gràcies joan

Porte molts anys en el món de l’educació pública –vint-i-cinc, que no és broma- i de tots aquests anys en l’ensenyament, vint a l’IES d’Albaida. Déu meu com passa el temps! Però, malgrat tots aquest temps d’il·lusions i de treball, molt de treball, i dur, mai no m’havia trobat amb la jubilació d’un company. Cert que d’ara endavant en vindran moltes perquè tota aquella colla de joves idealistes, entrats en edat i amb el pèl emblanquinat, any rere any ens anirem acomiadant d’aquest món al qual li hem dedicat els millors anys de la nostra vida. Professorat que a més d’impartir cadascun la nostra assignatura intentàvem, i intentem, fer viure a l’alumnat, amb el mateix entussisme amb que ho fem nosaltres, l’estima per la llengua i pel país dels valencians des de la nostra estimada Vall d’Albaida. I ens hem esforçat, i ens esforcem cada dia, per donar-los el millor que cadascú de nosaltres porta en el seu sarronet de sabiduría, però per damunt de tot l’amor a la nostra llengua.

Joan Gaspar era una d’aqueixes persones, implacable davant del valencià, fidel a un país i a la seua cultura, partint de la qual intentava portar al seu alumnat el pensament filosòfic universal. Home vigorós i contundent en el seu actuar; com va dir amb les seues paraules de comiat “amb aquests trenta-un any de professor a l’institut d’Albaida, dels quals disset han sigut com a director del centre i quatre com a cap d’estudi, sempre he intentat fer el que m’ha dictat la raó”.

Personalment li dec molt a Joan, com li vaig dir “m’he ensenyat molt de tu” i m’hagués agradat dir-li moltes més coses juntament amb el fort i prolongat abraç de comiat, però no era el moment, a més a més ell sap que aquell abraç substituïa totes les paraules. Potser una no em perdone no haver-li-la feta arribar “gràcies”. Gràcies per tantes i tantes coses que jo mai no sabré que has fet per mi, pels teus consells savis i prudents, per deixar-me fer –mai no m’has retret res del que he fet, i n’he fet de grosses, tu i jo ho sabem, i sempre has estat al meu costat-, perquè sabies que sempre he actuat amb el cor amb la mà; gràcies per estar sempre al meu costat en els moments més dificils, quan pareix que tot se te derrumba als teus peus. Tu em coneixes molt bé i sempre has tingut amb mi la paraula justa en el moment més apropiat, i el que és més important, t’has sabut callar en moments en què una sola paraula teua fora de to m’hagués afonat al més profund dels abismes, quant amb altres professors no ho has dubtat.

Supose que la nova etapa que ara comença Joan li portarà moltes més experiències, perquè un home inteligent com és, continuarà exigint-li a la vida tant com ell li dóna. Altres pesones se’n beneficiaran del seu saber i dels seus quefers. Sols espere que en aquesta altra etapa de la vida, els seus nous companys de tasques l’estimen tant com ho hem fet els seus companys de l’Institut d’Albaida encara que no li ho hàgem sabut dir en el seu moment.

teatre, teatre i teatre

Un any més hem volgut que no ens passés inadvertida la Mostra de Teatre d’Alcoi. I ja en van dinou, convocatòries. I me n’alegre que s’haja consolidat aquesta fira de les Arts Escèniques que cada any ens mostra els espectacles que la propera temporada podrem veure a les diverses sales, cada dia en millors condicions, repartides pel nostre país. I me n’alegre, també, en comprovar que pràcticament totes les obres estrenades a Alcoi són en valencià, la qual cosa vol dir que els nostres professionals tenen ben clar quin és el futur que ells volen per al teatre valencià. Clar que, una Mostra com aquesta on acudeixen programadors de tot arreu, podran contractar els espectacles en valencià o castellà, cosa que, forçats pels polítics de torn o ves tu a saber si moguts per interessos econòmics, amb tota seguretat, la gran majoria, s’hi decantaran per escollir l’obra en castellà. Quina pena!

