la ruta dels nevaters

Feia molt de temps que no em posava les botes i m’enfonsava per les serres del meu poble. Ens fem majors i, alhora, massa còmodes! Però avui ha sigut molt bonic; he redescobert els paissatges de la meua infància, paratges que quasi tenia oblidats i que, ara, amb el pas del temps, recobren, si més no, un nou i incalculable valor. Ja no són tots aquells caminets entre penyassegats i pins que recorríem xiquets enjugassats, sense por als perills i inconscients de la bellesa paissagística que ens envoltava. Els ulls d’adult que ara contemplen aquestes serres no fan més que enorgullir-se d’aquests meravellosos llocs que d’alguna manera s’haurien de protegir per ser gaudits pels homes i dones d’avui i els qui ens precediran.

Eren les nou del matí quan l’alcalde, el representant de l’empresa Terra de València, Rafa, per cert, un antic alumne meu, avui historiador, i jo, ens hem posat en camí cap el que serà “La ruta dels nevaters de Salem”, que no és més que l’antic camí que els homes de Salem recorrien per anar a les neveres, congelar la neu i després baixar-la per comercialitzar-la. Una subvenció farà posible aquesta primera ruta per la Foia de Salem i esperem fer-ne realitat moltes més. No l’hem feta tota, sinó la primera part, fins la caseta del Sastre –podria quedar-se un formidable refugi-, perquè el camí s’havia perdut i calia trobar-lo i senyalitzar-lo, doncs en setembre comencen les tasques d’acondicionament; des d’ací fins les neveres, pareix que està tot en millors condicions. A més a més, jo no donava més de mi; si haguérem continuat més amunt, no sé què hauria passat. Sort que la Font de la Barsella, amb la seua aigua fresquíssima i les ombres impagables de pins i àlbers, ens ha dessuat una mica.

Un esmorzaret, quan era quasi l’hora del dinar, amb una ben fresca coca-cola en el bar del poble ens ha tornat a la realitat. Però els meus peus els tenia amargs al més no poder i fins que no he anat a casa i els he posat a remulla no han començat a retornar-me. Una bona dutxa i una llarga migdiada han acabat suavitzant els mals i relaxant l’esperit, però l’experiència viscuda ha pagat la pena. I tant!

coses de l'horabaixa

L’estiu sense les migdiades no seria el mateix; que grata herència dels nostres avantpassats àrabs! La tarda està ja ben avançada. No hi ha ningú a casa, gran i fresqueta, que ja em preocupe de tindre-la ben tancada pel migjorn, perquè al carrer cau un ponent d’aqueixos que t’aplanen. Nu. Pose un poquet de música i no sé per què però trobe el recopilatori i directe “Humo y azar” d’Aute i com m’apeteix, doncs, deixe que sone entre la penombre i la solitud la veu melancòlica i la música senzilla i trista. Em fique a la dutxa, aigua freda, un poc de crema i nou. No m’abelleix posar-me res de roba damunt. Òbric la nevera i unes apetitoses figues que em diuem “menjam”; me’n prepare un bon plat i isc al pati -les plantes les tinc un poc abadonades-, el lloc és càlid per la llum i la temperatura, ara que ja comença a caure la vesprada. Verds, blaus, ocres m’envolten … Em quede quiet i atònit a l’hora que comença a sonar “Slowly”. Que barbaritat! Hi ha cançons que totes elles són un món de records, sentiments, un plaer que et recorre el cos i et deixen per un llarg instant tocant el cel, com les figues de què estic gaudint, i la música que continua “que terriblemente absurdo es estar vivo sin tu latido” diu l’Aute en “Sin tu latido”, i potser tinga raó. Ah, aquests romàntics! I tot seguit, desvergonyida i atrevida, la proposta de “Una de dos”… En fi, coses de l’horabiaxa.

gràcies joan

Porte molts anys en el món de l’educació pública –vint-i-cinc, que no és broma- i de tots aquests anys en l’ensenyament, vint a l’IES d’Albaida. Déu meu com passa el temps! Però, malgrat tots aquest temps d’il·lusions i de treball, molt de treball, i dur, mai no m’havia trobat amb la jubilació d’un company. Cert que d’ara endavant en vindran moltes perquè tota aquella colla de joves idealistes, entrats en edat i amb el pèl emblanquinat, any rere any ens anirem acomiadant d’aquest món al qual li hem dedicat els millors anys de la nostra vida. Professorat que a més d’impartir cadascun la nostra assignatura intentàvem, i intentem, fer viure a l’alumnat, amb el mateix entussisme amb que ho fem nosaltres, l’estima per la llengua i pel país dels valencians des de la nostra estimada Vall d’Albaida. I ens hem esforçat, i ens esforcem cada dia, per donar-los el millor que cadascú de nosaltres porta en el seu sarronet de sabiduría, però per damunt de tot l’amor a la nostra llengua.

