esperança rebel

Avui he vist a molta gent cabrejada: caps catxos, mirades esquives com si vulguessen passar inadvertides, fins i tot sota grans ulleres negres de sol que oculten ulls botimflats per mal dormir, cigarrets consumits amb ansietat, to de veu alterat, nervis a flor de pell i supose que un cuquet arrosegant l'estòmac perquè el sopar d'ahir no els hi va caure massa bé.

No he vist massa cares contentes, i és la veritat: Potser siga que l'alegria vaja per dins, com se sol dir, i que gent amb tant d'autodomini i aplom sàpia mantindre la compostura, cosa sempre molt recomanable. Potser siga que contents, contents de veritat, sols estiguen aquells que ixen per la TV xillant com a desespereats o aquells altres, si més no són els mateixos, els quals s'han cregut que les urnes són jutges, però que es veuen obligats a disimular-ho.

Igual resulta que com a hores d'ara ningú ha anat a exercir el seu dret democràtic, dret que hom els ha regalat a canvi de res, i per això trien l'opció que els rota -bon profit!-, doncs, així, potser siga aquesta gent impassible la que s'hi veu i la resta sóm pura al·lucinació.

I és que hom no si pot il·lusionar en res -tota il·lusió és un error de percepció- ni creure en utopies -ideals irrealitzables-, perquè el dia a dia, la realitat és dura, molt més dura del que, adhuc, ens la imaginem, malgrat viure-la.

En fi, no entenc res de res!

Per cert, divendres 12 de juny a les 24h al Pub Màgic d'Ontinyent i organitzat pel BLOC JOVE actuaran els grups TANSKENTI, d'Ontinyent i ODI, d'Albaida -m'agrada el títol del CD “Esperança rebel” i la música que fa aquest grup de gent tan jove.

llibres, història, cultura...

Un 25 d’abril descafeïnat que és com al poder li interessa. Fins i tot les Corts Valencianes l’han celebrat un dia abans -Dia de les Corts, en diuen- perquè, com queia dissabte, pareix que no està gens bé que ses senyories treballen, ni que fos amb un ple extraordinari i un dinar, a més que tampoc cal commemorar res tan sagrat, total; el cap de setmana és molt més important. Tampoc he vist massa ajuntaments que s’hagen calfat el cap en tal data ni crec que el món de l’ensenyament haja volgut recordar-se’n de l’efemèride ni la societat en general -uns per desconeixement, altres per desídia- ni ningú ni res de res. És el que hi ha, si vols ho agarres i si no ho deixes! Tot això són històries i mal de caps.

Però aquesta ha estat una bona setmana per celebrar, per exemple, una setmana cultural que tots els pobles haurien de tindre. Una setmana amb dos dies ben significatius per al nostre poble. A més del 25 d’abril, també el 23 era un dia destacat, Dia del Llibre, Sant Jordi, patró dels Països Catalans -festa gran a Alcoi, Banyeres, Barcelona, Palma de Mallorca, etc. No he vist massa activitat a la meua comarca que, per cert, m’he enterat que li diuen la Toscana valenciana, espere que amb aqueixa denominació no vulguen etiquetar la Vall d’Albaida com una reserva índia. I a l’escola? Millor ni preguntar-m’ho. Déu meu, ni la història ni la cultura!

Ens escandalitzava l’altre dia a la premsa, un any més, que el 50% dels valencians i valencianes no toquen mai ni un llibre i que som l’autonomia amb l’índex de lectura més baix de tot l’estat, la qual cosa voldrà dir, també, de tota Europa. Així, és normal que el Dia del Llibre passe sense pena ni glòria. Però que trist és que des del poder tampoc s’hi faça res, quatre cartells i punt. A Madrid es passen el dia llegint el Quijote i a Barcelona inunden les Rambles de llibres i roses, i nosaltres què? Bé, si des de València ni s’hi fa res, a mi m’agradaria que, com a mínim, els ajuntaments acostaren la literatura i els seus escriptors als pobles. A tot lloc s’haurien de fer presentacions de llibres i xerrades amb els creadors d’històries o lectures d’obres i tallers literaris o jo què sé quantes coses més al voltant del llibre. Però no, els nostres polítics no donen importància a aqueixes coses, no veuen important acostar la literatura al poble, això no dóna vots.

