diumenge, 19 d’abril de 2009

entre moros i cristians, o viceversa.

Ahir fou un dia important per a València: el seu nou arquebisbe prenia possessió en el càrrec. L’acte va ser ben digne, com correspon a una gran diòcesi que és la valenciana. El pes de l’Església en la societat valenciana continua essent gran, molt gran i conseqüentment se l’ha de tindre en compte, amb tot el respecte que cap, per suposat, cap a totes les altres maneres d’entendre el món.


Jo no vaig voler perdrem l’event i cap a València que me’n vaig anar. La ciutat estava tranquil·la, supose que coses del pont que s’encetava. El centre històric –magnífic, cada dia n’estic més enamorat- nét i solitari. La veritat és que estava tot molt tranquil i quan t’acostaves cap a la catedral, tampoc t’agoviava la gent, cosa que me n’alegrà, perquè no m’agraden les aglomeracions, que em feu pensar-m’ho dues vegades l’anar-hi o no, per si em trobava amb les bestialitats que observem en TV el dia del trasllat de la Mare de Déu dels Desemparats. Però no fou així.

La meua intenció sols era la de veure el boat muntat per a l’event. M’agrada tot eixe món barroc amb què el poble valencià envolta les seues solemnitats, cosa que no va ser tant com esperava, però que em va agradrar. Així que, a manera de crònica, els esdeveniments, de manera tranquil·la i sense isterismes, succeïren amb tota normalitat. Eren les onze en punt quan una gran colla de gaiters provinents d’Oviedo, lloc d’origen del nou arquebisbe, obrien la processó cap a la basílica de la Mare de Déu. Un gran nombre de rectors eixien des de l’Arquebisbat en ordre geràrqic i darrere la Creu: escolans, rectors, vicaris, bisbes, cardenals i finalment l’esperat Carlos Osoro -esperem que ben prompte Carles i no sols de nom- entre Garcia-Gasco, que amb aquest acte s’acomiadava dels valencians, i el nunci del Papa.

No faltava ningú en aquest grat dia de solet, malgrat les amenaces de pluja que s’hi feren presents però, després de dinar. De tots els racons de l’Espanya catòlica havien vingut a l’acte. La visita a la Basílica fou curta. El reberen els cants de l’Escolania i, naturalment, l’acomiadaren amb la Salve, per cert, un dels pocs cants en valencià a la Mare de Déu. Després la comitiva continuà el seu itinerari cap a la catedral, on hi entrava puntualment a les onze i mitja del matí, complint, així, l’horari previst. Malgrat tot, em cridava l’atenció que algunes persones preguntaven que què passava que hi havia tant de policía i gent. No puc comprendre com està de desinformada la gent –poble desinformat, poble manipulat-, o és que es tracta del meninfotisme valencià de què tant se'n parla.

Començat l’acte religiós me n’aní cap a la Nau a veure l’exposició -Entre terra i fe: Els musulmans al regne cristià de València (1238-1609)- que la Universitat de Valencia ha muntat per conmemorar els 400 anys de l’expulsió dels moriscos valencians. Magnífica! La veritat és que totes les exposicions que hi he visitat m’han semblat extraordinàries.

No hauria de passar desapercebuda aquesta data i menys per a tots aquest pobles de les Comarques Centrals tan propers a aquest fet terrible i difícil de comprendre avui en dia. El mateix que pretén aquesta exposició, s’hauria de fer en tota aquesta zona –espere que a la Vall d’Albaida s’hi facen coses-, recordar aquell grup humà que hagué de patir la tensió entre l’afecció a la seua terra –el Regne de València- i el seu sentiment religiós-l’Islam-, en un món intolerant que acabà deportant en massa aquests valencians que despectivament anomenaven moriscos.