vacances i crisi

Com que hem tingut una Setmana Santa plujosa i amb fred, doncs no he pogut fer res del que m’havia proposat o potser el mal oratge haja sigut l’escusa per a no fer res. M’explique!

Un trimestre llarg i pesat, amb el cabreig final pels resultats de les notes i pels darrers dies del trimestre en què l’alumnat desaparegué del centre com si ja tingueren vacances –no puc comprendre els pares i mares- , donat que ja tenien les notes, boicotejant, conseqüentment, les classes i no acostant-se pel centre ni el darrer dia , dimecres sant, que hi havien programades activitats esportives i culturals. Resultat, doncs, hi érem més professors que alumnes, fins i tot la xocolatada amb bunyols i coca la llanda no els ha fet mal a uns quants de miracle, perquè el gotet de xocolate i poca cosa més que a cadascú li corresponia, en cas d’haver-hi estat tots, doncs els assistents han eixit a triple ració, cosa que em pareix ben correcta. Per no estar no estaven ni els guanyadors del Premi Sambori de narrativa que tradicionalment entreguem el darrer dia, abans de les vacances de Pasqua. Bé, doncs tot açò ha estat la culminació del trimestre, així que he agafat les vacances com una benedicció del cel.

La meua intenció era, d’ahí el que he dit al pricipi sobre l’excusa, oblidar-me de tot i oxigenar-me caminant pel terme del meu poble, pèrdrem entre muntanyes i pins, rierols i barrancs, camins incerts, paratges insòlits i descobrir, també, les barbaritats que quatre desalmats estan fent, sense cap visió de futur i davant la impotencia de l’Ajuntament, amb uns dels paratges més bonics de la Vall d’Albaida: la foia de Salem.

Tampoc podré fer cap escapada per aqueixos mons de Déu. Estic arruïnat! La crisi que a tots ens afecta. Què hem de fer? Ni podré pasar-me per aquells llocs tan acollidors anomenats llibreries a comprar-me les novetats que més m’interessen o que més em criden l’atenció. No, m’he conformat rebuscant per la meua biblioteca alguna lectura d’aquelles que no saps ni com hi ha aparegut.

Davant la crisi diuen que imaginació, doncs, mira, la cuina ho ha pagat! La veritat és que m’agrada, però la manca de temps fa que resolga el dia a dia de la manera més corrent possible i sols quan tenim convidats a casa en pose mans a la massa. Aquests dies, com resulta que estava bastant tranquil, els menjars m’han servit de distracció: arròs caldós amb faves i carxofa, faves sacsadetes, pastissets de verdura, bledes al forn, espencat, orades al forn… Menjars tradicionals que són els que a mi m’agraden. Naturalment no podia faltar la paella amb què culminàrem aquestes dates: el diumenge de Pasqua com mana la tradició i amb la colla d’amics i amigues a Benimarfull. Sols una petita incidència, aquest any la paella no era valenciana, sinó murciana, una novetat, tota de verdures i sense gens de carn, coses de l’amiga Anna. Ens va eixir boníssima!

tenim l'obligació d'inventar un altre món

Els amics de Teló Teatre a Cocentaina, un any més, han volgut celebrar el Dia Mundial del Teatre amb tot el poble, i ho han fet a portes obertes i a cor que vols. Però aquesta vegada no ha estat un muntatge teatral convencional el que s’ha triat per a la commemoració. Hauran pensat que amb dos o tres obres de teatre estrenades a l’any, la gent de Cocentaina ja va ben servida, així que en aquesta ocasió han escollit un muntatge poèticomusical.

El grup Notes Soltes, del poble veí l’Alqueria d’Asnar, han posat la partitura, i el nombrós grup de gent, de totes les edats, que formen Teló Teatre les veus i el seu saber fer. Una posada en escena dinàmica i entretinguda, magníficament guiada per un dels fundadors de la companyia, Paco Insa, i una de les seues millors actrius, Milagro Sellés, que si l’Almodovar se n’assabentara de les seus bones maneres damunt de l’escenari, no tardaria massa en incorporar-la a la plantilla de les seues “chicas Almodóvar”.