Jo em pregunte sobre la cultura dels nostres dirigents! Seran lectors o formaran part d’aqueix 50% per cent que no lligen mai? Déu meu, espere que els homes i dones a qui jo vote siguen lectors, encara que no els he sentit parlar mai de llibres, perquè em donaria vergonya votar gent que no agarra mai un llibre. I a nivell municipal? Fins i tot em preguntaria si per a aquesta gent la cultura és important. Perquè ben poques vegades són presents en manifestacions culturals més que per fer-se la foto. A més a més, els diners que destinen a cultura sempre són les molletes sobrants del gran pastís.

Però, i la societat? El poble hauria de reaccionar. Temps enrere, com que la política no existia, doncs la societat civil era la que mitjançant associacions culturals, juvenils o de qualsevol tipus mobilitzaven la gent amb tot actes culturals i reivindicatius que, sobretot açò últim, ha desaparegut, avui s’hi se fa alguna cosa és festiva i punt.

Bé, és una invitació a recuperar la cultura amb majúscula, perquè cultura és tot, però no ens enganyem o que no ens enganyen com volen alguns. Perquè me n’adone que al llarg de tot l’escrit vaig relacionant cultura amb història i amb lectura. Però és que estic totalment convençut que totes tres coses en són una sola, així com la Santíssima Trinitat. I a aqueixa sola cosa resultant de les tres restants anomenem-la Llibertat.

entre moros i cristians, o viceversa.

Ahir fou un dia important per a València: el seu nou arquebisbe prenia possessió en el càrrec. L’acte va ser ben digne, com correspon a una gran diòcesi que és la valenciana. El pes de l’Església en la societat valenciana continua essent gran, molt gran i conseqüentment se l’ha de tindre en compte, amb tot el respecte que cap, per suposat, cap a totes les altres maneres d’entendre el món.

Jo no vaig voler perdrem l’event i cap a València que me’n vaig anar. La ciutat estava tranquil·la, supose que coses del pont que s’encetava. El centre històric –magnífic, cada dia n’estic més enamorat- nét i solitari. La veritat és que estava tot molt tranquil i quan t’acostaves cap a la catedral, tampoc t’agoviava la gent, cosa que me n’alegrà, perquè no m’agraden les aglomeracions, que em feu pensar-m’ho dues vegades l’anar-hi o no, per si em trobava amb les bestialitats que observem en TV el dia del trasllat de la Mare de Déu dels Desemparats. Però no fou així.

La meua intenció sols era la de veure el boat muntat per a l’event. M’agrada tot eixe món barroc amb què el poble valencià envolta les seues solemnitats, cosa que no va ser tant com esperava, però que em va agradrar. Així que, a manera de crònica, els esdeveniments, de manera tranquil·la i sense isterismes, succeïren amb tota normalitat. Eren les onze en punt quan una gran colla de gaiters provinents d’Oviedo, lloc d’origen del nou arquebisbe, obrien la processó cap a la basílica de la Mare de Déu. Un gran nombre de rectors eixien des de l’Arquebisbat en ordre geràrqic i darrere la Creu: escolans, rectors, vicaris, bisbes, cardenals i finalment l’esperat Carlos Osoro -esperem que ben prompte Carles i no sols de nom- entre Garcia-Gasco, que amb aquest acte s’acomiadava dels valencians, i el nunci del Papa.

No faltava ningú en aquest grat dia de solet, malgrat les amenaces de pluja que s’hi feren presents però, després de dinar. De tots els racons de l’Espanya catòlica havien vingut a l’acte. La visita a la Basílica fou curta. El reberen els cants de l’Escolania i, naturalment, l’acomiadaren amb la Salve, per cert, un dels pocs cants en valencià a la Mare de Déu. Després la comitiva continuà el seu itinerari cap a la catedral, on hi entrava puntualment a les onze i mitja del matí, complint, així, l’horari previst. Malgrat tot, em cridava l’atenció que algunes persones preguntaven que què passava que hi havia tant de policía i gent. No puc comprendre com està de desinformada la gent –poble desinformat, poble manipulat-, o és que es tracta del meninfotisme valencià de què tant se'n parla.

Començat l’acte religiós me n’aní cap a la Nau a veure l’exposició -Entre terra i fe: Els musulmans al regne cristià de València (1238-1609)- que la Universitat de Valencia ha muntat per conmemorar els 400 anys de l’expulsió dels moriscos valencians. Magnífica! La veritat és que totes les exposicions que hi he visitat m’han semblat extraordinàries.

