actuen "actuem" en conseqüència

He acabat un any -he tingut un any bastant complicat-, no massa pròdig en lectures, almenys en això que es diu lectura evasió. He acabat l’any acompanyat de Joan Francesc Mira i “Sense música ni pàtria”. Un llibre d’aquells que es podria dir “menors” i que ha caigut a les meues mans per casualitat. Es tracta d’una recopilació d’alguns dels articles del Mira apareguts a la premsa al llarg de set anys (87/94). Anys difícils per als valencians de consciència i sentiment. Anys en què passaren coses incomprensibles i que encara avui quan les lliges, pareix mentida que hagen passat. Però resulta que molts les hem viscudes i les recordem encara, la gent més jove ni se les creurà. I espere que els que les feren possible, per exemple, amb els seus vots, avui estiguen avergonyits, que ho estaran, encara que no ho reconeguen i continuen votant els mateixos. Les històries que compta són la història d’aquest País que no ha estat possible i històries tan banals com aquestes són les que han fet realitat la misèria actual del poble valencià. Però Mira no sols ens les compta, sinó que hi reflexiona, ho feu en aquell moment, sobre aquestes situacions. He extret algunes línies, d’entre les moltes que vaig subratllar, amb les quals voldria donar les gràcies als pocs lectors que segueixen aquest blog que acaba de complir un any, o tres anys, segons com es mire.

Veig, després de revisar el paquet de papers, que han estat escrits en anys de pública tebiesa que em provocava paradoxalment, irritacions freqüents. No estic content de la història del meu país en aquests vuit o deu anys, del vuitanta-sis, més o menys, al noranta-cinc que ara comença. Hem perdut tantes ocasions esplèndides, hem balafiat tant de capital, podríem haver fet tanta cosa bona que no hem fet, etcètera, que sovint m’estime més no pensar-ho per no viure permanentment emprenyat. He escrit “hem” i “podíem”, però és més just dir “han” i “podien”: els qui han manat i han tingut les institucions en les mans. Han aplicat una part de l’obligació de restaurar un país, però una part petita, i sobretot l’han aplicada sense devoció. Mentrestant, els ciutadans corrents hem deixat fer ¬-i hem deixat no fer-, instalats pacíficament a casa: manaven “els nostres”, o els amics dels nostres, no hi havia perill.

Vostés diran - els que manen, fa temps que ho diuen- que símbols i nom no són res. Error. Ho són tot, en la consciència, i per a la consciència, d’una col•lectivitat. Si no foren crucialment importants, “ells” no haurien mogut tota una llarga guerra per rebentar-ne uns i imposar-ne uns altres. Ells no es mamen el dit. Sabien el que volien, i quan eren una petita minoria van emprar la violència per aconseguir-ho. I ho han fet amb tant d’èxit i encert que ara ho poden aconseguir ja sense violència. Han guanyat. Han esperat el seu moment: fa anys que es preparaven.

Ells, fa molt de temps que tenen perfectament clar que la literatura serveix per a construir, reforçar i projectar el país, i que un país ( a més d’història militar, moneda, duanes, policia i política) també està fet de literatura. No debades, per exemple, des del moment que l’estat agafa les regnes de l’educació pública, ja fa més d’un segle i mig, la literatura hi ocupa un lloc eminent. Els infants i adolescents de tots els països del Regne i República d’Espanya, una generació rere l’altra, han aprés que el Mio Cid era el primer gran monument de “nuestra lengua”, i que Cervantes, Quevedo, Lope de Vega i Calderón eren els grans clàssics “nuestros”. Una sola llengua literària, una sola literatura, uns mateixos noms, unes mateixes obres, un mateix marc de referència compartit i assumit com a propi ..., tot això fa una sola cultura nacional, una sola nació cultural, un àmbit comú de pertinença i de fidelitat, un sol país, una sola nació.

Per tant, la millor manera d’evitar-se tal molèstia és evitar que la gent recorde certes coses. I si certes coses estan representades per un tal dia de tal any, la solució és oblidar l’any i amagar el dia. En aquest país, sembla que hom –molts homs i molt altrament i diversament situats- ha decidit que l’única història bona és la que no molesta, i que l’única memòria bona és la memòria morta. I, decidit això, actuen en conseqüència.

