diumenge, 10 de novembre de 2013

tots a una veu




“No al tancament de la RTVV”. Fou un crit unànime d’indignació el que omplí dissabte els carrers de les ciutats valencianes –Alacant, Castelló i València-. Indignació i impotència que per tot arreu s’hi viu. Poques vegades els valencians i les valencianes hem estat capaços d’unir forces i deixar escoltar la nostra ràbia per reclamar el que pensem que és just per a la nostra societat valenciana.

Els valencians som un poble voladís, ens deixem arrastrar per modes passatgeres i propostes de futur sense fondament. No som capaços, moltes vegades, de veure més enllà de la enlluernadora immediatesa que ens cega i ens fa entropessar, una i una altra vegada, en la mateixa pedra, fins que, rodolem per terra i restem esclafats i arrossegats pels aires àrids de ponent que xoquen tan bruscament amb el nostre ser meditarrani.

Tots sabem que no som els valencians els que tanquem Canal 9, que és una decisió presa a Madrid, com tantes altres, perquè a la capital del Regne són incapaços de veure més enllà d’Almansa. Madrid és la capital d’un Estat que desconeix i que no li interessa conèixer. No és d’estranyar que algunes comunitats autònomes –nacionalitats perifèriques en diuen, però nacions a la fi- estiguen en peu de guerra contra el seu botxí, que no és aquest el cas, malauradament,  del Poble Valencià.

Algunes veus castellanes han volgut, fins i tot,  justificar el tancament de la RTVV, i aprofiten per demanar, també, el cessament de totes les altres TVs autonòmiques, perquè són una ruïna per a l’Estat, diuen, i perquè no serveixen per a res. I mira per on, coincidesc amb estes veus, perquè, és veritat,  per a què volen a Madrid una TV autonòmica si les de tota Espanya són les TVs de Madrid? Però el que no saben a Madrid, ni volen saber-ho, és que la TVV té un objectiu primordial, i així consta en la seua acta de naixement i, fins i tot, per la seua importància, en el mateix Estatut d’Autonomia Valencià o el que és el mateix, la Constitució valenciana, perquè des d’allà es parla molt de la Constitución Española, però res més!

Els valencians no hem de ser il·lusos! Tot açò és una trama molt ben organitzada per a començar a desvertebrar l’Estat de les Autonomies que tanta tírria li tenen a Madrid, i han començat pel poble més feble: els valencians. I històricament ha sigut així! No cal que recordem ara allò que digué el Comte Duque d’Olivares, en el segle XVI,  fent referència als homes i dones de la Corona d’Aragó: “.. con los aragoneses..., con los catalanes..., pero con los valencianos...! La Comnunitat Valenciana, amb què tant s’omplin la boca –nom que s’inventaren a Madrid- , ni tan sols ens deixen que s’anomenem País Valencià, que és la proposta que es féu unànimement des de València en el seu dia, sempre hem sigut el laboratori amb el qual han experimentat; de nou, tornen a fer proves per vore com els ix la cosa, però resulta que la prova els ha eixit rana. Jo pense que ningú s’esperava esta reacció, ni ells mateixa. No crec que tiren endarrere, a més a més, a ells ja no els serveix per a res la TVV -un maldecap menys-¸ l’han escorreguda fins dessecar-la en el seu propi profit, que així han pogut estar vint anys al poder, i ara, com que ja no els aprofita per a res, doncs l’aniquilen. Ja ho tenen tot molt ben orquestrat i qualsevol dia d’estos ens assabentarem.

El Poble Valencià es queda sense veus democràtiques als mitjans de comunicació, però la d’ells sí que la continuarem escoltant, i en castellà, perquè per a això tenen les TVs privades i TDTs que els han regalat als amics, que tant de favor els deuen,  aprofitant el seu poder absolut d’estos darrers anys. I continuaran guanyat eleccions! Perquè no ho oblidem, encara totes les enquestes continuen dient que guanyen. No puc comprendre-ho! Però en estos dos anys que queden, on sols continuarem escoltant-los a ells, els valencians i les valencianes hauríem de fer una autoreflexió seriosa, perquè ara ha sigut la RTVV, però més endavant, Déu dirà. Doncs, almenys, que ens pillen confessats!

dissabte, 21 de setembre de 2013

noves glòries a espanya



Una de dos,
o me llevo a esa mujer
o entre los tres nos organizamos,
si puede ser. 

L. E. Aute

Assistir a la presentació d’un llibre és un acte no massa comú a la nostra societat, malauradament, però que ací a la Vall d’Albaida, si més no, amb el pas del temps i gràcies a la tenaç tasca d’associacions culturals, alguns ajuntaments o iniciatives individuals, solem trobar-nos, de tant en tant, en algun dels nostres pobles, “racons ben allunats del món civilitzat”, perdó per l’expressió, i el que sorprèn més, fins i tot, amb assistència respectable de públic. No és el cas d’ahir! Albaida és ja una gran ciutat, no massa viva, si se me permet, però, un poble gran de la Vall d’Albaida que no es prodiga massa en actes culturals, però que sense massa publicitat, omplí la Sala de les Titelles de gent de totes les edats a qui ens interessava o ens encuriosia el tema del llibre: l’anticatalanisme.