I Paco Muñoz! Sí, l’amic Paco, a qui no deixen tranquil, malgrat els consells mèdics. Seus han estat els poemes escollits i els hem escoltat recitats i cantats per aquesta colla de comediants inquiets que no paren en torreta. Un grup de gent envejable que porten més de vint anys muntant el teló i sensibilitzant el seu poble i la seua comarca amb el teatre com a eina cultural. I diu molt d’aquests còmics socarrats que hagen volgut celebrar el Dia Mundial del Teatre amb aquest homenatge a Paco Muñoz, el qual, com no podia ser d’altra manera, al final de l’espectacle ha tingut que muntar a l’escenari a arreplegar una plaqueta, dir unes parauletes i cantar, com no, la cançó més bonica del món, com diu ell: Serra de Mariola.

Voldria acabar amb unes paraules extretes del Manifest que, com cada any, un prestigiós teatrer internacional fa arribar a tot el món i que en aquesta ocasió han vingut de la mà de l’escriptor, dramaturg i director teatral brasiler, pare del Teatre de l’Oprimit, Augusto Boal:

Vint anys arrere, jo vaig dirigir ‘Fedra’ de Racine, en Rio de Janeiro. L’escenari era pobre: en el sòl, pells de vaca, al voltant, bambús. Abans de començar l’espectacle, els deia als meus actors: “Ara acaba la ficció que fem en el dia a dia. Quan creuem eixos bambús, allà en l’escenari, cap de vosaltres té el dret de mentir. El Teatre és la Veritat Amagada.”Veient el món, a més de les aparences, veiem opressors i oprimits en totes les societats, ètnies, gèneres, classes i castes, veiem el món injust i cruel. Tenim l’obligació d’inventar un altre món perquè sabem que un altre món és possible. Però ens incumbeix a nosaltres el construir-ho amb les nostres mans entrant en escena, en l’escenari i en la vida.

que poc que hem evolucionat!

Ha estat un gran plaer poder assistir a una xerrada de Juli Peretó. I ha sigut a l'institut d'Albaida, una d'aqueixes poques possibilitats que tenim als centres d'ensenyament d'estar en contacte amb gent important, homes i dones que fan la nostra cultura internacional, que amb la seua tasca contribueixen a engrandir i ampliar el nostre patrimoni cultural.

Gràcies a Acció Cultural del País Valencià(ACPV) i el Centre Ovidi Montllor d'Alcoi el nostre institut ha entrat en la campanya “Apropa't a la nostra cultura”, mitjançant la qual, personalitats rellevants de diferents àmbits culturals -art, escena, música i ciència- o el que és el mateix: Ferran Torrent, Xavi Castillo, Xavi Sarrià i Juli Peretó han pogut estar en contacte amb els estudiants de Secundària i Batxillerat, amb una finalitat, contar com s'han obert pas a la vida conreant una especialitat de caire cultural, i que han fet d’una afició o una passió la seua forma de vida.

No havia tingut mai el plaer d'escoltar Juli Peretó; havia sentit parlar molt d'ell, ja se sap, professor de currículum impecable: Doctor en ciències químiques en l’especialitat de bioquímica per la Universitat de València. Va ampliar estudis a la Universitat d’Essen i a la Universitat de Pensilvània. És professor titular de l’àrea de Bioquímica i Biologia Molecular de la Universitat de València. També a la Universitat de València, ha estat vicerector d’Investigació, vicerector de Relacions Institucionals i Comunicació, vicerector de Cultura i president executiu de la Fundació General. Ha impulsat la creació de diversos instituts d’investigació de prestigi internacional. Ha col·laborat amb el Consell Superior d’Investigacions Científiques en la formació de centres mixts de recerca. Ha impulsat noves publicacions, com les revistes Mètode i L’Espill. És coautor de Fonaments de bioquímica, el primer llibre de text sobre aquest tema en català. Ha publicat articles i participat en nombrosos congressos i projectes d’investigació. És membre de la Societat Catalana de Biologia, filial de l’Institut d'Estudis Catalans(IEC). Però jo -pobre de mi-, sobretot conec al Juli Peretó pel seu blog -El buit del temps- a Vilaweb.


La seua conferència ha estat genial, a més a més, és un comunicador excepcional; ha començat presentant el seu currículum, des de l'època en què començà a estudiar a un col·legi religiós i tenia l'edat de l'alumnat que l'escoltaven, fins l'actualitat. Ens ha parlat dels seus dubtes existencials quan va haver d'escollir entre creències religioses o científiques, i naturalment, el seu acostament al món de la ciència i la investigació. Per acabar parlant del bicentenari de Darwin i l'origen humà: Tots els éssers vius tenen un mateix avantpassat, tots tenen un mateix origen, tots som parents. Ens ha parlat de l'evolució per la selecció natural i de l'arbre de la vida darwinista, a partir del qual ja no n’hi hagueren mai més organismes superiors i inferiors, o més o menys evolucionats.

