dijous, 30 de juliol de 2009

coses de l'horabaixa


L’estiu sense les migdiades no seria el mateix; que grata herència dels nostres avantpassats àrabs! La tarda està ja ben avançada. No hi ha ningú a casa, gran i fresqueta, que ja em preocupe de tindre-la ben tancada pel migjorn, perquè al carrer cau un ponent d’aqueixos que t’aplanen. Nu. Pose un poquet de música i no sé per què però trobe el recopilatori i directe “Humo y azar” d’Aute i com m’apeteix, doncs, deixe que sone entre la penombre i la solitud la veu melancòlica i la música senzilla i trista. Em fique a la dutxa, aigua freda, un poc de crema i nou. No m’abelleix posar-me res de roba damunt. Òbric la nevera i unes apetitoses figues que em diuem “menjam”; me’n prepare un bon plat i isc al pati -les plantes les tinc un poc abadonades-, el lloc és càlid per la llum i la temperatura, ara que ja comença a caure la vesprada. Verds, blaus, ocres m’envolten … Em quede quiet i atònit a l’hora que comença a sonar “Slowly”. Que barbaritat! Hi ha cançons que totes elles són un món de records, sentiments, un plaer que et recorre el cos i et deixen per un llarg instant tocant el cel, com les figues de què estic gaudint, i la música que continua “que terriblemente absurdo es estar vivo sin tu latido” diu l’Aute en “Sin tu latido”, i potser tinga raó. Ah, aquests romàntics! I tot seguit, desvergonyida i atrevida, la proposta de “Una de dos”… En fi, coses de l’horabiaxa.