Ahir, a l’acte de cloenda, al Calderon, que després de la reforma s’ha convertit en un dels millors teatres valencians, primer s’entregà el XXXVII Premi de Teatre Ciutat d’Alcoi que recaigué en Montserrat Mas i Blanca Bardagil, mare i filla, per la seua obra "L'amant de Diógenes" que hi podrem veure escenificada l’any que ve, la qual cosa és una dels al·licients més importants d’aquest premi. A més a més, l’obra guanyadora de l’any passat, “La ràbia que em fas” de Juli Disla, m’ha semblat un text interessant malgrat que no aporta massa novetats temàtiques, si bé no m’acabà de convèncer la posada en escena, potser que l’escenografia hi contribuïa: l’escenari del Calderon resultava massa aparatós per a un espectacle tan minimalista. Ah! I les dues actrius –Lorena López i Vanessa Cano- han estat supèrbies.

I ara que parlem de teatre, seria convenient recordar que aquesta setmana podrem veure a Albaida una Mostra de Teatre Escolar en què participaran tots els centres del poble més un grup convidat d’Ontinyent, l’IES Pou Clar. Iniciativa que em sembla magnífica i que una vegada més naix per l’entusiasme i les ganes de treballar, desinteressadament, com sempre, d’un grup de mestres, així com la il·lusió en formar el seu alumnat, sensibilitzar-los, educar-los i el teatre té molt a dir en aquest camp. La meua enhorabona per davant. Llàstima que les institucions públiques i les privades –a nivell econòmic- s’hagen implicat tan poc. Caldria que miràreu el programa de mà i observàrem qui no està, perquè no han volgut, clar. Imperdonable!

I ja que parlem de teatre, doncs una altra enhorabona. El divendres passat l’amic Sergi Gómez s’estrenava com a dramaturg. El grup Teló Teatre de Cocentaina, que tant està fent a la ciutat en cap del Comtat per aquest art, en la Mostra de Teatre Escolar que fa cada any, han estrenat “Els somnis del rei(et) en Jaume”, pel que m’han dit, un deler per als sentits i una bogeria per a tota la canalla participant que no oblidaran en la seua vida.

esperança rebel

Avui he vist a molta gent cabrejada: caps catxos, mirades esquives com si vulguessen passar inadvertides, fins i tot sota grans ulleres negres de sol que oculten ulls botimflats per mal dormir, cigarrets consumits amb ansietat, to de veu alterat, nervis a flor de pell i supose que un cuquet arrosegant l'estòmac perquè el sopar d'ahir no els hi va caure massa bé.

No he vist massa cares contentes, i és la veritat: Potser siga que l'alegria vaja per dins, com se sol dir, i que gent amb tant d'autodomini i aplom sàpia mantindre la compostura, cosa sempre molt recomanable. Potser siga que contents, contents de veritat, sols estiguen aquells que ixen per la TV xillant com a desespereats o aquells altres, si més no són els mateixos, els quals s'han cregut que les urnes són jutges, però que es veuen obligats a disimular-ho.

Igual resulta que com a hores d'ara ningú ha anat a exercir el seu dret democràtic, dret que hom els ha regalat a canvi de res, i per això trien l'opció que els rota -bon profit!-, doncs, així, potser siga aquesta gent impassible la que s'hi veu i la resta sóm pura al·lucinació.

I és que hom no si pot il·lusionar en res -tota il·lusió és un error de percepció- ni creure en utopies -ideals irrealitzables-, perquè el dia a dia, la realitat és dura, molt més dura del que, adhuc, ens la imaginem, malgrat viure-la.

En fi, no entenc res de res!

Per cert, divendres 12 de juny a les 24h al Pub Màgic d'Ontinyent i organitzat pel BLOC JOVE actuaran els grups TANSKENTI, d'Ontinyent i ODI, d'Albaida -m'agrada el títol del CD “Esperança rebel” i la música que fa aquest grup de gent tan jove.

llibres, història, cultura...

Un 25 d’abril descafeïnat que és com al poder li interessa. Fins i tot les Corts Valencianes l’han celebrat un dia abans -Dia de les Corts, en diuen- perquè, com queia dissabte, pareix que no està gens bé que ses senyories treballen, ni que fos amb un ple extraordinari i un dinar, a més que tampoc cal commemorar res tan sagrat, total; el cap de setmana és molt més important. Tampoc he vist massa ajuntaments que s’hagen calfat el cap en tal data ni crec que el món de l’ensenyament haja volgut recordar-se’n de l’efemèride ni la societat en general -uns per desconeixement, altres per desídia- ni ningú ni res de res. És el que hi ha, si vols ho agarres i si no ho deixes! Tot això són històries i mal de caps.

