Que passeu una feliç Setmana Santa, si podeu! I una millor Pasqua.
dijous, 28 de març del 2013
dilluns, 16 de juliol del 2012
pregó de les festes de moros i cristians a salem
PREGÓ DE FESTES DE MOROS I
CRISTIANS 2012. SALEM
ASSUMIRÀS la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
He volgut començar el Pregó de les festes de Moros i Cristians a Salem, de l’any 2012, amb uns versos del poeta valencià, de Burjassot, Vicent Andrés Estelles. I no és casualitat que haja escollit aquests versos d’Estelles per encapçalar aquestes paraules, més bé és un homenatge a un home de poble, com tots nosaltres, orgullosos de ser-ho, que amb els seus versos, amb les seues paraules va voler dignificar en temps difícils, allò que hui tenim totes i tots més assumit: la nostra llengua, el valencià. Perquè el valencià és el que ens fa sentir poble o el que és el mateix, el que ens fa sentir valencians. I com diu l’Estellés, més avant, en el mateix poema:
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble
I amb aqueixa voluntat, “Honestament” com diu
el poeta, amb rectitud, amb honradesa, i pensant en el meu poble, en el nostre
poble, Salem, proclame aquest Pregó, amb l'alegria de compartir amb tots vosaltres, salemers i
salemeres, l’inici d’una de les festes més importants i tradicionals del País
Valencià, i des de fa cinc anys, també del nostre poble; vull donar-vos la benviguda, veïns i veïnes, amics i
amigues, en nom de l’Associació de Moros i Cristians de Salem a aquest primer acte de les Festes 2012 de Moros i
Cristians en Llaor a la Mare de Déu del Rosari i a la Divina Aurora.
Fou l’any del 1611, enguany fa quatre-cents un any, que
amb la Carta Pobla, el poble de Salem naixia com a entitat local pròpia, agrupant
en un únic poblat aquells cristians nous a qui foren repartides aquestes terres
propietat d’uns mussulmas de religió, però valencians de naixement, que
residien ací des de feia més de vuit-cents anys i que foren expulsats de les
diferents alquerietes que habitaven i d’aquestes terres que conreaven amb tant
d’amor (Elca, Montxereví i Abdisalem), atorgant i donant pas a un nou poble, Salem, del qual som tots nosaltres
llurs descendents.
Jo no vaig a fer-vos ara un repàs per la història de Salem,
perquè això, altres persones poden fer-ho i de fet ho han fet molt millor que
pogués fer-ho jo. El que voldria resaltar ací és que, per aquesta
terra que ara xafem, per aquesta terra aspra i dura de la Vall d’Albaida que amb el pas del temps la seua gent ha
convertit en fèrtil i fructuosa, van conviure els moros i els cristians. El que
importa és que, d'aqueix encreuament, llavors bèl·lic i hostil, hui amable i
rialler, venim els valencians i les valencianes, els habitants d’aquesta
meravellosa Foia de Salem que tenim l’obligació de salvaguardar per a les
generacions futures. I el que importa és que, la gent de bé, els ben nascuts,
no oblidem les nostres arrels, la nostra història i sapiguem commemorar,
desproveïts d'odis i antagonismes, els nostres comuns orígens. Aquest és el
significat essencial que posseïx la Festa de Moros i Cristians o almenys,
permeteu-m’ho, així ho entenc jo.
Cada poble té una manera
de veure el món, una manera de
ser i de viure. Nosaltres, els valencians de la Vall d’Albaida tenim les
nostres tradicions i els nostres costums, la nostra manera d’entendre la vida i
d’entendre, també, la festa, que és una expressió més de la riqueza cultural i
histórica d’un poble. Però com que estem de festa, no vull ser pessimista, ni vull
recordar ara i ací la temuda paraula que a tots en ronda pel cap. Aprofitaré el
Pregó, que és una crida a la cordialitat, a l’optimisme i
a lacontinuïtat, per dir quatre paraules sobre la necessitat
que té la nostra societat de fer festa.
Fa cinc anys, un grup de persones, encapsalades pel regidor de
Cultura i Festes en aquell moment, es proposaren
recuperar el que ja feia més de trenta
anys havia sigut un intent de celebrar Moros i Cristians a Salem. Molta gent no
confiava en aquest nou impuls, però el treball ben fet, la valua i el compromís
de la nostra juventud, recolzats per gent més madura, ho han fet possible. Hui
les Festes de Moros i Cristians a Salem estan consolidades, això no ho dubta
ningú, gràcies a l’esforç de l’associació AMICS, on estan representades totes
les filaes del poble (Cordoveses i Contrabandistes, Barcellers, Moros del
Benicadell, Elquines, i enguany dues filaes noves: Pirates i Guerrers de
l’ombria). A tots vosaltres, festers i festeres, gràcies per tot el que esteu
fent pel nostre poble.
