dijous, 16 de desembre de 2010

no han sabut estar a l'altura


M’he quedat decepcionat! Enric Valor es mereixia molt més. I si no ha estat capaç l’AVL de fer arribar al gran públic, mitjançant aquesta exposició, la grandesa de l’escriptor de Castalla, qui, sinó, ho pot fer? Està clar: la Universitat una vegada més; com ho va fer, en el seu dia, amb Joan Fuster. Però no deixa de molestar-me que l’Acadèmia, malgrat la bona voluntat que ha demostrat, no haja estat a l’altura de les circumstàncies.

Un bon grapat d’edicions dels llibres d’Enric Valor, edicions, algunes d’elles, bastant rares i que sempre resulta curiós observar, així com l’evolució dels dissenys, maquetacions i, en definitiva, el pas dels temps que tot ho deteriora, però no sense deixar, gratament, cert alè de sentimentalisme. I això és pràcticament tot el que anem a veure en aquesta inprescindible exposició.

Magnífic el DVD, tot s’ha de dir, però incomodíssim el lloc on s’hi projectava; estàvem estrets, asseguts en bancs de fusta i de costat, amb la qual cosa acabes amb mal de coll, de cul i d’esquena, cosa que fa que no gaudesques el que cal de la projecció.

L’exposició acaba amb el despatx personal de l’autor de les “rondalles”, amb algun objecte personal damunt la taula i, naturalment, a una perxa, l’abric beig amb que l’hem vist tantes vegades passejar-se per la nostra geografia, i el seu capell de senyoret de poble tan característic de la seua personalitat. No podem imaginar-nos l’Enric Valor sense el capell, de la mateixa manera que a Sanchis Guarner sense el seu llacet al coll i el seu trage gris i gastat.

Potser el més important d’aquest esdeveniment haja sigut la publicació d’un monumental llibre sobre l’autor, però no el vaig comprar perquè no està el forn per a bollos. També està molt bé el material didàctic que se’ns ha enviat als IES per a treballar en aquest any que anem a començar i que serà l’Any Enric Valor per ser l’efemèride del centenari del seu naixement.

dimarts, 23 de novembre de 2010

berlanga i jo

No sé quin any corria exactament, finals dels setanta, potser el 79, si més no, però València anava a tindre la seua 1a Mostra de Cinema del Mediterrani. Aquell certamen que els socialistes d’aleshores s’inventaren amb la voluntat d’anar donant-li al cap i casal un toc menys provincià, més europeu i més mediterrani, sense massa èxit, i que els populars han acabat convertit, com tantes altres coses, en el que és: no res, doncs caldria repensar-se’l un poquet, perquè això amb què ha esdevingut en l’actualitat –festival especialitzat en cinema d’aventures-, no és que siga massa atractiu, encara que sí més comercial.

Han passat molts anys, era el temps de la Universitat, d’espolsar-se la ruralitat dels muscles, de descobriments. En aquella València mediocre hi féiem de tot menys estudiar, i quan dic de tot, em referesc a què no paràvem en torreta, però fora de la Facultat, perquè en aquells anys la Universitat era tan grisa i trista, que avorria, fins i tot, les rates de les biblioteques.

Uns cartells magnífics, ben mediterranis i amb una gran palmera central - un gran descobriment que s’ha perpetuat-, omplien les parets acristallades de la facultat de Filologia anunciant l’esdeveniment. Per cert, que en cara el guarde amb gran estima, però aquells grans cartells desapareixien de les parets com si d’un encanteri es tractés. Supose que per omplir més d’una desangelada paret de pis d’estudiant.

València anava a convertir-se per uns dies en una ciutat de cine, com Cannes, Venècia, Berlín o la mateixa Sant Sabastià: capital del cinema, suara, del Mediterrani. La idea era magnífica! I allí que acudírem en aquella nit d’octubre, a les portes del desaparegut cinema Marti, que anava a inmortalitzar-se, com el Kursaal de Donostia, en la seu del festival.

