adéu, Carmelina, adéu!

Un entre tants, tímidament, a un racó de qualsevol diari, hem vist una petita nota necrològica de la família comunicant-ho a tot aquell a qui li pogués interessar. Potser a quasi ningú! Ha mort Carmelina Sánchez-Cutillas; i se n’ha anat sense fer soroll, igual de discretament que va viure, sense armar gens de rebombori.

M’han vingut al cap tants i tants records! La Universitat i el descobriment del valencià com a llengua de cultura, si més no. Eren aquells anys esperançadors de finals dels setanta en què tot pareixia possible. Un temps il·lusionant en què fer país –i fer país ho abraçava tot- ens omplia d’orgull i de satisfacció.

Ah! Aquelles primeres lectures que, com un vendaval d’aire fresc, ens despertaren del somni reparador de l’adolescència. Descobrírem, atònits, que el valencià era molt més que la llengua del carrer, i descobrírem, a més, els autors d’ací de casa, i els de l'altra casa, la de dalt, que ens colpiren la consciència endormiscada, i vingueren llibres reveladors –Sanchis Guarner i La llengua dels valencians; Fuster i Nosaltres els valencians -, o aquelles altres lectures de lluita i reivindicació –Estellés i El llibre de les meravelles-, o aquella narrativa tan nostra i arrelada d’un insigne oblidat, Isa Tròlec, i les seues Ramona Rosbif i Mari Catufols. I també descobrírem Joan F. Mira amb Els cucs de seda. Però, per damunt de tots Carmelina Sánchez-Cutillas i la seua Matèria de Bretanya. Quants anys, quanta inocència!

He pensat que, rellegint l'autora de la Marina, rebel i bohèmia, sense lloc a dubte, serà la millor manera d'homenatjar-la. Per això, he buscat a la meua biblioteca una novel·leta, velleta i engrogida, i aquest cap de setmana li'l dedicaré a Carmelina i els seus records d'infantesa, amb tanta tendresa retratats en la seua única novel·la; aquell paissatge i aquella gent de la seua Altea d'adopció que mai més no tornaran a ser. I estaria bé fer arribar al meu alumnat de 4t d'ESO la màgia de la Matèria de Bretanya. Podria ser una bona lectura per a març, i que així la descobriren i la comparen, si més no, amb Mercé Rodoreda, tan semblants i tan diferents, que han estat treballant durant el primer trimestre.

Adéu Carmelina! I no et preocupes, que no deixarem que s'hi facen realitat aquelles paraules teues: "Cascun any en tornar al poble a l'estiu, tenia por que els amics s'haguessen oblidat de mi, aquells amics petits com jo, que corrien per les costeres descalços i sense adonar-se'n de les pedres del sòl. Els amics humils que jo admirava tant, i els quals mai no van tenir enveja de mi”.

els més feliços del món

Avui hem començat amb la campanya de venda de samarretes per a la Trobada. La primera classe on he anat -la classe aquella de 4t de què ja he parlat altres vegades i on tot són xics-, la venda ha estat un èxit. Tots l'han encomanada, clar que tan sols en són nou -faltava el Jordi, però també li l'encarregarem-, fins i tot el Búlgar, cosa que té, si més no, doble mèrit, també l'ha comprada. No podia ser d'altra manera, perquè són gent molt especial. Massa festers, però gent sana. Igual et reben a classe fent una filada que cantant no sé què! Ara bé, poder donar-hi classe amb tranquilitat, això ja és un altre cantar.

L'Abel té futur com a escriptor! M'ha fet un relat per al Sambori força simpàtic; no massa original -un dia a l'institut-, però, bastant ingeniós. Com és molt observador, fins i tot arriba a preocupar-te quan el veus callat, perquè et preguntes, quina n'estarà tramant? Bé, doncs, hem exixit tots retratats en el seu relat: professors i alumnes que entrem en aquell cau que és la seua classe.

Al Jordi el tinc empipat, perquè un dia em deixà un bolígraf d'aquells que utiliza l'alumnat per borrar i diu que no li'l vaig tornar, cosa que em crec, però que me l'emportara intencionadament, això ja és una altra cosa. Segurament, després de fer-ne ús me'l deixí per damunt la taula i algú es feu amb ell. Fins i tot va estar un tant grosser, però li ho perdone, perquè seure tots els dies al costat de l'Andreu, hi ha per això i per a més.

