dimarts, 20 de juliol del 2010

nit de calor

Fa una calor insuportable. No sé si són les pastillets que m’estic prenent o el café de després de sopar, però no aguante al llit ni un minut més, i malgrat ser les dues de la matinada, suat i fart de pegar-hi voltes, he decidit alçar-me i al pati de casa que s’està fresquet; m’he posat a escriure, que ja feia temps que no li dedicava al blog ni una línia. Envoltat de plantes, que enguany les tinc ben verdes i frondoses, s’està de meravella.

Aquesta vesprada i nit he estat a Gandia. M’agrada acostar-m’hi aprofitant les activitats de la Universitat d’Estiu que es realitzen al Palau de la Marquesa. La taula rodona d’avui ha sigut sobre els republicans espanyols a Mauthausen, per allò de la memòria històrica i perquè fa 65 anys de l’alliberament, per les tropes aliades, dels presoners dels nazis. Ha estat interessant i s’ha acompanyat amb un curt que ha fet la periodista Rosa Brines, que era una de les components de la mesa.

El sopar ha esta ràpid, al casal Jaume I, perquè a les 22’30 als jardins de la Marquesa actuava Rafa Xambó i ens feia il•lusió –al meu amic Àngel i a mi- escoltar-lo en directe, perquè el coneguem de moltes mogudes, però com a cantant el desconeixíem, i ha estat molt bé, un tipus de cançó intimista, dolça i complaent d’escoltar, amb unes lletres que són pura poesia. Una actuació encertada per a un recinte tan agradable.

Però no és la primera nit d’enguany que ens hi acostem. La setmana passada assistírem a la taula rodona, que tractava sobre Mitjans de comunicació i poder. Sincerament, després d’escoltar una corresponsal d’El País a Irak, un de La Vanguardia a Wacinton i el director de Le Monde, la veritat és que ens deixaren aterrits. Perquè si a nivell mundial es fan les barbaritats que s’hi fan i ens manipulen conforme els dona la gana a quatre, no és d’estranyar que els d’ací facen el que fan i no passe res.

Aquella nit de dimecres l’actuació estigué a càrrec de Carles Dénia, del qual havia sentit parlar molt, així com de la seua germana Eva Dénia, però tampoc els coneixia. En aquesta ocasió es tractava de música d’arrel tradicional valenciana, com fa Botifarra, i va estar fenomenal.

Me n’adone, de què tot ho veig sensacional, i no és cosa de les pastilles, però, certament, és que és així, tenim uns artistes que estan fent coses interessantíssimes, en aquest cas en el món de la cançó, i són uns desconeguts per al gran públic, i ací ningú diu res, perquè ni en cap Tv ni ràdio ni mitjà de comunicació se’n fan eco, és més, estan vetats, perquè en aquest país hi ha censura i s’ha de denunciar en veu ben alta, encara que ningú escolta. Però no sols dels músics, sinó de cap artista valencià ni de res que faça pudor a valencianisme en sentirem parlar enlloc, “porque son todos unos rojos catalanistas y hay que exterminarlos”. Mucha roja, d’això sí, que mira que ens n’han donat, i està bé, segons com es mire, però se n’han passat, i després aqueixos són els que diuen que “eso de los nacionalismos...”