Divendres assistírem al cinema Odeon d’Albaida a la
projecció de la pel·lícula “Una llengua que camina”. La nit no acompanyava,
però unes cinquanta persones d’edats ben diferents volíem veure el documental
que Escola Valenciana ha preparat per celebrar aquests 25 anys primers de vida.
Pel·lícula que s’ha passat per TV3 amb relatiu èxit, però que Canal 9 no ha
volgut ni oldre.
Una llengua que camina presenta la realitat de
l’ensenyament del valencià al País Valencià, així com la tasca dinamitzadora
d’Escola Valenciana per reivindicar l’escola en valencià. Potser hi done una
imatge massa optimista de la situació de la llengua, però sens dubte és un gran
document que ens fa reflexionar sobre aquesta realitat tan fictícia en què
vivim els valencians/es.
Després vingué la taula redona on els components,
mestres, ens parlaren de les seues experiències o de la seua tasca a Escola
Valenciana. Fins ací tot molt bé i comedit. Tot seguit, el torn de paraules, que
malgrat haver-se fet tard, resultà ben interessant: una mare, que no acabava
mai, amb bona voluntat, es queixava de què a la seua filla de quinze anys ningú
li explica ni li han explicat tot això tan complicat d’una mateixa llengua,
història, cultura… o allò d’una llengua reprimida i censurada, i que és ella
qui intenta fer-li l’explicació i reflexionar. Ningú li contestà, i mestres
n’érem un fum. Bé, com se li podria explicar a dita senyora de què a la seua
filla li ho hauran explicat mil vegades a l’escola i a l’institut, que els
docents estem fins els nassos, però que no per això ho deixem de costat, ara
bé, senyora, resulta que té més força dues paraules al carrer, entre els amics,
o als mitjans de comunicació, que ja sabem en mans de qui estan, que cent
mestres i professors predicant tots els dies.
La participació d’una ex alumna de l’IES d’Albaida,
estudiant de Filologia Catalana i de Magisteri alhora, fou interessant perquè
ens parlà de la situació del valencià a la Universitat on hi ha, digué, molta
més demanda que oferta d’ensenyament en la nostra llengua, però que també hi ha
opositors, fins i tot en Catalana. També feren la seua aportació els polítics,
que no volen veure’s tots en el mateix sac com un participant digué. I algun
mestre, fins i tot.
Escoltàrem coses que no ens agradaren gens, però que
ja sabíem i que ens resistim a creure’ns: els/les mestres, a qui se’ls ha de
reconèixer tot el mèrit en el tema de la recuperació i dignificació de la
llengua a l’escola, i dic mestres que no pas professorat, s’estan tirant endarrere
en el tema reivindicatiu de la llengua, que fins i tot alguns no estan ja
disposats a tirar endavant amb les Trobades d’Escola en Valencià que tant han
fet. I ho comprenc, però no puc compartir la idea. Reconec que tots estem cansats,
que ens hem fet majors, però no podem recular, tirar per terra tot el que s’ha
aconseguit, que és moltíssim, entre altres coses: la dignitat de la llengua. Cert
que no acabem de veure resultats clars, que fins i tot, és un tema que ens ha
fet molt de mal, tant a nivell professional com personal, però no podem deixar
a la mitad el camí encetat. I temps al temps, el futur és nostre.
Amb el cap de setmana per mig per reflexionar, avui
dilluns de setmana horrorosa de festes i ponts per alguns, hem parlat a classe,
millor dit, han parlat a classe l’alumnat que assistí a la projecció de la
pel·lícula i han comentat a la resta de companys sobre l’acte, així com la
impressió que en tragueren i, sincerament, em done per satisfet. Molt satisfet!
