divendres, 22 de gener de 2010

forasters



El matí estava resultant un tant trist, encara que és el meu matí preferit, vull dir, ennuvolat, plujós i amb boira. Diuen que hi ha gustos per a tots, vaja!. Me n’anava a València i havia decidit fer-ho amb tren, el meu mitjà de transport preferit. Anar-hi en cotxe particular, malgrat la comoditat, em resulta un martiri. Així que cap a l’estació de tren d’Alzira que, per cert, no és res de l’altre món, més bé tot el contrari, vull dir, poca cosa per a la capital de la Ribera. I més si el comparem amb el magatzem de taronges que té al costat, el magnífic edifici avui saló de banquets. Per circumstàncies de la vida, hi estic passant una bona temporada a la ciutat del Xúquer, desgraciadament, malgrat tot.
Com que ploviscava, l’entrada de l’estació estava plena de gent. A l’andana del tren sols hi havia tres joves estrangers. No, no era per la climatologia, sinó pels joves estrangers que no hi havia ningú vora les vies. L’espectacle era bastant desolador. Tres xics massa joves -poc més de la vintena i potser algun ni arribaria-, borratxos com a ceps i armant-la: crits, insinuacions a les xiques, pixant a les vies... Els brics de vi Don Simón buits per terra i fumant com a carreters. El cap d’estació havia avisat seguretat, però per allí no aparegueren.
Segons abans d’arribar el tren tota la resta de passatgers accedírem, temorosos, a l’andana, perquè el tren hi estava arribant. Els viatgers, bastant respectuosos, s’apartaven de la porta per on accedien els joves estrangers al vagó. El tren, bastant ple, engega el carril cap a València.
M’havia assegut al costat d’uns passatgers que em semblaven tranquils i havia obert un llibre per fer el trajecte més curt i perquè m'encanta llegir en el tren. No havien passat cinc minuts quan s’obri la porta del vagó i apareixen els tres joves estrangers, cridant i fumant. Els tres joves amb qui compartia estància s’han alçat i els han dit alguna cosa amb la seua mateixa llengua, que a mi em semblava de l’Europa de l’Est, així com el seu aspecte: rossos, pell molt blanca, rapats, alts, flacs. En un principi, pareixia que la brega era inevitable; s’han enfrontat de paraula i no sé que s’han dit, però els tres joves, amb el cap baix, se n’han eixit per on havien vingut, alhora que la gent del vagó han començat a dir cadascú la seua. Al meu compartiment el silenci era sepulcral. Al minut, però, hi han tornat a entrar. Ja no duien els cigarrets i s’han assegut correctament, cadascú on han cabut i fins Silla, que han baixat, no els hem sentit.
Els comentaris de la gent del vagó eren per a tots els gustos però amb una sola direcció: “Què llàstima de xics; Veges tu per a què venen; Que se’n vagen que ací sobren... “ Però la millor de totes l’ha dita la dona del meu darrere: “Jo ja li ho he dit a la meua filla, que disfrute ara que és jove, perquè ací va a passar algo molt gros, com mosatros ho vam passar, si no acabem amb tota esta gentola de fora”. Atònit! Vaja recomanació, he pensat jo, perquè, a la fi, això és el que feien aquests joves, divertir-se, però amb un agravant: que són estrangers. No vull, ni molt menys, justificar la borratxera i llur conseqüència. Però m’ha cridat l’atenció el consell de la mare, que no és perquè la seua fille s’eduque en valos, per exemple, ni que siga una persona sensata i responsable per a què no faça barabritats d'aquestes, no, sinó perquè “disfrute ara que és jove”.Quanta insensatesa!
No sé si els joves que estaven al meu costat hauran entés el que deia la gent, però, i potser que amb raó perquè a ningú ens agrada que ens alteren l’ordre, a mi m’han dolgut aquest paraules i els comentaris. Si pensem una miqueta, el comportament dels tres joves no era correcte, però per a què una persona de vint anys a les deu del matí estiga ja borratxa, doncs, quanta amargor deu haver-hi en el seu coret, lluny de casa i de les persones que estimen; segur que no és per gust que estan ací, com també és segur que si s’emborratxaren és perquè tenen molta tristor que oblidar, i res que fer. Ara dic jo, emborratxar-se és un costum entre els joves d’ací, cosa que, quasi segur que sí que farà la filla de la senyora del meu darrere per a divertir-se. Aleshores, quina diferència hi ha?
Per altre costat, els estrangers del meu costat, que si no haguessen obert la boca, ningú hagués sabut que eren forasters, lànguids i tristos, amb rostre de preocupació, no sols han de suportar estar lluny de casa, amb tot el que això comporta, a més han d’aguantar i enfrontar-se amb gentola borratxa que no saben comportar-se com cal entre persones educades, malgrat ser compatriotes. I a més a més, saber-se no ben rebuts en la terra promesa que els havia de retornar l’alegria i no els ha donat més que la feina que ningú vol, sous miseriosos, fam, misèria i el que és pitjor, el rebuig social.