Crec que fóu en la inauguració quan se li feu un homenatge a Luís Garcia Berlanga, bona manera d’inaugurar un certamen de cinema a València, i s’hi projectava la pel•lícula “Bienvenido Mr. Marshall”, encara que havérem preferit “Calabuig”, “Plácido” o “El verdugo”. Un grup d’unes vint persones, totes molt joves, ens concentràrem a la porta, amb la desagradable sorpresa de què el passe era privat, sols hi entraves amb invitacions, però la cosa no va anar com tocava i resulta que la sala gran dels Marti es quedava mig buida, així que, finalment, ens permeteren entrar-hi als pocs que havíem aguantat i no ens n’havíem anat cap a casa. Per cert, no recordé massa cares conegudes i per suposat que no gens de glamour, eren altres temps, temps de progressia i tot això.

Abans d’entrar a la sala on es projectava el film berlanguià, doncs, “anem a fer un pis”, cosa sempre saludable. I en aquell lloc amb olor a lleixiu, estant cara la paret, barbeta elevada i amb els ulls i el nas amunt i avall perquè si no te la pegues de morros, intentant encertar el raig en aquell minúscul utensili adossat a la paret, un home que es col·loca al meu costat, el qual, segurament, degué pensar el mateix que jo, que abans d'entrar-hi calia desaiguar, però amb més motiu, per tot allò dels nervis. Així que, com que la vista és tan criminal, primer de reull, però després fit a fit, comproví que Berlanga estava al meu costat fent el mateix que feia jo. A mi, com que sóc tan mitoman, se me va tallar el cabdalós broll. Don Luís, supose que acostumat, per la cua d’ull es va veure observat, i també es girà cara a mi, segurament degué descobrir l'espant dels meus ulls, i baixà la vista, sense cap pudor, per veure el que ambdós teníem entre mans: “Què grande que es ser joven”, digué tot solemne i cerimoniós; se la guardà i, després de llavar-se les mans, se n’anà.

Allí em vaig quedar jo, tot sol, amb els ulls desorbitats i esperant que em tornara el doll, que no va tardar massa en fer-ho perquè la pel•lícula estava a punt de començar i odie entrar a la sala quan els llums ja etan apagats i la pantalla il•luminada. A hores d’ara Don Luís Garcia Berlanga estava damunt de l’escenari, a la sala gran dels Marti, amb altres persones que no recorde, parlant, supose, que del seu cine o vés tu a saber de què, perquè el mestre valencià era capaç d’enlluernar amb qualsevol cosa tan berlanguiana com la que acabe de recordar, no sols l'escàs públic present, sinó tot el món com ho ha fet amb les seues pel·lícules.

Allí on estigues, un bes ben gran, ah!, i no alces massa faldes de verges, que és pecat, comportat.

dimarts, 20 de juliol de 2010

nit de calor

Fa una calor insuportable. No sé si són les pastillets que m’estic prenent o el café de després de sopar, però no aguante al llit ni un minut més, i malgrat ser les dues de la matinada, suat i fart de pegar-hi voltes, he decidit alçar-me i al pati de casa que s’està fresquet; m’he posat a escriure, que ja feia temps que no li dedicava al blog ni una línia. Envoltat de plantes, que enguany les tinc ben verdes i frondoses, s’està de meravella.

Aquesta vesprada i nit he estat a Gandia. M’agrada acostar-m’hi aprofitant les activitats de la Universitat d’Estiu que es realitzen al Palau de la Marquesa. La taula rodona d’avui ha sigut sobre els republicans espanyols a Mauthausen, per allò de la memòria històrica i perquè fa 65 anys de l’alliberament, per les tropes aliades, dels presoners dels nazis. Ha estat interessant i s’ha acompanyat amb un curt que ha fet la periodista Rosa Brines, que era una de les components de la mesa.

El sopar ha esta ràpid, al casal Jaume I, perquè a les 22’30 als jardins de la Marquesa actuava Rafa Xambó i ens feia il•lusió –al meu amic Àngel i a mi- escoltar-lo en directe, perquè el coneguem de moltes mogudes, però com a cantant el desconeixíem, i ha estat molt bé, un tipus de cançó intimista, dolça i complaent d’escoltar, amb unes lletres que són pura poesia. Una actuació encertada per a un recinte tan agradable.

Però no és la primera nit d’enguany que ens hi acostem. La setmana passada assistírem a la taula rodona, que tractava sobre Mitjans de comunicació i poder. Sincerament, després d’escoltar una corresponsal d’El País a Irak, un de La Vanguardia a Wacinton i el director de Le Monde, la veritat és que ens deixaren aterrits. Perquè si a nivell mundial es fan les barbaritats que s’hi fan i ens manipulen conforme els dona la gana a quatre, no és d’estranyar que els d’ací facen el que fan i no passe res.

