El 9 d'octubre

A un home que ve del poble, ningú fa abaixar la cara.

Avui, dia 9 d’octubre, Diada del Poble Valencià, els valencians i les valencianes ens hem despertat amb un dia mig ennuvolat, emboirat, si més no, símil o metàfora del que som el poble valencià, diuen alguns.  Al Cap i Casal retran honors a l’ensenya coronada en un acte que aquest any vol ser diferent i als peus del rei En Jaume I es dipositaran corones de llorer, s’hi interpretaran himnes, llàgrimes, alegries, i com no, insults i altres barbaritats per part dels intransigents de sempre. Actes que no podrem veure la gent de les comarques perquè no tenim ni una TV autonòmica –l’única autonomia sense TV pròpia- ni cap mitjà audiovisual per fer-nos visibles davant del nostre país i davant de l’estat. Això sí, avui, tota la premsa dedica espais a la nostra “Comunitat”, amb enquestes d’intenció de vot que puden per tots els costats o saborosos articles d’opinió, fins i tot alguns en valencià, que ens regalen perles com aquesta:

“ Hoy es la fiesta de todos los valencianos. Hago lo que todos los días: me levanto y alzo la vista al horizonte. Más de veinte años haciendo lo mismo. Y sin embargo, aún me perturba a diario la belleza del Mediterráneo y de la huerta valenciana. Como hoy es un día especial, me siento y cierro los ojos. Es un viejo reflejo de infancia, como cuando pasa una estrella fugaz, siempre pido un deseo. Hoy lo hago pensando en mis conciudadanos y como soy una adicta a la política, lanzo un deseo político:  Por favor, que la izquierda vuelva en si.”

A què és bonic? A mi em sona a pasdoble! “Como hoy es un día especial, me siento y cierro los ojos”, diu, i es queda tan tranqui-la. Paraules d’ una líder política valenciana, aquella del “aldeano”. Tanca els ulls a la realitat i al 9 d’octubre, que ve a ser el mateix sobre què pensa del Dia Nacional del Poble Valencià, que ella no li dirà mai així. Acte seguit, comença a matxacar el valencianisme polític, titllant-lo  de “insolidaridad nacionalista”, cosa que no sé en què s’hi basa, tirant-li en cara, fins i tot, al President socialista el seu pacte amb Compromís i preparant, alhora, el camí cap a les eleccions generals, perquè tothom sabem què van a fer Ciudatans i PSOE el 20d. I continua la “hija de papà”: “Ahora nos salta el president Puig con que Cataluña debe ser reconocida como nación” o que “reclama que se reconozcan los hechos diferenciales”.

I aquest troç de soca encapçala un partit que vol liderar la dreta valenciana? Però ella sap onestà? I no acaba ahí, no. Continua llargant  incongruències i contradiccions com: “En la vida parlamentaria hace falta de todo. Una buena mezcla de especias le da sabor a cualquier salsa.” Com quedem? Fa falta de tot, sí, menys partits d’obediència valencianista, deu pensar ella, nacionalistes, clar que sí, i sense por i amb la cara ben alta, perquè en Compromís estan els nacionalistes valencians -vitals per al nostre país-, però no sols nacionalistes, que hi ha altres pensaments, com en la vinya del Senyor que se sol dir o com diu ella “Una buena mezcla de especias le da sabor a cualquier salsa. El monocultivo de una sola ideología – i eixos sí que són els el C’s- es tan soso como la merluza al vapor que te dan en el hospital “. 

No entenc que una dona que aterra a les nostres terres i se li obren els braços per rebre-la, com ha fet sempre i continuem fent el poble valencià amb tots els nou vinguts, doncs, que, com a mínim, respecte la nostra singularitat com a poble diferenciat. Però no acaba ahí, continua amb insults: “Los votantes de partidos tradicionales de izquierdas nunca han perdido el norte. Internacionalismo, igualdad y solidaridad. Nada hay más alejado de eso que el localismo, los hechos diferenciales y el egoísmo que conllevan los partidos nacionalistas”. 

No vull continuar amb tanta injúria cap als valencians i les valencianes. Els sabrem posar al seu lloc, a uns i als altres les properes eleccions, perquè com diuen els d’Al Tall “ a un home que ve del poble, ningú fa abaixar la cara”. 