No hauria de passar desapercebuda aquesta data i menys per a tots aquest pobles de les Comarques Centrals tan propers a aquest fet terrible i difícil de comprendre avui en dia. El mateix que pretén aquesta exposició, s’hauria de fer en tota aquesta zona –espere que a la Vall d’Albaida s’hi facen coses-, recordar aquell grup humà que hagué de patir la tensió entre l’afecció a la seua terra –el Regne de València- i el seu sentiment religiós-l’Islam-, en un món intolerant que acabà deportant en massa aquests valencians que despectivament anomenaven moriscos.

vacances i crisi

Com que hem tingut una Setmana Santa plujosa i amb fred, doncs no he pogut fer res del que m’havia proposat o potser el mal oratge haja sigut l’escusa per a no fer res. M’explique!

Un trimestre llarg i pesat, amb el cabreig final pels resultats de les notes i pels darrers dies del trimestre en què l’alumnat desaparegué del centre com si ja tingueren vacances –no puc comprendre els pares i mares- , donat que ja tenien les notes, boicotejant, conseqüentment, les classes i no acostant-se pel centre ni el darrer dia , dimecres sant, que hi havien programades activitats esportives i culturals. Resultat, doncs, hi érem més professors que alumnes, fins i tot la xocolatada amb bunyols i coca la llanda no els ha fet mal a uns quants de miracle, perquè el gotet de xocolate i poca cosa més que a cadascú li corresponia, en cas d’haver-hi estat tots, doncs els assistents han eixit a triple ració, cosa que em pareix ben correcta. Per no estar no estaven ni els guanyadors del Premi Sambori de narrativa que tradicionalment entreguem el darrer dia, abans de les vacances de Pasqua. Bé, doncs tot açò ha estat la culminació del trimestre, així que he agafat les vacances com una benedicció del cel.

La meua intenció era, d’ahí el que he dit al pricipi sobre l’excusa, oblidar-me de tot i oxigenar-me caminant pel terme del meu poble, pèrdrem entre muntanyes i pins, rierols i barrancs, camins incerts, paratges insòlits i descobrir, també, les barbaritats que quatre desalmats estan fent, sense cap visió de futur i davant la impotencia de l’Ajuntament, amb uns dels paratges més bonics de la Vall d’Albaida: la foia de Salem.

Tampoc podré fer cap escapada per aqueixos mons de Déu. Estic arruïnat! La crisi que a tots ens afecta. Què hem de fer? Ni podré pasar-me per aquells llocs tan acollidors anomenats llibreries a comprar-me les novetats que més m’interessen o que més em criden l’atenció. No, m’he conformat rebuscant per la meua biblioteca alguna lectura d’aquelles que no saps ni com hi ha aparegut.

Davant la crisi diuen que imaginació, doncs, mira, la cuina ho ha pagat! La veritat és que m’agrada, però la manca de temps fa que resolga el dia a dia de la manera més corrent possible i sols quan tenim convidats a casa en pose mans a la massa. Aquests dies, com resulta que estava bastant tranquil, els menjars m’han servit de distracció: arròs caldós amb faves i carxofa, faves sacsadetes, pastissets de verdura, bledes al forn, espencat, orades al forn… Menjars tradicionals que són els que a mi m’agraden. Naturalment no podia faltar la paella amb què culminàrem aquestes dates: el diumenge de Pasqua com mana la tradició i amb la colla d’amics i amigues a Benimarfull. Sols una petita incidència, aquest any la paella no era valenciana, sinó murciana, una novetat, tota de verdures i sense gens de carn, coses de l’amiga Anna. Ens va eixir boníssima!

tenim l'obligació d'inventar un altre món

Els amics de Teló Teatre a Cocentaina, un any més, han volgut celebrar el Dia Mundial del Teatre amb tot el poble, i ho han fet a portes obertes i a cor que vols. Però aquesta vegada no ha estat un muntatge teatral convencional el que s’ha triat per a la commemoració. Hauran pensat que amb dos o tres obres de teatre estrenades a l’any, la gent de Cocentaina ja va ben servida, així que en aquesta ocasió han escollit un muntatge poèticomusical.

