diumenge, 22 de novembre de 2009

una nit única













Els fets, bons o dolents, inesperats sempre, venen quan venen i s'han d'acceptar, amb resignació, encara que plens de ràbia i amb incògnites inexplicables -per què a mi?-, però la vida ens porta per derroters no sempre grats ni fàcils d'explicar. Ara bé, no per això podem deixar-nos angoixar, acovardir; hem de continuar lluitant contra qualsevol inclemència, hem de buscar les raons necessàries per continuar vivint i si no les trobem, ens les inventem, però la vida hem de descobrir-la cada dia.

Aquesta nit, la nit del dissabte 21 de novembre, malalties i problemes familiars a banda, ha estat una nit memorable. He assistit al concert de Miquel Gil, l'Orquestra Àrab de Barcelona, Pep Gimeno “Botifarra” i la Unió Musical de Llíria. Una nit única, com resava el cartell anunciador. El Pavelló municipal Pla de l'Arc, a Llíria, s'omplia amb unes 3000 persones, deien els organitzadors, per commemorar el 400 Aniversari de l'Expulsió dels Moriscos, data que ha passat sense massa glòria, perdent-se una oportunitat més d'explicar un fet cabdal de la nostra història i desaprofitant una ocasió meravellosa per fer arribar a la gent del poble la importància de la convivència entre cultures i religions des de la llibertat democràtica que ens empara. Però no, aquesta iniciativa, allunyada de poders polítics i institucionals, ha vingut de la mà de l'Institut d'Estudis del Camp de Túria, sense suport de ningú més que la prestació del Pavelló per part de l'Ajuntament. Enhorabona, companys!

El concert fou, senzillament, una meravella, amb aquell grapat d'excel·lents músics -més de cent- damunt de l'escenari, fusionant músiques diferents i gaudint de la tasca que hi estaven fent; se'ls notava feliços i amb ganes. La part més important del concert las dugueren, mà a mà, Miquel Gil i l'Orquestra Àrab; potser Botifarra va quedar un poc encobert per la resta de professinals, se'l veia tens i no tan espontani com sempre, a més a més, sense la seua gent al costat -la seua rondalla i la seua companya Lola la de la Torre-, s'hi trobava perdut, però quan obri la boca Pep, amb aqueix cantar que li ix de l'ànima, fa esborronar fins les tenebres del més enllà.

Moltes cares conegudes, de la Vall d'Albaida i d'altres indrets, però, també, gent de la professió, allí estaven els d'Obrint Pas i Carraixet, que jo conegués, així com actors i actrius del Micalet Teatre o Albena, avui prou populars gràcies a les sèries de canal 9. Polítics, pocs, Enric Morera i el rectorable Vicent Soler, supose que algun més n'hi hauria, però ja se sap, “políticament incorrecte”: no dona vots, doncs, fora. En fi, que ningú -o quasi ningú- va voler perdres l'esdeveniment. I un acte així no és suficientment important per fer aplegar les càmeres de Canal 9? A més, amb la gran quantitat de TV privades que hi ha, on estaven? Encara no estem en etapa fallera per a què n'estiguessen ocupades en presentacions i coses d'aqueixes, aleshores, què passa? Pregunta retòrica, no? I la resta de mitjans de comunicació? Sols el País ha tret una foto -dels assajos- i quatre línies, sense haver estat al concert.

Som un poble desemparat. Primer uns i ara els altres ens han fet creure que no som ningú, si més no, una Comunitat més de l'Espanya sempiterna, això sí, la més rica, la més esplendorosa, la més de totes en tot, i va i ens ho creguem. Doncs, bé, com deia al principi, dia a dia hem de lluitar per trobar-li sentit a la vida. Així que actes com el que organitzaren l'Institut d'Estudis del Camp de Túria són part d'aquest treball diari que la societat civil hem de fer -els nostres polític no estan disposats a fer-ho-, per no deixar-nos arrasar, perquè no volem desaparèixer com a poble diferenciat, perquè volem continuar sent allò que som: un país, i estem farts que ens ho prohibisquen.