diumenge, 22 de novembre de 2009

una nit única













Els fets, bons o dolents, inesperats sempre, venen quan venen i s'han d'acceptar, amb resignació, encara que plens de ràbia i amb incògnites inexplicables -per què a mi?-, però la vida ens porta per derroters no sempre grats ni fàcils d'explicar. Ara bé, no per això podem deixar-nos angoixar, acovardir; hem de continuar lluitant contra qualsevol inclemència, hem de buscar les raons necessàries per continuar vivint i si no les trobem, ens les inventem, però la vida hem de descobrir-la cada dia.

Aquesta nit, la nit del dissabte 21 de novembre, malalties i problemes familiars a banda, ha estat una nit memorable. He assistit al concert de Miquel Gil, l'Orquestra Àrab de Barcelona, Pep Gimeno “Botifarra” i la Unió Musical de Llíria. Una nit única, com resava el cartell anunciador. El Pavelló municipal Pla de l'Arc, a Llíria, s'omplia amb unes 3000 persones, deien els organitzadors, per commemorar el 400 Aniversari de l'Expulsió dels Moriscos, data que ha passat sense massa glòria, perdent-se una oportunitat més d'explicar un fet cabdal de la nostra història i desaprofitant una ocasió meravellosa per fer arribar a la gent del poble la importància de la convivència entre cultures i religions des de la llibertat democràtica que ens empara. Però no, aquesta iniciativa, allunyada de poders polítics i institucionals, ha vingut de la mà de l'Institut d'Estudis del Camp de Túria, sense suport de ningú més que la prestació del Pavelló per part de l'Ajuntament. Enhorabona, companys!

El concert fou, senzillament, una meravella, amb aquell grapat d'excel·lents músics -més de cent- damunt de l'escenari, fusionant músiques diferents i gaudint de la tasca que hi estaven fent; se'ls notava feliços i amb ganes. La part més important del concert las dugueren, mà a mà, Miquel Gil i l'Orquestra Àrab; potser Botifarra va quedar un poc encobert per la resta de professinals, se'l veia tens i no tan espontani com sempre, a més a més, sense la seua gent al costat -la seua rondalla i la seua companya Lola la de la Torre-, s'hi trobava perdut, però quan obri la boca Pep, amb aqueix cantar que li ix de l'ànima, fa esborronar fins les tenebres del més enllà.

Moltes cares conegudes, de la Vall d'Albaida i d'altres indrets, però, també, gent de la professió, allí estaven els d'Obrint Pas i Carraixet, que jo conegués, així com actors i actrius del Micalet Teatre o Albena, avui prou populars gràcies a les sèries de canal 9. Polítics, pocs, Enric Morera i el rectorable Vicent Soler, supose que algun més n'hi hauria, però ja se sap, “políticament incorrecte”: no dona vots, doncs, fora. En fi, que ningú -o quasi ningú- va voler perdres l'esdeveniment. I un acte així no és suficientment important per fer aplegar les càmeres de Canal 9? A més, amb la gran quantitat de TV privades que hi ha, on estaven? Encara no estem en etapa fallera per a què n'estiguessen ocupades en presentacions i coses d'aqueixes, aleshores, què passa? Pregunta retòrica, no? I la resta de mitjans de comunicació? Sols el País ha tret una foto -dels assajos- i quatre línies, sense haver estat al concert.

Som un poble desemparat. Primer uns i ara els altres ens han fet creure que no som ningú, si més no, una Comunitat més de l'Espanya sempiterna, això sí, la més rica, la més esplendorosa, la més de totes en tot, i va i ens ho creguem. Doncs, bé, com deia al principi, dia a dia hem de lluitar per trobar-li sentit a la vida. Així que actes com el que organitzaren l'Institut d'Estudis del Camp de Túria són part d'aquest treball diari que la societat civil hem de fer -els nostres polític no estan disposats a fer-ho-, per no deixar-nos arrasar, perquè no volem desaparèixer com a poble diferenciat, perquè volem continuar sent allò que som: un país, i estem farts que ens ho prohibisquen.

divendres, 14 d’agost de 2009

la ruta dels nevaters





















Feia molt de temps que no em posava les botes i m’enfonsava per les serres del meu poble. Ens fem majors i, alhora, massa còmodes! Però avui ha sigut molt bonic; he redescobert els paissatges de la meua infància, paratges que quasi tenia oblidats i que, ara, amb el pas del temps, recobren, si més no, un nou i incalculable valor. Ja no són tots aquells caminets entre penyassegats i pins que recorríem xiquets enjugassats, sense por als perills i inconscients de la bellesa paissagística que ens envoltava. Els ulls d’adult que ara contemplen aquestes serres no fan més que enorgullir-se d’aquests meravellosos llocs que d’alguna manera s’haurien de protegir per ser gaudits pels homes i dones d’avui i els qui ens precediran.

Eren les nou del matí quan l’alcalde, el representant de l’empresa Terra de València, Rafa, per cert, un antic alumne meu, avui historiador, i jo, ens hem posat en camí cap el que serà “La ruta dels nevaters de Salem”, que no és més que l’antic camí que els homes de Salem recorrien per anar a les neveres, congelar la neu i després baixar-la per comercialitzar-la. Una subvenció farà posible aquesta primera ruta per la Foia de Salem i esperem fer-ne realitat moltes més. No l’hem feta tota, sinó la primera part, fins la caseta del Sastre –podria quedar-se un formidable refugi-, perquè el camí s’havia perdut i calia trobar-lo i senyalitzar-lo, doncs en setembre comencen les tasques d’acondicionament; des d’ací fins les neveres, pareix que està tot en millors condicions. A més a més, jo no donava més de mi; si haguérem continuat més amunt, no sé què hauria passat. Sort que la Font de la Barsella, amb la seua aigua fresquíssima i les ombres impagables de pins i àlbers, ens ha dessuat una mica.