El grup Notes Soltes, del poble veí l’Alqueria d’Asnar, han posat la partitura, i el nombrós grup de gent, de totes les edats, que formen Teló Teatre les veus i el seu saber fer. Una posada en escena dinàmica i entretinguda, magníficament guiada per un dels fundadors de la companyia, Paco Insa, i una de les seues millors actrius, Milagro Sellés, que si l’Almodovar se n’assabentara de les seus bones maneres damunt de l’escenari, no tardaria massa en incorporar-la a la plantilla de les seues “chicas Almodóvar”.

I Paco Muñoz! Sí, l’amic Paco, a qui no deixen tranquil, malgrat els consells mèdics. Seus han estat els poemes escollits i els hem escoltat recitats i cantats per aquesta colla de comediants inquiets que no paren en torreta. Un grup de gent envejable que porten més de vint anys muntant el teló i sensibilitzant el seu poble i la seua comarca amb el teatre com a eina cultural. I diu molt d’aquests còmics socarrats que hagen volgut celebrar el Dia Mundial del Teatre amb aquest homenatge a Paco Muñoz, el qual, com no podia ser d’altra manera, al final de l’espectacle ha tingut que muntar a l’escenari a arreplegar una plaqueta, dir unes parauletes i cantar, com no, la cançó més bonica del món, com diu ell: Serra de Mariola.

Voldria acabar amb unes paraules extretes del Manifest que, com cada any, un prestigiós teatrer internacional fa arribar a tot el món i que en aquesta ocasió han vingut de la mà de l’escriptor, dramaturg i director teatral brasiler, pare del Teatre de l’Oprimit, Augusto Boal:

Vint anys arrere, jo vaig dirigir ‘Fedra’ de Racine, en Rio de Janeiro. L’escenari era pobre: en el sòl, pells de vaca, al voltant, bambús. Abans de començar l’espectacle, els deia als meus actors: “Ara acaba la ficció que fem en el dia a dia. Quan creuem eixos bambús, allà en l’escenari, cap de vosaltres té el dret de mentir. El Teatre és la Veritat Amagada.”Veient el món, a més de les aparences, veiem opressors i oprimits en totes les societats, ètnies, gèneres, classes i castes, veiem el món injust i cruel. Tenim l’obligació d’inventar un altre món perquè sabem que un altre món és possible. Però ens incumbeix a nosaltres el construir-ho amb les nostres mans entrant en escena, en l’escenari i en la vida.

que poc que hem evolucionat!

Ha estat un gran plaer poder assistir a una xerrada de Juli Peretó. I ha sigut a l'institut d'Albaida, una d'aqueixes poques possibilitats que tenim als centres d'ensenyament d'estar en contacte amb gent important, homes i dones que fan la nostra cultura internacional, que amb la seua tasca contribueixen a engrandir i ampliar el nostre patrimoni cultural.

Gràcies a Acció Cultural del País Valencià(ACPV) i el Centre Ovidi Montllor d'Alcoi el nostre institut ha entrat en la campanya “Apropa't a la nostra cultura”, mitjançant la qual, personalitats rellevants de diferents àmbits culturals -art, escena, música i ciència- o el que és el mateix: Ferran Torrent, Xavi Castillo, Xavi Sarrià i Juli Peretó han pogut estar en contacte amb els estudiants de Secundària i Batxillerat, amb una finalitat, contar com s'han obert pas a la vida conreant una especialitat de caire cultural, i que han fet d’una afició o una passió la seua forma de vida.

No havia tingut mai el plaer d'escoltar Juli Peretó; havia sentit parlar molt d'ell, ja se sap, professor de currículum impecable: Doctor en ciències químiques en l’especialitat de bioquímica per la Universitat de València. Va ampliar estudis a la Universitat d’Essen i a la Universitat de Pensilvània. És professor titular de l’àrea de Bioquímica i Biologia Molecular de la Universitat de València. També a la Universitat de València, ha estat vicerector d’Investigació, vicerector de Relacions Institucionals i Comunicació, vicerector de Cultura i president executiu de la Fundació General. Ha impulsat la creació de diversos instituts d’investigació de prestigi internacional. Ha col·laborat amb el Consell Superior d’Investigacions Científiques en la formació de centres mixts de recerca. Ha impulsat noves publicacions, com les revistes Mètode i L’Espill. És coautor de Fonaments de bioquímica, el primer llibre de text sobre aquest tema en català. Ha publicat articles i participat en nombrosos congressos i projectes d’investigació. És membre de la Societat Catalana de Biologia, filial de l’Institut d'Estudis Catalans(IEC). Però jo -pobre de mi-, sobretot conec al Juli Peretó pel seu blog -El buit del temps- a Vilaweb.