Però els Moros i
Cristians no són solament l’espectacularitat dels dies de festes. Les festes de
Moros i Cristians tenen un component més important encara, que és fer poble,
crear germanor entre els veïns i les veïnes, per això al llarg de l’any, en els
locals, els sopars de comparsa de cada dissabte final de mes o les reunions de
les juntes de comparsa, el compartir
cacaus, tramús i olives, regats amb abundant cervesa o amb un bon got de
vi, davant el calor de la llar i el fred hivern dels carrers deserts. Tot açò
serà una part fonamental i de les més importants de l'activitat festera. La
convivència als locals, l'anar fent amics i coneguent-se més, el compartir
penes i alegries, aspectes de la festa no massa reconeguts però que al meu
parer són allò que va forjant, poquet a poquet, l'esperit de pertànyer al grup,
a la comparsa, són el que fa que cada fester estiga orgullós de ser membre de la
seua filà.
Com a valencians, no podem
deixar de parlar d’un dels components més important de la festa com és la
música, tan estretament lligada a totes les nostres festes i tradicions, però
sobretot als Moros i Cristians que, fins
i tot, hem sigut capaços de crear les nostres pròpies marxes, algunes de les
quals com “Paquito el Chocolatero” les hem escoltades recientment per totes les
Tv d’Europa. Vull aprofitar aquesta oportunitat per felicitar
públicament la Banda de Música de Salem, per l’etapa tant dolça que viu i que
fa que se’ns plene la boca de goig cada vegada que parlem d’ella. Tots sabem,
músics, el sacrifici que representen els assajos, la dedicació, la
constància... però no us podeu imaginar el que sentim nosaltres cada vegada que
ens delecteu amb les vostres interpretacions, passacarrers o concerts. Gràcies
per estar sempre tan a prop, fent poble.
No
vull allargar-me més en aquest Pregó perquè tothom està esperant que comence la
festa, així que Gràcies a l’Associació de Moros i Cristians de Salem per
haver-me fet l’honor de ser el pregoner d’enguany, per a mi ha estat una gran
satisfacció personal que la meu humil persona no es mereix.
Pregonar, entre altres coses, és fer públic de forma oficial alguna cosa
que convé que tots sàpiguen. Per tant, vull anunciar ben fort la grandesa de
les nostres festes de Moros i Cristians, del nostre poble Salem, així com la
noblesa i honradesa de la seua gent.
Acabarem amb els versos d’un altre poeta, Miquel Martí i Pol, però, ara, de
les terres del nord, de Roda de Ter:
El poble és el conjunt del nostre
esforç
i de la nostra veu
i de la nostra petita mort.
El poble és tu i tu i tu
i tot d’altra gent que no
coneixes,
i els teus secrets
i els secrets dels altres.
El poble és tothom,
el poble és ningú.
El poble és tot:
el principi i la fi,
l’amor i l’odi,
la veu i el silenci,
la vida i la mort.
Gràcies per la vostra atenció i bones festes.
Juli Fenollar i Banyuls
dijous, 19 d’abril del 2012
dia del llibre
dijous, 5 d’abril del 2012
dijous, 8 de març del 2012
divendres, 20 de gener del 2012
el meu institut també es queixa
Demà estarem a València manifestant-nos contra les retallades en educació fetes pel Consell valencià. No crec que aconseguim res, però, almenys, que queda ben palesa la postura dels ensenyants, pares/mares i alumnat a favor de l'Ensenyament Públic i el nostre rebuig a les retallades en educació. Espere que en siguem moltes i molts.
Porte un grapat d'anys en l'ensenyament, però no havia vist mai una cosa igual. Al meu institut els xiquets i les xiquetes van enrotllats amb mantes i el professorat amb tota la roba que podem damunt perquè allò, més que un centre d'educació, pareix una càmara frigorífica, però, no hi ha diners per a calefacció ni per a res més a partir de ja, i deguem, segons ens informaren al claustre, 8.000€ als proveïdors habituals.
En aqueixes condicions no es pot donar classe; no sé que passarà ara quan aprete el fred, perquè estem tenint un hivern bastant potable. Potser algú arribe a pensar que sóm uns queixiques, però pensem que estem a un IES de nova construcció i que no s'hi calfaren massa el cap, perquè allò no té condicions de ningun tipus, malgrat l'espectacularitat, però ningú pensà en la sostenibilitat del centre quan s'hi construí i ara paguem les conseqüències. Clar que si pensem que és un dels centres construïts dins la trama corrupta de la Generalitat Valenciana, doncs, tot queda dit.
