dissabte, 10 d’octubre de 2015

El 9 d'octubre



A un home que ve del poble, ningú fa abaixar la cara.



Avui, dia 9 d’octubre, Diada del Poble Valencià, els valencians i les valencianes ens hem despertat amb un dia mig ennuvolat, emboirat, si més no, símil o metàfora del que som el poble valencià, diuen alguns.  Al Cap i Casal retran honors a l’ensenya coronada en un acte que aquest any vol ser diferent i als peus del rei En Jaume I es dipositaran corones de llorer, s’hi interpretaran himnes, llàgrimes, alegries, i com no, insults i altres barbaritats per part dels intransigents de sempre. Actes que no podrem veure la gent de les comarques perquè no tenim ni una TV autonòmica –l’única autonomia sense TV pròpia- ni cap mitjà audiovisual per fer-nos visibles davant del nostre país i davant de l’estat. Això sí, avui, tota la premsa dedica espais a la nostra “Comunitat”, amb enquestes d’intenció de vot que puden per tots els costats o saborosos articles d’opinió, fins i tot alguns en valencià, que ens regalen perles com aquesta:


“ Hoy es la fiesta de todos los valencianos. Hago lo que todos los días: me levanto y alzo la vista al horizonte. Más de veinte años haciendo lo mismo. Y sin embargo, aún me perturba a diario la belleza del Mediterráneo y de la huerta valenciana. Como hoy es un día especial, me siento y cierro los ojos. Es un viejo reflejo de infancia, como cuando pasa una estrella fugaz, siempre pido un deseo. Hoy lo hago pensando en mis conciudadanos y como soy una adicta a la política, lanzo un deseo político:  Por favor, que la izquierda vuelva en si.”


A què és bonic? A mi em sona a pasdoble! “Como hoy es un día especial, me siento y cierro los ojos”, diu, i es queda tan tranqui-la. Paraules d’ una líder política valenciana, aquella del “aldeano”. Tanca els ulls a la realitat i al 9 d’octubre, que ve a ser el mateix sobre què pensa del Dia Nacional del Poble Valencià, que ella no li dirà mai així. Acte seguit, comença a matxacar el valencianisme polític, titllant-lo  de “insolidaridad nacionalista”, cosa que no sé en què s’hi basa, tirant-li en cara, fins i tot, al President socialista el seu pacte amb Compromís i preparant, alhora, el camí cap a les eleccions generals, perquè tothom sabem què van a fer Ciudatans i PSOE el 20d. I continua la “hija de papà”: “Ahora nos salta el president Puig con que Cataluña debe ser reconocida como nación” o que “reclama que se reconozcan los hechos diferenciales”.


I aquest troç de soca encapçala un partit que vol liderar la dreta valenciana? Però ella sap onestà? I no acaba ahí, no. Continua llargant  incongruències i contradiccions com: “En la vida parlamentaria hace falta de todo. Una buena mezcla de especias le da sabor a cualquier salsa.” Com quedem? Fa falta de tot, sí, menys partits d’obediència valencianista, deu pensar ella, nacionalistes, clar que sí, i sense por i amb la cara ben alta, perquè en Compromís estan els nacionalistes valencians -vitals per al nostre país-, però no sols nacionalistes, que hi ha altres pensaments, com en la vinya del Senyor que se sol dir o com diu ella “Una buena mezcla de especias le da sabor a cualquier salsa. El monocultivo de una sola ideología – i eixos sí que són els el C’s- es tan soso como la merluza al vapor que te dan en el hospital “. 


No entenc que una dona que aterra a les nostres terres i se li obren els braços per rebre-la, com ha fet sempre i continuem fent el poble valencià amb tots els nou vinguts, doncs, que, com a mínim, respecte la nostra singularitat com a poble diferenciat. Però no acaba ahí, continua amb insults: “Los votantes de partidos tradicionales de izquierdas nunca han perdido el norte. Internacionalismo, igualdad y solidaridad. Nada hay más alejado de eso que el localismo, los hechos diferenciales y el egoísmo que conllevan los partidos nacionalistas”. 


No vull continuar amb tanta injúria cap als valencians i les valencianes. Els sabrem posar al seu lloc, a uns i als altres les properes eleccions, perquè com diuen els d’Al Tall a un home que ve del poble, ningú fa abaixar la cara”. 

