A un home que ve del poble, ningú fa
abaixar la cara.
Avui, dia 9 d’octubre, Diada del Poble Valencià, els
valencians i les valencianes ens hem despertat amb un dia mig ennuvolat,
emboirat, si més no, símil o metàfora del que som el poble valencià, diuen
alguns. Al Cap i Casal retran honors a
l’ensenya coronada en un acte que aquest any vol ser diferent i als peus del
rei En Jaume I es dipositaran corones de llorer, s’hi interpretaran himnes,
llàgrimes, alegries, i com no, insults i altres barbaritats per part dels
intransigents de sempre. Actes que no podrem veure la gent de les comarques
perquè no tenim ni una TV autonòmica –l’única autonomia sense TV pròpia- ni cap
mitjà audiovisual per fer-nos visibles davant del nostre país i davant de
l’estat. Això sí, avui, tota la premsa dedica espais a la nostra “Comunitat”,
amb enquestes d’intenció de vot que puden per tots els costats o saborosos
articles d’opinió, fins i tot alguns en valencià, que ens regalen perles com
aquesta:
“ Hoy es la fiesta de
todos los valencianos. Hago lo que todos los días: me levanto y alzo la vista
al horizonte. Más de veinte años haciendo lo mismo. Y sin embargo, aún me
perturba a diario la belleza del Mediterráneo y de la huerta valenciana. Como
hoy es un día especial, me siento y cierro los ojos. Es un viejo reflejo de
infancia, como cuando pasa una estrella fugaz, siempre pido un deseo. Hoy lo
hago pensando en mis conciudadanos y como soy una adicta a la política, lanzo
un deseo político: Por favor, que la
izquierda vuelva en si.”
A què és bonic? A mi em sona a pasdoble! “Como hoy es un día especial, me siento y
cierro los ojos”, diu, i es queda tan tranqui-la. Paraules d’ una líder política valenciana, aquella del “aldeano”.
Tanca els ulls a la realitat i al 9 d’octubre, que ve a ser el mateix sobre què
pensa del Dia Nacional del Poble Valencià, que ella no li dirà mai així. Acte
seguit, comença a matxacar el valencianisme polític, titllant-lo de “insolidaridad
nacionalista”, cosa que no sé en què s’hi basa, tirant-li en cara, fins i
tot, al President socialista el seu pacte amb Compromís i preparant, alhora, el
camí cap a les eleccions generals, perquè tothom sabem què van a fer Ciudatans
i PSOE el 20d. I continua la “hija de papà”: “Ahora nos salta el president Puig con que Cataluña debe ser reconocida
como nación” o que “reclama que se
reconozcan los hechos diferenciales”.
I aquest troç de soca encapçala un partit que vol liderar la
dreta valenciana? Però ella sap onestà? I no acaba ahí, no. Continua llargant incongruències i contradiccions com: “En la vida parlamentaria hace falta de
todo. Una buena mezcla de especias le da sabor a cualquier salsa.” Com
quedem? Fa falta de tot, sí, menys partits d’obediència valencianista, deu
pensar ella, nacionalistes, clar que sí, i sense por i amb la cara ben alta, perquè
en Compromís estan els nacionalistes valencians -vitals per al nostre país-,
però no sols nacionalistes, que hi ha altres pensaments, com en la vinya del
Senyor que se sol dir o com diu ella “Una
buena mezcla de especias le da sabor a cualquier salsa. El monocultivo de una sola ideología – i
eixos sí que són els el C’s- es tan soso
como la merluza al vapor que te dan en el hospital “.
No entenc que una dona que aterra a les nostres terres i se
li obren els braços per rebre-la, com ha fet sempre i continuem fent el poble
valencià amb tots els nou vinguts, doncs, que, com a mínim, respecte la nostra
singularitat com a poble diferenciat. Però no acaba ahí, continua amb insults: “Los votantes de partidos tradicionales de
izquierdas nunca han perdido el norte. Internacionalismo, igualdad y
solidaridad. Nada hay más alejado de eso que el localismo, los hechos
diferenciales y el egoísmo que conllevan los partidos nacionalistas”.
No vull continuar amb tanta injúria cap als valencians i les
valencianes. Els sabrem posar al seu lloc, a uns i als altres les properes
eleccions, perquè com diuen els d’Al Tall “ a un home que ve del poble, ningú fa abaixar
la cara”.
I per
acabar, un poquet d’esperança, almenys un dia tan assenyalat, unes paraules del
professor i intel·lectual valencià Joan Francesc Mira, tretes, també, del
mateix periòdic, El País, i del mateix dia, però ara, a més, en valencià: “Suposant
que malgrat tot les meues previsions no pequen de massa optimistes, no sé del
cert si amb tot això el país(valencià)
serà més país el 9 d’Octubre del 2025 o del 2045. No ho sé amb certesa, però
tinc una raonable confiança en la resposta afirmativa. Amb una miqueta de fe en
els trets més humans i sociables de l’espècie, amb una miqueta d'esperança en
la raó, i amb moltíssima fermesa en la defensa de la llengua i en la
resistència activa contra qualsevol retrocés en les poques però irrenunciables
coses tan penosament aconseguides. L’altra opció, la hipòtesi de regressió cap
a la inexistència o la insignificança, és massa trista, massa indigna, massa
estèril i massa portadora de ruïna moral i de desolació. Som molts els valencians que sentim aquest país com a part de la nostra
vocació humana de viure, que el vivim com una condició de la nostra pròpia
dignitat, i que no hem acceptat que siga reduït a la dissolució, l’eliminació
històrica i el no-res”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada