el meu institut també es queixa

Demà estarem a València manifestant-nos contra les retallades en educació fetes pel Consell valencià. No crec que aconseguim res, però, almenys, que queda ben palesa la postura dels ensenyants, pares/mares i alumnat a favor de l'Ensenyament Públic i el nostre rebuig a les retallades en educació. Espere que en siguem moltes i molts.

Porte un grapat d'anys en l'ensenyament, però no havia vist mai una cosa igual. Al meu institut els xiquets i les xiquetes van enrotllats amb mantes i el professorat amb tota la roba que podem damunt perquè allò, més que un centre d'educació, pareix una càmara frigorífica, però, no hi ha diners per a calefacció ni per a res més a partir de ja, i deguem, segons ens informaren al claustre, 8.000€ als proveïdors habituals.

En aqueixes condicions no es pot donar classe; no sé que passarà ara quan aprete el fred, perquè estem tenint un hivern bastant potable. Potser algú arribe a pensar que sóm uns queixiques, però pensem que estem a un IES de nova construcció i que no s'hi calfaren massa el cap, perquè allò no té condicions de ningun tipus, malgrat l'espectacularitat, però ningú pensà en la sostenibilitat del centre quan s'hi construí i ara paguem les conseqüències. Clar que si pensem que és un dels centres construïts dins la trama corrupta de la Generalitat Valenciana, doncs, tot queda dit.

Em pregunte si algun dia eixiran a la llum, i vorem jutjats i empresonats, tots aquells mandataris que han fet negoci amb els diners públics i ens han portat al poble valencià a la ruïna econòmica. Pareix ser que ací, a la Comunitat Valenciana amb què tant s'han omplit la boca en dir-nos i fer-nos creure que érem el melic del món, doncs, que per ací les coses estan més magres que en cap altra autonomia. i em vé al cap, tota la gent, la bona gent, que els han votat i que els han votat perquè els enganyaren amb embustes i malabarismes, què estaran pensant-ne?

una llengua que camina

Divendres assistírem al cinema Odeon d’Albaida a la projecció de la pel·lícula “Una llengua que camina”. La nit no acompanyava, però unes cinquanta persones d’edats ben diferents volíem veure el documental que Escola Valenciana ha preparat per celebrar aquests 25 anys primers de vida. Pel·lícula que s’ha passat per TV3 amb relatiu èxit, però que Canal 9 no ha volgut ni oldre.

Una llengua que camina presenta la realitat de l’ensenyament del valencià al País Valencià, així com la tasca dinamitzadora d’Escola Valenciana per reivindicar l’escola en valencià. Potser hi done una imatge massa optimista de la situació de la llengua, però sens dubte és un gran document que ens fa reflexionar sobre aquesta realitat tan fictícia en què vivim els valencians/es.

Després vingué la taula redona on els components, mestres, ens parlaren de les seues experiències o de la seua tasca a Escola Valenciana. Fins ací tot molt bé i comedit. Tot seguit, el torn de paraules, que malgrat haver-se fet tard, resultà ben interessant: una mare, que no acabava mai, amb bona voluntat, es queixava de què a la seua filla de quinze anys ningú li explica ni li han explicat tot això tan complicat d’una mateixa llengua, història, cultura… o allò d’una llengua reprimida i censurada, i que és ella qui intenta fer-li l’explicació i reflexionar. Ningú li contestà, i mestres n’érem un fum. Bé, com se li podria explicar a dita senyora de què a la seua filla li ho hauran explicat mil vegades a l’escola i a l’institut, que els docents estem fins els nassos, però que no per això ho deixem de costat, ara bé, senyora, resulta que té més força dues paraules al carrer, entre els amics, o als mitjans de comunicació, que ja sabem en mans de qui estan, que cent mestres i professors predicant tots els dies.

La participació d’una ex alumna de l’IES d’Albaida, estudiant de Filologia Catalana i de Magisteri alhora, fou interessant perquè ens parlà de la situació del valencià a la Universitat on hi ha, digué, molta més demanda que oferta d’ensenyament en la nostra llengua, però que també hi ha opositors, fins i tot en Catalana. També feren la seua aportació els polítics, que no volen veure’s tots en el mateix sac com un participant digué. I algun mestre, fins i tot.

Escoltàrem coses que no ens agradaren gens, però que ja sabíem i que ens resistim a creure’ns: els/les mestres, a qui se’ls ha de reconèixer tot el mèrit en el tema de la recuperació i dignificació de la llengua a l’escola, i dic mestres que no pas professorat, s’estan tirant endarrere en el tema reivindicatiu de la llengua, que fins i tot alguns no estan ja disposats a tirar endavant amb les Trobades d’Escola en Valencià que tant han fet. I ho comprenc, però no puc compartir la idea. Reconec que tots estem cansats, que ens hem fet majors, però no podem recular, tirar per terra tot el que s’ha aconseguit, que és moltíssim, entre altres coses: la dignitat de la llengua. Cert que no acabem de veure resultats clars, que fins i tot, és un tema que ens ha fet molt de mal, tant a nivell professional com personal, però no podem deixar a la mitad el camí encetat. I temps al temps, el futur és nostre.

