tots a una veu

“No al tancament de la RTVV”. Fou un crit unànime d’indignació el que omplí dissabte els carrers de les ciutats valencianes –Alacant, Castelló i València-. Indignació i impotència que per tot arreu s’hi viu. Poques vegades els valencians i les valencianes hem estat capaços d’unir forces i deixar escoltar la nostra ràbia per reclamar el que pensem que és just per a la nostra societat valenciana.

Els valencians som un poble voladís, ens deixem arrastrar per modes passatgeres i propostes de futur sense fondament. No som capaços, moltes vegades, de veure més enllà de la enlluernadora immediatesa que ens cega i ens fa entropessar, una i una altra vegada, en la mateixa pedra, fins que, rodolem per terra i restem esclafats i arrossegats pels aires àrids de ponent que xoquen tan bruscament amb el nostre ser meditarrani.

Tots sabem que no som els valencians els que tanquem Canal 9, que és una decisió presa a Madrid, com tantes altres, perquè a la capital del Regne són incapaços de veure més enllà d’Almansa. Madrid és la capital d’un Estat que desconeix i que no li interessa conèixer. No és d’estranyar que algunes comunitats autònomes –nacionalitats perifèriques en diuen, però nacions a la fi- estiguen en peu de guerra contra el seu botxí, que no és aquest el cas, malauradament,  del Poble Valencià.

Algunes veus castellanes han volgut, fins i tot,  justificar el tancament de la RTVV, i aprofiten per demanar, també, el cessament de totes les altres TVs autonòmiques, perquè són una ruïna per a l’Estat, diuen, i perquè no serveixen per a res. I mira per on, coincidesc amb estes veus, perquè, és veritat,  per a què volen a Madrid una TV autonòmica si les de tota Espanya són les TVs de Madrid? Però el que no saben a Madrid, ni volen saber-ho, és que la TVV té un objectiu primordial, i així consta en la seua acta de naixement i, fins i tot, per la seua importància, en el mateix Estatut d’Autonomia Valencià o el que és el mateix, la Constitució valenciana, perquè des d’allà es parla molt de la Constitución Española, però res més!

Els valencians no hem de ser il·lusos! Tot açò és una trama molt ben organitzada per a començar a desvertebrar l’Estat de les Autonomies que tanta tírria li tenen a Madrid, i han començat pel poble més feble: els valencians. I històricament ha sigut així! No cal que recordem ara allò que digué el Comte Duque d’Olivares, en el segle XVI,  fent referència als homes i dones de la Corona d’Aragó: “.. con los aragoneses..., con los catalanes..., pero con los valencianos...! La Comnunitat Valenciana, amb què tant s’omplin la boca –nom que s’inventaren a Madrid- , ni tan sols ens deixen que s’anomenem País Valencià, que és la proposta que es féu unànimement des de València en el seu dia, sempre hem sigut el laboratori amb el qual han experimentat; de nou, tornen a fer proves per vore com els ix la cosa, però resulta que la prova els ha eixit rana. Jo pense que ningú s’esperava esta reacció, ni ells mateixa. No crec que tiren endarrere, a més a més, a ells ja no els serveix per a res la TVV -un maldecap menys-¸ l’han escorreguda fins dessecar-la en el seu propi profit, que així han pogut estar vint anys al poder, i ara, com que ja no els aprofita per a res, doncs l’aniquilen. Ja ho tenen tot molt ben orquestrat i qualsevol dia d’estos ens assabentarem.

El Poble Valencià es queda sense veus democràtiques als mitjans de comunicació, però la d’ells sí que la continuarem escoltant, i en castellà, perquè per a això tenen les TVs privades i TDTs que els han regalat als amics, que tant de favor els deuen,  aprofitant el seu poder absolut d’estos darrers anys. I continuaran guanyat eleccions! Perquè no ho oblidem, encara totes les enquestes continuen dient que guanyen. No puc comprendre-ho! Però en estos dos anys que queden, on sols continuarem escoltant-los a ells, els valencians i les valencianes hauríem de fer una autoreflexió seriosa, perquè ara ha sigut la RTVV, però més endavant, Déu dirà. Doncs, almenys, que ens pillen confessats!

el 9 d'octubre, senyeres als balcons

noves glòries a espanya

Una de dos,
o me llevo a esa mujer
o entre los tres nos organizamos,
si puede ser. 