La Morca, associació cultural nascuda allà pels anys vuitanta i que malauradament ni es prodiga massa ni és coneguda en el poble, cosa que vaig comprovar a l’Institut on treballe, presentava el llibre de Vicent Flor “Ofrenar noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana” Una trentena de persones assistírem a l’acte, per cert, com digué l’editor, la tercera presentació d’aquest llibre que es fa a la nostra comarca, d’un total de més de quaranta que se n’han fet al llarg del PV, algunes –FNAC València- , amb incidents, encara. Fins i tot alguns assistiren ahir “per si de cas” com em digueren. 

A mi m’atreia, més que el tema, que n’estic ja més que fins als nassos, l’autor: un blaver militant d’aquells que en la seua joventut tants problemes causaren a la ciutat de València en allò tan ben orquestrat per la dreta que s’anomena “la batalla de València”. Molt bé per Vicent Flor, sociòleg i professor a la Universitat de València, perquè començà disculpant-se per aquell passat d’adolescent manipulat, però, que  com ell mateixa digué, què podia esperar-se d’un jove del Cap i Casal, fill d’una família petit burgesa valenciana on entrava tots els dies el diari Las Provincias.

Vicent Flor va fer un recorregut històric per aquells anys de la Transició que tan dura fou a València, sobretot, des del punt de vista “Nacional”, però en un marc inigualable: una triple crisi, digué, econòmica –la crisi del petroli-, política –una transició que ningú sabia com anava a acabar- i de valors, on tot s’hi qüestiona. Ho comparà amb tots aquests populismes que s’estan donat en l’actualitat per Europa en un marc, si més no, semblant. Acusà, amb noms i cognoms, aquells homes i dones –polítics, comunicadors i empresaris-  que jugaren tan fort per a què el País Valencià no fos res en el conjunt de l’Estat espanyol –ja n’hi havia prou amb el País Basc i Catalunya- ; denuncià la manipulació a què ens veiérem sotmesos els valencians i les valencianes perquè a Madrid li interessava; relatà episodis, coneguts, però que la gent jove que hi assistí no sé fins a quin punt s’ho acabarien de creure, perquè realment, amb el pas del temps, el que passà a Valencia i l’àrea metropolitana en aquells anys, és ben difícil de creure.  
  
Tot venia a resumir-se en una paraula “espanyolisme”, d’ahí el títol del llibre, amb al·lusions ben conegudes, així com la provocadora portada. Simpàtica l’anècdota que ens contà l’editor del que passà a Barcelona quan, fa dos anys, eixia a la venda el llibre. Resulta que mentre ací a València, el llibre funcionava més o menys bé de vendes i es parlava d’ell, a Barcelona ni se’n venia un i s’ignorava totalment. A la fi se n’adonaren que ni el títol ni la portada, que portaven a equivocs, eren les que calien per a ser un bet-seller, coses dels catalans! 

En la xarrada de Vicent Flor em deixà atemorit quan parlà de l’herència del blaverisme o anticatalanisme.  Cert que, de tant en tant..., però em sembla que és un discurs esgotat. Encara que a mi em pareix que la generació que ho visquérem, salvant distàncies, com aquells altres que sofriren la guerra Civil Espanyola, ni oblidem ni perdonem. Després de més de trenta anys d’alfabetització –l’escola ha fet el seu paper-, digué i crec que amb raó, però, també, després de tanta genuflexió, de tanta llàgrima, de tant d’odi, de tant de dolor, de tant d’engany, crec que la nostra societat, a pedrades, però ha madurat, vull creure-m’ho. Els valencians i les valencianes sabem qui són cadascú, que “de ponent ni aigua ni vent”, que el nostre futur com a poble encara està per decidir. Segons l’autor, ara, l’anticatalanisme no està en mans del PP, perquè l’ha cremat bastant, encara que en fa ús quan s’hi  veu apurat, sinó, que nous partits, com UPyD, si volen fer-se un forat en la societat valenciana, serà, i sense complexos, enarborant la bandereta de l’anticatalanisme i llevant-li al PP, però també el PSOE, no ho oblidem, on també hi ha molt de “blaver”, el vot de la gent senzilla i fàcil de manipular.

L’acte acabà en un sopar, com ha de ser, al qual no vaig poder quedar-me perquè tenia altres “compromisos”. De segur que la discernida conversa en la revetlla, al voltant de la taula, en bona companyia i en una nit agradable dels darrers dies d’estiu, donaria per a molt.

dijous, 28 de març de 2013