I per acabar, un poquet d’esperança, almenys un dia tan assenyalat, unes paraules del professor i intel·lectual valencià Joan Francesc Mira, tretes, també, del mateix periòdic, El País, i del mateix dia, però ara, a més, en valencià:  “Suposant que malgrat tot les meues previsions no pequen de massa optimistes, no sé del cert si amb tot això el país(valencià) serà més país el 9 d’Octubre del 2025 o del 2045. No ho sé amb certesa, però tinc una raonable confiança en la resposta afirmativa. Amb una miqueta de fe en els trets més humans i sociables de l’espècie, amb una miqueta d'esperança en la raó, i amb moltíssima fermesa en la defensa de la llengua i en la resistència activa contra qualsevol retrocés en les poques però irrenunciables coses tan penosament aconseguides. L’altra opció, la hipòtesi de regressió cap a la inexistència o la insignificança, és massa trista, massa indigna, massa estèril i massa portadora de ruïna moral i de desolació. Som molts els valencians que sentim aquest país com a part de la nostra vocació humana de viure, que el vivim com una condició de la nostra pròpia dignitat, i que no hem acceptat que siga reduït a la dissolució, l’eliminació històrica i el no-res”.

                                                                                                                           

PRESENTACIÓ LLIBRE 50 ANIVERSARI IES ALBAIDA

Algunes persones m'han demanat poder llegir el text amb que vaig peresentar el llibre commemoratiu del 50é Aniversari de l'Institut Josep Segrelles d'Albaida, doncs, el penge ací, però, sobretot, compreu el llibre, perquè paga la pena. Per cert, està a la venda en les oficines de caixa Ontinyent a un preu simbòlic de 10€

PRESENTACIÓ LLIBRE 50 ANIVERSARI 

Bona vesprada!

Senyores i senyors, ben vinguts.

Com han dit els meus exalumnes, Empar i Bogdanel, soc juli Fenollar, exprofessor del centre, i em costa molt dir això d’exprofessor, però és una realitat, després de vint-i-cinc anys com a professor –deixem a banda els anys com a alumne- , fa un mes que m’he jubilat. Tots aquests anys junts han sigut els més feliços de la meua vida

Vull agrair a la Junta Directiva que hagen confiat en mi per a fer la presentació d’aquest llibre commemoratiu, colofó final d’un 50é Aniversari que ha estat ben digne i que, personalment, tant aquesta commemmoració -tan repleta d’actes- com aquest llibre, on tantes hores hem invertit, és com el meu adéu de l’Institut.

Però aquest Llibre té ja una llarga història que tot seguit intentaré exposar-los.

            A les acaballes del curs 2012-13, un petit grup del professorat de l’institut José Segrelles, en un dels claustres trimestrals, proposàrem commemorar, el curs següent, el 50 aniversari del nostre institut. La proposta va ser rebuda amb grat per la Junta Directiva que proposà que es formara una Comissió Organitzadora, Comissió que uns dies després feia la primera reunió per començar a dissenyar el que havia de ser l’any del 50é Aniversari de l’Institut José Segrelles d’Albaida, curs 2013-2014. En esta primera reunió, entre moltes altres propostes per realitzar al llarg de l’any, es parlà de la publicació d’un llibre commemoratiu. I uns dies després, en el mes de maig del 2013 ens rebien des de l’Obra Social de Caixa Ontinyent perquè els explicàrem el nostre projecte. Abans d’anar-nos-en de vacances d’estiu ja havíem rebut la contestació de Caixa Ontinyent amb la confirmació de què el llibre commemoratiu seria una realitat. I no podia ser d’altra manera, perquè nosaltres els hi havíem exposat, i ens ho creguem de veritat,  que si a la Vall d’Albaida, històricament, hi havia hagut dos institucions que havien fet comarca,  cosa que ara tothom té clara, aqueixes dues institucions havien sigut Caixa Ontinyent i l’Institut d’Albaida.

Tot un estiu tinguérem per davant per dissenyar el que volíem que fora el llibre, i per començar a arreplegar fotografies –fet que consideràvem molt important-, les quals, gràcies al facebook i altres mitjans informàtics, ens facilitaren l’àrdua tasca d’aconseguir quasi 3.000 fotografies de tots els anys de vida de l’Institut. Naturalmet, calia, també, buscar entre l’antic alumnat/professorat del centre, aquelles persones que pogueren col·laborar amb els seus escrits, volíem que foren persones representatives i que amb els seus textos ens donaren una visió realista del que havia sigut aquesta llarga i robusta vida del Segrelles.

