dijous, 11 de febrer de 2010

avui parlem de cimema



Estaria bé que parlara ací de la polèmica llei del cinema català -polèmica perquè interessa als de sempre-, que a mi em sembla genial. Ja la voldria jo ací al País Valencià o com a mínim que tinguera la mateixa oportunitat de veure cine en català o en castellà, sense més. Però no, si volem anar al cinema, i jo vaig cada setmana, ja sabem amb quina llengua ens obliguen a veure-les.

Feia temps que no anava al cinema i veia dues pel·ícules en una vesprada. Aquells cines de barri on projectaven dos reestrenos ja no existeixen. Però, ara, entre setmana que no hi ha molta vigilància, en qualsevol multicine pots exir d'una sala i si en tens controlada una altra, doncs, pots veure dues pel·lís al preu d'una. Ja sé que açò no és massa legal, però, mira, a un aquestes bogeries d'adolescència encara li senten bé al cos, i a la butxaca encara millor.
“Precious” i “Up in the air” van ser les escollides, i l'elecció fou bona, molt bona. Les dues pel·lícules m'agradaren molt. Supose que les dues eixiran carregades d'Oscars, per això he volgut anar a veure-les abans del gran dia, perquè després passa el que passa, tothom parlant-ne i diguent allò de “no hi ha per a tant” que a la fi et lleven les ganes d'anar-hi a veure-les.
Les dues realitats dels EEUU queden ben refletides en ambdós films i he de dir que ninguna de les dues m'agrada gens. Dos pols irretrobables on la vida en cadascun d'ells és un infern. En “Precious” el món marginal dels barris més pobres, gent d'aspecte fantasmagòric comdemnada a viure en la misèria més absoluta, no tenen cap tipus de solució per a les seues vides, malgrat que el director de la pel·lícula haja volgut donar una oportunitat a la protagonista; un món on, fins i tot, s'ha de robar per a poder menjar, alhora que les malalties més penoses - i sense cap tipus de SS -, juntament amb la droga i el sexe agressiu, converteixen aquells barris de negres en un món en què la mort potser l'única eixida acceptable. En “Up in the air” tot és el contrari. Ara és la Nord Amèrica rica i desitjada per tots: cases -millor dit hotels- espectaculars, aeroports i avions, gent fascinant -el George Clooney està impresionant-, tots els actors i actrius flacs i flaques amb roba cara i de disseny, i, en fi, per a morir-se de gust si sols ens quedem amb aqueixa superficialitat, perquè en el fons, el que hi ha és un món replet d'insatisfaccions.
“Precious” és incomprensible que haja arribat als Oscars. No sols pels tem es que tracta i l'Amèrica que retrata, sinó perquè és un film, allò que es diu “mal fet”. Vull dir, tècnicament agressiu. Potser açò ajude a la trama que desenvolupa, però l'espectador ix fet pols. Tot és lleig en aquesta pel·lícula. M'agradaria subratllar l'actuació de Gabourey Sibide, la mare de Precious, nominada a l'Oscar com a millor actriu secundària, premi que no li pot llevar ningú, ni la Penelope Cruz amb “Nine”, que també està nominada en la mateixa categoria i que està genial.
“Up in the air” té un guió perfecte, d'aquells que sols els americans fan possible i que et sorprén des del principi fins a la fi. També m'ha sorprés el George Clooney. Fins ara jo el teia com un “guaperas” de Hollywood i la veritat és que el xic és preciós, cada cosa el que siga, però que és un actoràs de primera, això no li ho lleva ningú. Llàstima que Morgan freeman en Invictus li llevarà la desitjada estaueta. Me n'adone que estic parlant massa d'Oscar, el cosí americà del Goya, i la veritat és que no em fa cap gràcia.

Bé, tanquem la paradeta per avui. Sols una queixa, m'havera agradat veure aquestes pel·lícules en la meua llengua, però no em deixen i ni tan sols en la TVV tindré oportunitat. Després diuen que si açò que si allò, que si sóm així o allí...