Vull dir, a qui li importa ara el nom de la plaça, les batalles de la plaça, o el país que es va perdre en la plaça? A mi, per exemple. Simplemet perquè aquesta plaça és ben meua i a pesar de tot me l’estime, com estime amb passió aquesta ciutat meua, i aquest país meu que em van robar mentre dormia. Haurem de demanar perdó als nostres néts, algun dia.

Veus, hi ha una altra València, amagada. [...] No sé com és de gran, però existeix, no és una ciutat d’esperits invisibles[...], compra llibres, no és “blavera”, és discreta i poc amant dels escarafalls, no és necessariament “nacionalista” però li agrada més dir País que Comunitat, pensa que cal llegir Tirant lo Blac i que no és obligatori creure que Sorolla i Benlliure són els més grans artistes de la història. [...]Ací són molts milers, els “justos”, però se’ls veu molt poc, i la fama general d’aquesta ciutat no és la que nosaltres voldríem. És dur saber que la pròpia ciutat projecta metòdicament fama d’amor a la vulgaritat...

La famosa batalla dels símbols i dels noms, no la va guanyar en aquest país una majoria polítca informada, la va guanyar una molt petita minoria violenta, instigada i protegida. Ja sé que ho sabem tots, però és bo recordar-ho. Tenien pistoles, cadenes i bastons, agredien alcaldes i manifestacions, cremaven senyeres, trencaven vidres de cotxes, rebentaven rodes, omplien de baixos insults les parets del país i les pàgines del seu diari oficial. El resultat és que van guanyar la miserable batalla. Amb aquests armes.

una nit única

Els fets, bons o dolents, inesperats sempre, venen quan venen i s'han d'acceptar, amb resignació, encara que plens de ràbia i amb incògnites inexplicables -per què a mi?-, però la vida ens porta per derroters no sempre grats ni fàcils d'explicar. Ara bé, no per això podem deixar-nos angoixar, acovardir; hem de continuar lluitant contra qualsevol inclemència, hem de buscar les raons necessàries per continuar vivint i si no les trobem, ens les inventem, però la vida hem de descobrir-la cada dia.

Aquesta nit, la nit del dissabte 21 de novembre, malalties i problemes familiars a banda, ha estat una nit memorable. He assistit al concert de Miquel Gil, l'Orquestra Àrab de Barcelona, Pep Gimeno “Botifarra” i la Unió Musical de Llíria. Una nit única, com resava el cartell anunciador. El Pavelló municipal Pla de l'Arc, a Llíria, s'omplia amb unes 3000 persones, deien els organitzadors, per commemorar el 400 Aniversari de l'Expulsió dels Moriscos, data que ha passat sense massa glòria, perdent-se una oportunitat més d'explicar un fet cabdal de la nostra història i desaprofitant una ocasió meravellosa per fer arribar a la gent del poble la importància de la convivència entre cultures i religions des de la llibertat democràtica que ens empara. Però no, aquesta iniciativa, allunyada de poders polítics i institucionals, ha vingut de la mà de l'Institut d'Estudis del Camp de Túria, sense suport de ningú més que la prestació del Pavelló per part de l'Ajuntament. Enhorabona, companys!

El concert fou, senzillament, una meravella, amb aquell grapat d'excel·lents músics -més de cent- damunt de l'escenari, fusionant músiques diferents i gaudint de la tasca que hi estaven fent; se'ls notava feliços i amb ganes. La part més important del concert las dugueren, mà a mà, Miquel Gil i l'Orquestra Àrab; potser Botifarra va quedar un poc encobert per la resta de professinals, se'l veia tens i no tan espontani com sempre, a més a més, sense la seua gent al costat -la seua rondalla i la seua companya Lola la de la Torre-, s'hi trobava perdut, però quan obri la boca Pep, amb aqueix cantar que li ix de l'ànima, fa esborronar fins les tenebres del més enllà.

