dimecres, 1 de juliol de 2009

gràcies joan

Porte molts anys en el món de l’educació pública –vint-i-cinc, que no és broma- i de tots aquests anys en l’ensenyament, vint a l’IES d’Albaida. Déu meu com passa el temps! Però, malgrat tots aquest temps d’il·lusions i de treball, molt de treball, i dur, mai no m’havia trobat amb la jubilació d’un company. Cert que d’ara endavant en vindran moltes perquè tota aquella colla de joves idealistes, entrats en edat i amb el pèl emblanquinat, any rere any ens anirem acomiadant d’aquest món al qual li hem dedicat els millors anys de la nostra vida. Professorat que a més d’impartir cadascun la nostra assignatura intentàvem, i intentem, fer viure a l’alumnat, amb el mateix entussisme amb que ho fem nosaltres, l’estima per la llengua i pel país dels valencians des de la nostra estimada Vall d’Albaida. I ens hem esforçat, i ens esforcem cada dia, per donar-los el millor que cadascú de nosaltres porta en el seu sarronet de sabiduría, però per damunt de tot l’amor a la nostra llengua.

Joan Gaspar era una d’aqueixes persones, implacable davant del valencià, fidel a un país i a la seua cultura, partint de la qual intentava portar al seu alumnat el pensament filosòfic universal. Home vigorós i contundent en el seu actuar; com va dir amb les seues paraules de comiat “amb aquests trenta-un any de professor a l’institut d’Albaida, dels quals disset han sigut com a director del centre i quatre com a cap d’estudi, sempre he intentat fer el que m’ha dictat la raó”.

Personalment li dec molt a Joan, com li vaig dir “m’he ensenyat molt de tu” i m’hagués agradat dir-li moltes més coses juntament amb el fort i prolongat abraç de comiat, però no era el moment, a més a més ell sap que aquell abraç substituïa totes les paraules. Potser una no em perdone no haver-li-la feta arribar “gràcies”. Gràcies per tantes i tantes coses que jo mai no sabré que has fet per mi, pels teus consells savis i prudents, per deixar-me fer –mai no m’has retret res del que he fet, i n’he fet de grosses, tu i jo ho sabem, i sempre has estat al meu costat-, perquè sabies que sempre he actuat amb el cor amb la mà; gràcies per estar sempre al meu costat en els moments més dificils, quan pareix que tot se te derrumba als teus peus. Tu em coneixes molt bé i sempre has tingut amb mi la paraula justa en el moment més apropiat, i el que és més important, t’has sabut callar en moments en què una sola paraula teua fora de to m’hagués afonat al més profund dels abismes, quant amb altres professors no ho has dubtat.

Supose que la nova etapa que ara comença Joan li portarà moltes més experiències, perquè un home inteligent com és, continuarà exigint-li a la vida tant com ell li dóna. Altres pesones se’n beneficiaran del seu saber i dels seus quefers. Sols espere que en aquesta altra etapa de la vida, els seus nous companys de tasques l’estimen tant com ho hem fet els seus companys de l’Institut d’Albaida encara que no li ho hàgem sabut dir en el seu moment.