La seua conferència ha estat genial, a més a més, és un comunicador excepcional; ha començat presentant el seu currículum, des de l'època en què començà a estudiar a un col·legi religiós i tenia l'edat de l'alumnat que l'escoltaven, fins l'actualitat. Ens ha parlat dels seus dubtes existencials quan va haver d'escollir entre creències religioses o científiques, i naturalment, el seu acostament al món de la ciència i la investigació. Per acabar parlant del bicentenari de Darwin i l'origen humà: Tots els éssers vius tenen un mateix avantpassat, tots tenen un mateix origen, tots som parents. Ens ha parlat de l'evolució per la selecció natural i de l'arbre de la vida darwinista, a partir del qual ja no n’hi hagueren mai més organismes superiors i inferiors, o més o menys evolucionats.

La llàstima de tot açò és que l'alumnat ha preferit anar-se'n a falles! En un principi havíem pensat que avui era un bon dia per a la conferència i que la gent de 2n de Batxillerat era la més adequada, però ens han deixat, una vegada més, tirats. Han vist la possibilitat d'anar-se'n a casa perquè no tenien classe, hora de pissara vull dir. Lamentablement és la realitat. Per molt que els hem comentat la importància de la conferència -portem tota la setmana sensibilitzant-los-, fins i tot avui he anat a totes les classes per recordar-los-ho, quan ha arribat l'hora de la veritat, la meitat de l'alumnat havien desaparegut. Incomprensible, però cert. Ah, què poc que hem evolucionat!

adéu, Carmelina, adéu!

Un entre tants, tímidament, a un racó de qualsevol diari, hem vist una petita nota necrològica de la família comunicant-ho a tot aquell a qui li pogués interessar. Potser a quasi ningú! Ha mort Carmelina Sánchez-Cutillas; i se n’ha anat sense fer soroll, igual de discretament que va viure, sense armar gens de rebombori.

M’han vingut al cap tants i tants records! La Universitat i el descobriment del valencià com a llengua de cultura, si més no. Eren aquells anys esperançadors de finals dels setanta en què tot pareixia possible. Un temps il·lusionant en què fer país –i fer país ho abraçava tot- ens omplia d’orgull i de satisfacció.

Ah! Aquelles primeres lectures que, com un vendaval d’aire fresc, ens despertaren del somni reparador de l’adolescència. Descobrírem, atònits, que el valencià era molt més que la llengua del carrer, i descobrírem, a més, els autors d’ací de casa, i els de l'altra casa, la de dalt, que ens colpiren la consciència endormiscada, i vingueren llibres reveladors –Sanchis Guarner i La llengua dels valencians; Fuster i Nosaltres els valencians -, o aquelles altres lectures de lluita i reivindicació –Estellés i El llibre de les meravelles-, o aquella narrativa tan nostra i arrelada d’un insigne oblidat, Isa Tròlec, i les seues Ramona Rosbif i Mari Catufols. I també descobrírem Joan F. Mira amb Els cucs de seda. Però, per damunt de tots Carmelina Sánchez-Cutillas i la seua Matèria de Bretanya. Quants anys, quanta inocència!

He pensat que, rellegint l'autora de la Marina, rebel i bohèmia, sense lloc a dubte, serà la millor manera d'homenatjar-la. Per això, he buscat a la meua biblioteca una novel·leta, velleta i engrogida, i aquest cap de setmana li'l dedicaré a Carmelina i els seus records d'infantesa, amb tanta tendresa retratats en la seua única novel·la; aquell paissatge i aquella gent de la seua Altea d'adopció que mai més no tornaran a ser. I estaria bé fer arribar al meu alumnat de 4t d'ESO la màgia de la Matèria de Bretanya. Podria ser una bona lectura per a març, i que així la descobriren i la comparen, si més no, amb Mercé Rodoreda, tan semblants i tan diferents, que han estat treballant durant el primer trimestre.

Adéu Carmelina! I no et preocupes, que no deixarem que s'hi facen realitat aquelles paraules teues: "Cascun any en tornar al poble a l'estiu, tenia por que els amics s'haguessen oblidat de mi, aquells amics petits com jo, que corrien per les costeres descalços i sense adonar-se'n de les pedres del sòl. Els amics humils que jo admirava tant, i els quals mai no van tenir enveja de mi”.