La llàstima de tot açò és que l'alumnat ha preferit anar-se'n a falles! En un principi havíem pensat que avui era un bon dia per a la conferència i que la gent de 2n de Batxillerat era la més adequada, però ens han deixat, una vegada més, tirats. Han vist la possibilitat d'anar-se'n a casa perquè no tenien classe, hora de pissara vull dir. Lamentablement és la realitat. Per molt que els hem comentat la importància de la conferència -portem tota la setmana sensibilitzant-los-, fins i tot avui he anat a totes les classes per recordar-los-ho, quan ha arribat l'hora de la veritat, la meitat de l'alumnat havien desaparegut. Incomprensible, però cert. Ah, què poc que hem evolucionat!

adéu, Carmelina, adéu!

Un entre tants, tímidament, a un racó de qualsevol diari, hem vist una petita nota necrològica de la família comunicant-ho a tot aquell a qui li pogués interessar. Potser a quasi ningú! Ha mort Carmelina Sánchez-Cutillas; i se n’ha anat sense fer soroll, igual de discretament que va viure, sense armar gens de rebombori.

M’han vingut al cap tants i tants records! La Universitat i el descobriment del valencià com a llengua de cultura, si més no. Eren aquells anys esperançadors de finals dels setanta en què tot pareixia possible. Un temps il·lusionant en què fer país –i fer país ho abraçava tot- ens omplia d’orgull i de satisfacció.

Ah! Aquelles primeres lectures que, com un vendaval d’aire fresc, ens despertaren del somni reparador de l’adolescència. Descobrírem, atònits, que el valencià era molt més que la llengua del carrer, i descobrírem, a més, els autors d’ací de casa, i els de l'altra casa, la de dalt, que ens colpiren la consciència endormiscada, i vingueren llibres reveladors –Sanchis Guarner i La llengua dels valencians; Fuster i Nosaltres els valencians -, o aquelles altres lectures de lluita i reivindicació –Estellés i El llibre de les meravelles-, o aquella narrativa tan nostra i arrelada d’un insigne oblidat, Isa Tròlec, i les seues Ramona Rosbif i Mari Catufols. I també descobrírem Joan F. Mira amb Els cucs de seda. Però, per damunt de tots Carmelina Sánchez-Cutillas i la seua Matèria de Bretanya. Quants anys, quanta inocència!

He pensat que, rellegint l'autora de la Marina, rebel i bohèmia, sense lloc a dubte, serà la millor manera d'homenatjar-la. Per això, he buscat a la meua biblioteca una novel·leta, velleta i engrogida, i aquest cap de setmana li'l dedicaré a Carmelina i els seus records d'infantesa, amb tanta tendresa retratats en la seua única novel·la; aquell paissatge i aquella gent de la seua Altea d'adopció que mai més no tornaran a ser. I estaria bé fer arribar al meu alumnat de 4t d'ESO la màgia de la Matèria de Bretanya. Podria ser una bona lectura per a març, i que així la descobriren i la comparen, si més no, amb Mercé Rodoreda, tan semblants i tan diferents, que han estat treballant durant el primer trimestre.

Adéu Carmelina! I no et preocupes, que no deixarem que s'hi facen realitat aquelles paraules teues: "Cascun any en tornar al poble a l'estiu, tenia por que els amics s'haguessen oblidat de mi, aquells amics petits com jo, que corrien per les costeres descalços i sense adonar-se'n de les pedres del sòl. Els amics humils que jo admirava tant, i els quals mai no van tenir enveja de mi”.

els més feliços del món

Avui hem començat amb la campanya de venda de samarretes per a la Trobada. La primera classe on he anat -la classe aquella de 4t de què ja he parlat altres vegades i on tot són xics-, la venda ha estat un èxit. Tots l'han encomanada, clar que tan sols en són nou -faltava el Jordi, però també li l'encarregarem-, fins i tot el Búlgar, cosa que té, si més no, doble mèrit, també l'ha comprada. No podia ser d'altra manera, perquè són gent molt especial. Massa festers, però gent sana. Igual et reben a classe fent una filada que cantant no sé què! Ara bé, poder donar-hi classe amb tranquilitat, això ja és un altre cantar.