Moltes cares conegudes, de la Vall d'Albaida i d'altres indrets, però, també, gent de la professió, allí estaven els d'Obrint Pas i Carraixet, que jo conegués, així com actors i actrius del Micalet Teatre o Albena, avui prou populars gràcies a les sèries de canal 9. Polítics, pocs, Enric Morera i el rectorable Vicent Soler, supose que algun més n'hi hauria, però ja se sap, “políticament incorrecte”: no dona vots, doncs, fora. En fi, que ningú -o quasi ningú- va voler perdres l'esdeveniment. I un acte així no és suficientment important per fer aplegar les càmeres de Canal 9? A més, amb la gran quantitat de TV privades que hi ha, on estaven? Encara no estem en etapa fallera per a què n'estiguessen ocupades en presentacions i coses d'aqueixes, aleshores, què passa? Pregunta retòrica, no? I la resta de mitjans de comunicació? Sols el País ha tret una foto -dels assajos- i quatre línies, sense haver estat al concert.

Som un poble desemparat. Primer uns i ara els altres ens han fet creure que no som ningú, si més no, una Comunitat més de l'Espanya sempiterna, això sí, la més rica, la més esplendorosa, la més de totes en tot, i va i ens ho creguem. Doncs, bé, com deia al principi, dia a dia hem de lluitar per trobar-li sentit a la vida. Així que actes com el que organitzaren l'Institut d'Estudis del Camp de Túria són part d'aquest treball diari que la societat civil hem de fer -els nostres polític no estan disposats a fer-ho-, per no deixar-nos arrasar, perquè no volem desaparèixer com a poble diferenciat, perquè volem continuar sent allò que som: un país, i estem farts que ens ho prohibisquen.

la ruta dels nevaters

Feia molt de temps que no em posava les botes i m’enfonsava per les serres del meu poble. Ens fem majors i, alhora, massa còmodes! Però avui ha sigut molt bonic; he redescobert els paissatges de la meua infància, paratges que quasi tenia oblidats i que, ara, amb el pas del temps, recobren, si més no, un nou i incalculable valor. Ja no són tots aquells caminets entre penyassegats i pins que recorríem xiquets enjugassats, sense por als perills i inconscients de la bellesa paissagística que ens envoltava. Els ulls d’adult que ara contemplen aquestes serres no fan més que enorgullir-se d’aquests meravellosos llocs que d’alguna manera s’haurien de protegir per ser gaudits pels homes i dones d’avui i els qui ens precediran.

Eren les nou del matí quan l’alcalde, el representant de l’empresa Terra de València, Rafa, per cert, un antic alumne meu, avui historiador, i jo, ens hem posat en camí cap el que serà “La ruta dels nevaters de Salem”, que no és més que l’antic camí que els homes de Salem recorrien per anar a les neveres, congelar la neu i després baixar-la per comercialitzar-la. Una subvenció farà posible aquesta primera ruta per la Foia de Salem i esperem fer-ne realitat moltes més. No l’hem feta tota, sinó la primera part, fins la caseta del Sastre –podria quedar-se un formidable refugi-, perquè el camí s’havia perdut i calia trobar-lo i senyalitzar-lo, doncs en setembre comencen les tasques d’acondicionament; des d’ací fins les neveres, pareix que està tot en millors condicions. A més a més, jo no donava més de mi; si haguérem continuat més amunt, no sé què hauria passat. Sort que la Font de la Barsella, amb la seua aigua fresquíssima i les ombres impagables de pins i àlbers, ens ha dessuat una mica.

Un esmorzaret, quan era quasi l’hora del dinar, amb una ben fresca coca-cola en el bar del poble ens ha tornat a la realitat. Però els meus peus els tenia amargs al més no poder i fins que no he anat a casa i els he posat a remulla no han començat a retornar-me. Una bona dutxa i una llarga migdiada han acabat suavitzant els mals i relaxant l’esperit, però l’experiència viscuda ha pagat la pena. I tant!

coses de l'horabaixa

L’estiu sense les migdiades no seria el mateix; que grata herència dels nostres avantpassats àrabs! La tarda està ja ben avançada. No hi ha ningú a casa, gran i fresqueta, que ja em preocupe de tindre-la ben tancada pel migjorn, perquè al carrer cau un ponent d’aqueixos que t’aplanen. Nu. Pose un poquet de música i no sé per què però trobe el recopilatori i directe “Humo y azar” d’Aute i com m’apeteix, doncs, deixe que sone entre la penombre i la solitud la veu melancòlica i la música senzilla i trista. Em fique a la dutxa, aigua freda, un poc de crema i nou. No m’abelleix posar-me res de roba damunt. Òbric la nevera i unes apetitoses figues que em diuem “menjam”; me’n prepare un bon plat i isc al pati -les plantes les tinc un poc abadonades-, el lloc és càlid per la llum i la temperatura, ara que ja comença a caure la vesprada. Verds, blaus, ocres m’envolten … Em quede quiet i atònit a l’hora que comença a sonar “Slowly”. Que barbaritat! Hi ha cançons que totes elles són un món de records, sentiments, un plaer que et recorre el cos i et deixen per un llarg instant tocant el cel, com les figues de què estic gaudint, i la música que continua “que terriblemente absurdo es estar vivo sin tu latido” diu l’Aute en “Sin tu latido”, i potser tinga raó. Ah, aquests romàntics! I tot seguit, desvergonyida i atrevida, la proposta de “Una de dos”… En fi, coses de l’horabiaxa.