Joan Gaspar era una d’aqueixes persones, implacable davant del valencià, fidel a un país i a la seua cultura, partint de la qual intentava portar al seu alumnat el pensament filosòfic universal. Home vigorós i contundent en el seu actuar; com va dir amb les seues paraules de comiat “amb aquests trenta-un any de professor a l’institut d’Albaida, dels quals disset han sigut com a director del centre i quatre com a cap d’estudi, sempre he intentat fer el que m’ha dictat la raó”.

Personalment li dec molt a Joan, com li vaig dir “m’he ensenyat molt de tu” i m’hagués agradat dir-li moltes més coses juntament amb el fort i prolongat abraç de comiat, però no era el moment, a més a més ell sap que aquell abraç substituïa totes les paraules. Potser una no em perdone no haver-li-la feta arribar “gràcies”. Gràcies per tantes i tantes coses que jo mai no sabré que has fet per mi, pels teus consells savis i prudents, per deixar-me fer –mai no m’has retret res del que he fet, i n’he fet de grosses, tu i jo ho sabem, i sempre has estat al meu costat-, perquè sabies que sempre he actuat amb el cor amb la mà; gràcies per estar sempre al meu costat en els moments més dificils, quan pareix que tot se te derrumba als teus peus. Tu em coneixes molt bé i sempre has tingut amb mi la paraula justa en el moment més apropiat, i el que és més important, t’has sabut callar en moments en què una sola paraula teua fora de to m’hagués afonat al més profund dels abismes, quant amb altres professors no ho has dubtat.

Supose que la nova etapa que ara comença Joan li portarà moltes més experiències, perquè un home inteligent com és, continuarà exigint-li a la vida tant com ell li dóna. Altres pesones se’n beneficiaran del seu saber i dels seus quefers. Sols espere que en aquesta altra etapa de la vida, els seus nous companys de tasques l’estimen tant com ho hem fet els seus companys de l’Institut d’Albaida encara que no li ho hàgem sabut dir en el seu moment.

teatre, teatre i teatre

Un any més hem volgut que no ens passés inadvertida la Mostra de Teatre d’Alcoi. I ja en van dinou, convocatòries. I me n’alegre que s’haja consolidat aquesta fira de les Arts Escèniques que cada any ens mostra els espectacles que la propera temporada podrem veure a les diverses sales, cada dia en millors condicions, repartides pel nostre país. I me n’alegre, també, en comprovar que pràcticament totes les obres estrenades a Alcoi són en valencià, la qual cosa vol dir que els nostres professionals tenen ben clar quin és el futur que ells volen per al teatre valencià. Clar que, una Mostra com aquesta on acudeixen programadors de tot arreu, podran contractar els espectacles en valencià o castellà, cosa que, forçats pels polítics de torn o ves tu a saber si moguts per interessos econòmics, amb tota seguretat, la gran majoria, s’hi decantaran per escollir l’obra en castellà. Quina pena!

Ahir, a l’acte de cloenda, al Calderon, que després de la reforma s’ha convertit en un dels millors teatres valencians, primer s’entregà el XXXVII Premi de Teatre Ciutat d’Alcoi que recaigué en Montserrat Mas i Blanca Bardagil, mare i filla, per la seua obra "L'amant de Diógenes" que hi podrem veure escenificada l’any que ve, la qual cosa és una dels al·licients més importants d’aquest premi. A més a més, l’obra guanyadora de l’any passat, “La ràbia que em fas” de Juli Disla, m’ha semblat un text interessant malgrat que no aporta massa novetats temàtiques, si bé no m’acabà de convèncer la posada en escena, potser que l’escenografia hi contribuïa: l’escenari del Calderon resultava massa aparatós per a un espectacle tan minimalista. Ah! I les dues actrius –Lorena López i Vanessa Cano- han estat supèrbies.

I ara que parlem de teatre, seria convenient recordar que aquesta setmana podrem veure a Albaida una Mostra de Teatre Escolar en què participaran tots els centres del poble més un grup convidat d’Ontinyent, l’IES Pou Clar. Iniciativa que em sembla magnífica i que una vegada més naix per l’entusiasme i les ganes de treballar, desinteressadament, com sempre, d’un grup de mestres, així com la il·lusió en formar el seu alumnat, sensibilitzar-los, educar-los i el teatre té molt a dir en aquest camp. La meua enhorabona per davant. Llàstima que les institucions públiques i les privades –a nivell econòmic- s’hagen implicat tan poc. Caldria que miràreu el programa de mà i observàrem qui no està, perquè no han volgut, clar. Imperdonable!