Dos anys han passat des d’aquella decisió de fer un llibre commemoratiu. Però avui és ja una realitat. Un llibre que, com es diu en la seua introducció: “HEM FET MEMÒRIA DEL PASSAT I HEM DEIXAT CONSTÀNCIA DEL PRESENT PER TAL D’AFRONTAR AMB CORATGE EL FUTUR.” El passat ha vingut de la mà dels historiadors Antonio Calzado i Vicent Terol, tots dos antics alumnes del centre, com quasi tota la gent que hi ha participat. També en aquesta primera part del llibre que hem anomenat “els orígens”, els pares i les mares de l’alumnat han tingut veu, així, per exemple,  Josep Moll, arxiver i bibliotecari d’Albaida, que ha extret de les entranyes dels seus dominis i per al nostre gaudi, unes anècdotes ben curioses sobre el naixement de l’Institut;  i la professora Carmen Agulló, que  ens parla de l’educació femenina,  de  les xiques entre ye-yes i de la Sección Femenina, si més no, en aquells primers cursos de principi dels seixanta.

“El trajecte” és el següent apartat que  anem a trobar-nos al llibre, el més extens. Un repàs als cinquanta anys de vida de l’Institut on, per un costat, tots els cap de Departament han fet un buidatge dels respectius llibres d’actes – desgraciadament alguns no estaven complets-, on hi anem a trobar històries i fets ben curiosos;  per altre costat, hem narrat en “episodis” els moments més reeixits d’aquests 50 anys. Així, hem parlat de la festa de Santo Tomás d’Aquino, de la celebració del 25é Aniversari o del 40é Aniversari, donat que anàvem a canviar de centre: abandonàvem el vell institut i s’obrien les portes d’un nou IES Josep Segrelles;  o la celebració del 125é Aniversari del naixement del pintor José Segrelles; el teatre, els vint-i-tres anys participant en la Trobada d’Escoles en Valencià, donant relleu especial a la XXIa Trobada que organitzà el nostre Institut, allà per l’any 2008. I tants i tants esdeveniments que han marcat la nostra història com a Escola Pública. Amb paraules del nostre director Jordi Ramos en la presentació del llibre: “Plau veure com el nostre Institut té l’entusiasme d’un centre vibrant interiorment, ordenat i acollidor, que es renova constantment amb afany de superació. El treball continuat, les activitats desafiants i apassionants amb el propòsit de mostrar com aprendre per sí mateixos, les exposicions, les celebracions, els concerts, les eixides, les excursions, els viatges i tota mena de manifestacions humanes han caracteritzat la seua vida durant tos aquest temps”

També en “el Trajecte” hem donat veu a alguns antics professors i professores, així com a alguns alumnes. Han estat divuit col·laboracions en total, pensem que bastant representatives, però n’hagueren pogut ser moltíssimes més, ho sabem, i hem de demanar disculpes, però, el paper, com el temps, és limitat.

M’agradaria centrar-me en l’escrit que ens ha fet arribar una professora d’Història, avui present  entre nosaltres, Mari Pau Vila i Pastor, professora durant els primers quatre anys de vida del nostre institut. Es tracta de la visió d’una dona jove que arribà a Albaida, com diu el poema de Machado “ ligero de equipaje, casi desnudo, como los hijos de la mar” Però que ací, entre nosaltres, va trobar la seua vertadera vocació de mestra.  En el seu relat, personal i encantador, replet d’anècdotes, simpàtiques unes, desoladores altres, però totes ben interessants, hem descobert molts fets, desconeguts fins ara, sobre el nostre Institut; hem quede, si més no, en aquestes paraules on Mari Pau Vila conta el seu retorn a Albaida, quasi cinquanta anys després, amb motiu del 50é Aniversari:

 “Però el que més m’ha impactat ha sigut l’important canvi cultural d’Albaida i de tota la Vall, del qual la celebració del 50 aniversari se n’ha fet ressò. Quan vaig descobrir en Facebook les activitats que s’havien fet durant el curs, vaig al·lucinar: un astrofísic i la portaveu del Consell del Poder Judicial donant conferències, uns concerts de músics professionals, representacions teatrals, una cata d’olis, modernitat pura! El mateix em va passar amb la Revista literària del 50 Aniversari: poetes, novel.listes;  professors de Secundària, d’Universitat, físics, artistes, un alt percentatge de llicenciats a la zona, i, oh sorpresa! Tots, tots, des del primer a l’últim exalumnes de l’institut. És tota una satisfacció. I vaig pensar: “És el resultat d’un treball intens i continuat”. Tots, alumnes i professors, han fet molt bé els seus deures durant 50 anys. Voldria pensar que jo vaig posar alguna primera pedra, però no n’estic gens segura. ¡Fa ja tant de temps...¡