Però aquesta ha estat una bona setmana per celebrar, per exemple, una setmana cultural que tots els pobles haurien de tindre. Una setmana amb dos dies ben significatius per al nostre poble. A més del 25 d’abril, també el 23 era un dia destacat, Dia del Llibre, Sant Jordi, patró dels Països Catalans -festa gran a Alcoi, Banyeres, Barcelona, Palma de Mallorca, etc. No he vist massa activitat a la meua comarca que, per cert, m’he enterat que li diuen la Toscana valenciana, espere que amb aqueixa denominació no vulguen etiquetar la Vall d’Albaida com una reserva índia. I a l’escola? Millor ni preguntar-m’ho. Déu meu, ni la història ni la cultura!

Ens escandalitzava l’altre dia a la premsa, un any més, que el 50% dels valencians i valencianes no toquen mai ni un llibre i que som l’autonomia amb l’índex de lectura més baix de tot l’estat, la qual cosa voldrà dir, també, de tota Europa. Així, és normal que el Dia del Llibre passe sense pena ni glòria. Però que trist és que des del poder tampoc s’hi faça res, quatre cartells i punt. A Madrid es passen el dia llegint el Quijote i a Barcelona inunden les Rambles de llibres i roses, i nosaltres què? Bé, si des de València ni s’hi fa res, a mi m’agradaria que, com a mínim, els ajuntaments acostaren la literatura i els seus escriptors als pobles. A tot lloc s’haurien de fer presentacions de llibres i xerrades amb els creadors d’històries o lectures d’obres i tallers literaris o jo què sé quantes coses més al voltant del llibre. Però no, els nostres polítics no donen importància a aqueixes coses, no veuen important acostar la literatura al poble, això no dóna vots.

Jo em pregunte sobre la cultura dels nostres dirigents! Seran lectors o formaran part d’aqueix 50% per cent que no lligen mai? Déu meu, espere que els homes i dones a qui jo vote siguen lectors, encara que no els he sentit parlar mai de llibres, perquè em donaria vergonya votar gent que no agarra mai un llibre. I a nivell municipal? Fins i tot em preguntaria si per a aquesta gent la cultura és important. Perquè ben poques vegades són presents en manifestacions culturals més que per fer-se la foto. A més a més, els diners que destinen a cultura sempre són les molletes sobrants del gran pastís.

Però, i la societat? El poble hauria de reaccionar. Temps enrere, com que la política no existia, doncs la societat civil era la que mitjançant associacions culturals, juvenils o de qualsevol tipus mobilitzaven la gent amb tot actes culturals i reivindicatius que, sobretot açò últim, ha desaparegut, avui s’hi se fa alguna cosa és festiva i punt.

Bé, és una invitació a recuperar la cultura amb majúscula, perquè cultura és tot, però no ens enganyem o que no ens enganyen com volen alguns. Perquè me n’adone que al llarg de tot l’escrit vaig relacionant cultura amb història i amb lectura. Però és que estic totalment convençut que totes tres coses en són una sola, així com la Santíssima Trinitat. I a aqueixa sola cosa resultant de les tres restants anomenem-la Llibertat.

entre moros i cristians, o viceversa.

Ahir fou un dia important per a València: el seu nou arquebisbe prenia possessió en el càrrec. L’acte va ser ben digne, com correspon a una gran diòcesi que és la valenciana. El pes de l’Església en la societat valenciana continua essent gran, molt gran i conseqüentment se l’ha de tindre en compte, amb tot el respecte que cap, per suposat, cap a totes les altres maneres d’entendre el món.

Jo no vaig voler perdrem l’event i cap a València que me’n vaig anar. La ciutat estava tranquil·la, supose que coses del pont que s’encetava. El centre històric –magnífic, cada dia n’estic més enamorat- nét i solitari. La veritat és que estava tot molt tranquil i quan t’acostaves cap a la catedral, tampoc t’agoviava la gent, cosa que me n’alegrà, perquè no m’agraden les aglomeracions, que em feu pensar-m’ho dues vegades l’anar-hi o no, per si em trobava amb les bestialitats que observem en TV el dia del trasllat de la Mare de Déu dels Desemparats. Però no fou així.

