dimarts, 23 de novembre de 2010

berlanga i jo

No sé quin any corria exactament, finals dels setanta, potser el 79, si més no, però València anava a tindre la seua 1a Mostra de Cinema del Mediterrani. Aquell certamen que els socialistes d’aleshores s’inventaren amb la voluntat d’anar donant-li al cap i casal un toc menys provincià, més europeu i més mediterrani, sense massa èxit, i que els populars han acabat convertit, com tantes altres coses, en el que és: no res, doncs caldria repensar-se’l un poquet, perquè això amb què ha esdevingut en l’actualitat –festival especialitzat en cinema d’aventures-, no és que siga massa atractiu, encara que sí més comercial.

Han passat molts anys, era el temps de la Universitat, d’espolsar-se la ruralitat dels muscles, de descobriments. En aquella València mediocre hi féiem de tot menys estudiar, i quan dic de tot, em referesc a què no paràvem en torreta, però fora de la Facultat, perquè en aquells anys la Universitat era tan grisa i trista, que avorria, fins i tot, les rates de les biblioteques.

Uns cartells magnífics, ben mediterranis i amb una gran palmera central - un gran descobriment que s’ha perpetuat-, omplien les parets acristallades de la facultat de Filologia anunciant l’esdeveniment. Per cert, que en cara el guarde amb gran estima, però aquells grans cartells desapareixien de les parets com si d’un encanteri es tractés. Supose que per omplir més d’una desangelada paret de pis d’estudiant.

València anava a convertir-se per uns dies en una ciutat de cine, com Cannes, Venècia, Berlín o la mateixa Sant Sabastià: capital del cinema, suara, del Mediterrani. La idea era magnífica! I allí que acudírem en aquella nit d’octubre, a les portes del desaparegut cinema Marti, que anava a inmortalitzar-se, com el Kursaal de Donostia, en la seu del festival.

Crec que fóu en la inauguració quan se li feu un homenatge a Luís Garcia Berlanga, bona manera d’inaugurar un certamen de cinema a València, i s’hi projectava la pel•lícula “Bienvenido Mr. Marshall”, encara que havérem preferit “Calabuig”, “Plácido” o “El verdugo”. Un grup d’unes vint persones, totes molt joves, ens concentràrem a la porta, amb la desagradable sorpresa de què el passe era privat, sols hi entraves amb invitacions, però la cosa no va anar com tocava i resulta que la sala gran dels Marti es quedava mig buida, així que, finalment, ens permeteren entrar-hi als pocs que havíem aguantat i no ens n’havíem anat cap a casa. Per cert, no recordé massa cares conegudes i per suposat que no gens de glamour, eren altres temps, temps de progressia i tot això.

Abans d’entrar a la sala on es projectava el film berlanguià, doncs, “anem a fer un pis”, cosa sempre saludable. I en aquell lloc amb olor a lleixiu, estant cara la paret, barbeta elevada i amb els ulls i el nas amunt i avall perquè si no te la pegues de morros, intentant encertar el raig en aquell minúscul utensili adossat a la paret, un home que es col·loca al meu costat, el qual, segurament, degué pensar el mateix que jo, que abans d'entrar-hi calia desaiguar, però amb més motiu, per tot allò dels nervis. Així que, com que la vista és tan criminal, primer de reull, però després fit a fit, comproví que Berlanga estava al meu costat fent el mateix que feia jo. A mi, com que sóc tan mitoman, se me va tallar el cabdalós broll. Don Luís, supose que acostumat, per la cua d’ull es va veure observat, i també es girà cara a mi, segurament degué descobrir l'espant dels meus ulls, i baixà la vista, sense cap pudor, per veure el que ambdós teníem entre mans: “Què grande que es ser joven”, digué tot solemne i cerimoniós; se la guardà i, després de llavar-se les mans, se n’anà.

Allí em vaig quedar jo, tot sol, amb els ulls desorbitats i esperant que em tornara el doll, que no va tardar massa en fer-ho perquè la pel•lícula estava a punt de començar i odie entrar a la sala quan els llums ja etan apagats i la pantalla il•luminada. A hores d’ara Don Luís Garcia Berlanga estava damunt de l’escenari, a la sala gran dels Marti, amb altres persones que no recorde, parlant, supose, que del seu cine o vés tu a saber de què, perquè el mestre valencià era capaç d’enlluernar amb qualsevol cosa tan berlanguiana com la que acabe de recordar, no sols l'escàs públic present, sinó tot el món com ho ha fet amb les seues pel·lícules.

Allí on estigues, un bes ben gran, ah!, i no alces massa faldes de verges, que és pecat, comportat.