El tercer gran bloc del llibre va dedicat als “actes” que hem celebrat en aquest  Cinquanta Aniversari. No n’hem arribat als cinquata que volíem, però n’hem estat ben a prop. Hem superat totes les expectatives i hem fet realitat un somni. Així, el 23 d’octubre de 2013 inauguràvem el 50é Aniversari amb una conferència magistral sobre l’educació, impartida per Na Gabriela Bravo, en aquell moment portaveu del Consell General del Poder Judicial, antiga alumna del centre. I acabem avui, 8 de maig de 2015, dos anys després d’aquella primera reunió de la Comissió Organitzadora, amb la presentació d’aquest llibre resum, el títol del qual és ben significatiu: “L’Institut d’Albaida: 50 anys d’ensenyament públic a la Vall d’Albaida”.  A més del petit concert que ens oferiran, tot seguit, l’Agrupació Vocal Eduardo Torres i la Banda Simfònica Primitiva d’Albaida, el Gamell. Totes dues interpretaran unes obres composades per a l’ocasió per alumnes i antics alumnes del nostre Institut, junt amb altres peces musicals.

No vaig a estendrem, ara i ací, en totes i cadascuna de les activitats que s’han fet al llarg del cinquanta aniversari, però hem tocat tots els àmbits de la cultura: cinema, teatre, exposicions de pintura i escultura, publicacions –una revista literària i aquest llibre-, concerts de música clàssica i actual, conferències, presentacions de llibres –narrativa i poesia- escrits per antics alumnes del Centre, homenatges, i un llarg etc. que ens fa sentir plens de satisfacció, perquè entenem que un centre d’educació públic no pot limitar-se estrictament al treball a l’aula, hem de traure al carrer tot allò que ens fa sentir orgullosos de l’escola que representem, i enfrontar-nos amb el món que ens envolta amb les dues úniques ferramentes que ens fan sentir lliures: la cultura i l’educació.

El darrer apartat del llibre va dedicat a “l’àlbum” fotogràfic, encara que tot el llibre va replet de fotografies de totes les èpoques que donen vida a aquest resum de 50 anys d’educació pública a la Vall d’Albaida. Ens ha resultat molt difícil, primer, la selecció de les fotografies i després, la seua explicació, que en alguns casos no sabíem ben bé com interpretar. Aquest apartat l’hem volgut classificar en quatre etapes: l’època del franquisme, la transició, les acaballes del segle XX i un nou segle. Segur que cadascú de nosaltres sabrà on ubicar-se i reviurà, amb tot aquest material fotogràfic, les anècdotes més rocambolesques que guardem, amb pany i clau,  en la cruïlla de l’oblit. Us deixem amb una petita mostra.

Podríem estendre’ns  parlant molt més d’aquest llibre, que està fet amb el cor i amb tota la Il·lusió del món. Un llibre que tothom que haja passat per l’Institut d’Albaida hauria de tindre a sa casa, perquè és un poquet de totes i tots, confeccionat amb les nostres quimeres i les nostres esperances, fetes o no realitat. Però jo no voldria deixar passar l’ocasió de donar les gràcies –no seria just que no ho fera-, gràcies a les poques persones que han coordinat l’edició del Llibre, perquè aquestes més de 300 pàgines han sigut el fruit d’un gran i costós treball en equip. Gràcies Mª Josep Micó, Mauricio Garcia i Xeles Tortosa, que a més ha fet el disseny de la portada i d’un interior replet de xicotets detalls i grans anhels. Gràcies, també, a tota la gent que ha col·laborat en qualsevol dels seus apartats, sabíem que estàvem fent una cosa important i entre tots ho hem fet possible.

Ara els toca a vostés poder descobrir tot allò que d’una manera molt epidèrmica hem anat relatant en aquesta presentació. El llibre el poden comprar a un preu simbòlic a l’entrada del recinte on ens trobem. I a partir del dilluns, també podran adquirir-lo a les oficines de Caixa Ontinyent, que són els pares de la criatura, nosaltres, la gent de l’Institut d’Albaida, no hem fet més que convertir en realitat un somni.