La meua intenció sols era la de veure el boat muntat per a l’event. M’agrada tot eixe món barroc amb què el poble valencià envolta les seues solemnitats, cosa que no va ser tant com esperava, però que em va agradrar. Així que, a manera de crònica, els esdeveniments, de manera tranquil·la i sense isterismes, succeïren amb tota normalitat. Eren les onze en punt quan una gran colla de gaiters provinents d’Oviedo, lloc d’origen del nou arquebisbe, obrien la processó cap a la basílica de la Mare de Déu. Un gran nombre de rectors eixien des de l’Arquebisbat en ordre geràrqic i darrere la Creu: escolans, rectors, vicaris, bisbes, cardenals i finalment l’esperat Carlos Osoro -esperem que ben prompte Carles i no sols de nom- entre Garcia-Gasco, que amb aquest acte s’acomiadava dels valencians, i el nunci del Papa.

No faltava ningú en aquest grat dia de solet, malgrat les amenaces de pluja que s’hi feren presents però, després de dinar. De tots els racons de l’Espanya catòlica havien vingut a l’acte. La visita a la Basílica fou curta. El reberen els cants de l’Escolania i, naturalment, l’acomiadaren amb la Salve, per cert, un dels pocs cants en valencià a la Mare de Déu. Després la comitiva continuà el seu itinerari cap a la catedral, on hi entrava puntualment a les onze i mitja del matí, complint, així, l’horari previst. Malgrat tot, em cridava l’atenció que algunes persones preguntaven que què passava que hi havia tant de policía i gent. No puc comprendre com està de desinformada la gent –poble desinformat, poble manipulat-, o és que es tracta del meninfotisme valencià de què tant se'n parla.

Començat l’acte religiós me n’aní cap a la Nau a veure l’exposició -Entre terra i fe: Els musulmans al regne cristià de València (1238-1609)- que la Universitat de Valencia ha muntat per conmemorar els 400 anys de l’expulsió dels moriscos valencians. Magnífica! La veritat és que totes les exposicions que hi he visitat m’han semblat extraordinàries.

No hauria de passar desapercebuda aquesta data i menys per a tots aquest pobles de les Comarques Centrals tan propers a aquest fet terrible i difícil de comprendre avui en dia. El mateix que pretén aquesta exposició, s’hauria de fer en tota aquesta zona –espere que a la Vall d’Albaida s’hi facen coses-, recordar aquell grup humà que hagué de patir la tensió entre l’afecció a la seua terra –el Regne de València- i el seu sentiment religiós-l’Islam-, en un món intolerant que acabà deportant en massa aquests valencians que despectivament anomenaven moriscos.

vacances i crisi

Com que hem tingut una Setmana Santa plujosa i amb fred, doncs no he pogut fer res del que m’havia proposat o potser el mal oratge haja sigut l’escusa per a no fer res. M’explique!

Un trimestre llarg i pesat, amb el cabreig final pels resultats de les notes i pels darrers dies del trimestre en què l’alumnat desaparegué del centre com si ja tingueren vacances –no puc comprendre els pares i mares- , donat que ja tenien les notes, boicotejant, conseqüentment, les classes i no acostant-se pel centre ni el darrer dia , dimecres sant, que hi havien programades activitats esportives i culturals. Resultat, doncs, hi érem més professors que alumnes, fins i tot la xocolatada amb bunyols i coca la llanda no els ha fet mal a uns quants de miracle, perquè el gotet de xocolate i poca cosa més que a cadascú li corresponia, en cas d’haver-hi estat tots, doncs els assistents han eixit a triple ració, cosa que em pareix ben correcta. Per no estar no estaven ni els guanyadors del Premi Sambori de narrativa que tradicionalment entreguem el darrer dia, abans de les vacances de Pasqua. Bé, doncs tot açò ha estat la culminació del trimestre, així que he agafat les vacances com una benedicció del cel.

La meua intenció era, d’ahí el que he dit al pricipi sobre l’excusa, oblidar-me de tot i oxigenar-me caminant pel terme del meu poble, pèrdrem entre muntanyes i pins, rierols i barrancs, camins incerts, paratges insòlits i descobrir, també, les barbaritats que quatre desalmats estan fent, sense cap visió de futur i davant la impotencia de l’Ajuntament, amb uns dels paratges més bonics de la Vall d’Albaida: la foia de Salem.

