divendres, 14 d’agost del 2009

la ruta dels nevaters





















Feia molt de temps que no em posava les botes i m’enfonsava per les serres del meu poble. Ens fem majors i, alhora, massa còmodes! Però avui ha sigut molt bonic; he redescobert els paissatges de la meua infància, paratges que quasi tenia oblidats i que, ara, amb el pas del temps, recobren, si més no, un nou i incalculable valor. Ja no són tots aquells caminets entre penyassegats i pins que recorríem xiquets enjugassats, sense por als perills i inconscients de la bellesa paissagística que ens envoltava. Els ulls d’adult que ara contemplen aquestes serres no fan més que enorgullir-se d’aquests meravellosos llocs que d’alguna manera s’haurien de protegir per ser gaudits pels homes i dones d’avui i els qui ens precediran.

Eren les nou del matí quan l’alcalde, el representant de l’empresa Terra de València, Rafa, per cert, un antic alumne meu, avui historiador, i jo, ens hem posat en camí cap el que serà “La ruta dels nevaters de Salem”, que no és més que l’antic camí que els homes de Salem recorrien per anar a les neveres, congelar la neu i després baixar-la per comercialitzar-la. Una subvenció farà posible aquesta primera ruta per la Foia de Salem i esperem fer-ne realitat moltes més. No l’hem feta tota, sinó la primera part, fins la caseta del Sastre –podria quedar-se un formidable refugi-, perquè el camí s’havia perdut i calia trobar-lo i senyalitzar-lo, doncs en setembre comencen les tasques d’acondicionament; des d’ací fins les neveres, pareix que està tot en millors condicions. A més a més, jo no donava més de mi; si haguérem continuat més amunt, no sé què hauria passat. Sort que la Font de la Barsella, amb la seua aigua fresquíssima i les ombres impagables de pins i àlbers, ens ha dessuat una mica.

Un esmorzaret, quan era quasi l’hora del dinar, amb una ben fresca coca-cola en el bar del poble ens ha tornat a la realitat. Però els meus peus els tenia amargs al més no poder i fins que no he anat a casa i els he posat a remulla no han començat a retornar-me. Una bona dutxa i una llarga migdiada han acabat suavitzant els mals i relaxant l’esperit, però l’experiència viscuda ha pagat la pena. I tant!