L'Abel té futur com a escriptor! M'ha fet un relat per al Sambori força simpàtic; no massa original -un dia a l'institut-, però, bastant ingeniós. Com és molt observador, fins i tot arriba a preocupar-te quan el veus callat, perquè et preguntes, quina n'estarà tramant? Bé, doncs, hem exixit tots retratats en el seu relat: professors i alumnes que entrem en aquell cau que és la seua classe.

Al Jordi el tinc empipat, perquè un dia em deixà un bolígraf d'aquells que utiliza l'alumnat per borrar i diu que no li'l vaig tornar, cosa que em crec, però que me l'emportara intencionadament, això ja és una altra cosa. Segurament, després de fer-ne ús me'l deixí per damunt la taula i algú es feu amb ell. Fins i tot va estar un tant grosser, però li ho perdone, perquè seure tots els dies al costat de l'Andreu, hi ha per això i per a més.

Ja sabeu, l'Andreu és aquell que té somnis d'striper, vull dir, que li agrada ensenyar els calçotets i parlar de sexe, el seu tema preferit. Sempre busca alguna eixida per traure l'assumpte i, clar, ja la tenim armada. Sap posar-li el seu punt de gràcia, amb experiències personals incloses -el tamaño importa i n'està ben orgullós-, però sense caure en vulgaritats; no és, ni molt menys, ni un maleducat ni un ordinari. És un dels xavals més desinhibits amb què m'he topat en la vida.

També tenim un extranger a classe. Algú podia dubtar-ho! S'ha ensenyat més valencià des de que té amics, que en un any de classe, ara, que els capçanes dels company el primer que li han ensenyat és a dir barbaritats. I n'estan tan satisfets! Però, fer feina, a l'Ivan, és el que menys li agrada del món, per dir-li-ho d'una manera fina; no hi ha manera.

Tampoc està massa animat a treballar el Vicent, però aquest té doble delicte, perquè és més llest que la fam. Té un altre problema, i és que sempre té son. A més a més, quan està despert, xerra pels colzes, fins i tot li dóna conversa al seu company Abel que amb els braços creuats i la mirada perduda en l'infinit pareix un guru.

El Joanvi em té bastant cabrejat! Però clar, a un pam dels meus nassos -seu a la primera taula- i amb aqueixa cara d'angelet amb caragolets rossos i ulls blavets i tot. Qualsevol! Ara, que no treballa gens, viu de rendes i si continua aixì, se la pegarà amb totes les de la llei. Quan l'amenace en què he de parlar amb els seus pares, no se li ocorre res més que dir-me que no, que per favor, que si no li llevaran internet i el méssenger, i no podrà parlar amb la núvia. Tindrà la cara poc dura! Clar, tot això més la música, que està molt bé, comprenc que no tinga temps per a res més!

I al seu costat el Joan, de cuerpo grande, que diu ell. Músic les vint-i-quatre hores del dia. Sempre fent ritmes i sonoritats amb les mans, la boca, l'ànima i el ser. I quan no, trau el mòbil -cosa que sap que està prohibida- i La Missió d'Ennio Morricone. Quantes vegades m'haurà dit: escolta, escolta, escolta... Quina palissa de xiquet! Ah! I un manta -per allò del top manta-, sempre venent-me i intentant fer negoci amb CDs del seu oncle, amics i coneguts.

L'alumne més pacífic de la classe, fins i tot el seu nom, Pau, l'acompanya en la seua aura asserenada. Estic molt content amb ell. Se'l veu preocupat, interessat, madur. Treballa de valent i està fent tot el que pot i més per a què no li passe el de l'any passat, i ho aconseguirà, cosa que malauradament no faran tots.

I per acabar, el Xavi. També estic molt content am ell. És com un ratolinet, treballadoret, seriet, no li agrada que ens fixem massa amb ell, prefereix pasar desapercebut, i sempre ho porta tot fet. Un altre que guarda una mala experiènia de l'any passat, però que enguany, estic segur que hi haurà final feliç.