Gràcies per la seua atenció i bona nit.

                                                                                  Juli Fenollar.

                                                                                  Albaida, 8 de maig de 2015.

tots a una veu

“No al tancament de la RTVV”. Fou un crit unànime d’indignació el que omplí dissabte els carrers de les ciutats valencianes –Alacant, Castelló i València-. Indignació i impotència que per tot arreu s’hi viu. Poques vegades els valencians i les valencianes hem estat capaços d’unir forces i deixar escoltar la nostra ràbia per reclamar el que pensem que és just per a la nostra societat valenciana.

Els valencians som un poble voladís, ens deixem arrastrar per modes passatgeres i propostes de futur sense fondament. No som capaços, moltes vegades, de veure més enllà de la enlluernadora immediatesa que ens cega i ens fa entropessar, una i una altra vegada, en la mateixa pedra, fins que, rodolem per terra i restem esclafats i arrossegats pels aires àrids de ponent que xoquen tan bruscament amb el nostre ser meditarrani.

Tots sabem que no som els valencians els que tanquem Canal 9, que és una decisió presa a Madrid, com tantes altres, perquè a la capital del Regne són incapaços de veure més enllà d’Almansa. Madrid és la capital d’un Estat que desconeix i que no li interessa conèixer. No és d’estranyar que algunes comunitats autònomes –nacionalitats perifèriques en diuen, però nacions a la fi- estiguen en peu de guerra contra el seu botxí, que no és aquest el cas, malauradament,  del Poble Valencià.

Algunes veus castellanes han volgut, fins i tot,  justificar el tancament de la RTVV, i aprofiten per demanar, també, el cessament de totes les altres TVs autonòmiques, perquè són una ruïna per a l’Estat, diuen, i perquè no serveixen per a res. I mira per on, coincidesc amb estes veus, perquè, és veritat,  per a què volen a Madrid una TV autonòmica si les de tota Espanya són les TVs de Madrid? Però el que no saben a Madrid, ni volen saber-ho, és que la TVV té un objectiu primordial, i així consta en la seua acta de naixement i, fins i tot, per la seua importància, en el mateix Estatut d’Autonomia Valencià o el que és el mateix, la Constitució valenciana, perquè des d’allà es parla molt de la Constitución Española, però res més!

Els valencians no hem de ser il·lusos! Tot açò és una trama molt ben organitzada per a començar a desvertebrar l’Estat de les Autonomies que tanta tírria li tenen a Madrid, i han començat pel poble més feble: els valencians. I històricament ha sigut així! No cal que recordem ara allò que digué el Comte Duque d’Olivares, en el segle XVI,  fent referència als homes i dones de la Corona d’Aragó: “.. con los aragoneses..., con los catalanes..., pero con los valencianos...! La Comnunitat Valenciana, amb què tant s’omplin la boca –nom que s’inventaren a Madrid- , ni tan sols ens deixen que s’anomenem País Valencià, que és la proposta que es féu unànimement des de València en el seu dia, sempre hem sigut el laboratori amb el qual han experimentat; de nou, tornen a fer proves per vore com els ix la cosa, però resulta que la prova els ha eixit rana. Jo pense que ningú s’esperava esta reacció, ni ells mateixa. No crec que tiren endarrere, a més a més, a ells ja no els serveix per a res la TVV -un maldecap menys-¸ l’han escorreguda fins dessecar-la en el seu propi profit, que així han pogut estar vint anys al poder, i ara, com que ja no els aprofita per a res, doncs l’aniquilen. Ja ho tenen tot molt ben orquestrat i qualsevol dia d’estos ens assabentarem.

El Poble Valencià es queda sense veus democràtiques als mitjans de comunicació, però la d’ells sí que la continuarem escoltant, i en castellà, perquè per a això tenen les TVs privades i TDTs que els han regalat als amics, que tant de favor els deuen,  aprofitant el seu poder absolut d’estos darrers anys. I continuaran guanyat eleccions! Perquè no ho oblidem, encara totes les enquestes continuen dient que guanyen. No puc comprendre-ho! Però en estos dos anys que queden, on sols continuarem escoltant-los a ells, els valencians i les valencianes hauríem de fer una autoreflexió seriosa, perquè ara ha sigut la RTVV, però més endavant, Déu dirà. Doncs, almenys, que ens pillen confessats!

el 9 d'octubre, senyeres als balcons

noves glòries a espanya

Una de dos,
o me llevo a esa mujer
o entre los tres nos organizamos,
si puede ser. 

