divendres, 7 de maig del 2010

Adéu, mestra!




Empar Granell ens ha deixat, i ho ha fet, com ella solia fer-ho tot: a cor que vols. Potser ara no era la seua intenció, però se li ha escapat de la mà, per una raó molt senzilla: Empar era estimada i admirada per tota la gent de la Vall d’Albaida, si més no, per la gent de la professió: mestres, professorat, alumnat, pares i mares. Ella era una de les ànima mater de la Trobada d'Escoles en Valencià, la gran Dama de la Trobada, la fada que il·lusionava tothom i feia possible cada any la gran festa de la llengua ací a ca nostra. Per això avui el boca a boca ha escampat allò que s’esperava, però que ningú volíem creure. Que no estigués a l’última Trobada ja va alertar molta gent.

Estimada Empar, demà no podré acompanyar-te en el teu darrer passeig pel teu benvolgut Ontinyent, ja saps que també estic passant per moments delicats, però sé que estaràs envoltada per molts amics i amigues, i que cadascú et dedicarà allò més íntim i emotiu, segons creences, sentiments i emocions. I tu, allí on estigues, per cert, que ja poden anar preparant-se, ens dedicaràs una vegada més el teu somriure i encara ens diràs algunes paraules mig en broma i mig assenyadament: “Que estigueu bons i que sigueu feliços. Fins una altra”.

A mi m’agradaria tancar aquest post, que vull que siga el meu petit homenatge cap a una dona a qui he admirat i he arribat a estimar, amb unes paraules que pense que et defineixen ben bé a tu, Empar, i que són d’una altra dona, com tu, valenta i lluitadora per la nostra llengua i la nostra cultura, la Maria Mercé Marçal:

A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.