I ja que parlem de teatre, doncs una altra enhorabona. El divendres passat l’amic Sergi Gómez s’estrenava com a dramaturg. El grup Teló Teatre de Cocentaina, que tant està fent a la ciutat en cap del Comtat per aquest art, en la Mostra de Teatre Escolar que fa cada any, han estrenat “Els somnis del rei(et) en Jaume”, pel que m’han dit, un deler per als sentits i una bogeria per a tota la canalla participant que no oblidaran en la seua vida.

esperança rebel

Avui he vist a molta gent cabrejada: caps catxos, mirades esquives com si vulguessen passar inadvertides, fins i tot sota grans ulleres negres de sol que oculten ulls botimflats per mal dormir, cigarrets consumits amb ansietat, to de veu alterat, nervis a flor de pell i supose que un cuquet arrosegant l'estòmac perquè el sopar d'ahir no els hi va caure massa bé.

No he vist massa cares contentes, i és la veritat: Potser siga que l'alegria vaja per dins, com se sol dir, i que gent amb tant d'autodomini i aplom sàpia mantindre la compostura, cosa sempre molt recomanable. Potser siga que contents, contents de veritat, sols estiguen aquells que ixen per la TV xillant com a desespereats o aquells altres, si més no són els mateixos, els quals s'han cregut que les urnes són jutges, però que es veuen obligats a disimular-ho.

Igual resulta que com a hores d'ara ningú ha anat a exercir el seu dret democràtic, dret que hom els ha regalat a canvi de res, i per això trien l'opció que els rota -bon profit!-, doncs, així, potser siga aquesta gent impassible la que s'hi veu i la resta sóm pura al·lucinació.

I és que hom no si pot il·lusionar en res -tota il·lusió és un error de percepció- ni creure en utopies -ideals irrealitzables-, perquè el dia a dia, la realitat és dura, molt més dura del que, adhuc, ens la imaginem, malgrat viure-la.

En fi, no entenc res de res!

Per cert, divendres 12 de juny a les 24h al Pub Màgic d'Ontinyent i organitzat pel BLOC JOVE actuaran els grups TANSKENTI, d'Ontinyent i ODI, d'Albaida -m'agrada el títol del CD “Esperança rebel” i la música que fa aquest grup de gent tan jove.

llibres, història, cultura...

Un 25 d’abril descafeïnat que és com al poder li interessa. Fins i tot les Corts Valencianes l’han celebrat un dia abans -Dia de les Corts, en diuen- perquè, com queia dissabte, pareix que no està gens bé que ses senyories treballen, ni que fos amb un ple extraordinari i un dinar, a més que tampoc cal commemorar res tan sagrat, total; el cap de setmana és molt més important. Tampoc he vist massa ajuntaments que s’hagen calfat el cap en tal data ni crec que el món de l’ensenyament haja volgut recordar-se’n de l’efemèride ni la societat en general -uns per desconeixement, altres per desídia- ni ningú ni res de res. És el que hi ha, si vols ho agarres i si no ho deixes! Tot això són històries i mal de caps.

Però aquesta ha estat una bona setmana per celebrar, per exemple, una setmana cultural que tots els pobles haurien de tindre. Una setmana amb dos dies ben significatius per al nostre poble. A més del 25 d’abril, també el 23 era un dia destacat, Dia del Llibre, Sant Jordi, patró dels Països Catalans -festa gran a Alcoi, Banyeres, Barcelona, Palma de Mallorca, etc. No he vist massa activitat a la meua comarca que, per cert, m’he enterat que li diuen la Toscana valenciana, espere que amb aqueixa denominació no vulguen etiquetar la Vall d’Albaida com una reserva índia. I a l’escola? Millor ni preguntar-m’ho. Déu meu, ni la història ni la cultura!

Ens escandalitzava l’altre dia a la premsa, un any més, que el 50% dels valencians i valencianes no toquen mai ni un llibre i que som l’autonomia amb l’índex de lectura més baix de tot l’estat, la qual cosa voldrà dir, també, de tota Europa. Així, és normal que el Dia del Llibre passe sense pena ni glòria. Però que trist és que des del poder tampoc s’hi faça res, quatre cartells i punt. A Madrid es passen el dia llegint el Quijote i a Barcelona inunden les Rambles de llibres i roses, i nosaltres què? Bé, si des de València ni s’hi fa res, a mi m’agradaria que, com a mínim, els ajuntaments acostaren la literatura i els seus escriptors als pobles. A tot lloc s’haurien de fer presentacions de llibres i xerrades amb els creadors d’històries o lectures d’obres i tallers literaris o jo què sé quantes coses més al voltant del llibre. Però no, els nostres polítics no donen importància a aqueixes coses, no veuen important acostar la literatura al poble, això no dóna vots.