Un esmorzaret, quan era quasi l’hora del dinar, amb una ben fresca coca-cola en el bar del poble ens ha tornat a la realitat. Però els meus peus els tenia amargs al més no poder i fins que no he anat a casa i els he posat a remulla no han començat a retornar-me. Una bona dutxa i una llarga migdiada han acabat suavitzant els mals i relaxant l’esperit, però l’experiència viscuda ha pagat la pena. I tant!

dijous, 30 de juliol de 2009

coses de l'horabaixa


L’estiu sense les migdiades no seria el mateix; que grata herència dels nostres avantpassats àrabs! La tarda està ja ben avançada. No hi ha ningú a casa, gran i fresqueta, que ja em preocupe de tindre-la ben tancada pel migjorn, perquè al carrer cau un ponent d’aqueixos que t’aplanen. Nu. Pose un poquet de música i no sé per què però trobe el recopilatori i directe “Humo y azar” d’Aute i com m’apeteix, doncs, deixe que sone entre la penombre i la solitud la veu melancòlica i la música senzilla i trista. Em fique a la dutxa, aigua freda, un poc de crema i nou. No m’abelleix posar-me res de roba damunt. Òbric la nevera i unes apetitoses figues que em diuem “menjam”; me’n prepare un bon plat i isc al pati -les plantes les tinc un poc abadonades-, el lloc és càlid per la llum i la temperatura, ara que ja comença a caure la vesprada. Verds, blaus, ocres m’envolten … Em quede quiet i atònit a l’hora que comença a sonar “Slowly”. Que barbaritat! Hi ha cançons que totes elles són un món de records, sentiments, un plaer que et recorre el cos i et deixen per un llarg instant tocant el cel, com les figues de què estic gaudint, i la música que continua “que terriblemente absurdo es estar vivo sin tu latido” diu l’Aute en “Sin tu latido”, i potser tinga raó. Ah, aquests romàntics! I tot seguit, desvergonyida i atrevida, la proposta de “Una de dos”… En fi, coses de l’horabiaxa.

dimecres, 1 de juliol de 2009

gràcies joan

Porte molts anys en el món de l’educació pública –vint-i-cinc, que no és broma- i de tots aquests anys en l’ensenyament, vint a l’IES d’Albaida. Déu meu com passa el temps! Però, malgrat tots aquest temps d’il·lusions i de treball, molt de treball, i dur, mai no m’havia trobat amb la jubilació d’un company. Cert que d’ara endavant en vindran moltes perquè tota aquella colla de joves idealistes, entrats en edat i amb el pèl emblanquinat, any rere any ens anirem acomiadant d’aquest món al qual li hem dedicat els millors anys de la nostra vida. Professorat que a més d’impartir cadascun la nostra assignatura intentàvem, i intentem, fer viure a l’alumnat, amb el mateix entussisme amb que ho fem nosaltres, l’estima per la llengua i pel país dels valencians des de la nostra estimada Vall d’Albaida. I ens hem esforçat, i ens esforcem cada dia, per donar-los el millor que cadascú de nosaltres porta en el seu sarronet de sabiduría, però per damunt de tot l’amor a la nostra llengua.

Joan Gaspar era una d’aqueixes persones, implacable davant del valencià, fidel a un país i a la seua cultura, partint de la qual intentava portar al seu alumnat el pensament filosòfic universal. Home vigorós i contundent en el seu actuar; com va dir amb les seues paraules de comiat “amb aquests trenta-un any de professor a l’institut d’Albaida, dels quals disset han sigut com a director del centre i quatre com a cap d’estudi, sempre he intentat fer el que m’ha dictat la raó”.

Personalment li dec molt a Joan, com li vaig dir “m’he ensenyat molt de tu” i m’hagués agradat dir-li moltes més coses juntament amb el fort i prolongat abraç de comiat, però no era el moment, a més a més ell sap que aquell abraç substituïa totes les paraules. Potser una no em perdone no haver-li-la feta arribar “gràcies”. Gràcies per tantes i tantes coses que jo mai no sabré que has fet per mi, pels teus consells savis i prudents, per deixar-me fer –mai no m’has retret res del que he fet, i n’he fet de grosses, tu i jo ho sabem, i sempre has estat al meu costat-, perquè sabies que sempre he actuat amb el cor amb la mà; gràcies per estar sempre al meu costat en els moments més dificils, quan pareix que tot se te derrumba als teus peus. Tu em coneixes molt bé i sempre has tingut amb mi la paraula justa en el moment més apropiat, i el que és més important, t’has sabut callar en moments en què una sola paraula teua fora de to m’hagués afonat al més profund dels abismes, quant amb altres professors no ho has dubtat.

Supose que la nova etapa que ara comença Joan li portarà moltes més experiències, perquè un home inteligent com és, continuarà exigint-li a la vida tant com ell li dóna. Altres pesones se’n beneficiaran del seu saber i dels seus quefers. Sols espere que en aquesta altra etapa de la vida, els seus nous companys de tasques l’estimen tant com ho hem fet els seus companys de l’Institut d’Albaida encara que no li ho hàgem sabut dir en el seu moment.

diumenge, 14 de juny de 2009

teatre, teatre i teatre

Un any més hem volgut que no ens passés inadvertida la Mostra de Teatre d’Alcoi. I ja en van dinou, convocatòries. I me n’alegre que s’haja consolidat aquesta fira de les Arts Escèniques que cada any ens mostra els espectacles que la propera temporada podrem veure a les diverses sales, cada dia en millors condicions, repartides pel nostre país. I me n’alegre, també, en comprovar que pràcticament totes les obres estrenades a Alcoi són en valencià, la qual cosa vol dir que els nostres professionals tenen ben clar quin és el futur que ells volen per al teatre valencià. Clar que, una Mostra com aquesta on acudeixen programadors de tot arreu, podran contractar els espectacles en valencià o castellà, cosa que, forçats pels polítics de torn o ves tu a saber si moguts per interessos econòmics, amb tota seguretat, la gran majoria, s’hi decantaran per escollir l’obra en castellà. Quina pena!

Ahir, a l’acte de cloenda, al Calderon, que després de la reforma s’ha convertit en un dels millors teatres valencians, primer s’entregà el XXXVII Premi de Teatre Ciutat d’Alcoi que recaigué en Montserrat Mas i Blanca Bardagil, mare i filla, per la seua obra "L'amant de Diógenes" que hi podrem veure escenificada l’any que ve, la qual cosa és una dels al·licients més importants d’aquest premi. A més a més, l’obra guanyadora de l’any passat, “La ràbia que em fas” de Juli Disla, m’ha semblat un text interessant malgrat que no aporta massa novetats temàtiques, si bé no m’acabà de convèncer la posada en escena, potser que l’escenografia hi contribuïa: l’escenari del Calderon resultava massa aparatós per a un espectacle tan minimalista. Ah! I les dues actrius –Lorena López i Vanessa Cano- han estat supèrbies.

I ara que parlem de teatre, seria convenient recordar que aquesta setmana podrem veure a Albaida una Mostra de Teatre Escolar en què participaran tots els centres del poble més un grup convidat d’Ontinyent, l’IES Pou Clar. Iniciativa que em sembla magnífica i que una vegada més naix per l’entusiasme i les ganes de treballar, desinteressadament, com sempre, d’un grup de mestres, així com la il·lusió en formar el seu alumnat, sensibilitzar-los, educar-los i el teatre té molt a dir en aquest camp. La meua enhorabona per davant. Llàstima que les institucions públiques i les privades –a nivell econòmic- s’hagen implicat tan poc. Caldria que miràreu el programa de mà i observàrem qui no està, perquè no han volgut, clar. Imperdonable!

