dissabte, 10 d’octubre del 2015

El 9 d'octubre



A un home que ve del poble, ningú fa abaixar la cara.



Avui, dia 9 d’octubre, Diada del Poble Valencià, els valencians i les valencianes ens hem despertat amb un dia mig ennuvolat, emboirat, si més no, símil o metàfora del que som el poble valencià, diuen alguns.  Al Cap i Casal retran honors a l’ensenya coronada en un acte que aquest any vol ser diferent i als peus del rei En Jaume I es dipositaran corones de llorer, s’hi interpretaran himnes, llàgrimes, alegries, i com no, insults i altres barbaritats per part dels intransigents de sempre. Actes que no podrem veure la gent de les comarques perquè no tenim ni una TV autonòmica –l’única autonomia sense TV pròpia- ni cap mitjà audiovisual per fer-nos visibles davant del nostre país i davant de l’estat. Això sí, avui, tota la premsa dedica espais a la nostra “Comunitat”, amb enquestes d’intenció de vot que puden per tots els costats o saborosos articles d’opinió, fins i tot alguns en valencià, que ens regalen perles com aquesta:


“ Hoy es la fiesta de todos los valencianos. Hago lo que todos los días: me levanto y alzo la vista al horizonte. Más de veinte años haciendo lo mismo. Y sin embargo, aún me perturba a diario la belleza del Mediterráneo y de la huerta valenciana. Como hoy es un día especial, me siento y cierro los ojos. Es un viejo reflejo de infancia, como cuando pasa una estrella fugaz, siempre pido un deseo. Hoy lo hago pensando en mis conciudadanos y como soy una adicta a la política, lanzo un deseo político:  Por favor, que la izquierda vuelva en si.”


A què és bonic? A mi em sona a pasdoble! “Como hoy es un día especial, me siento y cierro los ojos”, diu, i es queda tan tranqui-la. Paraules d’ una líder política valenciana, aquella del “aldeano”. Tanca els ulls a la realitat i al 9 d’octubre, que ve a ser el mateix sobre què pensa del Dia Nacional del Poble Valencià, que ella no li dirà mai així. Acte seguit, comença a matxacar el valencianisme polític, titllant-lo  de “insolidaridad nacionalista”, cosa que no sé en què s’hi basa, tirant-li en cara, fins i tot, al President socialista el seu pacte amb Compromís i preparant, alhora, el camí cap a les eleccions generals, perquè tothom sabem què van a fer Ciudatans i PSOE el 20d. I continua la “hija de papà”: “Ahora nos salta el president Puig con que Cataluña debe ser reconocida como nación” o que “reclama que se reconozcan los hechos diferenciales”.


I aquest troç de soca encapçala un partit que vol liderar la dreta valenciana? Però ella sap onestà? I no acaba ahí, no. Continua llargant  incongruències i contradiccions com: “En la vida parlamentaria hace falta de todo. Una buena mezcla de especias le da sabor a cualquier salsa.” Com quedem? Fa falta de tot, sí, menys partits d’obediència valencianista, deu pensar ella, nacionalistes, clar que sí, i sense por i amb la cara ben alta, perquè en Compromís estan els nacionalistes valencians -vitals per al nostre país-, però no sols nacionalistes, que hi ha altres pensaments, com en la vinya del Senyor que se sol dir o com diu ella “Una buena mezcla de especias le da sabor a cualquier salsa. El monocultivo de una sola ideología – i eixos sí que són els el C’s- es tan soso como la merluza al vapor que te dan en el hospital “. 


No entenc que una dona que aterra a les nostres terres i se li obren els braços per rebre-la, com ha fet sempre i continuem fent el poble valencià amb tots els nou vinguts, doncs, que, com a mínim, respecte la nostra singularitat com a poble diferenciat. Però no acaba ahí, continua amb insults: “Los votantes de partidos tradicionales de izquierdas nunca han perdido el norte. Internacionalismo, igualdad y solidaridad. Nada hay más alejado de eso que el localismo, los hechos diferenciales y el egoísmo que conllevan los partidos nacionalistas”. 


No vull continuar amb tanta injúria cap als valencians i les valencianes. Els sabrem posar al seu lloc, a uns i als altres les properes eleccions, perquè com diuen els d’Al Tall a un home que ve del poble, ningú fa abaixar la cara”. 

I per acabar, un poquet d’esperança, almenys un dia tan assenyalat, unes paraules del professor i intel·lectual valencià Joan Francesc Mira, tretes, també, del mateix periòdic, El País, i del mateix dia, però ara, a més, en valencià:  “Suposant que malgrat tot les meues previsions no pequen de massa optimistes, no sé del cert si amb tot això el país(valencià) serà més país el 9 d’Octubre del 2025 o del 2045. No ho sé amb certesa, però tinc una raonable confiança en la resposta afirmativa. Amb una miqueta de fe en els trets més humans i sociables de l’espècie, amb una miqueta d'esperança en la raó, i amb moltíssima fermesa en la defensa de la llengua i en la resistència activa contra qualsevol retrocés en les poques però irrenunciables coses tan penosament aconseguides. L’altra opció, la hipòtesi de regressió cap a la inexistència o la insignificança, és massa trista, massa indigna, massa estèril i massa portadora de ruïna moral i de desolació. Som molts els valencians que sentim aquest país com a part de la nostra vocació humana de viure, que el vivim com una condició de la nostra pròpia dignitat, i que no hem acceptat que siga reduït a la dissolució, l’eliminació històrica i el no-res”.

                                                                                                                           


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada