Una de dos,
o me llevo a esa mujer
o entre los tres nos organizamos,
si puede ser.
o me llevo a esa mujer
o entre los tres nos organizamos,
si puede ser.
L. E. Aute
Assistir a la
presentació d’un llibre és un acte no massa comú a la nostra societat, malauradament,
però que ací a la Vall d’Albaida, si més no, amb el pas del temps i gràcies a la
tenaç tasca d’associacions culturals, alguns ajuntaments o iniciatives
individuals, solem trobar-nos, de tant en tant, en algun dels nostres pobles, “racons
ben allunats del món civilitzat”, perdó per l’expressió, i el que sorprèn més, fins
i tot, amb assistència respectable de públic. No és el cas d’ahir! Albaida és
ja una gran ciutat, no massa viva, si se me permet, però, un poble gran de la Vall
d’Albaida que no es prodiga massa en actes culturals, però que sense massa
publicitat, omplí la Sala de les Titelles de gent de totes les edats a qui ens
interessava o ens encuriosia el tema del llibre: l’anticatalanisme.
La Morca,
associació cultural nascuda allà pels anys vuitanta i que malauradament ni es
prodiga massa ni és coneguda en el poble, cosa que vaig comprovar a l’Institut
on treballe, presentava el llibre de Vicent Flor “Ofrenar noves glòries a
Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana” Una trentena de persones
assistírem a l’acte, per cert, com digué l’editor, la tercera presentació
d’aquest llibre que es fa a la nostra comarca, d’un total de més de quaranta
que se n’han fet al llarg del PV, algunes –FNAC València- , amb incidents, encara.
Fins i tot alguns assistiren ahir “per si de cas” com em digueren.
A mi m’atreia, més
que el tema, que n’estic ja més que fins als nassos, l’autor: un blaver
militant d’aquells que en la seua joventut tants problemes causaren a la ciutat
de València en allò tan ben orquestrat per la dreta que s’anomena “la batalla
de València”. Molt bé per Vicent Flor, sociòleg i professor a la Universitat de
València, perquè començà disculpant-se per aquell passat d’adolescent manipulat,
però, que com ell mateixa digué, què
podia esperar-se d’un jove del Cap i Casal, fill d’una família petit burgesa valenciana
on entrava tots els dies el diari Las Provincias.
Vicent Flor va fer
un recorregut històric per aquells anys de la Transició que tan dura fou a
València, sobretot, des del punt de vista “Nacional”, però en un marc
inigualable: una triple crisi, digué, econòmica –la crisi del petroli-,
política –una transició que ningú sabia com anava a acabar- i de valors, on tot
s’hi qüestiona. Ho comparà amb tots aquests populismes que s’estan donat en
l’actualitat per Europa en un marc, si més no, semblant. Acusà, amb noms i
cognoms, aquells homes i dones –polítics, comunicadors i empresaris- que jugaren tan fort per a què el País
Valencià no fos res en el conjunt de l’Estat espanyol –ja n’hi havia prou amb
el País Basc i Catalunya- ; denuncià la manipulació a què ens veiérem sotmesos
els valencians i les valencianes perquè a Madrid li interessava; relatà
episodis, coneguts, però que la gent jove que hi assistí no sé fins a quin punt
s’ho acabarien de creure, perquè realment, amb el pas del temps, el que passà a
Valencia i l’àrea metropolitana en aquells anys, és ben difícil de creure.
Tot venia a
resumir-se en una paraula “espanyolisme”, d’ahí el títol del llibre, amb al·lusions
ben conegudes, així com la provocadora portada. Simpàtica l’anècdota que ens
contà l’editor del que passà a Barcelona quan, fa dos anys, eixia a la venda el
llibre. Resulta que mentre ací a València, el llibre funcionava més o menys bé
de vendes i es parlava d’ell, a Barcelona ni se’n venia un i s’ignorava
totalment. A la fi se n’adonaren que ni el títol ni la portada, que portaven a
equivocs, eren les que calien per a ser un bet-seller, coses dels catalans!
En la xarrada de
Vicent Flor em deixà atemorit quan parlà de l’herència del blaverisme o
anticatalanisme. Cert que, de tant en
tant..., però em sembla que és un discurs esgotat. Encara que a mi em pareix que
la generació que ho visquérem, salvant distàncies, com aquells altres que
sofriren la guerra Civil Espanyola, ni oblidem ni perdonem. Després de més de
trenta anys d’alfabetització –l’escola ha fet el seu paper-, digué i crec que
amb raó, però, també, després de tanta genuflexió, de tanta llàgrima, de tant
d’odi, de tant de dolor, de tant d’engany, crec que la nostra societat, a
pedrades, però ha madurat, vull creure-m’ho. Els valencians i les valencianes
sabem qui són cadascú, que “de ponent ni aigua ni vent”, que el nostre futur
com a poble encara està per decidir. Segons l’autor, ara, l’anticatalanisme no
està en mans del PP, perquè l’ha cremat bastant, encara que en fa ús quan s’hi veu apurat, sinó, que nous partits, com UPyD,
si volen fer-se un forat en la societat valenciana, serà, i sense complexos, enarborant
la bandereta de l’anticatalanisme i llevant-li al PP, però també el PSOE, no ho
oblidem, on també hi ha molt de “blaver”, el vot de la gent senzilla i fàcil de
manipular.
L’acte acabà en un
sopar, com ha de ser, al qual no vaig poder quedar-me perquè tenia altres “compromisos”.
De segur que la discernida conversa en la revetlla, al voltant de la taula, en
bona companyia i en una nit agradable dels darrers dies d’estiu, donaria per a
molt.