I ja que parlem de teatre, doncs una altra enhorabona. El divendres passat l’amic Sergi Gómez s’estrenava com a dramaturg. El grup Teló Teatre de Cocentaina, que tant està fent a la ciutat en cap del Comtat per aquest art, en la Mostra de Teatre Escolar que fa cada any, han estrenat “Els somnis del rei(et) en Jaume”, pel que m’han dit, un deler per als sentits i una bogeria per a tota la canalla participant que no oblidaran en la seua vida.

dilluns, 8 de juny de 2009

esperança rebel

Avui he vist a molta gent cabrejada: caps catxos, mirades esquives com si vulguessen passar inadvertides, fins i tot sota grans ulleres negres de sol que oculten ulls botimflats per mal dormir, cigarrets consumits amb ansietat, to de veu alterat, nervis a flor de pell i supose que un cuquet arrosegant l'estòmac perquè el sopar d'ahir no els hi va caure massa bé.

No he vist massa cares contentes, i és la veritat: Potser siga que l'alegria vaja per dins, com se sol dir, i que gent amb tant d'autodomini i aplom sàpia mantindre la compostura, cosa sempre molt recomanable. Potser siga que contents, contents de veritat, sols estiguen aquells que ixen per la TV xillant com a desespereats o aquells altres, si més no són els mateixos, els quals s'han cregut que les urnes són jutges, però que es veuen obligats a disimular-ho.

Igual resulta que com a hores d'ara ningú ha anat a exercir el seu dret democràtic, dret que hom els ha regalat a canvi de res, i per això trien l'opció que els rota -bon profit!-, doncs, així, potser siga aquesta gent impassible la que s'hi veu i la resta sóm pura al·lucinació.

I és que hom no si pot il·lusionar en res -tota il·lusió és un error de percepció- ni creure en utopies -ideals irrealitzables-, perquè el dia a dia, la realitat és dura, molt més dura del que, adhuc, ens la imaginem, malgrat viure-la.

En fi, no entenc res de res!

Per cert, divendres 12 de juny a les 24h al Pub Màgic d'Ontinyent i organitzat pel BLOC JOVE actuaran els grups TANSKENTI, d'Ontinyent i ODI, d'Albaida -m'agrada el títol del CD “Esperança rebel” i la música que fa aquest grup de gent tan jove.


diumenge, 26 d’abril de 2009

llibres, història, cultura...


Un 25 d’abril descafeïnat que és com al poder li interessa. Fins i tot les Corts Valencianes l’han celebrat un dia abans -Dia de les Corts, en diuen- perquè, com queia dissabte, pareix que no està gens bé que ses senyories treballen, ni que fos amb un ple extraordinari i un dinar, a més que tampoc cal commemorar res tan sagrat, total; el cap de setmana és molt més important. Tampoc he vist massa ajuntaments que s’hagen calfat el cap en tal data ni crec que el món de l’ensenyament haja volgut recordar-se’n de l’efemèride ni la societat en general -uns per desconeixement, altres per desídia- ni ningú ni res de res. És el que hi ha, si vols ho agarres i si no ho deixes! Tot això són històries i mal de caps.

Però aquesta ha estat una bona setmana per celebrar, per exemple, una setmana cultural que tots els pobles haurien de tindre. Una setmana amb dos dies ben significatius per al nostre poble. A més del 25 d’abril, també el 23 era un dia destacat, Dia del Llibre, Sant Jordi, patró dels Països Catalans -festa gran a Alcoi, Banyeres, Barcelona, Palma de Mallorca, etc. No he vist massa activitat a la meua comarca que, per cert, m’he enterat que li diuen la Toscana valenciana, espere que amb aqueixa denominació no vulguen etiquetar la Vall d’Albaida com una reserva índia. I a l’escola? Millor ni preguntar-m’ho. Déu meu, ni la història ni la cultura!

Ens escandalitzava l’altre dia a la premsa, un any més, que el 50% dels valencians i valencianes no toquen mai ni un llibre i que som l’autonomia amb l’índex de lectura més baix de tot l’estat, la qual cosa voldrà dir, també, de tota Europa. Així, és normal que el Dia del Llibre passe sense pena ni glòria. Però que trist és que des del poder tampoc s’hi faça res, quatre cartells i punt. A Madrid es passen el dia llegint el Quijote i a Barcelona inunden les Rambles de llibres i roses, i nosaltres què? Bé, si des de València ni s’hi fa res, a mi m’agradaria que, com a mínim, els ajuntaments acostaren la literatura i els seus escriptors als pobles. A tot lloc s’haurien de fer presentacions de llibres i xerrades amb els creadors d’històries o lectures d’obres i tallers literaris o jo què sé quantes coses més al voltant del llibre. Però no, els nostres polítics no donen importància a aqueixes coses, no veuen important acostar la literatura al poble, això no dóna vots.

Jo em pregunte sobre la cultura dels nostres dirigents! Seran lectors o formaran part d’aqueix 50% per cent que no lligen mai? Déu meu, espere que els homes i dones a qui jo vote siguen lectors, encara que no els he sentit parlar mai de llibres, perquè em donaria vergonya votar gent que no agarra mai un llibre. I a nivell municipal? Fins i tot em preguntaria si per a aquesta gent la cultura és important. Perquè ben poques vegades són presents en manifestacions culturals més que per fer-se la foto. A més a més, els diners que destinen a cultura sempre són les molletes sobrants del gran pastís.

Però, i la societat? El poble hauria de reaccionar. Temps enrere, com que la política no existia, doncs la societat civil era la que mitjançant associacions culturals, juvenils o de qualsevol tipus mobilitzaven la gent amb tot actes culturals i reivindicatius que, sobretot açò últim, ha desaparegut, avui s’hi se fa alguna cosa és festiva i punt.

Bé, és una invitació a recuperar la cultura amb majúscula, perquè cultura és tot, però no ens enganyem o que no ens enganyen com volen alguns. Perquè me n’adone que al llarg de tot l’escrit vaig relacionant cultura amb història i amb lectura. Però és que estic totalment convençut que totes tres coses en són una sola, així com la Santíssima Trinitat. I a aqueixa sola cosa resultant de les tres restants anomenem-la Llibertat.

diumenge, 19 d’abril de 2009

entre moros i cristians, o viceversa.

Ahir fou un dia important per a València: el seu nou arquebisbe prenia possessió en el càrrec. L’acte va ser ben digne, com correspon a una gran diòcesi que és la valenciana. El pes de l’Església en la societat valenciana continua essent gran, molt gran i conseqüentment se l’ha de tindre en compte, amb tot el respecte que cap, per suposat, cap a totes les altres maneres d’entendre el món.


