divendres, 20 de febrer de 2009

els més feliços del món


Avui hem començat amb la campanya de venda de samarretes per a la Trobada. La primera classe on he anat -la classe aquella de 4t de què ja he parlat altres vegades i on tot són xics-, la venda ha estat un èxit. Tots l'han encomanada, clar que tan sols en són nou -faltava el Jordi, però també li l'encarregarem-, fins i tot el Búlgar, cosa que té, si més no, doble mèrit, també l'ha comprada. No podia ser d'altra manera, perquè són gent molt especial. Massa festers, però gent sana. Igual et reben a classe fent una filada que cantant no sé què! Ara bé, poder donar-hi classe amb tranquilitat, això ja és un altre cantar.

L'Abel té futur com a escriptor! M'ha fet un relat per al Sambori força simpàtic; no massa original -un dia a l'institut-, però, bastant ingeniós. Com és molt observador, fins i tot arriba a preocupar-te quan el veus callat, perquè et preguntes, quina n'estarà tramant? Bé, doncs, hem exixit tots retratats en el seu relat: professors i alumnes que entrem en aquell cau que és la seua classe.

Al Jordi el tinc empipat, perquè un dia em deixà un bolígraf d'aquells que utiliza l'alumnat per borrar i diu que no li'l vaig tornar, cosa que em crec, però que me l'emportara intencionadament, això ja és una altra cosa. Segurament, després de fer-ne ús me'l deixí per damunt la taula i algú es feu amb ell. Fins i tot va estar un tant grosser, però li ho perdone, perquè seure tots els dies al costat de l'Andreu, hi ha per això i per a més.

Ja sabeu, l'Andreu és aquell que té somnis d'striper, vull dir, que li agrada ensenyar els calçotets i parlar de sexe, el seu tema preferit. Sempre busca alguna eixida per traure l'assumpte i, clar, ja la tenim armada. Sap posar-li el seu punt de gràcia, amb experiències personals incloses -el tamaño importa i n'està ben orgullós-, però sense caure en vulgaritats; no és, ni molt menys, ni un maleducat ni un ordinari. És un dels xavals més desinhibits amb què m'he topat en la vida.

També tenim un extranger a classe. Algú podia dubtar-ho! S'ha ensenyat més valencià des de que té amics, que en un any de classe, ara, que els capçanes dels company el primer que li han ensenyat és a dir barbaritats. I n'estan tan satisfets! Però, fer feina, a l'Ivan, és el que menys li agrada del món, per dir-li-ho d'una manera fina; no hi ha manera.

Tampoc està massa animat a treballar el Vicent, però aquest té doble delicte, perquè és més llest que la fam. Té un altre problema, i és que sempre té son. A més a més, quan està despert, xerra pels colzes, fins i tot li dóna conversa al seu company Abel que amb els braços creuats i la mirada perduda en l'infinit pareix un guru.

El Joanvi em té bastant cabrejat! Però clar, a un pam dels meus nassos -seu a la primera taula- i amb aqueixa cara d'angelet amb caragolets rossos i ulls blavets i tot. Qualsevol! Ara, que no treballa gens, viu de rendes i si continua aixì, se la pegarà amb totes les de la llei. Quan l'amenace en què he de parlar amb els seus pares, no se li ocorre res més que dir-me que no, que per favor, que si no li llevaran internet i el méssenger, i no podrà parlar amb la núvia. Tindrà la cara poc dura! Clar, tot això més la música, que està molt bé, comprenc que no tinga temps per a res més!

I al seu costat el Joan, de cuerpo grande, que diu ell. Músic les vint-i-quatre hores del dia. Sempre fent ritmes i sonoritats amb les mans, la boca, l'ànima i el ser. I quan no, trau el mòbil -cosa que sap que està prohibida- i La Missió d'Ennio Morricone. Quantes vegades m'haurà dit: escolta, escolta, escolta... Quina palissa de xiquet! Ah! I un manta -per allò del top manta-, sempre venent-me i intentant fer negoci amb CDs del seu oncle, amics i coneguts.

L'alumne més pacífic de la classe, fins i tot el seu nom, Pau, l'acompanya en la seua aura asserenada. Estic molt content amb ell. Se'l veu preocupat, interessat, madur. Treballa de valent i està fent tot el que pot i més per a què no li passe el de l'any passat, i ho aconseguirà, cosa que malauradament no faran tots.

I per acabar, el Xavi. També estic molt content am ell. És com un ratolinet, treballadoret, seriet, no li agrada que ens fixem massa amb ell, prefereix pasar desapercebut, i sempre ho porta tot fet. Un altre que guarda una mala experiènia de l'any passat, però que enguany, estic segur que hi haurà final feliç.

Però tot açò venia a compte perquè hem encetat ja la recta final cap a la XXI Trobada d'Escoles en Valencià a la Vall d'Albaida, que enguany és el 4 d'abril a Llutxent. Ara toca participar econòmicament. Els relats Sambori ja els tenim seleccionats: nou en total, tres per nivell. Però ha participat tot l'alumnat de l'IES, més de cinc-cents alumnes. I anirem fent camí, traient il·lusions de baix les pedres. I allí estarem totes i tots, amb les nostres samarretes insígnia amb el lema el Valencià és teu. I també estaran tota aquesta colla de trempats, per si els voleu conèixer, que busquen núvia desesperadament -avís per a les xiques guapes, ells dirien una altra cosa-, malgrat que alguns ja han tastat la mel de l'ametller.