels, la nostra història i sapiguem commemorar, desproveïts d'odis i antagonismes, els nostres comuns orígens. Aquest és el significat essencial que posseïx la Festa de Moros i Cristians o almenys, permeteu-m’ho, així ho entenc jo.

Cada poble té una manera  de veure el món, una  manera de ser i de viure. Nosaltres, els valencians de la Vall d’Albaida tenim les nostres tradicions i els nostres costums, la nostra manera d’entendre la vida i d’entendre, també, la festa, que és una expressió més de la riqueza cultural i histórica d’un poble. Però com que estem de festa, no vull ser pessimista, ni vull recordar ara i ací la temuda paraula que a tots en ronda pel cap. Aprofitaré el
Pregó, que és una crida a la cordialitat, a l’optimisme i a lacontinuïtat, per dir quatre paraules sobre la necessitat que té la nostra societat de fer festa.  

Fa cinc anys, un grup de persones, encapsalades  pel regidor de
Cultura i Festes en aquell moment, es proposaren recuperar  el que ja feia més de trenta anys havia sigut un intent de celebrar Moros i Cristians a Salem. Molta gent no confiava en aquest nou impuls, però el treball ben fet, la valua i el compromís de la nostra juventud, recolzats per gent més madura, ho han fet possible. Hui les Festes de Moros i Cristians a Salem estan consolidades, això no ho dubta ningú, gràcies a l’esforç de l’associació AMICS, on estan representades totes les filaes del poble (Cordoveses i Contrabandistes, Barcellers, Moros del Benicadell, Elquines, i enguany dues filaes noves: Pirates i Guerrers de l’ombria). A tots vosaltres, festers i festeres, gràcies per tot el que esteu fent pel nostre poble.

Però els  Moros i Cristians no són solament l’espectacularitat dels dies de festes. Les festes de Moros i Cristians tenen un component més important encara, que és fer poble, crear germanor entre els veïns i les veïnes, per això al llarg de l’any, en els locals, els sopars de comparsa de cada dissabte final de mes o les reunions de les juntes de comparsa, el compartir  cacaus, tramús i olives, regats amb abundant cervesa o amb un bon got de vi, davant el calor de la llar i el fred hivern dels carrers deserts. Tot açò serà una part fonamental i de les més importants de l'activitat festera. La convivència als locals, l'anar fent amics i coneguent-se més, el compartir penes i alegries, aspectes de la festa no massa reconeguts però que al meu parer són allò que va forjant, poquet a poquet, l'esperit de pertànyer al grup, a la comparsa, són el que fa que cada fester estiga orgullós de ser membre de la seua filà.
Com a valencians, no podem deixar de parlar d’un dels components més important de la festa com és la música, tan estretament lligada a totes les nostres festes i tradicions, però sobretot als  Moros i Cristians que, fins i tot, hem sigut capaços de crear les nostres pròpies marxes, algunes de les quals com “Paquito el Chocolatero” les hem escoltades recientment per totes les Tv d’Europa. Vull aprofitar aquesta oportunitat per felicitar públicament la Banda de Música de Salem, per l’etapa tant dolça que viu i que fa que se’ns plene la boca de goig cada vegada que parlem d’ella. Tots sabem, músics, el sacrifici que representen els assajos, la dedicació, la constància... però no us podeu imaginar el que sentim nosaltres cada vegada que ens delecteu amb les vostres interpretacions, passacarrers o concerts. Gràcies per estar sempre tan a prop, fent poble. 

No vull allargar-me més en aquest Pregó perquè tothom està esperant que comence la festa, així que Gràcies a l’Associació de Moros i Cristians de Salem per haver-me fet l’honor de ser el pregoner d’enguany, per a mi ha estat una gran satisfacció personal que la meu humil persona no es mereix.
Pregonar, entre altres coses, és fer públic de forma oficial alguna cosa que convé que tots sàpiguen. Per tant, vull anunciar ben fort la grandesa de les nostres festes de Moros i Cristians, del nostre poble Salem, així com la noblesa i honradesa de la seua gent. 

Acabarem amb els versos d’un altre poeta, Miquel Martí i Pol, però, ara, de les terres del nord, de Roda de Ter:

El poble és el conjunt del nostre esforç
i de la nostra veu
i de la nostra petita mort.
El poble és tu i tu i tu
i tot d’altra gent que no coneixes,
i els teus secrets
i els secrets dels altres.
El poble és tothom,
el poble és ningú.
El poble és tot:
el principi i la fi,
l’amor i l’odi,
la veu i el silenci,
la vida i la mort.

  Gràcies per la vostra atenció i bones festes.
Juli Fenollar i Banyuls

dijous, 19 d’abril de 2012

dia del llibre

23 d'abril, sant Jordi, dia gran a Alcoi, Barcelona i Palma, per nomenar alguna població d'entre les moltes que celebren aquesta festa a tot el territori lingüístic català. I a tot el món, el dia del llibre. Perquè, casualitats de la vida,  un 23 d'abril, d'anys diferents, moriren tres grans personateges de la literatura universal: Josep Pla, M. de Cervantes i W. Shakespeare, de la literatura catalana, castellana i anglesa, respectivament. I una bona manera de commemorar-ho, doncs, celebrar el dia del llibre. I quina millor manera de dir-li "gràcies" a aqueixa persona a qui estime -no estic parlant solament dels enamorats- i amb qui compartisc tantes i tantes quotidianitats? Les gràcies s'han de donar contínuament a tots i per tot, a la vida, si més no, però dir-ho amb un llibre i una rosa....No deixem passar l'oportunitat!

divendres, 20 de gener de 2012

el meu institut també es queixa

Demà estarem a València manifestant-nos contra les retallades en educació fetes pel Consell valencià. No crec que aconseguim res, però, almenys, que queda ben palesa la postura dels ensenyants, pares/mares i alumnat a favor de l'Ensenyament Públic i el nostre rebuig a les retallades en educació. Espere que en siguem moltes i molts.
Porte un grapat d'anys en l'ensenyament, però no havia vist mai una cosa igual. Al meu institut els xiquets i les xiquetes van enrotllats amb mantes i el professorat amb tota la roba que podem damunt perquè allò, més que un centre d'educació, pareix una càmara frigorífica, però, no hi ha diners per a calefacció ni per a res més a partir de ja, i deguem, segons ens informaren al claustre, 8.000€ als proveïdors habituals.
En aqueixes condicions no es pot donar classe; no sé que passarà ara quan aprete el fred, perquè estem tenint un hivern bastant potable. Potser algú arribe a pensar que sóm uns queixiques, però pensem que estem a un IES de nova construcció i que no s'hi calfaren massa el cap, perquè allò no té condicions de ningun tipus, malgrat l'espectacularitat, però ningú pensà en la sostenibilitat del centre quan s'hi construí i ara paguem les conseqüències. Clar que si pensem que és un dels centres construïts dins la trama corrupta de la Generalitat Valenciana, doncs, tot queda dit.
Em pregunte si algun dia eixiran a la llum, i vorem jutjats i empresonats, tots aquells mandataris que han fet negoci amb els diners públics i ens han portat al poble valencià a la ruïna econòmica. Pareix ser que ací, a la Comunitat Valenciana amb què tant s'han omplit la boca en dir-nos i fer-nos creure que érem el melic del món, doncs, que per ací les coses estan més magres que en cap altra autonomia. i em vé al cap, tota la gent, la bona gent, que els han votat i que els han votat perquè els enganyaren amb embustes i malabarismes, què estaran pensant-ne?