L. E. Aute

Assistir a la presentació d’un llibre és un acte no massa comú a la nostra societat, malauradament, però que ací a la Vall d’Albaida, si més no, amb el pas del temps i gràcies a la tenaç tasca d’associacions culturals, alguns ajuntaments o iniciatives individuals, solem trobar-nos, de tant en tant, en algun dels nostres pobles, “racons ben allunats del món civilitzat”, perdó per l’expressió, i el que sorprèn més, fins i tot, amb assistència respectable de públic. No és el cas d’ahir! Albaida és ja una gran ciutat, no massa viva, si se me permet, però, un poble gran de la Vall d’Albaida que no es prodiga massa en actes culturals, però que sense massa publicitat, omplí la Sala de les Titelles de gent de totes les edats a qui ens interessava o ens encuriosia el tema del llibre: l’anticatalanisme.

La Morca, associació cultural nascuda allà pels anys vuitanta i que malauradament ni es prodiga massa ni és coneguda en el poble, cosa que vaig comprovar a l’Institut on treballe, presentava el llibre de Vicent Flor “Ofrenar noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana” Una trentena de persones assistírem a l’acte, per cert, com digué l’editor, la tercera presentació d’aquest llibre que es fa a la nostra comarca, d’un total de més de quaranta que se n’han fet al llarg del PV, algunes –FNAC València- , amb incidents, encara. Fins i tot alguns assistiren ahir “per si de cas” com em digueren. 

A mi m’atreia, més que el tema, que n’estic ja més que fins als nassos, l’autor: un blaver militant d’aquells que en la seua joventut tants problemes causaren a la ciutat de València en allò tan ben orquestrat per la dreta que s’anomena “la batalla de València”. Molt bé per Vicent Flor, sociòleg i professor a la Universitat de València, perquè començà disculpant-se per aquell passat d’adolescent manipulat, però, que  com ell mateixa digué, què podia esperar-se d’un jove del Cap i Casal, fill d’una família petit burgesa valenciana on entrava tots els dies el diari Las Provincias.

Vicent Flor va fer un recorregut històric per aquells anys de la Transició que tan dura fou a València, sobretot, des del punt de vista “Nacional”, però en un marc inigualable: una triple crisi, digué, econòmica –la crisi del petroli-, política –una transició que ningú sabia com anava a acabar- i de valors, on tot s’hi qüestiona. Ho comparà amb tots aquests populismes que s’estan donat en l’actualitat per Europa en un marc, si més no, semblant. Acusà, amb noms i cognoms, aquells homes i dones –polítics, comunicadors i empresaris-  que jugaren tan fort per a què el País Valencià no fos res en el conjunt de l’Estat espanyol –ja n’hi havia prou amb el País Basc i Catalunya- ; denuncià la manipulació a què ens veiérem sotmesos els valencians i les valencianes perquè a Madrid li interessava; relatà episodis, coneguts, però que la gent jove que hi assistí no sé fins a quin punt s’ho acabarien de creure, perquè realment, amb el pas del temps, el que passà a Valencia i l’àrea metropolitana en aquells anys, és ben difícil de creure.  

  

Tot venia a resumir-se en una paraula “espanyolisme”, d’ahí el títol del llibre, amb al·lusions ben conegudes, així com la provocadora portada. Simpàtica l’anècdota que ens contà l’editor del que passà a Barcelona quan, fa dos anys, eixia a la venda el llibre. Resulta que mentre ací a València, el llibre funcionava més o menys bé de vendes i es parlava d’ell, a Barcelona ni se’n venia un i s’ignorava totalment. A la fi se n’adonaren que ni el títol ni la portada, que portaven a equivocs, eren les que calien per a ser un bet-seller, coses dels catalans! 

En la xarrada de Vicent Flor em deixà atemorit quan parlà de l’herència del blaverisme o anticatalanisme.  Cert que, de tant en tant..., però em sembla que és un discurs esgotat. Encara que a mi em pareix que la generació que ho visquérem, salvant distàncies, com aquells altres que sofriren la guerra Civil Espanyola, ni oblidem ni perdonem. Després de més de trenta anys d’alfabetització –l’escola ha fet el seu paper-, digué i crec que amb raó, però, també, després de tanta genuflexió, de tanta llàgrima, de tant d’odi, de tant de dolor, de tant d’engany, crec que la nostra societat, a pedrades, però ha madurat, vull creure-m’ho. Els valencians i les valencianes sabem qui són cadascú, que “de ponent ni aigua ni vent”, que el nostre futur com a poble encara està per decidir. Segons l’autor, ara, l’anticatalanisme no està en mans del PP, perquè l’ha cremat bastant, encara que en fa ús quan s’hi  veu apurat, sinó, que nous partits, com UPyD, si volen fer-se un forat en la societat valenciana, serà, i sense complexos, enarborant la bandereta de l’anticatalanisme i llevant-li al PP, però també el PSOE, no ho oblidem, on també hi ha molt de “blaver”, el vot de la gent senzilla i fàcil de manipular.