Aquella nit de dimecres l’actuació estigué a càrrec de Carles Dénia, del qual havia sentit parlar molt, així com de la seua germana Eva Dénia, però tampoc els coneixia. En aquesta ocasió es tractava de música d’arrel tradicional valenciana, com fa Botifarra, i va estar fenomenal.

Me n’adone, de què tot ho veig sensacional, i no és cosa de les pastilles, però, certament, és que és així, tenim uns artistes que estan fent coses interessantíssimes, en aquest cas en el món de la cançó, i són uns desconeguts per al gran públic, i ací ningú diu res, perquè ni en cap Tv ni ràdio ni mitjà de comunicació se’n fan eco, és més, estan vetats, perquè en aquest país hi ha censura i s’ha de denunciar en veu ben alta, encara que ningú escolta. Però no sols dels músics, sinó de cap artista valencià ni de res que faça pudor a valencianisme en sentirem parlar enlloc, “porque son todos unos rojos catalanistas y hay que exterminarlos”. Mucha roja, d’això sí, que mira que ens n’han donat, i està bé, segons com es mire, però se n’han passat, i després aqueixos són els que diuen que “eso de los nacionalismos...”

dijous, 20 de maig de 2010

Enhorabona Vicent!



Quina sorpresa! Estava dinant, i entre tant, m’agrada veure les notícies per TV: Aitana, que no acaba d’encertar en el paper que hauria de fer d’oposició, exactament igual que el PSOE d’ací, d’allà i de tots els llocs; Notícies 9, que cada vegada són més increïbles, però s’han de veure i ser crítics alhora, naturalment, perquè a la fi acabes veient amb claredat que allò que diuen és, precisament, tot el contrari a la veritat. Bé, però no va per ahí el meu post d’avui.

Notícies 9, amb un breu informatiu, com de passada, ha comentat que avui dijous la UJI està de votacions per a elegir rector i que l’únic candidat és Vicent Climent Jordà, de Castelló de la Plana. Per un moment m’he quedat perplex. Aqueix nom se m’ha quedat en la ment i un munt de records m’han vingut, atrotinats, a la memòria. No podia ser cert, després de tant de temps. No he acabat ni de dinar; he obert Internet i he buscat, i allí estava l’amic Vicent. Després de més de quaranta anys tornava a saber de l’amic de la infància. Ara tot un Catedràtic d'Òptica en el departament de Física de la Universitat Jaume I de Castelló i a partir de demà rector de la Jaume I.

Corrien els anys seixanta quan Vicent, o millor dit Vicentín, com li dèiem ací, amb aqueixa mania de fer-ho tot xicotet - jo era Juliet-, bé, la qüestió és que venia a passar a Salem les vacances d’estiu, a casa dels seus oncles Teresa i Alfredo, els carnissers del poble i veïns meus, els quals no tenien família. Per a mi era tot un referent i cada estiu l’esperava amb impaciència. Un xiquet diferent a tots nosaltres: parlava castellà, cosa que nosaltres no en sabíem, encara que s’apanyava bé amb el valencià, vestia millor que tots nosaltres i anava amb sabates, venia de la capital i això eren paraules majors. A més a més, tenia uns modals que el diferenciaven. Clar que no s’ho passava tan bé com nosaltres, perquè sa tia no el deixava vindre a nadar a les basses del terme, entre granotes i serps, senyal d’aigua bona i no d’altra cosa, durant els sufocants plens de migjorn del mes d’agost, o a córrer pels bancals a furtar albercocs, prunes o qualsevol altra fruita d’estiu, i botar marges de dos metres si l’amo del bancal ens pillava i ens acaçava. A mi mai no em pillaren, però a més d’un amic li feren les orelles ben roges. Clar que en arribar a casa la mare ja estava assabentada de tot i llevar-se l’espardenya i fer-nos el cul ben roig, això era feina de tots els dies. I si no que li ho pregunten al meu germà que sempre s’emportava la millor part.

La mare de Vicent crec recordar que era de Muro, o de Gaianes, no ho recorde bé, i en faltar els sues oncles de Salem ja no hi tornà. Millor dit, abans ja va deixar de vindre perquè son pare va morir quan encara era menut i allò pareix ser que els va canviar prou la vida. Però jo sempre he recordat a aquell xiquet amb gran estima. Em va servir molt de model en comportament i sense assabentar-nos va influir en la meua vida de xiquet de poble, més del que em pense. Vicent ja estava estudiant aquell tediós batxillerat de set anys quan hi venia i a mi m’agradava pensar que potser algun dia jo també estudiaria en un institut, malgrat que en aquells anys ho tenia bastant difícil.