Jo no vaig voler perdrem l’event i cap a València que me’n vaig anar. La ciutat estava tranquil·la, supose que coses del pont que s’encetava. El centre històric –magnífic, cada dia n’estic més enamorat- nét i solitari. La veritat és que estava tot molt tranquil i quan t’acostaves cap a la catedral, tampoc t’agoviava la gent, cosa que me n’alegrà, perquè no m’agraden les aglomeracions, que em feu pensar-m’ho dues vegades l’anar-hi o no, per si em trobava amb les bestialitats que observem en TV el dia del trasllat de la Mare de Déu dels Desemparats. Però no fou així.

La meua intenció sols era la de veure el boat muntat per a l’event. M’agrada tot eixe món barroc amb què el poble valencià envolta les seues solemnitats, cosa que no va ser tant com esperava, però que em va agradrar. Així que, a manera de crònica, els esdeveniments, de manera tranquil·la i sense isterismes, succeïren amb tota normalitat. Eren les onze en punt quan una gran colla de gaiters provinents d’Oviedo, lloc d’origen del nou arquebisbe, obrien la processó cap a la basílica de la Mare de Déu. Un gran nombre de rectors eixien des de l’Arquebisbat en ordre geràrqic i darrere la Creu: escolans, rectors, vicaris, bisbes, cardenals i finalment l’esperat Carlos Osoro -esperem que ben prompte Carles i no sols de nom- entre Garcia-Gasco, que amb aquest acte s’acomiadava dels valencians, i el nunci del Papa.

No faltava ningú en aquest grat dia de solet, malgrat les amenaces de pluja que s’hi feren presents però, després de dinar. De tots els racons de l’Espanya catòlica havien vingut a l’acte. La visita a la Basílica fou curta. El reberen els cants de l’Escolania i, naturalment, l’acomiadaren amb la Salve, per cert, un dels pocs cants en valencià a la Mare de Déu. Després la comitiva continuà el seu itinerari cap a la catedral, on hi entrava puntualment a les onze i mitja del matí, complint, així, l’horari previst. Malgrat tot, em cridava l’atenció que algunes persones preguntaven que què passava que hi havia tant de policía i gent. No puc comprendre com està de desinformada la gent –poble desinformat, poble manipulat-, o és que es tracta del meninfotisme valencià de què tant se'n parla.

Començat l’acte religiós me n’aní cap a la Nau a veure l’exposició -Entre terra i fe: Els musulmans al regne cristià de València (1238-1609)- que la Universitat de Valencia ha muntat per conmemorar els 400 anys de l’expulsió dels moriscos valencians. Magnífica! La veritat és que totes les exposicions que hi he visitat m’han semblat extraordinàries.

No hauria de passar desapercebuda aquesta data i menys per a tots aquest pobles de les Comarques Centrals tan propers a aquest fet terrible i difícil de comprendre avui en dia. El mateix que pretén aquesta exposició, s’hauria de fer en tota aquesta zona –espere que a la Vall d’Albaida s’hi facen coses-, recordar aquell grup humà que hagué de patir la tensió entre l’afecció a la seua terra –el Regne de València- i el seu sentiment religiós-l’Islam-, en un món intolerant que acabà deportant en massa aquests valencians que despectivament anomenaven moriscos.

dimecres, 15 d’abril de 2009

vacances i crisi

Com que hem tingut una Setmana Santa plujosa i amb fred, doncs no he pogut fer res del que m’havia proposat o potser el mal oratge haja sigut l’escusa per a no fer res. M’explique!

Un trimestre llarg i pesat, amb el cabreig final pels resultats de les notes i pels darrers dies del trimestre en què l’alumnat desaparegué del centre com si ja tingueren vacances –no puc comprendre els pares i mares- , donat que ja tenien les notes, boicotejant, conseqüentment, les classes i no acostant-se pel centre ni el darrer dia , dimecres sant, que hi havien programades activitats esportives i culturals. Resultat, doncs, hi érem més professors que alumnes, fins i tot la xocolatada amb bunyols i coca la llanda no els ha fet mal a uns quants de miracle, perquè el gotet de xocolate i poca cosa més que a cadascú li corresponia, en cas d’haver-hi estat tots, doncs els assistents han eixit a triple ració, cosa que em pareix ben correcta. Per no estar no estaven ni els guanyadors del Premi Sambori de narrativa que tradicionalment entreguem el darrer dia, abans de les vacances de Pasqua. Bé, doncs tot açò ha estat la culminació del trimestre, així que he agafat les vacances com una benedicció del cel.

La meua intenció era, d’ahí el que he dit al pricipi sobre l’excusa, oblidar-me de tot i oxigenar-me caminant pel terme del meu poble, pèrdrem entre muntanyes i pins, rierols i barrancs, camins incerts, paratges insòlits i descobrir, també, les barbaritats que quatre desalmats estan fent, sense cap visió de futur i davant la impotencia de l’Ajuntament, amb uns dels paratges més bonics de la Vall d’Albaida: la foia de Salem.

Tampoc podré fer cap escapada per aqueixos mons de Déu. Estic arruïnat! La crisi que a tots ens afecta. Què hem de fer? Ni podré pasar-me per aquells llocs tan acollidors anomenats llibreries a comprar-me les novetats que més m’interessen o que més em criden l’atenció. No, m’he conformat rebuscant per la meua biblioteca alguna lectura d’aquelles que no saps ni com hi ha aparegut.

Davant la crisi diuen que imaginació, doncs, mira, la cuina ho ha pagat! La veritat és que m’agrada, però la manca de temps fa que resolga el dia a dia de la manera més corrent possible i sols quan tenim convidats a casa en pose mans a la massa. Aquests dies, com resulta que estava bastant tranquil, els menjars m’han servit de distracció: arròs caldós amb faves i carxofa, faves sacsadetes, pastissets de verdura, bledes al forn, espencat, orades al forn… Menjars tradicionals que són els que a mi m’agraden. Naturalment no podia faltar la paella amb què culminàrem aquestes dates: el diumenge de Pasqua com mana la tradició i amb la colla d’amics i amigues a Benimarfull. Sols una petita incidència, aquest any la paella no era valenciana, sinó murciana, una novetat, tota de verdures i sense gens de carn, coses de l’amiga Anna. Ens va eixir boníssima!

diumenge, 29 de març de 2009

tenim l'obligació d'inventar un altre món

Els amics de Teló Teatre a Cocentaina, un any més, han volgut celebrar el Dia Mundial del Teatre amb tot el poble, i ho han fet a portes obertes i a cor que vols. Però aquesta vegada no ha estat un muntatge teatral convencional el que s’ha triat per a la commemoració. Hauran pensat que amb dos o tres obres de teatre estrenades a l’any, la gent de Cocentaina ja va ben servida, així que en aquesta ocasió han escollit un muntatge poèticomusical.