gràcies joan

Porte molts anys en el món de l’educació pública –vint-i-cinc, que no és broma- i de tots aquests anys en l’ensenyament, vint a l’IES d’Albaida. Déu meu com passa el temps! Però, malgrat tots aquest temps d’il·lusions i de treball, molt de treball, i dur, mai no m’havia trobat amb la jubilació d’un company. Cert que d’ara endavant en vindran moltes perquè tota aquella colla de joves idealistes, entrats en edat i amb el pèl emblanquinat, any rere any ens anirem acomiadant d’aquest món al qual li hem dedicat els millors anys de la nostra vida. Professorat que a més d’impartir cadascun la nostra assignatura intentàvem, i intentem, fer viure a l’alumnat, amb el mateix entussisme amb que ho fem nosaltres, l’estima per la llengua i pel país dels valencians des de la nostra estimada Vall d’Albaida. I ens hem esforçat, i ens esforcem cada dia, per donar-los el millor que cadascú de nosaltres porta en el seu sarronet de sabiduría, però per damunt de tot l’amor a la nostra llengua.

Joan Gaspar era una d’aqueixes persones, implacable davant del valencià, fidel a un país i a la seua cultura, partint de la qual intentava portar al seu alumnat el pensament filosòfic universal. Home vigorós i contundent en el seu actuar; com va dir amb les seues paraules de comiat “amb aquests trenta-un any de professor a l’institut d’Albaida, dels quals disset han sigut com a director del centre i quatre com a cap d’estudi, sempre he intentat fer el que m’ha dictat la raó”.

Personalment li dec molt a Joan, com li vaig dir “m’he ensenyat molt de tu” i m’hagués agradat dir-li moltes més coses juntament amb el fort i prolongat abraç de comiat, però no era el moment, a més a més ell sap que aquell abraç substituïa totes les paraules. Potser una no em perdone no haver-li-la feta arribar “gràcies”. Gràcies per tantes i tantes coses que jo mai no sabré que has fet per mi, pels teus consells savis i prudents, per deixar-me fer –mai no m’has retret res del que he fet, i n’he fet de grosses, tu i jo ho sabem, i sempre has estat al meu costat-, perquè sabies que sempre he actuat amb el cor amb la mà; gràcies per estar sempre al meu costat en els moments més dificils, quan pareix que tot se te derrumba als teus peus. Tu em coneixes molt bé i sempre has tingut amb mi la paraula justa en el moment més apropiat, i el que és més important, t’has sabut callar en moments en què una sola paraula teua fora de to m’hagués afonat al més profund dels abismes, quant amb altres professors no ho has dubtat.

Supose que la nova etapa que ara comença Joan li portarà moltes més experiències, perquè un home inteligent com és, continuarà exigint-li a la vida tant com ell li dóna. Altres pesones se’n beneficiaran del seu saber i dels seus quefers. Sols espere que en aquesta altra etapa de la vida, els seus nous companys de tasques l’estimen tant com ho hem fet els seus companys de l’Institut d’Albaida encara que no li ho hàgem sabut dir en el seu moment.

teatre, teatre i teatre

Un any més hem volgut que no ens passés inadvertida la Mostra de Teatre d’Alcoi. I ja en van dinou, convocatòries. I me n’alegre que s’haja consolidat aquesta fira de les Arts Escèniques que cada any ens mostra els espectacles que la propera temporada podrem veure a les diverses sales, cada dia en millors condicions, repartides pel nostre país. I me n’alegre, també, en comprovar que pràcticament totes les obres estrenades a Alcoi són en valencià, la qual cosa vol dir que els nostres professionals tenen ben clar quin és el futur que ells volen per al teatre valencià. Clar que, una Mostra com aquesta on acudeixen programadors de tot arreu, podran contractar els espectacles en valencià o castellà, cosa que, forçats pels polítics de torn o ves tu a saber si moguts per interessos econòmics, amb tota seguretat, la gran majoria, s’hi decantaran per escollir l’obra en castellà. Quina pena!

