dissabte, 2 de gener de 2010

actuen "actuem" en conseqüència




He acabat un any -he tingut un any bastant complicat-, no massa pròdig en lectures, almenys en això que es diu lectura evasió. He acabat l’any acompanyat de Joan Francesc Mira i “Sense música ni pàtria”. Un llibre d’aquells que es podria dir “menors” i que ha caigut a les meues mans per casualitat. Es tracta d’una recopilació d’alguns dels articles del Mira apareguts a la premsa al llarg de set anys (87/94). Anys difícils per als valencians de consciència i sentiment. Anys en què passaren coses incomprensibles i que encara avui quan les lliges, pareix mentida que hagen passat. Però resulta que molts les hem viscudes i les recordem encara, la gent més jove ni se les creurà. I espere que els que les feren possible, per exemple, amb els seus vots, avui estiguen avergonyits, que ho estaran, encara que no ho reconeguen i continuen votant els mateixos. Les històries que compta són la història d’aquest País que no ha estat possible i històries tan banals com aquestes són les que han fet realitat la misèria actual del poble valencià. Però Mira no sols ens les compta, sinó que hi reflexiona, ho feu en aquell moment, sobre aquestes situacions. He extret algunes línies, d’entre les moltes que vaig subratllar, amb les quals voldria donar les gràcies als pocs lectors que segueixen aquest blog que acaba de complir un any, o tres anys, segons com es mire.

Veig, després de revisar el paquet de papers, que han estat escrits en anys de pública tebiesa que em provocava paradoxalment, irritacions freqüents. No estic content de la història del meu país en aquests vuit o deu anys, del vuitanta-sis, més o menys, al noranta-cinc que ara comença. Hem perdut tantes ocasions esplèndides, hem balafiat tant de capital, podríem haver fet tanta cosa bona que no hem fet, etcètera, que sovint m’estime més no pensar-ho per no viure permanentment emprenyat. He escrit “hem” i “podíem”, però és més just dir “han” i “podien”: els qui han manat i han tingut les institucions en les mans. Han aplicat una part de l’obligació de restaurar un país, però una part petita, i sobretot l’han aplicada sense devoció. Mentrestant, els ciutadans corrents hem deixat fer ¬-i hem deixat no fer-, instalats pacíficament a casa: manaven “els nostres”, o els amics dels nostres, no hi havia perill.

Vostés diran - els que manen, fa temps que ho diuen- que símbols i nom no són res. Error. Ho són tot, en la consciència, i per a la consciència, d’una col•lectivitat. Si no foren crucialment importants, “ells” no haurien mogut tota una llarga guerra per rebentar-ne uns i imposar-ne uns altres. Ells no es mamen el dit. Sabien el que volien, i quan eren una petita minoria van emprar la violència per aconseguir-ho. I ho han fet amb tant d’èxit i encert que ara ho poden aconseguir ja sense violència. Han guanyat. Han esperat el seu moment: fa anys que es preparaven.

Ells, fa molt de temps que tenen perfectament clar que la literatura serveix per a construir, reforçar i projectar el país, i que un país ( a més d’història militar, moneda, duanes, policia i política) també està fet de literatura. No debades, per exemple, des del moment que l’estat agafa les regnes de l’educació pública, ja fa més d’un segle i mig, la literatura hi ocupa un lloc eminent. Els infants i adolescents de tots els països del Regne i República d’Espanya, una generació rere l’altra, han aprés que el Mio Cid era el primer gran monument de “nuestra lengua”, i que Cervantes, Quevedo, Lope de Vega i Calderón eren els grans clàssics “nuestros”. Una sola llengua literària, una sola literatura, uns mateixos noms, unes mateixes obres, un mateix marc de referència compartit i assumit com a propi ..., tot això fa una sola cultura nacional, una sola nació cultural, un àmbit comú de pertinença i de fidelitat, un sol país, una sola nació.

Per tant, la millor manera d’evitar-se tal molèstia és evitar que la gent recorde certes coses. I si certes coses estan representades per un tal dia de tal any, la solució és oblidar l’any i amagar el dia. En aquest país, sembla que hom –molts homs i molt altrament i diversament situats- ha decidit que l’única història bona és la que no molesta, i que l’única memòria bona és la memòria morta. I, decidit això, actuen en conseqüència.

Vull dir, a qui li importa ara el nom de la plaça, les batalles de la plaça, o el país que es va perdre en la plaça? A mi, per exemple. Simplemet perquè aquesta plaça és ben meua i a pesar de tot me l’estime, com estime amb passió aquesta ciutat meua, i aquest país meu que em van robar mentre dormia. Haurem de demanar perdó als nostres néts, algun dia.
Veus, hi ha una altra València, amagada. [...] No sé com és de gran, però existeix, no és una ciutat d’esperits invisibles[...], compra llibres, no és “blavera”, és discreta i poc amant dels escarafalls, no és necessariament “nacionalista” però li agrada més dir País que Comunitat, pensa que cal llegir Tirant lo Blac i que no és obligatori creure que Sorolla i Benlliure són els més grans artistes de la història. [...]Ací són molts milers, els “justos”, però se’ls veu molt poc, i la fama general d’aquesta ciutat no és la que nosaltres voldríem. És dur saber que la pròpia ciutat projecta metòdicament fama d’amor a la vulgaritat...

La famosa batalla dels símbols i dels noms, no la va guanyar en aquest país una majoria polítca informada, la va guanyar una molt petita minoria violenta, instigada i protegida. Ja sé que ho sabem tots, però és bo recordar-ho. Tenien pistoles, cadenes i bastons, agredien alcaldes i manifestacions, cremaven senyeres, trencaven vidres de cotxes, rebentaven rodes, omplien de baixos insults les parets del país i les pàgines del seu diari oficial. El resultat és que van guanyar la miserable batalla. Amb aquests armes.