Em pregunte si algun dia eixiran a la llum, i vorem jutjats i empresonats, tots aquells mandataris que han fet negoci amb els diners públics i ens han portat al poble valencià a la ruïna econòmica. Pareix ser que ací, a la Comunitat Valenciana amb què tant s'han omplit la boca en dir-nos i fer-nos creure que érem el melic del món, doncs, que per ací les coses estan més magres que en cap altra autonomia. i em vé al cap, tota la gent, la bona gent, que els han votat i que els han votat perquè els enganyaren amb embustes i malabarismes, què estaran pensant-ne?
dilluns, 5 de desembre del 2011
una llengua que camina
Divendres assistírem al cinema Odeon d’Albaida a la
projecció de la pel·lícula “Una llengua que camina”. La nit no acompanyava,
però unes cinquanta persones d’edats ben diferents volíem veure el documental
que Escola Valenciana ha preparat per celebrar aquests 25 anys primers de vida.
Pel·lícula que s’ha passat per TV3 amb relatiu èxit, però que Canal 9 no ha
volgut ni oldre.
Una llengua que camina presenta la realitat de
l’ensenyament del valencià al País Valencià, així com la tasca dinamitzadora
d’Escola Valenciana per reivindicar l’escola en valencià. Potser hi done una
imatge massa optimista de la situació de la llengua, però sens dubte és un gran
document que ens fa reflexionar sobre aquesta realitat tan fictícia en què
vivim els valencians/es.
Després vingué la taula redona on els components,
mestres, ens parlaren de les seues experiències o de la seua tasca a Escola
Valenciana. Fins ací tot molt bé i comedit. Tot seguit, el torn de paraules, que
malgrat haver-se fet tard, resultà ben interessant: una mare, que no acabava
mai, amb bona voluntat, es queixava de què a la seua filla de quinze anys ningú
li explica ni li han explicat tot això tan complicat d’una mateixa llengua,
història, cultura… o allò d’una llengua reprimida i censurada, i que és ella
qui intenta fer-li l’explicació i reflexionar. Ningú li contestà, i mestres
n’érem un fum. Bé, com se li podria explicar a dita senyora de què a la seua
filla li ho hauran explicat mil vegades a l’escola i a l’institut, que els
docents estem fins els nassos, però que no per això ho deixem de costat, ara
bé, senyora, resulta que té més força dues paraules al carrer, entre els amics,
o als mitjans de comunicació, que ja sabem en mans de qui estan, que cent
mestres i professors predicant tots els dies.
La participació d’una ex alumna de l’IES d’Albaida,
estudiant de Filologia Catalana i de Magisteri alhora, fou interessant perquè
ens parlà de la situació del valencià a la Universitat on hi ha, digué, molta
més demanda que oferta d’ensenyament en la nostra llengua, però que també hi ha
opositors, fins i tot en Catalana. També feren la seua aportació els polítics,
que no volen veure’s tots en el mateix sac com un participant digué. I algun
mestre, fins i tot.
Escoltàrem coses que no ens agradaren gens, però que
ja sabíem i que ens resistim a creure’ns: els/les mestres, a qui se’ls ha de
reconèixer tot el mèrit en el tema de la recuperació i dignificació de la
llengua a l’escola, i dic mestres que no pas professorat, s’estan tirant endarrere
en el tema reivindicatiu de la llengua, que fins i tot alguns no estan ja
disposats a tirar endavant amb les Trobades d’Escola en Valencià que tant han
fet. I ho comprenc, però no puc compartir la idea. Reconec que tots estem cansats,
que ens hem fet majors, però no podem recular, tirar per terra tot el que s’ha
aconseguit, que és moltíssim, entre altres coses: la dignitat de la llengua. Cert
que no acabem de veure resultats clars, que fins i tot, és un tema que ens ha
fet molt de mal, tant a nivell professional com personal, però no podem deixar
a la mitad el camí encetat. I temps al temps, el futur és nostre.
Amb el cap de setmana per mig per reflexionar, avui
dilluns de setmana horrorosa de festes i ponts per alguns, hem parlat a classe,
millor dit, han parlat a classe l’alumnat que assistí a la projecció de la
pel·lícula i han comentat a la resta de companys sobre l’acte, així com la
impressió que en tragueren i, sincerament, em done per satisfet. Molt satisfet!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)