Ahir, a l’acte de cloenda, al Calderon, que després de la reforma s’ha convertit en un dels millors teatres valencians, primer s’entregà el XXXVII Premi de Teatre Ciutat d’Alcoi que recaigué en Montserrat Mas i Blanca Bardagil, mare i filla, per la seua obra "L'amant de Diógenes" que hi podrem veure escenificada l’any que ve, la qual cosa és una dels al·licients més importants d’aquest premi. A més a més, l’obra guanyadora de l’any passat, “La ràbia que em fas” de Juli Disla, m’ha semblat un text interessant malgrat que no aporta massa novetats temàtiques, si bé no m’acabà de convèncer la posada en escena, potser que l’escenografia hi contribuïa: l’escenari del Calderon resultava massa aparatós per a un espectacle tan minimalista. Ah! I les dues actrius –Lorena López i Vanessa Cano- han estat supèrbies.

I ara que parlem de teatre, seria convenient recordar que aquesta setmana podrem veure a Albaida una Mostra de Teatre Escolar en què participaran tots els centres del poble més un grup convidat d’Ontinyent, l’IES Pou Clar. Iniciativa que em sembla magnífica i que una vegada més naix per l’entusiasme i les ganes de treballar, desinteressadament, com sempre, d’un grup de mestres, així com la il·lusió en formar el seu alumnat, sensibilitzar-los, educar-los i el teatre té molt a dir en aquest camp. La meua enhorabona per davant. Llàstima que les institucions públiques i les privades –a nivell econòmic- s’hagen implicat tan poc. Caldria que miràreu el programa de mà i observàrem qui no està, perquè no han volgut, clar. Imperdonable!

I ja que parlem de teatre, doncs una altra enhorabona. El divendres passat l’amic Sergi Gómez s’estrenava com a dramaturg. El grup Teló Teatre de Cocentaina, que tant està fent a la ciutat en cap del Comtat per aquest art, en la Mostra de Teatre Escolar que fa cada any, han estrenat “Els somnis del rei(et) en Jaume”, pel que m’han dit, un deler per als sentits i una bogeria per a tota la canalla participant que no oblidaran en la seua vida.

esperança rebel

Avui he vist a molta gent cabrejada: caps catxos, mirades esquives com si vulguessen passar inadvertides, fins i tot sota grans ulleres negres de sol que oculten ulls botimflats per mal dormir, cigarrets consumits amb ansietat, to de veu alterat, nervis a flor de pell i supose que un cuquet arrosegant l'estòmac perquè el sopar d'ahir no els hi va caure massa bé.

No he vist massa cares contentes, i és la veritat: Potser siga que l'alegria vaja per dins, com se sol dir, i que gent amb tant d'autodomini i aplom sàpia mantindre la compostura, cosa sempre molt recomanable. Potser siga que contents, contents de veritat, sols estiguen aquells que ixen per la TV xillant com a desespereats o aquells altres, si més no són els mateixos, els quals s'han cregut que les urnes són jutges, però que es veuen obligats a disimular-ho.

Igual resulta que com a hores d'ara ningú ha anat a exercir el seu dret democràtic, dret que hom els ha regalat a canvi de res, i per això trien l'opció que els rota -bon profit!-, doncs, així, potser siga aquesta gent impassible la que s'hi veu i la resta sóm pura al·lucinació.

I és que hom no si pot il·lusionar en res -tota il·lusió és un error de percepció- ni creure en utopies -ideals irrealitzables-, perquè el dia a dia, la realitat és dura, molt més dura del que, adhuc, ens la imaginem, malgrat viure-la.

En fi, no entenc res de res!

Per cert, divendres 12 de juny a les 24h al Pub Màgic d'Ontinyent i organitzat pel BLOC JOVE actuaran els grups TANSKENTI, d'Ontinyent i ODI, d'Albaida -m'agrada el títol del CD “Esperança rebel” i la música que fa aquest grup de gent tan jove.