Amb el cap de setmana per mig per reflexionar, avui dilluns de setmana horrorosa de festes i ponts per alguns, hem parlat a classe, millor dit, han parlat a classe l’alumnat que assistí a la projecció de la pel·lícula i han comentat a la resta de companys sobre l’acte, així com la impressió que en tragueren i, sincerament, em done per satisfet. Molt satisfet!

com poden ser tan carronyers!

 Hagués estat una bona manera de tancar l'Any Valor(1911-2011). Però una vegada més els de sempre s'hi han oposat. Ahir llegíem a la premsa que les Rondalles Valencianes, obra culminant d'Enric Valor, anaven a ser traduïdes a deu idiomes i publicades arreu del món. Als instituts i escoles, enguany, ens hem entusiasmat llegint i parlant del mestre valencià de la llengua, l'home que estimava les paraules i que tantes n'ha salvat de l'oblit, de l'home que tant ha fet pel valencià. Però ara tenim una altra notícia, incomprensible, però certa. Què direm al nostre alumnat?
 

La majoria absoluta del PP en Les Corts ha rebutjat hui en la Comissió de Cultura instar al Consell perquè s’atorgue l’Alta Distinció de la Generalitat a títol pòstum a Enric Valor.
La proposta, presentada per Compromís també reclamava que la Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) edite les obres completes de l’escriptor valencià i convidava a l’Ajuntament de Castalla a sumar-se a la iniciativa.
La diputada de Compromís Mireia Mollà ha valorat la figura d’este “defensor de la cultura valenciana”, a qui l’AVL qualifica com “una de les personalitats culturals valencianes més destacades del segle XX”, i ha demanat a la Generalitat que reconega la figura d’este escriptor amb la seua màxima condecoració.
Des del PP s’ha argumentat el seu rebuig en què no voler polititzar amb qüestions que es troben “fora de l’esfera de competències dels Corts”, a la qual cosa Mollà ha replicat que encara que l’atorgament de l’Alta Distinció és una competència de la Generalitat, altres institucions i organismes poden elevar propostes, i ha assenyalat que més legitimats que Les Corts per a fer-ho no hi ha ningú.
Mollà ha acusat al PP de tenir un problema tant amb Valor com amb aquelles persones que “fomenten la cultura valenciana”, i ha assegurat que és “una pena” que açò passe al País Valencià.

feliç dia nacional

una altra patada als ous!

Em sembla una cabronada! Com pot aquest Conseller, aprofitant que està en funcions i a uns dies de deixar el càrrec, fer aquesta barrabassada? Té a tothom en contra: Professionals, AMPES, sindicats, universitats, partits polítics de les Corts Valencianes a excepció dels seus, clar! Què volen aquesta gent?

A favor d’una escola plurilingüe –Valencià, Castellà i Anglés- estem totes i tots, però les coses no es poden fer així, a la valenta, sense reflexionar, sense consultar amb els professionals, d’avui per a demà i a tota pressa. Quina malifeta amaga darrere de tot açò senyor Conseller? Vosté sap millor que ningú que el que proposa és impossible portar a bon fi, per molts motius, però també sap una cosa ben cert, de moment l’única, que amb aquest model d’escola el Valencià dóna un pas enrere i dificultarà encara més no sols l’aprenentatge, sinó, també, el seu ús social.

Quasi trenta anys d’Escola en Valencià tirats per la borda! Quan se sap que estaven començant a donar bons resultats, sobretot el sistema PEV(Programa d’Ensenyament en Valencià), l’únic que acabava fent alumnes realment bilingües en Valencià i Castellà, o és precisament per això, Sr. Conseller, que es talla de soca-rel tota la feina feta pels professionals, que han posat més voluntat en l’empeny que vostés diners, mitjans i ganes en què funcionara l’Escola en Valencià. Nosaltres, els/les mestres i professorat ens creguem eixe model d’escola que Vosté vol eliminar per una falça escola plurilingüe que naix ja morta abans de començar a funcionar.

Ja n’hi ha prou! Vaja-se’n a casa i deixe’ns tranquils, perquè ens n’ha fet moltes en els seus anys de regnat. El recordarem sempre com un Conseller funest per a l’Educació Valenciana. Vaja! Mai millor dit açò de “funest” i ho dic per la seua veritable professió, perquè d’Educació, no en té ni idea.

la nit de sant joan, però en gener

Com passa el temps! Diuen que ja fa trenta anys que els Dagoll Dagom passaren per València, per aquell mític lloc del carrer Quart, València Cinema, avui desaparegut, com tants altres, on tants i tantes joves ens iniciàrem –afeccionàrem- al teatre i descobrírem que el teatre en valencià podia venir de Barcelona o de València, però que no tenia res a veure en el que fins aquell moment havíem vist damunt d’un escenari.