El grup Notes Soltes, del poble veí l’Alqueria d’Asnar, han posat la partitura, i el nombrós grup de gent, de totes les edats, que formen Teló Teatre les veus i el seu saber fer. Una posada en escena dinàmica i entretinguda, magníficament guiada per un dels fundadors de la companyia, Paco Insa, i una de les seues millors actrius, Milagro Sellés, que si l’Almodovar se n’assabentara de les seus bones maneres damunt de l’escenari, no tardaria massa en incorporar-la a la plantilla de les seues “chicas Almodóvar”.

I Paco Muñoz! Sí, l’amic Paco, a qui no deixen tranquil, malgrat els consells mèdics. Seus han estat els poemes escollits i els hem escoltat recitats i cantats per aquesta colla de comediants inquiets que no paren en torreta. Un grup de gent envejable que porten més de vint anys muntant el teló i sensibilitzant el seu poble i la seua comarca amb el teatre com a eina cultural. I diu molt d’aquests còmics socarrats que hagen volgut celebrar el Dia Mundial del Teatre amb aquest homenatge a Paco Muñoz, el qual, com no podia ser d’altra manera, al final de l’espectacle ha tingut que muntar a l’escenari a arreplegar una plaqueta, dir unes parauletes i cantar, com no, la cançó més bonica del món, com diu ell: Serra de Mariola.

Voldria acabar amb unes paraules extretes del Manifest que, com cada any, un prestigiós teatrer internacional fa arribar a tot el món i que en aquesta ocasió han vingut de la mà de l’escriptor, dramaturg i director teatral brasiler, pare del Teatre de l’Oprimit, Augusto Boal:

Vint anys arrere, jo vaig dirigir ‘Fedra’ de Racine, en Rio de Janeiro. L’escenari era pobre: en el sòl, pells de vaca, al voltant, bambús. Abans de començar l’espectacle, els deia als meus actors: “Ara acaba la ficció que fem en el dia a dia. Quan creuem eixos bambús, allà en l’escenari, cap de vosaltres té el dret de mentir. El Teatre és la Veritat Amagada.”Veient el món, a més de les aparences, veiem opressors i oprimits en totes les societats, ètnies, gèneres, classes i castes, veiem el món injust i cruel. Tenim l’obligació d’inventar un altre món perquè sabem que un altre món és possible. Però ens incumbeix a nosaltres el construir-ho amb les nostres mans entrant en escena, en l’escenari i en la vida.

dimecres, 18 de març de 2009

que poc que hem evolucionat!

Ha estat un gran plaer poder assistir a una xerrada de Juli Peretó. I ha sigut a l'institut d'Albaida, una d'aqueixes poques possibilitats que tenim als centres d'ensenyament d'estar en contacte amb gent important, homes i dones que fan la nostra cultura internacional, que amb la seua tasca contribueixen a engrandir i ampliar el nostre patrimoni cultural.

Gràcies a Acció Cultural del País Valencià(ACPV) i el Centre Ovidi Montllor d'Alcoi el nostre institut ha entrat en la campanya “Apropa't a la nostra cultura”, mitjançant la qual, personalitats rellevants de diferents àmbits culturals -art, escena, música i ciència- o el que és el mateix: Ferran Torrent, Xavi Castillo, Xavi Sarrià i Juli Peretó han pogut estar en contacte amb els estudiants de Secundària i Batxillerat, amb una finalitat, contar com s'han obert pas a la vida conreant una especialitat de caire cultural, i que han fet d’una afició o una passió la seua forma de vida.

No havia tingut mai el plaer d'escoltar Juli Peretó; havia sentit parlar molt d'ell, ja se sap, professor de currículum impecable: Doctor en ciències químiques en l’especialitat de bioquímica per la Universitat de València. Va ampliar estudis a la Universitat d’Essen i a la Universitat de Pensilvània. És professor titular de l’àrea de Bioquímica i Biologia Molecular de la Universitat de València. També a la Universitat de València, ha estat vicerector d’Investigació, vicerector de Relacions Institucionals i Comunicació, vicerector de Cultura i president executiu de la Fundació General. Ha impulsat la creació de diversos instituts d’investigació de prestigi internacional. Ha col·laborat amb el Consell Superior d’Investigacions Científiques en la formació de centres mixts de recerca. Ha impulsat noves publicacions, com les revistes Mètode i L’Espill. És coautor de Fonaments de bioquímica, el primer llibre de text sobre aquest tema en català. Ha publicat articles i participat en nombrosos congressos i projectes d’investigació. És membre de la Societat Catalana de Biologia, filial de l’Institut d'Estudis Catalans(IEC). Però jo -pobre de mi-, sobretot conec al Juli Peretó pel seu blog -El buit del temps- a Vilaweb.


La seua conferència ha estat genial, a més a més, és un comunicador excepcional; ha començat presentant el seu currículum, des de l'època en què començà a estudiar a un col·legi religiós i tenia l'edat de l'alumnat que l'escoltaven, fins l'actualitat. Ens ha parlat dels seus dubtes existencials quan va haver d'escollir entre creències religioses o científiques, i naturalment, el seu acostament al món de la ciència i la investigació. Per acabar parlant del bicentenari de Darwin i l'origen humà: Tots els éssers vius tenen un mateix avantpassat, tots tenen un mateix origen, tots som parents. Ens ha parlat de l'evolució per la selecció natural i de l'arbre de la vida darwinista, a partir del qual ja no n’hi hagueren mai més organismes superiors i inferiors, o més o menys evolucionats.

La llàstima de tot açò és que l'alumnat ha preferit anar-se'n a falles! En un principi havíem pensat que avui era un bon dia per a la conferència i que la gent de 2n de Batxillerat era la més adequada, però ens han deixat, una vegada més, tirats. Han vist la possibilitat d'anar-se'n a casa perquè no tenien classe, hora de pissara vull dir. Lamentablement és la realitat. Per molt que els hem comentat la importància de la conferència -portem tota la setmana sensibilitzant-los-, fins i tot avui he anat a totes les classes per recordar-los-ho, quan ha arribat l'hora de la veritat, la meitat de l'alumnat havien desaparegut. Incomprensible, però cert. Ah, què poc que hem evolucionat!

divendres, 27 de febrer de 2009

adéu, Carmelina, adéu!


Un entre tants, tímidament, a un racó de qualsevol diari, hem vist una petita nota necrològica de la família comunicant-ho a tot aquell a qui li pogués interessar. Potser a quasi ningú! Ha mort Carmelina Sánchez-Cutillas; i se n’ha anat sense fer soroll, igual de discretament que va viure, sense armar gens de rebombori.

