diumenge, 26 d’abril de 2009

llibres, història, cultura...


Un 25 d’abril descafeïnat que és com al poder li interessa. Fins i tot les Corts Valencianes l’han celebrat un dia abans -Dia de les Corts, en diuen- perquè, com queia dissabte, pareix que no està gens bé que ses senyories treballen, ni que fos amb un ple extraordinari i un dinar, a més que tampoc cal commemorar res tan sagrat, total; el cap de setmana és molt més important. Tampoc he vist massa ajuntaments que s’hagen calfat el cap en tal data ni crec que el món de l’ensenyament haja volgut recordar-se’n de l’efemèride ni la societat en general -uns per desconeixement, altres per desídia- ni ningú ni res de res. És el que hi ha, si vols ho agarres i si no ho deixes! Tot això són històries i mal de caps.

Però aquesta ha estat una bona setmana per celebrar, per exemple, una setmana cultural que tots els pobles haurien de tindre. Una setmana amb dos dies ben significatius per al nostre poble. A més del 25 d’abril, també el 23 era un dia destacat, Dia del Llibre, Sant Jordi, patró dels Països Catalans -festa gran a Alcoi, Banyeres, Barcelona, Palma de Mallorca, etc. No he vist massa activitat a la meua comarca que, per cert, m’he enterat que li diuen la Toscana valenciana, espere que amb aqueixa denominació no vulguen etiquetar la Vall d’Albaida com una reserva índia. I a l’escola? Millor ni preguntar-m’ho. Déu meu, ni la història ni la cultura!

Ens escandalitzava l’altre dia a la premsa, un any més, que el 50% dels valencians i valencianes no toquen mai ni un llibre i que som l’autonomia amb l’índex de lectura més baix de tot l’estat, la qual cosa voldrà dir, també, de tota Europa. Així, és normal que el Dia del Llibre passe sense pena ni glòria. Però que trist és que des del poder tampoc s’hi faça res, quatre cartells i punt. A Madrid es passen el dia llegint el Quijote i a Barcelona inunden les Rambles de llibres i roses, i nosaltres què? Bé, si des de València ni s’hi fa res, a mi m’agradaria que, com a mínim, els ajuntaments acostaren la literatura i els seus escriptors als pobles. A tot lloc s’haurien de fer presentacions de llibres i xerrades amb els creadors d’històries o lectures d’obres i tallers literaris o jo què sé quantes coses més al voltant del llibre. Però no, els nostres polítics no donen importància a aqueixes coses, no veuen important acostar la literatura al poble, això no dóna vots.

Jo em pregunte sobre la cultura dels nostres dirigents! Seran lectors o formaran part d’aqueix 50% per cent que no lligen mai? Déu meu, espere que els homes i dones a qui jo vote siguen lectors, encara que no els he sentit parlar mai de llibres, perquè em donaria vergonya votar gent que no agarra mai un llibre. I a nivell municipal? Fins i tot em preguntaria si per a aquesta gent la cultura és important. Perquè ben poques vegades són presents en manifestacions culturals més que per fer-se la foto. A més a més, els diners que destinen a cultura sempre són les molletes sobrants del gran pastís.

Però, i la societat? El poble hauria de reaccionar. Temps enrere, com que la política no existia, doncs la societat civil era la que mitjançant associacions culturals, juvenils o de qualsevol tipus mobilitzaven la gent amb tot actes culturals i reivindicatius que, sobretot açò últim, ha desaparegut, avui s’hi se fa alguna cosa és festiva i punt.

Bé, és una invitació a recuperar la cultura amb majúscula, perquè cultura és tot, però no ens enganyem o que no ens enganyen com volen alguns. Perquè me n’adone que al llarg de tot l’escrit vaig relacionant cultura amb història i amb lectura. Però és que estic totalment convençut que totes tres coses en són una sola, així com la Santíssima Trinitat. I a aqueixa sola cosa resultant de les tres restants anomenem-la Llibertat.