divendres, 27 de febrer de 2009

adéu, Carmelina, adéu!


Un entre tants, tímidament, a un racó de qualsevol diari, hem vist una petita nota necrològica de la família comunicant-ho a tot aquell a qui li pogués interessar. Potser a quasi ningú! Ha mort Carmelina Sánchez-Cutillas; i se n’ha anat sense fer soroll, igual de discretament que va viure, sense armar gens de rebombori.

M’han vingut al cap tants i tants records! La Universitat i el descobriment del valencià com a llengua de cultura, si més no. Eren aquells anys esperançadors de finals dels setanta en què tot pareixia possible. Un temps il·lusionant en què fer país –i fer país ho abraçava tot- ens omplia d’orgull i de satisfacció.

Ah! Aquelles primeres lectures que, com un vendaval d’aire fresc, ens despertaren del somni reparador de l’adolescència. Descobrírem, atònits, que el valencià era molt més que la llengua del carrer, i descobrírem, a més, els autors d’ací de casa, i els de l'altra casa, la de dalt, que ens colpiren la consciència endormiscada, i vingueren llibres reveladors –Sanchis Guarner i La llengua dels valencians; Fuster i Nosaltres els valencians -, o aquelles altres lectures de lluita i reivindicació –Estellés i El llibre de les meravelles-, o aquella narrativa tan nostra i arrelada d’un insigne oblidat, Isa Tròlec, i les seues Ramona Rosbif i Mari Catufols. I també descobrírem Joan F. Mira amb Els cucs de seda. Però, per damunt de tots Carmelina Sánchez-Cutillas i la seua Matèria de Bretanya. Quants anys, quanta inocència!

He pensat que, rellegint l'autora de la Marina, rebel i bohèmia, sense lloc a dubte, serà la millor manera d'homenatjar-la. Per això, he buscat a la meua biblioteca una novel·leta, velleta i engrogida, i aquest cap de setmana li'l dedicaré a Carmelina i els seus records d'infantesa, amb tanta tendresa retratats en la seua única novel·la; aquell paissatge i aquella gent de la seua Altea d'adopció que mai més no tornaran a ser. I estaria bé fer arribar al meu alumnat de 4t d'ESO la màgia de la Matèria de Bretanya. Podria ser una bona lectura per a març, i que així la descobriren i la comparen, si més no, amb Mercé Rodoreda, tan semblants i tan diferents, que han estat treballant durant el primer trimestre.

Adéu Carmelina! I no et preocupes, que no deixarem que s'hi facen realitat aquelles paraules teues: "Cascun any en tornar al poble a l'estiu, tenia por que els amics s'haguessen oblidat de mi, aquells amics petits com jo, que corrien per les costeres descalços i sense adonar-se'n de les pedres del sòl. Els amics humils que jo admirava tant, i els quals mai no van tenir enveja de mi”.