L’acte acabà en un sopar, com ha de ser, al qual no vaig poder quedar-me perquè tenia altres “compromisos”. De segur que la discernida conversa en la revetlla, al voltant de la taula, en bona companyia i en una nit agradable dels darrers dies d’estiu, donaria per a molt.

la creu de les retallades

Que passeu una feliç Setmana Santa, si podeu! I una millor Pasqua.

pregó de les festes de moros i cristians a salem

El proppassat 6 de juliol vaig tindra la satisfacció personal de ser el Pregoner de les Festes de Moros i Cristians al meu poble, Salem. Festa que tan sols amb cinc anys s'ha consolidad força, gràcies a l'Associació AMICS i a tota la gent de les sis filaes, tres cristianes i tres mores, que s'han esforçat per aconseguir un clima de germanor i festa plena que tot el poble compartim.

PREGÓ DE FESTES DE MOROS I CRISTIANS 2012. SALEM

ASSUMIRÀS la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,

He volgut començar el Pregó de les festes de Moros i Cristians a Salem, de l’any 2012, amb uns versos del poeta valencià, de Burjassot,  Vicent Andrés Estelles. I no és casualitat que haja escollit  aquests  versos d’Estelles per encapçalar aquestes paraules, més bé és un homenatge a un home de poble, com tots nosaltres, orgullosos de ser-ho,  que amb els seus versos, amb les seues paraules va voler dignificar en temps difícils, allò que hui tenim totes i tots més assumit: la nostra llengua, el valencià. Perquè el valencià és el que ens fa sentir poble o el que és el mateix, el que ens fa sentir valencians. I com diu l’Estellés, més avant, en el mateix poema:

No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble

I amb aqueixa voluntat, “Honestament” com diu el poeta, amb rectitud, amb honradesa, i pensant en el meu poble, en el nostre poble, Salem, proclame aquest Pregó, amb l'alegria de compartir amb tots vosaltres, salemers i salemeres, l’inici d’una de les festes més importants i tradicionals del País Valencià, i des de fa cinc anys, també del nostre poble; vull donar-vos la benviguda, veïns i veïnes, amics i amigues, en nom de l’Associació de Moros i Cristians de Salem a aquest  primer acte de les Festes 2012 de Moros i Cristians en Llaor a la Mare de Déu del Rosari i a la Divina Aurora.

Fou l’any del 1611, enguany fa quatre-cents un any, que amb la Carta Pobla, el poble de Salem naixia com a entitat local pròpia, agrupant en un únic poblat aquells cristians nous a qui foren repartides aquestes terres propietat d’uns mussulmas de religió, però valencians de naixement, que residien ací des de feia més de vuit-cents anys i que foren expulsats de les diferents alquerietes que habitaven i d’aquestes terres que conreaven amb tant d’amor (Elca, Montxereví i Abdisalem), atorgant i donant  pas a un nou poble, Salem, del qual som tots nosaltres llurs descendents.

Jo no vaig a fer-vos ara un repàs per la història de Salem, perquè això, altres persones poden fer-ho i de fet ho han fet molt millor que pogués fer-ho jo. El que voldria resaltar ací és que, per aquesta terra que ara xafem, per aquesta terra aspra i dura de la Vall d’Albaida  que amb el pas del temps la seua gent ha convertit en fèrtil i fructuosa, van conviure els moros i els cristians. El que importa és que, d'aqueix encreuament, llavors bèl·lic i hostil, hui amable i rialler, venim els valencians i les valencianes, els habitants d’aquesta meravellosa Foia de Salem que tenim l’obligació de salvaguardar per a les generacions futures. I el que importa és que, la gent de bé, els ben nascuts, no oblidem les nostres arrels, la nostra història i sapiguem commemorar, desproveïts d'odis i antagonismes, els nostres comuns orígens. Aquest és el significat essencial que posseïx la Festa de Moros i Cristians o almenys, permeteu-m’ho, així ho entenc jo.

Cada poble té una manera  de veure el món, una  manera de ser i de viure. Nosaltres, els valencians de la Vall d’Albaida tenim les nostres tradicions i els nostres costums, la nostra manera d’entendre la vida i d’entendre, també, la festa, que és una expressió més de la riqueza cultural i histórica d’un poble. Però com que estem de festa, no vull ser pessimista, ni vull recordar ara i ací la temuda paraula que a tots en ronda pel cap. Aprofitaré el

Pregó, que és una crida a la cordialitat, a l’optimisme i a lacontinuïtat, per dir quatre paraules sobre la necessitat que té la nostra societat de fer festa.  