M’han vingut al cap tants i tants records! La Universitat i el descobriment del valencià com a llengua de cultura, si més no. Eren aquells anys esperançadors de finals dels setanta en què tot pareixia possible. Un temps il·lusionant en què fer país –i fer país ho abraçava tot- ens omplia d’orgull i de satisfacció.

Ah! Aquelles primeres lectures que, com un vendaval d’aire fresc, ens despertaren del somni reparador de l’adolescència. Descobrírem, atònits, que el valencià era molt més que la llengua del carrer, i descobrírem, a més, els autors d’ací de casa, i els de l'altra casa, la de dalt, que ens colpiren la consciència endormiscada, i vingueren llibres reveladors –Sanchis Guarner i La llengua dels valencians; Fuster i Nosaltres els valencians -, o aquelles altres lectures de lluita i reivindicació –Estellés i El llibre de les meravelles-, o aquella narrativa tan nostra i arrelada d’un insigne oblidat, Isa Tròlec, i les seues Ramona Rosbif i Mari Catufols. I també descobrírem Joan F. Mira amb Els cucs de seda. Però, per damunt de tots Carmelina Sánchez-Cutillas i la seua Matèria de Bretanya. Quants anys, quanta inocència!

He pensat que, rellegint l'autora de la Marina, rebel i bohèmia, sense lloc a dubte, serà la millor manera d'homenatjar-la. Per això, he buscat a la meua biblioteca una novel·leta, velleta i engrogida, i aquest cap de setmana li'l dedicaré a Carmelina i els seus records d'infantesa, amb tanta tendresa retratats en la seua única novel·la; aquell paissatge i aquella gent de la seua Altea d'adopció que mai més no tornaran a ser. I estaria bé fer arribar al meu alumnat de 4t d'ESO la màgia de la Matèria de Bretanya. Podria ser una bona lectura per a març, i que així la descobriren i la comparen, si més no, amb Mercé Rodoreda, tan semblants i tan diferents, que han estat treballant durant el primer trimestre.

Adéu Carmelina! I no et preocupes, que no deixarem que s'hi facen realitat aquelles paraules teues: "Cascun any en tornar al poble a l'estiu, tenia por que els amics s'haguessen oblidat de mi, aquells amics petits com jo, que corrien per les costeres descalços i sense adonar-se'n de les pedres del sòl. Els amics humils que jo admirava tant, i els quals mai no van tenir enveja de mi”.

divendres, 20 de febrer de 2009

els més feliços del món


Avui hem començat amb la campanya de venda de samarretes per a la Trobada. La primera classe on he anat -la classe aquella de 4t de què ja he parlat altres vegades i on tot són xics-, la venda ha estat un èxit. Tots l'han encomanada, clar que tan sols en són nou -faltava el Jordi, però també li l'encarregarem-, fins i tot el Búlgar, cosa que té, si més no, doble mèrit, també l'ha comprada. No podia ser d'altra manera, perquè són gent molt especial. Massa festers, però gent sana. Igual et reben a classe fent una filada que cantant no sé què! Ara bé, poder donar-hi classe amb tranquilitat, això ja és un altre cantar.

L'Abel té futur com a escriptor! M'ha fet un relat per al Sambori força simpàtic; no massa original -un dia a l'institut-, però, bastant ingeniós. Com és molt observador, fins i tot arriba a preocupar-te quan el veus callat, perquè et preguntes, quina n'estarà tramant? Bé, doncs, hem exixit tots retratats en el seu relat: professors i alumnes que entrem en aquell cau que és la seua classe.

Al Jordi el tinc empipat, perquè un dia em deixà un bolígraf d'aquells que utiliza l'alumnat per borrar i diu que no li'l vaig tornar, cosa que em crec, però que me l'emportara intencionadament, això ja és una altra cosa. Segurament, després de fer-ne ús me'l deixí per damunt la taula i algú es feu amb ell. Fins i tot va estar un tant grosser, però li ho perdone, perquè seure tots els dies al costat de l'Andreu, hi ha per això i per a més.

Ja sabeu, l'Andreu és aquell que té somnis d'striper, vull dir, que li agrada ensenyar els calçotets i parlar de sexe, el seu tema preferit. Sempre busca alguna eixida per traure l'assumpte i, clar, ja la tenim armada. Sap posar-li el seu punt de gràcia, amb experiències personals incloses -el tamaño importa i n'està ben orgullós-, però sense caure en vulgaritats; no és, ni molt menys, ni un maleducat ni un ordinari. És un dels xavals més desinhibits amb què m'he topat en la vida.

També tenim un extranger a classe. Algú podia dubtar-ho! S'ha ensenyat més valencià des de que té amics, que en un any de classe, ara, que els capçanes dels company el primer que li han ensenyat és a dir barbaritats. I n'estan tan satisfets! Però, fer feina, a l'Ivan, és el que menys li agrada del món, per dir-li-ho d'una manera fina; no hi ha manera.

Tampoc està massa animat a treballar el Vicent, però aquest té doble delicte, perquè és més llest que la fam. Té un altre problema, i és que sempre té son. A més a més, quan està despert, xerra pels colzes, fins i tot li dóna conversa al seu company Abel que amb els braços creuats i la mirada perduda en l'infinit pareix un guru.

El Joanvi em té bastant cabrejat! Però clar, a un pam dels meus nassos -seu a la primera taula- i amb aqueixa cara d'angelet amb caragolets rossos i ulls blavets i tot. Qualsevol! Ara, que no treballa gens, viu de rendes i si continua aixì, se la pegarà amb totes les de la llei. Quan l'amenace en què he de parlar amb els seus pares, no se li ocorre res més que dir-me que no, que per favor, que si no li llevaran internet i el méssenger, i no podrà parlar amb la núvia. Tindrà la cara poc dura! Clar, tot això més la música, que està molt bé, comprenc que no tinga temps per a res més!

I al seu costat el Joan, de cuerpo grande, que diu ell. Músic les vint-i-quatre hores del dia. Sempre fent ritmes i sonoritats amb les mans, la boca, l'ànima i el ser. I quan no, trau el mòbil -cosa que sap que està prohibida- i La Missió d'Ennio Morricone. Quantes vegades m'haurà dit: escolta, escolta, escolta... Quina palissa de xiquet! Ah! I un manta -per allò del top manta-, sempre venent-me i intentant fer negoci amb CDs del seu oncle, amics i coneguts.

L'alumne més pacífic de la classe, fins i tot el seu nom, Pau, l'acompanya en la seua aura asserenada. Estic molt content amb ell. Se'l veu preocupat, interessat, madur. Treballa de valent i està fent tot el que pot i més per a què no li passe el de l'any passat, i ho aconseguirà, cosa que malauradament no faran tots.