I per acabar, un poquet d’esperança, almenys un dia tan assenyalat, unes paraules del professor i intel·lectual valencià Joan Francesc Mira, tretes, també, del mateix periòdic, El País, i del mateix dia, però ara, a més, en valencià:  “Suposant que malgrat tot les meues previsions no pequen de massa optimistes, no sé del cert si amb tot això el país(valencià) serà més país el 9 d’Octubre del 2025 o del 2045. No ho sé amb certesa, però tinc una raonable confiança en la resposta afirmativa. Amb una miqueta de fe en els trets més humans i sociables de l’espècie, amb una miqueta d'esperança en la raó, i amb moltíssima fermesa en la defensa de la llengua i en la resistència activa contra qualsevol retrocés en les poques però irrenunciables coses tan penosament aconseguides. L’altra opció, la hipòtesi de regressió cap a la inexistència o la insignificança, és massa trista, massa indigna, massa estèril i massa portadora de ruïna moral i de desolació. Som molts els valencians que sentim aquest país com a part de la nostra vocació humana de viure, que el vivim com una condició de la nostra pròpia dignitat, i que no hem acceptat que siga reduït a la dissolució, l’eliminació històrica i el no-res”.

                                                                                                                           


dimarts, 2 de juny de 2015

PRESENTACIÓ LLIBRE 50 ANIVERSARI IES ALBAIDA




Algunes persones m'han demanat poder llegir el text amb que vaig peresentar el llibre commemoratiu del 50é Aniversari de l'Institut Josep Segrelles d'Albaida, doncs, el penge ací, però, sobretot, compreu el llibre, perquè paga la pena. Per cert, està a la venda en les oficines de caixa Ontinyent a un preu simbòlic de 10€





PRESENTACIÓ LLIBRE 50 ANIVERSARI 

Bona vesprada!
Senyores i senyors, ben vinguts.

Com han dit els meus exalumnes, Empar i Bogdanel, soc juli Fenollar, exprofessor del centre, i em costa molt dir això d’exprofessor, però és una realitat, després de vint-i-cinc anys com a professor –deixem a banda els anys com a alumne- , fa un mes que m’he jubilat. Tots aquests anys junts han sigut els més feliços de la meua vida
Vull agrair a la Junta Directiva que hagen confiat en mi per a fer la presentació d’aquest llibre commemoratiu, colofó final d’un 50é Aniversari que ha estat ben digne i que, personalment, tant aquesta commemmoració -tan repleta d’actes- com aquest llibre, on tantes hores hem invertit, és com el meu adéu de l’Institut.
Però aquest Llibre té ja una llarga història que tot seguit intentaré exposar-los.

            A les acaballes del curs 2012-13, un petit grup del professorat de l’institut José Segrelles, en un dels claustres trimestrals, proposàrem commemorar, el curs següent, el 50 aniversari del nostre institut. La proposta va ser rebuda amb grat per la Junta Directiva que proposà que es formara una Comissió Organitzadora, Comissió que uns dies després feia la primera reunió per començar a dissenyar el que havia de ser l’any del 50é Aniversari de l’Institut José Segrelles d’Albaida, curs 2013-2014. En esta primera reunió, entre moltes altres propostes per realitzar al llarg de l’any, es parlà de la publicació d’un llibre commemoratiu. I uns dies després, en el mes de maig del 2013 ens rebien des de l’Obra Social de Caixa Ontinyent perquè els explicàrem el nostre projecte. Abans d’anar-nos-en de vacances d’estiu ja havíem rebut la contestació de Caixa Ontinyent amb la confirmació de què el llibre commemoratiu seria una realitat. I no podia ser d’altra manera, perquè nosaltres els hi havíem exposat, i ens ho creguem de veritat,  que si a la Vall d’Albaida, històricament, hi havia hagut dos institucions que havien fet comarca,  cosa que ara tothom té clara, aqueixes dues institucions havien sigut Caixa Ontinyent i l’Institut d’Albaida.

Tot un estiu tinguérem per davant per dissenyar el que volíem que fora el llibre, i per començar a arreplegar fotografies –fet que consideràvem molt important-, les quals, gràcies al facebook i altres mitjans informàtics, ens facilitaren l’àrdua tasca d’aconseguir quasi 3.000 fotografies de tots els anys de vida de l’Institut. Naturalmet, calia, també, buscar entre l’antic alumnat/professorat del centre, aquelles persones que pogueren col·laborar amb els seus escrits, volíem que foren persones representatives i que amb els seus textos ens donaren una visió realista del que havia sigut aquesta llarga i robusta vida del Segrelles.