Però tot açò venia a compte perquè hem encetat ja la recta final cap a la XXI Trobada d'Escoles en Valencià a la Vall d'Albaida, que enguany és el 4 d'abril a Llutxent. Ara toca participar econòmicament. Els relats Sambori ja els tenim seleccionats: nou en total, tres per nivell. Però ha participat tot l'alumnat de l'IES, més de cinc-cents alumnes. I anirem fent camí, traient il·lusions de baix les pedres. I allí estarem totes i tots, amb les nostres samarretes insígnia amb el lema el Valencià és teu. I també estaran tota aquesta colla de trempats, per si els voleu conèixer, que busquen núvia desesperadament -avís per a les xiques guapes, ells dirien una altra cosa-, malgrat que alguns ja han tastat la mel de l'ametller.

un tant deprimit

Arribe a casa un tant deprimit. Vinc d’un soterrar -el dilluns n’estiguí en un altre- i això sempre m’afecta. Tant l’un com l’altre, pares de dues bones i estimades amigues. M’he fet un got de llet calenteta que em reanime, perquè fa un fred que pela, i m’abelleix el recolliment d’aquesta vesprada típica d’hivern, la lectura i, per què no, escriure algun post que, darrerament no hi trobe mai el moment oportú. Mentre, escoltaré la música de fons de Claudio Monteverdi -Vespro della Beata Vergine- interpretada per Jordi Savall.

No parlaré de res en concret, sinó d’allò que em vinga en gana en aquest moment; per exemple, que ja he acabat de corregir els Samboris –relats pressuposadament literaris per al premi Sambori de l’IES Josep Segrelles d’Albaida- que, com cada any, els millors, passaran al premi Sambori de la Vall d’Albaida que organitza la Coordinadora per l’Ensenyament en Valencia d’Escola Valenciana. I la veritat és que del centenar que me n’he llegit –4t d’ESO i 2n de batxillerat-, uns set o vuit estan força bé: relats ingeniosos, interessants, ben escrits, és a dir, que l’esforç que s’hi fa –alumnat i professorat- paga la pena. Si abans he dit allò de “pressuposadament literaris” és perquè, cada any hem de barallar-nos molt per a què tothom hi participe. Naturalment ho aconseguim, però, els resultats no són massa satisfactoris. Potser si fóra optatiu, com proposen alguns, voríem millor escrits. No ho sé. Jo sempre dic que voluntari “una paella”

Eldissabte passat estiguérem a l’Olleria de concert, ni més ni menys que a escoltar el grup basc Oskorri, acompanyats per la banda de música del poble. Allò fou excepcional! Si els bascos ens impresionaren amb la seua música folk, l’acompanyament de la banda de l’Olleria va ser de professionals de primera. Una tasca admirable la d’aquests músics que cada any donen a conèixer un repertori ben variat de músiques del món al poble.

El diumenge pel matí el dedicàrem al porrat de Sant Antoni a Castelló de Rugat que, malgrat ser el segon any que s’hi fa, s’ha consolidat com un dels porrats importants de la comarca. Fira medieval inclosa. Com que no tenia res preparat ni pensat per a dinar, vaig decidir comprar-lo en el forn que hi havien instalat el Gremi de Forners de la Vall d’Albaida, els quals estaven fent demostracions del seu bon quefer. Ho vaig encertar: un combinat de coques amb espinacs, de tomaca altres i d’embotit amb cansalada magrosa, de pecat!

El que portem de setmana, diguem que no massa fructífera en res. A l’institut, no sé què passa, però l’alumnat està un poc desencisat, desmotivats, no s’aclarixen en res ni s’esforcen per fer les feienes ben fetes, no aconseguisc il·lusionar-los; estan protestons, sempre morts de son –recuperar-se del cap de setmana els costa la resta de setmana- i així tot. Quan arribe a casa, el dia tampoc és massa gratificant i per a més inri, la política municipal, la qual ens aporta poques alegries, alguns disgustos i molt de treball, però, interessant. No n’estic arrepentit.

el somriure de l'incrèdul

La revista Crònica, en el seu darrer número, m'ha publicat aquest article que ara penge ací i que per manca d'espai no va ser publicat sencer.

Año nuevo, vida nueva o el somriure de l'incrèdul.