Fa cinc anys, un grup de persones, encapsalades  pel regidor de

Cultura i Festes en aquell moment, es proposaren recuperar  el que ja feia més de trenta anys havia sigut un intent de celebrar Moros i Cristians a Salem. Molta gent no confiava en aquest nou impuls, però el treball ben fet, la valua i el compromís de la nostra juventud, recolzats per gent més madura, ho han fet possible. Hui les Festes de Moros i Cristians a Salem estan consolidades, això no ho dubta ningú, gràcies a l’esforç de l’associació AMICS, on estan representades totes les filaes del poble (Cordoveses i Contrabandistes, Barcellers, Moros del Benicadell, Elquines, i enguany dues filaes noves: Pirates i Guerrers de l’ombria). A tots vosaltres, festers i festeres, gràcies per tot el que esteu fent pel nostre poble.

Però els  Moros i Cristians no són solament l’espectacularitat dels dies de festes. Les festes de Moros i Cristians tenen un component més important encara, que és fer poble, crear germanor entre els veïns i les veïnes, per això al llarg de l’any, en els locals, els sopars de comparsa de cada dissabte final de mes o les reunions de les juntes de comparsa, el compartir  cacaus, tramús i olives, regats amb abundant cervesa o amb un bon got de vi, davant el calor de la llar i el fred hivern dels carrers deserts. Tot açò serà una part fonamental i de les més importants de l'activitat festera. La convivència als locals, l'anar fent amics i coneguent-se més, el compartir penes i alegries, aspectes de la festa no massa reconeguts però que al meu parer són allò que va forjant, poquet a poquet, l'esperit de pertànyer al grup, a la comparsa, són el que fa que cada fester estiga orgullós de ser membre de la seua filà.

Com a valencians, no podem deixar de parlar d’un dels components més important de la festa com és la música, tan estretament lligada a totes les nostres festes i tradicions, però sobretot als  Moros i Cristians que, fins i tot, hem sigut capaços de crear les nostres pròpies marxes, algunes de les quals com “Paquito el Chocolatero” les hem escoltades recientment per totes les Tv d’Europa. Vull aprofitar aquesta oportunitat per felicitar públicament la Banda de Música de Salem, per l’etapa tant dolça que viu i que fa que se’ns plene la boca de goig cada vegada que parlem d’ella. Tots sabem, músics, el sacrifici que representen els assajos, la dedicació, la constància... però no us podeu imaginar el que sentim nosaltres cada vegada que ens delecteu amb les vostres interpretacions, passacarrers o concerts. Gràcies per estar sempre tan a prop, fent poble. 

No vull allargar-me més en aquest Pregó perquè tothom està esperant que comence la festa, així que Gràcies a l’Associació de Moros i Cristians de Salem per haver-me fet l’honor de ser el pregoner d’enguany, per a mi ha estat una gran satisfacció personal que la meu humil persona no es mereix.

Pregonar, entre altres coses, és fer públic de forma oficial alguna cosa que convé que tots sàpiguen. Per tant, vull anunciar ben fort la grandesa de les nostres festes de Moros i Cristians, del nostre poble Salem, així com la noblesa i honradesa de la seua gent. 

Acabarem amb els versos d’un altre poeta, Miquel Martí i Pol, però, ara, de les terres del nord, de Roda de Ter:

El poble és el conjunt del nostre esforç

i de la nostra veu

i de la nostra petita mort.

El poble és tu i tu i tu

i tot d’altra gent que no coneixes,

i els teus secrets

i els secrets dels altres.

El poble és tothom,

el poble és ningú.

El poble és tot:

el principi i la fi,

l’amor i l’odi,

la veu i el silenci,

la vida i la mort.

  Gràcies per la vostra atenció i bones festes.

Juli Fenollar i Banyuls

dia del llibre

23 d'abril, sant Jordi, dia gran a Alcoi, Barcelona i Palma, per nomenar alguna població d'entre les moltes que celebren aquesta festa a tot el territori lingüístic català. I a tot el món, el dia del llibre. Perquè, casualitats de la vida,  un 23 d'abril, d'anys diferents, moriren tres grans personateges de la literatura universal: Josep Pla, M. de Cervantes i W. Shakespeare, de la literatura catalana, castellana i anglesa, respectivament. I una bona manera de commemorar-ho, doncs, celebrar el dia del llibre. I quina millor manera de dir-li "gràcies" a aqueixa persona a qui estime -no estic parlant solament dels enamorats- i amb qui compartisc tantes i tantes quotidianitats? Les gràcies s'han de donar contínuament a tots i per tot, a la vida, si més no, però dir-ho amb un llibre i una rosa....No deixem passar l'oportunitat!

HOMENATGE A VICENT ANDRÉS ESTELLÉS: ESTELLÉS, POETA DE MERAVELLES

HOMENATGE A VICENT ANDRÉS ESTELLÉS: ESTELLÉS, POETA DE MERAVELLES