Dos anys han passat des d’aquella decisió de fer un llibre commemoratiu. Però avui és ja una realitat. Un llibre que, com es diu en la seua introducció: “HEM FET MEMÒRIA DEL PASSAT I HEM DEIXAT CONSTÀNCIA DEL PRESENT PER TAL D’AFRONTAR AMB CORATGE EL FUTUR.” El passat ha vingut de la mà dels historiadors Antonio Calzado i Vicent Terol, tots dos antics alumnes del centre, com quasi tota la gent que hi ha participat. També en aquesta primera part del llibre que hem anomenat “els orígens”, els pares i les mares de l’alumnat han tingut veu, així, per exemple,  Josep Moll, arxiver i bibliotecari d’Albaida, que ha extret de les entranyes dels seus dominis i per al nostre gaudi, unes anècdotes ben curioses sobre el naixement de l’Institut;  i la professora Carmen Agulló, que  ens parla de l’educació femenina,  de  les xiques entre ye-yes i de la Sección Femenina, si més no, en aquells primers cursos de principi dels seixanta.

“El trajecte” és el següent apartat que  anem a trobar-nos al llibre, el més extens. Un repàs als cinquanta anys de vida de l’Institut on, per un costat, tots els cap de Departament han fet un buidatge dels respectius llibres d’actes – desgraciadament alguns no estaven complets-, on hi anem a trobar històries i fets ben curiosos;  per altre costat, hem narrat en “episodis” els moments més reeixits d’aquests 50 anys. Així, hem parlat de la festa de Santo Tomás d’Aquino, de la celebració del 25é Aniversari o del 40é Aniversari, donat que anàvem a canviar de centre: abandonàvem el vell institut i s’obrien les portes d’un nou IES Josep Segrelles;  o la celebració del 125é Aniversari del naixement del pintor José Segrelles; el teatre, els vint-i-tres anys participant en la Trobada d’Escoles en Valencià, donant relleu especial a la XXIa Trobada que organitzà el nostre Institut, allà per l’any 2008. I tants i tants esdeveniments que han marcat la nostra història com a Escola Pública. Amb paraules del nostre director Jordi Ramos en la presentació del llibre: “Plau veure com el nostre Institut té l’entusiasme d’un centre vibrant interiorment, ordenat i acollidor, que es renova constantment amb afany de superació. El treball continuat, les activitats desafiants i apassionants amb el propòsit de mostrar com aprendre per sí mateixos, les exposicions, les celebracions, els concerts, les eixides, les excursions, els viatges i tota mena de manifestacions humanes han caracteritzat la seua vida durant tos aquest temps”

També en “el Trajecte” hem donat veu a alguns antics professors i professores, així com a alguns alumnes. Han estat divuit col·laboracions en total, pensem que bastant representatives, però n’hagueren pogut ser moltíssimes més, ho sabem, i hem de demanar disculpes, però, el paper, com el temps, és limitat.

M’agradaria centrar-me en l’escrit que ens ha fet arribar una professora d’Història, avui present  entre nosaltres, Mari Pau Vila i Pastor, professora durant els primers quatre anys de vida del nostre institut. Es tracta de la visió d’una dona jove que arribà a Albaida, com diu el poema de Machado “ ligero de equipaje, casi desnudo, como los hijos de la mar” Però que ací, entre nosaltres, va trobar la seua vertadera vocació de mestra.  En el seu relat, personal i encantador, replet d’anècdotes, simpàtiques unes, desoladores altres, però totes ben interessants, hem descobert molts fets, desconeguts fins ara, sobre el nostre Institut; hem quede, si més no, en aquestes paraules on Mari Pau Vila conta el seu retorn a Albaida, quasi cinquanta anys després, amb motiu del 50é Aniversari:

 Però el que més m’ha impactat ha sigut l’important canvi cultural d’Albaida i de tota la Vall, del qual la celebració del 50 aniversari se n’ha fet ressò. Quan vaig descobrir en Facebook les activitats que s’havien fet durant el curs, vaig al·lucinar: un astrofísic i la portaveu del Consell del Poder Judicial donant conferències, uns concerts de músics professionals, representacions teatrals, una cata d’olis, modernitat pura! El mateix em va passar amb la Revista literària del 50 Aniversari: poetes, novel.listes;  professors de Secundària, d’Universitat, físics, artistes, un alt percentatge de llicenciats a la zona, i, oh sorpresa! Tots, tots, des del primer a l’últim exalumnes de l’institut. És tota una satisfacció. I vaig pensar: “És el resultat d’un treball intens i continuat”. Tots, alumnes i professors, han fet molt bé els seus deures durant 50 anys. Voldria pensar que jo vaig posar alguna primera pedra, però no nestic gens segura. ¡Fa ja tant de temps...¡