Ara, a partir de demà , Vicent Climent serà rector de la Universitat de Castelló, però el que més m’alegra és pensar que serà un rector, pel que he llegit per Internet, valencianista. Una persona amb una gran sensibilitat cap al nostre país, la nostra llegua i la nostra cultura. Crec que és el millor que li podia passar a la Jaume I, una Universitat internacional però partint d’una sensibilitat valencianista. Caldrà seguir-li els passos, donat que ja sabem res d’ell. Enhorabona Vicent!

divendres, 7 de maig de 2010

Adéu, mestra!




Empar Granell ens ha deixat, i ho ha fet, com ella solia fer-ho tot: a cor que vols. Potser ara no era la seua intenció, però se li ha escapat de la mà, per una raó molt senzilla: Empar era estimada i admirada per tota la gent de la Vall d’Albaida, si més no, per la gent de la professió: mestres, professorat, alumnat, pares i mares. Ella era una de les ànima mater de la Trobada d'Escoles en Valencià, la gran Dama de la Trobada, la fada que il·lusionava tothom i feia possible cada any la gran festa de la llengua ací a ca nostra. Per això avui el boca a boca ha escampat allò que s’esperava, però que ningú volíem creure. Que no estigués a l’última Trobada ja va alertar molta gent.

Estimada Empar, demà no podré acompanyar-te en el teu darrer passeig pel teu benvolgut Ontinyent, ja saps que també estic passant per moments delicats, però sé que estaràs envoltada per molts amics i amigues, i que cadascú et dedicarà allò més íntim i emotiu, segons creences, sentiments i emocions. I tu, allí on estigues, per cert, que ja poden anar preparant-se, ens dedicaràs una vegada més el teu somriure i encara ens diràs algunes paraules mig en broma i mig assenyadament: “Que estigueu bons i que sigueu feliços. Fins una altra”.

A mi m’agradaria tancar aquest post, que vull que siga el meu petit homenatge cap a una dona a qui he admirat i he arribat a estimar, amb unes paraules que pense que et defineixen ben bé a tu, Empar, i que són d’una altra dona, com tu, valenta i lluitadora per la nostra llengua i la nostra cultura, la Maria Mercé Marçal:

A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

dijous, 11 de febrer de 2010

avui parlem de cimema



Estaria bé que parlara ací de la polèmica llei del cinema català -polèmica perquè interessa als de sempre-, que a mi em sembla genial. Ja la voldria jo ací al País Valencià o com a mínim que tinguera la mateixa oportunitat de veure cine en català o en castellà, sense més. Però no, si volem anar al cinema, i jo vaig cada setmana, ja sabem amb quina llengua ens obliguen a veure-les.

