dissabte, 10 de gener del 2009

de madrid al cielo

Hem començat l'any fent una escapadeta cap a Madrid. Ha estat un cap de setmana encantandor: teatre, exposicions, restaurants, passejar la ciutat i, en fi, tot allò que s'hi pot fer, a una gran ciutat que, curiosament, no estava massa plena de gent, deu ser la crisi; s'hi podia caminar amb bastant tranquilitat pels seus carrers i, fins i tot, entrar tranquilament on hi anàvem.

Els teatres és el que, darrerament, observe que més plens estan. Si no haguérem tingut les entrades comprades des de feia un mes, no hauríem entrat-hi; cosa curiosa que estic comprovant també a València i Barcelona, ciutats que solc visitar amb més freqüència.

Hem tingut sort amb els dos muntatges teatrals que hem escollit per aquesta ocasió: Hamlet i Un dios salvaje। El Maria Guerero -Centro Dramàtico Nacional- ha posat en escena per aquests nadals un Shakespeare que ha resultat bastant polèmic i molt criticat pels puristes. Dirigit i interpretat per Juan Diego Botto -Hamlet damunt l'escenari-, el muntatge ha intentat, i crec que ho ha aconseguit, arribar al gran públic, malgrat que per a això haja tingut que ser mutilat, desversificat i, fins i tot, rebaixar llur contingut filosoficomoral. Però, no deixa de ser Hamlet! Em va agradar!


Més sorpresa em causà Un diós salvaje de Yasmina Reza. He de confessar que, a l'hora de triar aquesta obra d'entre un nombre considerable d'obres interesssnats, em vaig deixar arrastrar per l'autora, a qui vaig descobrir amb Arte, i no em vaig enganyar; em va enlluernar, també, clar està, les dues actrius protagonistes: Aitana Sánchez-Gijón i Maribel Verdú. Tot el que vingué després ens feu passar una estona la mar de divertida. A partir d'un fet quotidià com pot ser el barallar-se dos xiquets al pati de l'escola, s'hi desencadena una trama que et deixa aterroritzat, una anàlisi profund sobre el comportament humà, en aquest cas, entre uns pares, els quals acaben sent més incivilitzats que els fills.

Les exposicions que visitàrem, com sempre que anem a Madrid, excel·lents. El Thyssen no defrauda mai. En aquesta ocasió: 1914! La vanguardia i la gran guerra. La pintura de transició del segle XIX-XX. Ben bé podia comparar-se, alhora que s'hi complementava, amb les obres exposades al nou Centre Cultural Fundación Mafre: La pintura entre dos siglos. España 1900. Més casolana, però interessant.

Al Mafre hi havia una altra exposició, ara dedicada a Degas, però, sobre la seua escultura, un art desconegut del pintor de les ballarines. I una tercera exposició, fotogràfica, que em captivà. Al llarg de trenta anys el fotógraf americà Nicholass Nixon ha captat les mirades de quatre dones de la seua família, la seua muller i les cunyades -Las hermanas Brown, 1975-2007-, i les ha fotografiades de manera molt natural i sempre en el mateix ordre, captant en cada fotografia uns moments viscuts, unes sensacions diferents, el pas del temps. Increïble!

La Biblioteca Nacional tenia una magnífica exposició dedicada a l'Amadís de Gaula 1508: quinientos años del libro de caballerias। Primera sorpresa, l'Amadís, que jo sempre l'havia tinguda com l'obra de cavalleria culminant de la literatura portuguesa, doncs no, ara resulta que s'han trobat fragments més antics en castellà, la qual cosa l'exposició resaltava i conseqüentment atrubueix l'obra anònima a la literatura castellana। Però la gran sorpresa fou el vore exposat, entre tots aquells incunables, còdices medievals i llibres antics el Tirant lo Blanch. Sí! Com si res, però ni més ni meys que la primera edició del Tirant del 1490. Malgrat la prohibició, no vaig poder aguantar-me i vaig fer fotos.


Acabàrem el nostre passeig per les exposicions amb la que l'Instituto Cervantes dedicava al Cine español, des del seu naixement l'any 1896 fins l'actualitat। Molt interessant, sobretot per als cinèfils, com jo!

Si parlem dels altres plaers de Madrid o de qualsevol altre lloc quan s'hi viatja: la restauració, que, per cert, està pels núvols. Si vols menjar mínimament bé, deixant a banda el menú del dia que, tot s'ha de dir, algunes vegades sol ser correcte, però car també, llavors, segur que els nous cuiners et sorprendran, però ens ho fan pagar amb ganes.