dimecres, 21 de gener del 2009

un tant deprimit

Arribe a casa un tant deprimit. Vinc d’un soterrar -el dilluns n’estiguí en un altre- i això sempre m’afecta. Tant l’un com l’altre, pares de dues bones i estimades amigues. M’he fet un got de llet calenteta que em reanime, perquè fa un fred que pela, i m’abelleix el recolliment d’aquesta vesprada típica d’hivern, la lectura i, per què no, escriure algun post que, darrerament no hi trobe mai el moment oportú. Mentre, escoltaré la música de fons de Claudio Monteverdi -Vespro della Beata Vergine- interpretada per Jordi Savall.

No parlaré de res en concret, sinó d’allò que em vinga en gana en aquest moment; per exemple, que ja he acabat de corregir els Samboris –relats pressuposadament literaris per al premi Sambori de l’IES Josep Segrelles d’Albaida- que, com cada any, els millors, passaran al premi Sambori de la Vall d’Albaida que organitza la Coordinadora per l’Ensenyament en Valencia d’Escola Valenciana. I la veritat és que del centenar que me n’he llegit –4t d’ESO i 2n de batxillerat-, uns set o vuit estan força bé: relats ingeniosos, interessants, ben escrits, és a dir, que l’esforç que s’hi fa –alumnat i professorat- paga la pena. Si abans he dit allò de “pressuposadament literaris” és perquè, cada any hem de barallar-nos molt per a què tothom hi participe. Naturalment ho aconseguim, però, els resultats no són massa satisfactoris. Potser si fóra optatiu, com proposen alguns, voríem millor escrits. No ho sé. Jo sempre dic que voluntari “una paella”
Eldissabte passat estiguérem a l’Olleria de concert, ni més ni menys que a escoltar el grup basc Oskorri, acompanyats per la banda de música del poble. Allò fou excepcional! Si els bascos ens impresionaren amb la seua música folk, l’acompanyament de la banda de l’Olleria va ser de professionals de primera. Una tasca admirable la d’aquests músics que cada any donen a conèixer un repertori ben variat de músiques del món al poble.

El diumenge pel matí el dedicàrem al porrat de Sant Antoni a Castelló de Rugat que, malgrat ser el segon any que s’hi fa, s’ha consolidat com un dels porrats importants de la comarca. Fira medieval inclosa. Com que no tenia res preparat ni pensat per a dinar, vaig decidir comprar-lo en el forn que hi havien instalat el Gremi de Forners de la Vall d’Albaida, els quals estaven fent demostracions del seu bon quefer. Ho vaig encertar: un combinat de coques amb espinacs, de tomaca altres i d’embotit amb cansalada magrosa, de pecat!

El que portem de setmana, diguem que no massa fructífera en res. A l’institut, no sé què passa, però l’alumnat està un poc desencisat, desmotivats, no s’aclarixen en res ni s’esforcen per fer les feienes ben fetes, no aconseguisc il·lusionar-los; estan protestons, sempre morts de son –recuperar-se del cap de setmana els costa la resta de setmana- i així tot. Quan arribe a casa, el dia tampoc és massa gratificant i per a més inri, la política municipal, la qual ens aporta poques alegries, alguns disgustos i molt de treball, però, interessant. No n’estic arrepentit.