Ahir, el teatre Olimpia a València posava damunt l’escenari “La nit de Sant Joan” de la mà d’un renovat Dagoll Dagom i un director valencià Carles Alberola. Muntatge amb què s’inaugurava, el passat setembre, un nou espai teatral a Barcelona: l’Artèria Paral•lel que, encara no coneguem, però que ja estem desitjant visitar-lo, igual que el renovat El Molino. A veure si finalment recuperen el Paral•lel com a espai dedicat a les Arts Escèniques, el Broadwai català que fóu fins els anys seixanta i que la piqueta s’ha endut per devant.

Ahir semblava que un bon grapat de progres dels setanta, amb llurs fills adolescents, ens havíem congregat tots al carrer sant Vicent, però aquesta vegada no anàvem de manifestació, no, ara estàvem a la porta de l’Olimpia, il•lusionats perquè anàvem a reviure temps passats, però sobretot anàvem a veure una obra de teatre musical que en el seu dia ens enamorà. Algunes cares conegudes, Joan Ribó entre altres, i alguns amics a qui no vèiem des de feia molt de temps.

El muntatge no ens decepcionà, tot el contrari, ens agradà, si més no, tant com quan érem joves. Fins i tot en moments concrets haguérem d’aguantar, per un costat, alguna que altra furtiva llàgrima, però per altre costat, no dissimulàrem les moltes rialles que ens provocaven els simpatiquíssims esquetxs de l’obra. I les cançons del Sisa, ai, les cançons! Música en directe i tots els actors i actrius cantant i ballant: un gran espectacle musical autòcton que res ha d’envejar als de la Gran Via madrilenya.

Durant tota la setmana es podrà veure l’obra a València, en castellà i valencià, incomprensible però cert, nosaltres optàrem per la versió original, com no podia ser d’altra manera, clar, en català. Fa trenta anys això ni ens ho plantejàvem, els grups catalans o valencians actuaven en català i punt. Ara, “como somos bilingües”... En fi, coses que ens ha portat l’estatutet.

I per acabar, no sé si els meus antics alumnes de teatre, aquells i aquelles de La Caterva a l’IES Josep Segrelles d’Albaida, s’hauran enterat d’aquesta actuació dels Dagoll Dagom, però si han tingut la sort d’assabentar-se’n i d’assistir-hi, hauran recordat, també, moments que compartírem amb aquest muntatge, que nosaltres férem com a propi i que, amb gran èxit, titulàrem “Quina nit”. Ara, si la tecnologia m’ho permet, deixe per al vostre gaudiment, un vídeo de la representació de La nit de Sant Joan.

no han sabut estar a l'altura

M’he quedat decepcionat! Enric Valor es mereixia molt més. I si no ha estat capaç l’AVL de fer arribar al gran públic, mitjançant aquesta exposició, la grandesa de l’escriptor de Castalla, qui, sinó, ho pot fer? Està clar: la Universitat una vegada més; com ho va fer, en el seu dia, amb Joan Fuster. Però no deixa de molestar-me que l’Acadèmia, malgrat la bona voluntat que ha demostrat, no haja estat a l’altura de les circumstàncies.

Un bon grapat d’edicions dels llibres d’Enric Valor, edicions, algunes d’elles, bastant rares i que sempre resulta curiós observar, així com l’evolució dels dissenys, maquetacions i, en definitiva, el pas dels temps que tot ho deteriora, però no sense deixar, gratament, cert alè de sentimentalisme. I això és pràcticament tot el que anem a veure en aquesta inprescindible exposició.

Magnífic el DVD, tot s’ha de dir, però incomodíssim el lloc on s’hi projectava; estàvem estrets, asseguts en bancs de fusta i de costat, amb la qual cosa acabes amb mal de coll, de cul i d’esquena, cosa que fa que no gaudesques el que cal de la projecció.

L’exposició acaba amb el despatx personal de l’autor de les “rondalles”, amb algun objecte personal damunt la taula i, naturalment, a una perxa, l’abric beig amb que l’hem vist tantes vegades passejar-se per la nostra geografia, i el seu capell de senyoret de poble tan característic de la seua personalitat. No podem imaginar-nos l’Enric Valor sense el capell, de la mateixa manera que a Sanchis Guarner sense el seu llacet al coll i el seu trage gris i gastat.

Potser el més important d’aquest esdeveniment haja sigut la publicació d’un monumental llibre sobre l’autor, però no el vaig comprar perquè no està el forn per a bollos. També està molt bé el material didàctic que se’ns ha enviat als IES per a treballar en aquest any que anem a començar i que serà l’Any Enric Valor per ser l’efemèride del centenari del seu naixement.