Ja sabeu, l'Andreu és aquell que té somnis d'striper, vull dir, que li agrada ensenyar els calçotets i parlar de sexe, el seu tema preferit. Sempre busca alguna eixida per traure l'assumpte i, clar, ja la tenim armada. Sap posar-li el seu punt de gràcia, amb experiències personals incloses -el tamaño importa i n'està ben orgullós-, però sense caure en vulgaritats; no és, ni molt menys, ni un maleducat ni un ordinari. És un dels xavals més desinhibits amb què m'he topat en la vida.

També tenim un extranger a classe. Algú podia dubtar-ho! S'ha ensenyat més valencià des de que té amics, que en un any de classe, ara, que els capçanes dels company el primer que li han ensenyat és a dir barbaritats. I n'estan tan satisfets! Però, fer feina, a l'Ivan, és el que menys li agrada del món, per dir-li-ho d'una manera fina; no hi ha manera.

Tampoc està massa animat a treballar el Vicent, però aquest té doble delicte, perquè és més llest que la fam. Té un altre problema, i és que sempre té son. A més a més, quan està despert, xerra pels colzes, fins i tot li dóna conversa al seu company Abel que amb els braços creuats i la mirada perduda en l'infinit pareix un guru.

El Joanvi em té bastant cabrejat! Però clar, a un pam dels meus nassos -seu a la primera taula- i amb aqueixa cara d'angelet amb caragolets rossos i ulls blavets i tot. Qualsevol! Ara, que no treballa gens, viu de rendes i si continua aixì, se la pegarà amb totes les de la llei. Quan l'amenace en què he de parlar amb els seus pares, no se li ocorre res més que dir-me que no, que per favor, que si no li llevaran internet i el méssenger, i no podrà parlar amb la núvia. Tindrà la cara poc dura! Clar, tot això més la música, que està molt bé, comprenc que no tinga temps per a res més!

I al seu costat el Joan, de cuerpo grande, que diu ell. Músic les vint-i-quatre hores del dia. Sempre fent ritmes i sonoritats amb les mans, la boca, l'ànima i el ser. I quan no, trau el mòbil -cosa que sap que està prohibida- i La Missió d'Ennio Morricone. Quantes vegades m'haurà dit: escolta, escolta, escolta... Quina palissa de xiquet! Ah! I un manta -per allò del top manta-, sempre venent-me i intentant fer negoci amb CDs del seu oncle, amics i coneguts.

L'alumne més pacífic de la classe, fins i tot el seu nom, Pau, l'acompanya en la seua aura asserenada. Estic molt content amb ell. Se'l veu preocupat, interessat, madur. Treballa de valent i està fent tot el que pot i més per a què no li passe el de l'any passat, i ho aconseguirà, cosa que malauradament no faran tots.

I per acabar, el Xavi. També estic molt content am ell. És com un ratolinet, treballadoret, seriet, no li agrada que ens fixem massa amb ell, prefereix pasar desapercebut, i sempre ho porta tot fet. Un altre que guarda una mala experiènia de l'any passat, però que enguany, estic segur que hi haurà final feliç.

Però tot açò venia a compte perquè hem encetat ja la recta final cap a la XXI Trobada d'Escoles en Valencià a la Vall d'Albaida, que enguany és el 4 d'abril a Llutxent. Ara toca participar econòmicament. Els relats Sambori ja els tenim seleccionats: nou en total, tres per nivell. Però ha participat tot l'alumnat de l'IES, més de cinc-cents alumnes. I anirem fent camí, traient il·lusions de baix les pedres. I allí estarem totes i tots, amb les nostres samarretes insígnia amb el lema el Valencià és teu. I també estaran tota aquesta colla de trempats, per si els voleu conèixer, que busquen núvia desesperadament -avís per a les xiques guapes, ells dirien una altra cosa-, malgrat que alguns ja han tastat la mel de l'ametller.

un tant deprimit

Arribe a casa un tant deprimit. Vinc d’un soterrar -el dilluns n’estiguí en un altre- i això sempre m’afecta. Tant l’un com l’altre, pares de dues bones i estimades amigues. M’he fet un got de llet calenteta que em reanime, perquè fa un fred que pela, i m’abelleix el recolliment d’aquesta vesprada típica d’hivern, la lectura i, per què no, escriure algun post que, darrerament no hi trobe mai el moment oportú. Mentre, escoltaré la música de fons de Claudio Monteverdi -Vespro della Beata Vergine- interpretada per Jordi Savall.