I per acabar, el Xavi. També estic molt content am ell. És com un ratolinet, treballadoret, seriet, no li agrada que ens fixem massa amb ell, prefereix pasar desapercebut, i sempre ho porta tot fet. Un altre que guarda una mala experiènia de l'any passat, però que enguany, estic segur que hi haurà final feliç.

Però tot açò venia a compte perquè hem encetat ja la recta final cap a la XXI Trobada d'Escoles en Valencià a la Vall d'Albaida, que enguany és el 4 d'abril a Llutxent. Ara toca participar econòmicament. Els relats Sambori ja els tenim seleccionats: nou en total, tres per nivell. Però ha participat tot l'alumnat de l'IES, més de cinc-cents alumnes. I anirem fent camí, traient il·lusions de baix les pedres. I allí estarem totes i tots, amb les nostres samarretes insígnia amb el lema el Valencià és teu. I també estaran tota aquesta colla de trempats, per si els voleu conèixer, que busquen núvia desesperadament -avís per a les xiques guapes, ells dirien una altra cosa-, malgrat que alguns ja han tastat la mel de l'ametller.


dimecres, 21 de gener de 2009

un tant deprimit

Arribe a casa un tant deprimit. Vinc d’un soterrar -el dilluns n’estiguí en un altre- i això sempre m’afecta. Tant l’un com l’altre, pares de dues bones i estimades amigues. M’he fet un got de llet calenteta que em reanime, perquè fa un fred que pela, i m’abelleix el recolliment d’aquesta vesprada típica d’hivern, la lectura i, per què no, escriure algun post que, darrerament no hi trobe mai el moment oportú. Mentre, escoltaré la música de fons de Claudio Monteverdi -Vespro della Beata Vergine- interpretada per Jordi Savall.

No parlaré de res en concret, sinó d’allò que em vinga en gana en aquest moment; per exemple, que ja he acabat de corregir els Samboris –relats pressuposadament literaris per al premi Sambori de l’IES Josep Segrelles d’Albaida- que, com cada any, els millors, passaran al premi Sambori de la Vall d’Albaida que organitza la Coordinadora per l’Ensenyament en Valencia d’Escola Valenciana. I la veritat és que del centenar que me n’he llegit –4t d’ESO i 2n de batxillerat-, uns set o vuit estan força bé: relats ingeniosos, interessants, ben escrits, és a dir, que l’esforç que s’hi fa –alumnat i professorat- paga la pena. Si abans he dit allò de “pressuposadament literaris” és perquè, cada any hem de barallar-nos molt per a què tothom hi participe. Naturalment ho aconseguim, però, els resultats no són massa satisfactoris. Potser si fóra optatiu, com proposen alguns, voríem millor escrits. No ho sé. Jo sempre dic que voluntari “una paella”
Eldissabte passat estiguérem a l’Olleria de concert, ni més ni menys que a escoltar el grup basc Oskorri, acompanyats per la banda de música del poble. Allò fou excepcional! Si els bascos ens impresionaren amb la seua música folk, l’acompanyament de la banda de l’Olleria va ser de professionals de primera. Una tasca admirable la d’aquests músics que cada any donen a conèixer un repertori ben variat de músiques del món al poble.

El diumenge pel matí el dedicàrem al porrat de Sant Antoni a Castelló de Rugat que, malgrat ser el segon any que s’hi fa, s’ha consolidat com un dels porrats importants de la comarca. Fira medieval inclosa. Com que no tenia res preparat ni pensat per a dinar, vaig decidir comprar-lo en el forn que hi havien instalat el Gremi de Forners de la Vall d’Albaida, els quals estaven fent demostracions del seu bon quefer. Ho vaig encertar: un combinat de coques amb espinacs, de tomaca altres i d’embotit amb cansalada magrosa, de pecat!

El que portem de setmana, diguem que no massa fructífera en res. A l’institut, no sé què passa, però l’alumnat està un poc desencisat, desmotivats, no s’aclarixen en res ni s’esforcen per fer les feienes ben fetes, no aconseguisc il·lusionar-los; estan protestons, sempre morts de son –recuperar-se del cap de setmana els costa la resta de setmana- i així tot. Quan arribe a casa, el dia tampoc és massa gratificant i per a més inri, la política municipal, la qual ens aporta poques alegries, alguns disgustos i molt de treball, però, interessant. No n’estic arrepentit.

dijous, 15 de gener de 2009

el somriure de l'incrèdul

La revista Crònica, en el seu darrer número, m'ha publicat aquest article que ara penge ací i que per manca d'espai no va ser publicat sencer.

Año nuevo, vida nueva o el somriure de l'incrèdul.

Al llarg d'aquest any que estem a punt de tancar, i recordant polèmiques inútils i estèrils -com ho són totes-, polèmiques interessades d'aquelles que omplin els diaris d'imbecilitats i que no tenen cap altra finalitat més que marejar la perdiu, doncs, vull comentar-ne una que em cridà l'atenció en el seu dia i que sempre està ahí, amenaçadora. Segons resava a les primeres pàgines de certs diaris: el castellà està a punt de desaparèixer en algunes comunitats.


La campanya, encapçalada pel Mundo i els predicadors de la Cope, fou sonada; posava en entredit el bilingüísme estatutari existent a Catalunya, País Basc, Galícia i fins i tot les Balears. I donaven un bon grapat d'arguments -falàcies diria jo- amb els quals intentaven fer creure que allò hi era ja una realitat.
Jo sempre em preguntava, el per què no hi era entre aquelles comunitats bilingües la valenciana. I continue preguntant-m'ho! Potser siga tot cosa de la política, acabava contestant-me, perquè aquelles autonomíes estan totes en mans de partits diferents al que ací mana, la qual cosa hi vol dir en mans del dimoni, i nosaltres, com que anem de la maneta de Déu... Però no, a la fi te n'acabes adonant de què la veritat és que nosaltres no som una comunitat bilíngüe.

No tinc clar què és això del bilingüísme, mai no ho he tingut, més bé ho considere una gran mentida, un invent més dels de sempre -els poderosos-, amb el permís dels sociolingüístes, per a què res no canvie i tot continue igual de mal per a les minories nacionals, aquelles que lluiten pels seus drets històrics que els fan sentir poble. I potser ahí vinga la contestació a la meua ingènua pregunta retòrica!

Tot es redueix a una simple frase: Els valencians no existim. I que ningú se senta agredit moralment, res més lluny del meu imaginari! Simplemet constate una realitat. Els valencians som España, amb ñ, som com els murcians, andalusos, castellans..., i amb molta honra. I, a més a més, som els primers en tot, que, bé que s'encarrega Canal 9 de recordar-nos-ho dia sí i dia també.
La llengua és la insígnia nacional d'un poble, per això aquelles comunitats obligades a ser bilingües tenen problemes, però, nosaltres els valencians, nosaltres no volem problemes. Com diuen al meu poble, tot el que no deixa, deixar-ho. Bona filosofia de vida, un tant materialista, si voleu, però, bastant rentable. Així que, la llengua a fer punyetes. I bé que ho han aconseguit! Però, d'algú haurà de ser la culpa, doncs, segons diuen ara, la culpa és dels nouvinguts. Ben simple!