Feia temps que no anava al cinema i veia dues pel·ícules en una vesprada. Aquells cines de barri on projectaven dos reestrenos ja no existeixen. Però, ara, entre setmana que no hi ha molta vigilància, en qualsevol multicine pots exir d'una sala i si en tens controlada una altra, doncs, pots veure dues pel·lís al preu d'una. Ja sé que açò no és massa legal, però, mira, a un aquestes bogeries d'adolescència encara li senten bé al cos, i a la butxaca encara millor.
“Precious” i “Up in the air” van ser les escollides, i l'elecció fou bona, molt bona. Les dues pel·lícules m'agradaren molt. Supose que les dues eixiran carregades d'Oscars, per això he volgut anar a veure-les abans del gran dia, perquè després passa el que passa, tothom parlant-ne i diguent allò de “no hi ha per a tant” que a la fi et lleven les ganes d'anar-hi a veure-les.
Les dues realitats dels EEUU queden ben refletides en ambdós films i he de dir que ninguna de les dues m'agrada gens. Dos pols irretrobables on la vida en cadascun d'ells és un infern. En “Precious” el món marginal dels barris més pobres, gent d'aspecte fantasmagòric comdemnada a viure en la misèria més absoluta, no tenen cap tipus de solució per a les seues vides, malgrat que el director de la pel·lícula haja volgut donar una oportunitat a la protagonista; un món on, fins i tot, s'ha de robar per a poder menjar, alhora que les malalties més penoses - i sense cap tipus de SS -, juntament amb la droga i el sexe agressiu, converteixen aquells barris de negres en un món en què la mort potser l'única eixida acceptable. En “Up in the air” tot és el contrari. Ara és la Nord Amèrica rica i desitjada per tots: cases -millor dit hotels- espectaculars, aeroports i avions, gent fascinant -el George Clooney està impresionant-, tots els actors i actrius flacs i flaques amb roba cara i de disseny, i, en fi, per a morir-se de gust si sols ens quedem amb aqueixa superficialitat, perquè en el fons, el que hi ha és un món replet d'insatisfaccions.
“Precious” és incomprensible que haja arribat als Oscars. No sols pels tem es que tracta i l'Amèrica que retrata, sinó perquè és un film, allò que es diu “mal fet”. Vull dir, tècnicament agressiu. Potser açò ajude a la trama que desenvolupa, però l'espectador ix fet pols. Tot és lleig en aquesta pel·lícula. M'agradaria subratllar l'actuació de Gabourey Sibide, la mare de Precious, nominada a l'Oscar com a millor actriu secundària, premi que no li pot llevar ningú, ni la Penelope Cruz amb “Nine”, que també està nominada en la mateixa categoria i que està genial.
“Up in the air” té un guió perfecte, d'aquells que sols els americans fan possible i que et sorprén des del principi fins a la fi. També m'ha sorprés el George Clooney. Fins ara jo el teia com un “guaperas” de Hollywood i la veritat és que el xic és preciós, cada cosa el que siga, però que és un actoràs de primera, això no li ho lleva ningú. Llàstima que Morgan freeman en Invictus li llevarà la desitjada estaueta. Me n'adone que estic parlant massa d'Oscar, el cosí americà del Goya, i la veritat és que no em fa cap gràcia.

Bé, tanquem la paradeta per avui. Sols una queixa, m'havera agradat veure aquestes pel·lícules en la meua llengua, però no em deixen i ni tan sols en la TVV tindré oportunitat. Després diuen que si açò que si allò, que si sóm així o allí...