Al llarg d'aquest any que estem a punt de tancar, i recordant polèmiques inútils i estèrils -com ho són totes-, polèmiques interessades d'aquelles que omplin els diaris d'imbecilitats i que no tenen cap altra finalitat més que marejar la perdiu, doncs, vull comentar-ne una que em cridà l'atenció en el seu dia i que sempre està ahí, amenaçadora. Segons resava a les primeres pàgines de certs diaris: el castellà està a punt de desaparèixer en algunes comunitats.

La campanya, encapçalada pel Mundo i els predicadors de la Cope, fou sonada; posava en entredit el bilingüísme estatutari existent a Catalunya, País Basc, Galícia i fins i tot les Balears. I donaven un bon grapat d'arguments -falàcies diria jo- amb els quals intentaven fer creure que allò hi era ja una realitat.
Jo sempre em preguntava, el per què no hi era entre aquelles comunitats bilingües la valenciana. I continue preguntant-m'ho! Potser siga tot cosa de la política, acabava contestant-me, perquè aquelles autonomíes estan totes en mans de partits diferents al que ací mana, la qual cosa hi vol dir en mans del dimoni, i nosaltres, com que anem de la maneta de Déu... Però no, a la fi te n'acabes adonant de què la veritat és que nosaltres no som una comunitat bilíngüe.

No tinc clar què és això del bilingüísme, mai no ho he tingut, més bé ho considere una gran mentida, un invent més dels de sempre -els poderosos-, amb el permís dels sociolingüístes, per a què res no canvie i tot continue igual de mal per a les minories nacionals, aquelles que lluiten pels seus drets històrics que els fan sentir poble. I potser ahí vinga la contestació a la meua ingènua pregunta retòrica!

Tot es redueix a una simple frase: Els valencians no existim. I que ningú se senta agredit moralment, res més lluny del meu imaginari! Simplemet constate una realitat. Els valencians som España, amb ñ, som com els murcians, andalusos, castellans..., i amb molta honra. I, a més a més, som els primers en tot, que, bé que s'encarrega Canal 9 de recordar-nos-ho dia sí i dia també.
La llengua és la insígnia nacional d'un poble, per això aquelles comunitats obligades a ser bilingües tenen problemes, però, nosaltres els valencians, nosaltres no volem problemes. Com diuen al meu poble, tot el que no deixa, deixar-ho. Bona filosofia de vida, un tant materialista, si voleu, però, bastant rentable. Així que, la llengua a fer punyetes. I bé que ho han aconseguit! Però, d'algú haurà de ser la culpa, doncs, segons diuen ara, la culpa és dels nouvinguts. Ben simple!

Així s'expliquen tantes i tantes coses: s'hi retiren subvencions als diaris i revistes valencianes en valencià -l'última la Saó-, no tenim cap diari en valencià; no a la TV3 ni a res que vinga del nord, no a l'única TDT valenciana com és InfoTV, Canal 9 al cinquanta per cent i Punt 2 no arriba més que a la mitat del territori valencià; cap ràdio en valencià i les cadenes privades, que tenen l'obligació de deixar espais per al valencià, no en fan cas; la gran quantitat de músics i cantants en valencià -fenomen curiós perquè cada dia n'hi ha més-, no tenen cap ajuda institucional ni cap promoció pública; el funcionariat continua sense tindre domini de la nostra llengua; l'empresa privada la ignora totalment; si voleu que parlem de l'esgésia, més del mateix o encara pitjor -esperem amb impaciència el canvi d'arquebisbe-, haurem de fer nostre altra vegada aquell crit dels setanta de “volem bisbes valencians” ...

Llavors, per a què commemorar el 25é Aniversari de la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià? Mirant-ho bé, què s'havia de commemorar? Si pel que fa a l'ús, cada dia s'hi parla menys. I si parlem de l'ensenyament, malgrat estadístiques manipulades que ens fan pensar el contrari, un percentatge baixíssim d'escolars poden estudiar en valencià, i els que ho fan, quan arriben a cursos superiors -batxtiller i cicles formatius- no poden continuar-hi, perquè de la Universitat, ahí ja, malgrat la bona voluntat d'uns pocs, res de res.

I què voleu! És la realitat del nostre País, incomprensible, però certa. Ací, en ser del Valencia FC -cosa que està molt bé- i votar partits nacionalistes espanyols per grans i poderosos ja en tenim prou, llavors, de què ens queixem? Ah! Perdó! Que no ens queixem! Que els qui ens quiexem som quatre gats i mal avinguts! Doncs, vosaltres mateixos....