Tampoc podré fer cap escapada per aqueixos mons de Déu. Estic arruïnat! La crisi que a tots ens afecta. Què hem de fer? Ni podré pasar-me per aquells llocs tan acollidors anomenats llibreries a comprar-me les novetats que més m’interessen o que més em criden l’atenció. No, m’he conformat rebuscant per la meua biblioteca alguna lectura d’aquelles que no saps ni com hi ha aparegut.

Davant la crisi diuen que imaginació, doncs, mira, la cuina ho ha pagat! La veritat és que m’agrada, però la manca de temps fa que resolga el dia a dia de la manera més corrent possible i sols quan tenim convidats a casa en pose mans a la massa. Aquests dies, com resulta que estava bastant tranquil, els menjars m’han servit de distracció: arròs caldós amb faves i carxofa, faves sacsadetes, pastissets de verdura, bledes al forn, espencat, orades al forn… Menjars tradicionals que són els que a mi m’agraden. Naturalment no podia faltar la paella amb què culminàrem aquestes dates: el diumenge de Pasqua com mana la tradició i amb la colla d’amics i amigues a Benimarfull. Sols una petita incidència, aquest any la paella no era valenciana, sinó murciana, una novetat, tota de verdures i sense gens de carn, coses de l’amiga Anna. Ens va eixir boníssima!

tenim l'obligació d'inventar un altre món

Els amics de Teló Teatre a Cocentaina, un any més, han volgut celebrar el Dia Mundial del Teatre amb tot el poble, i ho han fet a portes obertes i a cor que vols. Però aquesta vegada no ha estat un muntatge teatral convencional el que s’ha triat per a la commemoració. Hauran pensat que amb dos o tres obres de teatre estrenades a l’any, la gent de Cocentaina ja va ben servida, així que en aquesta ocasió han escollit un muntatge poèticomusical.

El grup Notes Soltes, del poble veí l’Alqueria d’Asnar, han posat la partitura, i el nombrós grup de gent, de totes les edats, que formen Teló Teatre les veus i el seu saber fer. Una posada en escena dinàmica i entretinguda, magníficament guiada per un dels fundadors de la companyia, Paco Insa, i una de les seues millors actrius, Milagro Sellés, que si l’Almodovar se n’assabentara de les seus bones maneres damunt de l’escenari, no tardaria massa en incorporar-la a la plantilla de les seues “chicas Almodóvar”.

I Paco Muñoz! Sí, l’amic Paco, a qui no deixen tranquil, malgrat els consells mèdics. Seus han estat els poemes escollits i els hem escoltat recitats i cantats per aquesta colla de comediants inquiets que no paren en torreta. Un grup de gent envejable que porten més de vint anys muntant el teló i sensibilitzant el seu poble i la seua comarca amb el teatre com a eina cultural. I diu molt d’aquests còmics socarrats que hagen volgut celebrar el Dia Mundial del Teatre amb aquest homenatge a Paco Muñoz, el qual, com no podia ser d’altra manera, al final de l’espectacle ha tingut que muntar a l’escenari a arreplegar una plaqueta, dir unes parauletes i cantar, com no, la cançó més bonica del món, com diu ell: Serra de Mariola.

Voldria acabar amb unes paraules extretes del Manifest que, com cada any, un prestigiós teatrer internacional fa arribar a tot el món i que en aquesta ocasió han vingut de la mà de l’escriptor, dramaturg i director teatral brasiler, pare del Teatre de l’Oprimit, Augusto Boal:

Vint anys arrere, jo vaig dirigir ‘Fedra’ de Racine, en Rio de Janeiro. L’escenari era pobre: en el sòl, pells de vaca, al voltant, bambús. Abans de començar l’espectacle, els deia als meus actors: “Ara acaba la ficció que fem en el dia a dia. Quan creuem eixos bambús, allà en l’escenari, cap de vosaltres té el dret de mentir. El Teatre és la Veritat Amagada.”Veient el món, a més de les aparences, veiem opressors i oprimits en totes les societats, ètnies, gèneres, classes i castes, veiem el món injust i cruel. Tenim l’obligació d’inventar un altre món perquè sabem que un altre món és possible. Però ens incumbeix a nosaltres el construir-ho amb les nostres mans entrant en escena, en l’escenari i en la vida.