Jo em pregunte sobre la cultura dels nostres dirigents! Seran lectors o formaran part d’aqueix 50% per cent que no lligen mai? Déu meu, espere que els homes i dones a qui jo vote siguen lectors, encara que no els he sentit parlar mai de llibres, perquè em donaria vergonya votar gent que no agarra mai un llibre. I a nivell municipal? Fins i tot em preguntaria si per a aquesta gent la cultura és important. Perquè ben poques vegades són presents en manifestacions culturals més que per fer-se la foto. A més a més, els diners que destinen a cultura sempre són les molletes sobrants del gran pastís.

Però, i la societat? El poble hauria de reaccionar. Temps enrere, com que la política no existia, doncs la societat civil era la que mitjançant associacions culturals, juvenils o de qualsevol tipus mobilitzaven la gent amb tot actes culturals i reivindicatius que, sobretot açò últim, ha desaparegut, avui s’hi se fa alguna cosa és festiva i punt.

Bé, és una invitació a recuperar la cultura amb majúscula, perquè cultura és tot, però no ens enganyem o que no ens enganyen com volen alguns. Perquè me n’adone que al llarg de tot l’escrit vaig relacionant cultura amb història i amb lectura. Però és que estic totalment convençut que totes tres coses en són una sola, així com la Santíssima Trinitat. I a aqueixa sola cosa resultant de les tres restants anomenem-la Llibertat.

entre moros i cristians, o viceversa.

Ahir fou un dia important per a València: el seu nou arquebisbe prenia possessió en el càrrec. L’acte va ser ben digne, com correspon a una gran diòcesi que és la valenciana. El pes de l’Església en la societat valenciana continua essent gran, molt gran i conseqüentment se l’ha de tindre en compte, amb tot el respecte que cap, per suposat, cap a totes les altres maneres d’entendre el món.

Jo no vaig voler perdrem l’event i cap a València que me’n vaig anar. La ciutat estava tranquil·la, supose que coses del pont que s’encetava. El centre històric –magnífic, cada dia n’estic més enamorat- nét i solitari. La veritat és que estava tot molt tranquil i quan t’acostaves cap a la catedral, tampoc t’agoviava la gent, cosa que me n’alegrà, perquè no m’agraden les aglomeracions, que em feu pensar-m’ho dues vegades l’anar-hi o no, per si em trobava amb les bestialitats que observem en TV el dia del trasllat de la Mare de Déu dels Desemparats. Però no fou així.

La meua intenció sols era la de veure el boat muntat per a l’event. M’agrada tot eixe món barroc amb què el poble valencià envolta les seues solemnitats, cosa que no va ser tant com esperava, però que em va agradrar. Així que, a manera de crònica, els esdeveniments, de manera tranquil·la i sense isterismes, succeïren amb tota normalitat. Eren les onze en punt quan una gran colla de gaiters provinents d’Oviedo, lloc d’origen del nou arquebisbe, obrien la processó cap a la basílica de la Mare de Déu. Un gran nombre de rectors eixien des de l’Arquebisbat en ordre geràrqic i darrere la Creu: escolans, rectors, vicaris, bisbes, cardenals i finalment l’esperat Carlos Osoro -esperem que ben prompte Carles i no sols de nom- entre Garcia-Gasco, que amb aquest acte s’acomiadava dels valencians, i el nunci del Papa.

No faltava ningú en aquest grat dia de solet, malgrat les amenaces de pluja que s’hi feren presents però, després de dinar. De tots els racons de l’Espanya catòlica havien vingut a l’acte. La visita a la Basílica fou curta. El reberen els cants de l’Escolania i, naturalment, l’acomiadaren amb la Salve, per cert, un dels pocs cants en valencià a la Mare de Déu. Després la comitiva continuà el seu itinerari cap a la catedral, on hi entrava puntualment a les onze i mitja del matí, complint, així, l’horari previst. Malgrat tot, em cridava l’atenció que algunes persones preguntaven que què passava que hi havia tant de policía i gent. No puc comprendre com està de desinformada la gent –poble desinformat, poble manipulat-, o és que es tracta del meninfotisme valencià de què tant se'n parla.

Començat l’acte religiós me n’aní cap a la Nau a veure l’exposició -Entre terra i fe: Els musulmans al regne cristià de València (1238-1609)- que la Universitat de Valencia ha muntat per conmemorar els 400 anys de l’expulsió dels moriscos valencians. Magnífica! La veritat és que totes les exposicions que hi he visitat m’han semblat extraordinàries.

No hauria de passar desapercebuda aquesta data i menys per a tots aquest pobles de les Comarques Centrals tan propers a aquest fet terrible i difícil de comprendre avui en dia. El mateix que pretén aquesta exposició, s’hauria de fer en tota aquesta zona –espere que a la Vall d’Albaida s’hi facen coses-, recordar aquell grup humà que hagué de patir la tensió entre l’afecció a la seua terra –el Regne de València- i el seu sentiment religiós-l’Islam-, en un món intolerant que acabà deportant en massa aquests valencians que despectivament anomenaven moriscos.