Així s'expliquen tantes i tantes coses: s'hi retiren subvencions als diaris i revistes valencianes en valencià -l'última la Saó-, no tenim cap diari en valencià; no a la TV3 ni a res que vinga del nord, no a l'única TDT valenciana com és InfoTV, Canal 9 al cinquanta per cent i Punt 2 no arriba més que a la mitat del territori valencià; cap ràdio en valencià i les cadenes privades, que tenen l'obligació de deixar espais per al valencià, no en fan cas; la gran quantitat de músics i cantants en valencià -fenomen curiós perquè cada dia n'hi ha més-, no tenen cap ajuda institucional ni cap promoció pública; el funcionariat continua sense tindre domini de la nostra llengua; l'empresa privada la ignora totalment; si voleu que parlem de l'esgésia, més del mateix o encara pitjor -esperem amb impaciència el canvi d'arquebisbe-, haurem de fer nostre altra vegada aquell crit dels setanta de “volem bisbes valencians” ...

Llavors, per a què commemorar el 25é Aniversari de la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià? Mirant-ho bé, què s'havia de commemorar? Si pel que fa a l'ús, cada dia s'hi parla menys. I si parlem de l'ensenyament, malgrat estadístiques manipulades que ens fan pensar el contrari, un percentatge baixíssim d'escolars poden estudiar en valencià, i els que ho fan, quan arriben a cursos superiors -batxtiller i cicles formatius- no poden continuar-hi, perquè de la Universitat, ahí ja, malgrat la bona voluntat d'uns pocs, res de res.

I què voleu! És la realitat del nostre País, incomprensible, però certa. Ací, en ser del Valencia FC -cosa que està molt bé- i votar partits nacionalistes espanyols per grans i poderosos ja en tenim prou, llavors, de què ens queixem? Ah! Perdó! Que no ens queixem! Que els qui ens quiexem som quatre gats i mal avinguts! Doncs, vosaltres mateixos....


dissabte, 10 de gener de 2009

de madrid al cielo

Hem començat l'any fent una escapadeta cap a Madrid. Ha estat un cap de setmana encantandor: teatre, exposicions, restaurants, passejar la ciutat i, en fi, tot allò que s'hi pot fer, a una gran ciutat que, curiosament, no estava massa plena de gent, deu ser la crisi; s'hi podia caminar amb bastant tranquilitat pels seus carrers i, fins i tot, entrar tranquilament on hi anàvem.

Els teatres és el que, darrerament, observe que més plens estan. Si no haguérem tingut les entrades comprades des de feia un mes, no hauríem entrat-hi; cosa curiosa que estic comprovant també a València i Barcelona, ciutats que solc visitar amb més freqüència.

Hem tingut sort amb els dos muntatges teatrals que hem escollit per aquesta ocasió: Hamlet i Un dios salvaje। El Maria Guerero -Centro Dramàtico Nacional- ha posat en escena per aquests nadals un Shakespeare que ha resultat bastant polèmic i molt criticat pels puristes. Dirigit i interpretat per Juan Diego Botto -Hamlet damunt l'escenari-, el muntatge ha intentat, i crec que ho ha aconseguit, arribar al gran públic, malgrat que per a això haja tingut que ser mutilat, desversificat i, fins i tot, rebaixar llur contingut filosoficomoral. Però, no deixa de ser Hamlet! Em va agradar!


Més sorpresa em causà Un diós salvaje de Yasmina Reza. He de confessar que, a l'hora de triar aquesta obra d'entre un nombre considerable d'obres interesssnats, em vaig deixar arrastrar per l'autora, a qui vaig descobrir amb Arte, i no em vaig enganyar; em va enlluernar, també, clar està, les dues actrius protagonistes: Aitana Sánchez-Gijón i Maribel Verdú. Tot el que vingué després ens feu passar una estona la mar de divertida. A partir d'un fet quotidià com pot ser el barallar-se dos xiquets al pati de l'escola, s'hi desencadena una trama que et deixa aterroritzat, una anàlisi profund sobre el comportament humà, en aquest cas, entre uns pares, els quals acaben sent més incivilitzats que els fills.

Les exposicions que visitàrem, com sempre que anem a Madrid, excel·lents. El Thyssen no defrauda mai. En aquesta ocasió: 1914! La vanguardia i la gran guerra. La pintura de transició del segle XIX-XX. Ben bé podia comparar-se, alhora que s'hi complementava, amb les obres exposades al nou Centre Cultural Fundación Mafre: La pintura entre dos siglos. España 1900. Més casolana, però interessant.

Al Mafre hi havia una altra exposició, ara dedicada a Degas, però, sobre la seua escultura, un art desconegut del pintor de les ballarines. I una tercera exposició, fotogràfica, que em captivà. Al llarg de trenta anys el fotógraf americà Nicholass Nixon ha captat les mirades de quatre dones de la seua família, la seua muller i les cunyades -Las hermanas Brown, 1975-2007-, i les ha fotografiades de manera molt natural i sempre en el mateix ordre, captant en cada fotografia uns moments viscuts, unes sensacions diferents, el pas del temps. Increïble!

La Biblioteca Nacional tenia una magnífica exposició dedicada a l'Amadís de Gaula 1508: quinientos años del libro de caballerias। Primera sorpresa, l'Amadís, que jo sempre l'havia tinguda com l'obra de cavalleria culminant de la literatura portuguesa, doncs no, ara resulta que s'han trobat fragments més antics en castellà, la qual cosa l'exposició resaltava i conseqüentment atrubueix l'obra anònima a la literatura castellana। Però la gran sorpresa fou el vore exposat, entre tots aquells incunables, còdices medievals i llibres antics el Tirant lo Blanch. Sí! Com si res, però ni més ni meys que la primera edició del Tirant del 1490. Malgrat la prohibició, no vaig poder aguantar-me i vaig fer fotos.


Acabàrem el nostre passeig per les exposicions amb la que l'Instituto Cervantes dedicava al Cine español, des del seu naixement l'any 1896 fins l'actualitat। Molt interessant, sobretot per als cinèfils, com jo!

Si parlem dels altres plaers de Madrid o de qualsevol altre lloc quan s'hi viatja: la restauració, que, per cert, està pels núvols. Si vols menjar mínimament bé, deixant a banda el menú del dia que, tot s'ha de dir, algunes vegades sol ser correcte, però car també, llavors, segur que els nous cuiners et sorprendran, però ens ho fan pagar amb ganes.