El tercer gran bloc del llibre va dedicat als “actes” que hem celebrat en aquest  Cinquanta Aniversari. No n’hem arribat als cinquata que volíem, però n’hem estat ben a prop. Hem superat totes les expectatives i hem fet realitat un somni. Així, el 23 d’octubre de 2013 inauguràvem el 50é Aniversari amb una conferència magistral sobre l’educació, impartida per Na Gabriela Bravo, en aquell moment portaveu del Consell General del Poder Judicial, antiga alumna del centre. I acabem avui, 8 de maig de 2015, dos anys després d’aquella primera reunió de la Comissió Organitzadora, amb la presentació d’aquest llibre resum, el títol del qual és ben significatiu: “L’Institut d’Albaida: 50 anys d’ensenyament públic a la Vall d’Albaida”.  A més del petit concert que ens oferiran, tot seguit, l’Agrupació Vocal Eduardo Torres i la Banda Simfònica Primitiva d’Albaida, el Gamell. Totes dues interpretaran unes obres composades per a l’ocasió per alumnes i antics alumnes del nostre Institut, junt amb altres peces musicals.

No vaig a estendrem, ara i ací, en totes i cadascuna de les activitats que s’han fet al llarg del cinquanta aniversari, però hem tocat tots els àmbits de la cultura: cinema, teatre, exposicions de pintura i escultura, publicacions –una revista literària i aquest llibre-, concerts de música clàssica i actual, conferències, presentacions de llibres –narrativa i poesia- escrits per antics alumnes del Centre, homenatges, i un llarg etc. que ens fa sentir plens de satisfacció, perquè entenem que un centre d’educació públic no pot limitar-se estrictament al treball a l’aula, hem de traure al carrer tot allò que ens fa sentir orgullosos de l’escola que representem, i enfrontar-nos amb el món que ens envolta amb les dues úniques ferramentes que ens fan sentir lliures: la cultura i l’educació.

El darrer apartat del llibre va dedicat a “l’àlbum” fotogràfic, encara que tot el llibre va replet de fotografies de totes les èpoques que donen vida a aquest resum de 50 anys d’educació pública a la Vall d’Albaida. Ens ha resultat molt difícil, primer, la selecció de les fotografies i després, la seua explicació, que en alguns casos no sabíem ben bé com interpretar. Aquest apartat l’hem volgut classificar en quatre etapes: l’època del franquisme, la transició, les acaballes del segle XX i un nou segle. Segur que cadascú de nosaltres sabrà on ubicar-se i reviurà, amb tot aquest material fotogràfic, les anècdotes més rocambolesques que guardem, amb pany i clau,  en la cruïlla de l’oblit. Us deixem amb una petita mostra.


Podríem estendre’ns  parlant molt més d’aquest llibre, que està fet amb el cor i amb tota la Il·lusió del món. Un llibre que tothom que haja passat per l’Institut d’Albaida hauria de tindre a sa casa, perquè és un poquet de totes i tots, confeccionat amb les nostres quimeres i les nostres esperances, fetes o no realitat. Però jo no voldria deixar passar l’ocasió de donar les gràcies –no seria just que no ho fera-, gràcies a les poques persones que han coordinat l’edició del Llibre, perquè aquestes més de 300 pàgines han sigut el fruit d’un gran i costós treball en equip. Gràcies Mª Josep Micó, Mauricio Garcia i Xeles Tortosa, que a més ha fet el disseny de la portada i d’un interior replet de xicotets detalls i grans anhels. Gràcies, també, a tota la gent que ha col·laborat en qualsevol dels seus apartats, sabíem que estàvem fent una cosa important i entre tots ho hem fet possible.

Ara els toca a vostés poder descobrir tot allò que d’una manera molt epidèrmica hem anat relatant en aquesta presentació. El llibre el poden comprar a un preu simbòlic a l’entrada del recinte on ens trobem. I a partir del dilluns, també podran adquirir-lo a les oficines de Caixa Ontinyent, que són els pares de la criatura, nosaltres, la gent de l’Institut d’Albaida, no hem fet més que convertir en realitat un somni.

Gràcies per la seua atenció i bona nit.


                                                                                  Juli Fenollar.
                                                                                  Albaida, 8 de maig de 2015.