No parlaré de res en concret, sinó d’allò que em vinga en gana en aquest moment; per exemple, que ja he acabat de corregir els Samboris –relats pressuposadament literaris per al premi Sambori de l’IES Josep Segrelles d’Albaida- que, com cada any, els millors, passaran al premi Sambori de la Vall d’Albaida que organitza la Coordinadora per l’Ensenyament en Valencia d’Escola Valenciana. I la veritat és que del centenar que me n’he llegit –4t d’ESO i 2n de batxillerat-, uns set o vuit estan força bé: relats ingeniosos, interessants, ben escrits, és a dir, que l’esforç que s’hi fa –alumnat i professorat- paga la pena. Si abans he dit allò de “pressuposadament literaris” és perquè, cada any hem de barallar-nos molt per a què tothom hi participe. Naturalment ho aconseguim, però, els resultats no són massa satisfactoris. Potser si fóra optatiu, com proposen alguns, voríem millor escrits. No ho sé. Jo sempre dic que voluntari “una paella”

Eldissabte passat estiguérem a l’Olleria de concert, ni més ni menys que a escoltar el grup basc Oskorri, acompanyats per la banda de música del poble. Allò fou excepcional! Si els bascos ens impresionaren amb la seua música folk, l’acompanyament de la banda de l’Olleria va ser de professionals de primera. Una tasca admirable la d’aquests músics que cada any donen a conèixer un repertori ben variat de músiques del món al poble.

El diumenge pel matí el dedicàrem al porrat de Sant Antoni a Castelló de Rugat que, malgrat ser el segon any que s’hi fa, s’ha consolidat com un dels porrats importants de la comarca. Fira medieval inclosa. Com que no tenia res preparat ni pensat per a dinar, vaig decidir comprar-lo en el forn que hi havien instalat el Gremi de Forners de la Vall d’Albaida, els quals estaven fent demostracions del seu bon quefer. Ho vaig encertar: un combinat de coques amb espinacs, de tomaca altres i d’embotit amb cansalada magrosa, de pecat!

El que portem de setmana, diguem que no massa fructífera en res. A l’institut, no sé què passa, però l’alumnat està un poc desencisat, desmotivats, no s’aclarixen en res ni s’esforcen per fer les feienes ben fetes, no aconseguisc il·lusionar-los; estan protestons, sempre morts de son –recuperar-se del cap de setmana els costa la resta de setmana- i així tot. Quan arribe a casa, el dia tampoc és massa gratificant i per a més inri, la política municipal, la qual ens aporta poques alegries, alguns disgustos i molt de treball, però, interessant. No n’estic arrepentit.

el somriure de l'incrèdul

La revista Crònica, en el seu darrer número, m'ha publicat aquest article que ara penge ací i que per manca d'espai no va ser publicat sencer.

Año nuevo, vida nueva o el somriure de l'incrèdul.

Al llarg d'aquest any que estem a punt de tancar, i recordant polèmiques inútils i estèrils -com ho són totes-, polèmiques interessades d'aquelles que omplin els diaris d'imbecilitats i que no tenen cap altra finalitat més que marejar la perdiu, doncs, vull comentar-ne una que em cridà l'atenció en el seu dia i que sempre està ahí, amenaçadora. Segons resava a les primeres pàgines de certs diaris: el castellà està a punt de desaparèixer en algunes comunitats.