divendres, 22 de gener de 2010

forasters



El matí estava resultant un tant trist, encara que és el meu matí preferit, vull dir, ennuvolat, plujós i amb boira. Diuen que hi ha gustos per a tots, vaja!. Me n’anava a València i havia decidit fer-ho amb tren, el meu mitjà de transport preferit. Anar-hi en cotxe particular, malgrat la comoditat, em resulta un martiri. Així que cap a l’estació de tren d’Alzira que, per cert, no és res de l’altre món, més bé tot el contrari, vull dir, poca cosa per a la capital de la Ribera. I més si el comparem amb el magatzem de taronges que té al costat, el magnífic edifici avui saló de banquets. Per circumstàncies de la vida, hi estic passant una bona temporada a la ciutat del Xúquer, desgraciadament, malgrat tot.
Com que ploviscava, l’entrada de l’estació estava plena de gent. A l’andana del tren sols hi havia tres joves estrangers. No, no era per la climatologia, sinó pels joves estrangers que no hi havia ningú vora les vies. L’espectacle era bastant desolador. Tres xics massa joves -poc més de la vintena i potser algun ni arribaria-, borratxos com a ceps i armant-la: crits, insinuacions a les xiques, pixant a les vies... Els brics de vi Don Simón buits per terra i fumant com a carreters. El cap d’estació havia avisat seguretat, però per allí no aparegueren.
Segons abans d’arribar el tren tota la resta de passatgers accedírem, temorosos, a l’andana, perquè el tren hi estava arribant. Els viatgers, bastant respectuosos, s’apartaven de la porta per on accedien els joves estrangers al vagó. El tren, bastant ple, engega el carril cap a València.
M’havia assegut al costat d’uns passatgers que em semblaven tranquils i havia obert un llibre per fer el trajecte més curt i perquè m'encanta llegir en el tren. No havien passat cinc minuts quan s’obri la porta del vagó i apareixen els tres joves estrangers, cridant i fumant. Els tres joves amb qui compartia estància s’han alçat i els han dit alguna cosa amb la seua mateixa llengua, que a mi em semblava de l’Europa de l’Est, així com el seu aspecte: rossos, pell molt blanca, rapats, alts, flacs. En un principi, pareixia que la brega era inevitable; s’han enfrontat de paraula i no sé que s’han dit, però els tres joves, amb el cap baix, se n’han eixit per on havien vingut, alhora que la gent del vagó han començat a dir cadascú la seua. Al meu compartiment el silenci era sepulcral. Al minut, però, hi han tornat a entrar. Ja no duien els cigarrets i s’han assegut correctament, cadascú on han cabut i fins Silla, que han baixat, no els hem sentit.
Els comentaris de la gent del vagó eren per a tots els gustos però amb una sola direcció: “Què llàstima de xics; Veges tu per a què venen; Que se’n vagen que ací sobren... “ Però la millor de totes l’ha dita la dona del meu darrere: “Jo ja li ho he dit a la meua filla, que disfrute ara que és jove, perquè ací va a passar algo molt gros, com mosatros ho vam passar, si no acabem amb tota esta gentola de fora”. Atònit! Vaja recomanació, he pensat jo, perquè, a la fi, això és el que feien aquests joves, divertir-se, però amb un agravant: que són estrangers. No vull, ni molt menys, justificar la borratxera i llur conseqüència. Però m’ha cridat l’atenció el consell de la mare, que no és perquè la seua fille s’eduque en valos, per exemple, ni que siga una persona sensata i responsable per a què no faça barabritats d'aquestes, no, sinó perquè “disfrute ara que és jove”.Quanta insensatesa!
No sé si els joves que estaven al meu costat hauran entés el que deia la gent, però, i potser que amb raó perquè a ningú ens agrada que ens alteren l’ordre, a mi m’han dolgut aquest paraules i els comentaris. Si pensem una miqueta, el comportament dels tres joves no era correcte, però per a què una persona de vint anys a les deu del matí estiga ja borratxa, doncs, quanta amargor deu haver-hi en el seu coret, lluny de casa i de les persones que estimen; segur que no és per gust que estan ací, com també és segur que si s’emborratxaren és perquè tenen molta tristor que oblidar, i res que fer. Ara dic jo, emborratxar-se és un costum entre els joves d’ací, cosa que, quasi segur que sí que farà la filla de la senyora del meu darrere per a divertir-se. Aleshores, quina diferència hi ha?
Per altre costat, els estrangers del meu costat, que si no haguessen obert la boca, ningú hagués sabut que eren forasters, lànguids i tristos, amb rostre de preocupació, no sols han de suportar estar lluny de casa, amb tot el que això comporta, a més han d’aguantar i enfrontar-se amb gentola borratxa que no saben comportar-se com cal entre persones educades, malgrat ser compatriotes. I a més a més, saber-se no ben rebuts en la terra promesa que els havia de retornar l’alegria i no els ha donat més que la feina que ningú vol, sous miseriosos, fam, misèria i el que és pitjor, el rebuig social.

dissabte, 2 de gener de 2010

actuen "actuem" en conseqüència




He acabat un any -he tingut un any bastant complicat-, no massa pròdig en lectures, almenys en això que es diu lectura evasió. He acabat l’any acompanyat de Joan Francesc Mira i “Sense música ni pàtria”. Un llibre d’aquells que es podria dir “menors” i que ha caigut a les meues mans per casualitat. Es tracta d’una recopilació d’alguns dels articles del Mira apareguts a la premsa al llarg de set anys (87/94). Anys difícils per als valencians de consciència i sentiment. Anys en què passaren coses incomprensibles i que encara avui quan les lliges, pareix mentida que hagen passat. Però resulta que molts les hem viscudes i les recordem encara, la gent més jove ni se les creurà. I espere que els que les feren possible, per exemple, amb els seus vots, avui estiguen avergonyits, que ho estaran, encara que no ho reconeguen i continuen votant els mateixos. Les històries que compta són la història d’aquest País que no ha estat possible i històries tan banals com aquestes són les que han fet realitat la misèria actual del poble valencià. Però Mira no sols ens les compta, sinó que hi reflexiona, ho feu en aquell moment, sobre aquestes situacions. He extret algunes línies, d’entre les moltes que vaig subratllar, amb les quals voldria donar les gràcies als pocs lectors que segueixen aquest blog que acaba de complir un any, o tres anys, segons com es mire.

