diumenge, 29 de març de 2009

tenim l'obligació d'inventar un altre món

Els amics de Teló Teatre a Cocentaina, un any més, han volgut celebrar el Dia Mundial del Teatre amb tot el poble, i ho han fet a portes obertes i a cor que vols. Però aquesta vegada no ha estat un muntatge teatral convencional el que s’ha triat per a la commemoració. Hauran pensat que amb dos o tres obres de teatre estrenades a l’any, la gent de Cocentaina ja va ben servida, així que en aquesta ocasió han escollit un muntatge poèticomusical.

El grup Notes Soltes, del poble veí l’Alqueria d’Asnar, han posat la partitura, i el nombrós grup de gent, de totes les edats, que formen Teló Teatre les veus i el seu saber fer. Una posada en escena dinàmica i entretinguda, magníficament guiada per un dels fundadors de la companyia, Paco Insa, i una de les seues millors actrius, Milagro Sellés, que si l’Almodovar se n’assabentara de les seus bones maneres damunt de l’escenari, no tardaria massa en incorporar-la a la plantilla de les seues “chicas Almodóvar”.

I Paco Muñoz! Sí, l’amic Paco, a qui no deixen tranquil, malgrat els consells mèdics. Seus han estat els poemes escollits i els hem escoltat recitats i cantats per aquesta colla de comediants inquiets que no paren en torreta. Un grup de gent envejable que porten més de vint anys muntant el teló i sensibilitzant el seu poble i la seua comarca amb el teatre com a eina cultural. I diu molt d’aquests còmics socarrats que hagen volgut celebrar el Dia Mundial del Teatre amb aquest homenatge a Paco Muñoz, el qual, com no podia ser d’altra manera, al final de l’espectacle ha tingut que muntar a l’escenari a arreplegar una plaqueta, dir unes parauletes i cantar, com no, la cançó més bonica del món, com diu ell: Serra de Mariola.

Voldria acabar amb unes paraules extretes del Manifest que, com cada any, un prestigiós teatrer internacional fa arribar a tot el món i que en aquesta ocasió han vingut de la mà de l’escriptor, dramaturg i director teatral brasiler, pare del Teatre de l’Oprimit, Augusto Boal:

Vint anys arrere, jo vaig dirigir ‘Fedra’ de Racine, en Rio de Janeiro. L’escenari era pobre: en el sòl, pells de vaca, al voltant, bambús. Abans de començar l’espectacle, els deia als meus actors: “Ara acaba la ficció que fem en el dia a dia. Quan creuem eixos bambús, allà en l’escenari, cap de vosaltres té el dret de mentir. El Teatre és la Veritat Amagada.”Veient el món, a més de les aparences, veiem opressors i oprimits en totes les societats, ètnies, gèneres, classes i castes, veiem el món injust i cruel. Tenim l’obligació d’inventar un altre món perquè sabem que un altre món és possible. Però ens incumbeix a nosaltres el construir-ho amb les nostres mans entrant en escena, en l’escenari i en la vida.