La campanya, encapçalada pel Mundo i els predicadors de la Cope, fou sonada; posava en entredit el bilingüísme estatutari existent a Catalunya, País Basc, Galícia i fins i tot les Balears. I donaven un bon grapat d'arguments -falàcies diria jo- amb els quals intentaven fer creure que allò hi era ja una realitat.
Jo sempre em preguntava, el per què no hi era entre aquelles comunitats bilingües la valenciana. I continue preguntant-m'ho! Potser siga tot cosa de la política, acabava contestant-me, perquè aquelles autonomíes estan totes en mans de partits diferents al que ací mana, la qual cosa hi vol dir en mans del dimoni, i nosaltres, com que anem de la maneta de Déu... Però no, a la fi te n'acabes adonant de què la veritat és que nosaltres no som una comunitat bilíngüe.

No tinc clar què és això del bilingüísme, mai no ho he tingut, més bé ho considere una gran mentida, un invent més dels de sempre -els poderosos-, amb el permís dels sociolingüístes, per a què res no canvie i tot continue igual de mal per a les minories nacionals, aquelles que lluiten pels seus drets històrics que els fan sentir poble. I potser ahí vinga la contestació a la meua ingènua pregunta retòrica!

Tot es redueix a una simple frase: Els valencians no existim. I que ningú se senta agredit moralment, res més lluny del meu imaginari! Simplemet constate una realitat. Els valencians som España, amb ñ, som com els murcians, andalusos, castellans..., i amb molta honra. I, a més a més, som els primers en tot, que, bé que s'encarrega Canal 9 de recordar-nos-ho dia sí i dia també.
La llengua és la insígnia nacional d'un poble, per això aquelles comunitats obligades a ser bilingües tenen problemes, però, nosaltres els valencians, nosaltres no volem problemes. Com diuen al meu poble, tot el que no deixa, deixar-ho. Bona filosofia de vida, un tant materialista, si voleu, però, bastant rentable. Així que, la llengua a fer punyetes. I bé que ho han aconseguit! Però, d'algú haurà de ser la culpa, doncs, segons diuen ara, la culpa és dels nouvinguts. Ben simple!

Així s'expliquen tantes i tantes coses: s'hi retiren subvencions als diaris i revistes valencianes en valencià -l'última la Saó-, no tenim cap diari en valencià; no a la TV3 ni a res que vinga del nord, no a l'única TDT valenciana com és InfoTV, Canal 9 al cinquanta per cent i Punt 2 no arriba més que a la mitat del territori valencià; cap ràdio en valencià i les cadenes privades, que tenen l'obligació de deixar espais per al valencià, no en fan cas; la gran quantitat de músics i cantants en valencià -fenomen curiós perquè cada dia n'hi ha més-, no tenen cap ajuda institucional ni cap promoció pública; el funcionariat continua sense tindre domini de la nostra llengua; l'empresa privada la ignora totalment; si voleu que parlem de l'esgésia, més del mateix o encara pitjor -esperem amb impaciència el canvi d'arquebisbe-, haurem de fer nostre altra vegada aquell crit dels setanta de “volem bisbes valencians” ...

Llavors, per a què commemorar el 25é Aniversari de la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià? Mirant-ho bé, què s'havia de commemorar? Si pel que fa a l'ús, cada dia s'hi parla menys. I si parlem de l'ensenyament, malgrat estadístiques manipulades que ens fan pensar el contrari, un percentatge baixíssim d'escolars poden estudiar en valencià, i els que ho fan, quan arriben a cursos superiors -batxtiller i cicles formatius- no poden continuar-hi, perquè de la Universitat, ahí ja, malgrat la bona voluntat d'uns pocs, res de res.

I què voleu! És la realitat del nostre País, incomprensible, però certa. Ací, en ser del Valencia FC -cosa que està molt bé- i votar partits nacionalistes espanyols per grans i poderosos ja en tenim prou, llavors, de què ens queixem? Ah! Perdó! Que no ens queixem! Que els qui ens quiexem som quatre gats i mal avinguts! Doncs, vosaltres mateixos....

de madrid al cielo

Hem començat l'any fent una escapadeta cap a Madrid. Ha estat un cap de setmana encantandor: teatre, exposicions, restaurants, passejar la ciutat i, en fi, tot allò que s'hi pot fer, a una gran ciutat que, curiosament, no estava massa plena de gent, deu ser la crisi; s'hi podia caminar amb bastant tranquilitat pels seus carrers i, fins i tot, entrar tranquilament on hi anàvem.