Veig, després de revisar el paquet de papers, que han estat escrits en anys de pública tebiesa que em provocava paradoxalment, irritacions freqüents. No estic content de la història del meu país en aquests vuit o deu anys, del vuitanta-sis, més o menys, al noranta-cinc que ara comença. Hem perdut tantes ocasions esplèndides, hem balafiat tant de capital, podríem haver fet tanta cosa bona que no hem fet, etcètera, que sovint m’estime més no pensar-ho per no viure permanentment emprenyat. He escrit “hem” i “podíem”, però és més just dir “han” i “podien”: els qui han manat i han tingut les institucions en les mans. Han aplicat una part de l’obligació de restaurar un país, però una part petita, i sobretot l’han aplicada sense devoció. Mentrestant, els ciutadans corrents hem deixat fer ¬-i hem deixat no fer-, instalats pacíficament a casa: manaven “els nostres”, o els amics dels nostres, no hi havia perill.

Vostés diran - els que manen, fa temps que ho diuen- que símbols i nom no són res. Error. Ho són tot, en la consciència, i per a la consciència, d’una col•lectivitat. Si no foren crucialment importants, “ells” no haurien mogut tota una llarga guerra per rebentar-ne uns i imposar-ne uns altres. Ells no es mamen el dit. Sabien el que volien, i quan eren una petita minoria van emprar la violència per aconseguir-ho. I ho han fet amb tant d’èxit i encert que ara ho poden aconseguir ja sense violència. Han guanyat. Han esperat el seu moment: fa anys que es preparaven.

Ells, fa molt de temps que tenen perfectament clar que la literatura serveix per a construir, reforçar i projectar el país, i que un país ( a més d’història militar, moneda, duanes, policia i política) també està fet de literatura. No debades, per exemple, des del moment que l’estat agafa les regnes de l’educació pública, ja fa més d’un segle i mig, la literatura hi ocupa un lloc eminent. Els infants i adolescents de tots els països del Regne i República d’Espanya, una generació rere l’altra, han aprés que el Mio Cid era el primer gran monument de “nuestra lengua”, i que Cervantes, Quevedo, Lope de Vega i Calderón eren els grans clàssics “nuestros”. Una sola llengua literària, una sola literatura, uns mateixos noms, unes mateixes obres, un mateix marc de referència compartit i assumit com a propi ..., tot això fa una sola cultura nacional, una sola nació cultural, un àmbit comú de pertinença i de fidelitat, un sol país, una sola nació.

Per tant, la millor manera d’evitar-se tal molèstia és evitar que la gent recorde certes coses. I si certes coses estan representades per un tal dia de tal any, la solució és oblidar l’any i amagar el dia. En aquest país, sembla que hom –molts homs i molt altrament i diversament situats- ha decidit que l’única història bona és la que no molesta, i que l’única memòria bona és la memòria morta. I, decidit això, actuen en conseqüència.

Vull dir, a qui li importa ara el nom de la plaça, les batalles de la plaça, o el país que es va perdre en la plaça? A mi, per exemple. Simplemet perquè aquesta plaça és ben meua i a pesar de tot me l’estime, com estime amb passió aquesta ciutat meua, i aquest país meu que em van robar mentre dormia. Haurem de demanar perdó als nostres néts, algun dia.
Veus, hi ha una altra València, amagada. [...] No sé com és de gran, però existeix, no és una ciutat d’esperits invisibles[...], compra llibres, no és “blavera”, és discreta i poc amant dels escarafalls, no és necessariament “nacionalista” però li agrada més dir País que Comunitat, pensa que cal llegir Tirant lo Blac i que no és obligatori creure que Sorolla i Benlliure són els més grans artistes de la història. [...]Ací són molts milers, els “justos”, però se’ls veu molt poc, i la fama general d’aquesta ciutat no és la que nosaltres voldríem. És dur saber que la pròpia ciutat projecta metòdicament fama d’amor a la vulgaritat...

La famosa batalla dels símbols i dels noms, no la va guanyar en aquest país una majoria polítca informada, la va guanyar una molt petita minoria violenta, instigada i protegida. Ja sé que ho sabem tots, però és bo recordar-ho. Tenien pistoles, cadenes i bastons, agredien alcaldes i manifestacions, cremaven senyeres, trencaven vidres de cotxes, rebentaven rodes, omplien de baixos insults les parets del país i les pàgines del seu diari oficial. El resultat és que van guanyar la miserable batalla. Amb aquests armes.