Els teatres és el que, darrerament, observe que més plens estan. Si no haguérem tingut les entrades comprades des de feia un mes, no hauríem entrat-hi; cosa curiosa que estic comprovant també a València i Barcelona, ciutats que solc visitar amb més freqüència.

Hem tingut sort amb els dos muntatges teatrals que hem escollit per aquesta ocasió: Hamlet i Un dios salvaje। El Maria Guerero -Centro Dramàtico Nacional- ha posat en escena per aquests nadals un Shakespeare que ha resultat bastant polèmic i molt criticat pels puristes. Dirigit i interpretat per Juan Diego Botto -Hamlet damunt l'escenari-, el muntatge ha intentat, i crec que ho ha aconseguit, arribar al gran públic, malgrat que per a això haja tingut que ser mutilat, desversificat i, fins i tot, rebaixar llur contingut filosoficomoral. Però, no deixa de ser Hamlet! Em va agradar!

Més sorpresa em causà Un diós salvaje de Yasmina Reza. He de confessar que, a l'hora de triar aquesta obra d'entre un nombre considerable d'obres interesssnats, em vaig deixar arrastrar per l'autora, a qui vaig descobrir amb Arte, i no em vaig enganyar; em va enlluernar, també, clar està, les dues actrius protagonistes: Aitana Sánchez-Gijón i Maribel Verdú. Tot el que vingué després ens feu passar una estona la mar de divertida. A partir d'un fet quotidià com pot ser el barallar-se dos xiquets al pati de l'escola, s'hi desencadena una trama que et deixa aterroritzat, una anàlisi profund sobre el comportament humà, en aquest cas, entre uns pares, els quals acaben sent més incivilitzats que els fills.

Les exposicions que visitàrem, com sempre que anem a Madrid, excel·lents. El Thyssen no defrauda mai. En aquesta ocasió: 1914! La vanguardia i la gran guerra. La pintura de transició del segle XIX-XX. Ben bé podia comparar-se, alhora que s'hi complementava, amb les obres exposades al nou Centre Cultural Fundación Mafre: La pintura entre dos siglos. España 1900. Més casolana, però interessant.

Al Mafre hi havia una altra exposició, ara dedicada a Degas, però, sobre la seua escultura, un art desconegut del pintor de les ballarines. I una tercera exposició, fotogràfica, que em captivà. Al llarg de trenta anys el fotógraf americà Nicholass Nixon ha captat les mirades de quatre dones de la seua família, la seua muller i les cunyades -Las hermanas Brown, 1975-2007-, i les ha fotografiades de manera molt natural i sempre en el mateix ordre, captant en cada fotografia uns moments viscuts, unes sensacions diferents, el pas del temps. Increïble!

La Biblioteca Nacional tenia una magnífica exposició dedicada a l'Amadís de Gaula 1508: quinientos años del libro de caballerias। Primera sorpresa, l'Amadís, que jo sempre l'havia tinguda com l'obra de cavalleria culminant de la literatura portuguesa, doncs no, ara resulta que s'han trobat fragments més antics en castellà, la qual cosa l'exposició resaltava i conseqüentment atrubueix l'obra anònima a la literatura castellana। Però la gran sorpresa fou el vore exposat, entre tots aquells incunables, còdices medievals i llibres antics el Tirant lo Blanch. Sí! Com si res, però ni més ni meys que la primera edició del Tirant del 1490. Malgrat la prohibició, no vaig poder aguantar-me i vaig fer fotos.

Acabàrem el nostre passeig per les exposicions amb la que l'Instituto Cervantes dedicava al Cine español, des del seu naixement l'any 1896 fins l'actualitat। Molt interessant, sobretot per als cinèfils, com jo!

Si parlem dels altres plaers de Madrid o de qualsevol altre lloc quan s'hi viatja: la restauració, que, per cert, està pels núvols. Si vols menjar mínimament bé, deixant a banda el menú del dia que, tot s'ha de dir, algunes vegades sol ser correcte, però car també, llavors, segur que els nous cuiners et sorprendran, però ens ho fan pagar amb ganes.