L. E. Aute

Assistir a la presentació d’un llibre és un acte no massa comú a la nostra societat, malauradament, però que ací a la Vall d’Albaida, si més no, amb el pas del temps i gràcies a la tenaç tasca d’associacions culturals, alguns ajuntaments o iniciatives individuals, solem trobar-nos, de tant en tant, en algun dels nostres pobles, “racons ben allunats del món civilitzat”, perdó per l’expressió, i el que sorprèn més, fins i tot, amb assistència respectable de públic. No és el cas d’ahir! Albaida és ja una gran ciutat, no massa viva, si se me permet, però, un poble gran de la Vall d’Albaida que no es prodiga massa en actes culturals, però que sense massa publicitat, omplí la Sala de les Titelles de gent de totes les edats a qui ens interessava o ens encuriosia el tema del llibre: l’anticatalanisme.

La Morca, associació cultural nascuda allà pels anys vuitanta i que malauradament ni es prodiga massa ni és coneguda en el poble, cosa que vaig comprovar a l’Institut on treballe, presentava el llibre de Vicent Flor “Ofrenar noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana” Una trentena de persones assistírem a l’acte, per cert, com digué l’editor, la tercera presentació d’aquest llibre que es fa a la nostra comarca, d’un total de més de quaranta que se n’han fet al llarg del PV, algunes –FNAC València- , amb incidents, encara. Fins i tot alguns assistiren ahir “per si de cas” com em digueren. 

A mi m’atreia, més que el tema, que n’estic ja més que fins als nassos, l’autor: un blaver militant d’aquells que en la seua joventut tants problemes causaren a la ciutat de València en allò tan ben orquestrat per la dreta que s’anomena “la batalla de València”. Molt bé per Vicent Flor, sociòleg i professor a la Universitat de València, perquè començà disculpant-se per aquell passat d’adolescent manipulat, però, que  com ell mateixa digué, què podia esperar-se d’un jove del Cap i Casal, fill d’una família petit burgesa valenciana on entrava tots els dies el diari Las Provincias.

Vicent Flor va fer un recorregut històric per aquells anys de la Transició que tan dura fou a València, sobretot, des del punt de vista “Nacional”, però en un marc inigualable: una triple crisi, digué, econòmica –la crisi del petroli-, política –una transició que ningú sabia com anava a acabar- i de valors, on tot s’hi qüestiona. Ho comparà amb tots aquests populismes que s’estan donat en l’actualitat per Europa en un marc, si més no, semblant. Acusà, amb noms i cognoms, aquells homes i dones –polítics, comunicadors i empresaris-  que jugaren tan fort per a què el País Valencià no fos res en el conjunt de l’Estat espanyol –ja n’hi havia prou amb el País Basc i Catalunya- ; denuncià la manipulació a què ens veiérem sotmesos els valencians i les valencianes perquè a Madrid li interessava; relatà episodis, coneguts, però que la gent jove que hi assistí no sé fins a quin punt s’ho acabarien de creure, perquè realment, amb el pas del temps, el que passà a Valencia i l’àrea metropolitana en aquells anys, és ben difícil de creure.  

  

Tot venia a resumir-se en una paraula “espanyolisme”, d’ahí el títol del llibre, amb al·lusions ben conegudes, així com la provocadora portada. Simpàtica l’anècdota que ens contà l’editor del que passà a Barcelona quan, fa dos anys, eixia a la venda el llibre. Resulta que mentre ací a València, el llibre funcionava més o menys bé de vendes i es parlava d’ell, a Barcelona ni se’n venia un i s’ignorava totalment. A la fi se n’adonaren que ni el títol ni la portada, que portaven a equivocs, eren les que calien per a ser un bet-seller, coses dels catalans! 

En la xarrada de Vicent Flor em deixà atemorit quan parlà de l’herència del blaverisme o anticatalanisme.  Cert que, de tant en tant..., però em sembla que és un discurs esgotat. Encara que a mi em pareix que la generació que ho visquérem, salvant distàncies, com aquells altres que sofriren la guerra Civil Espanyola, ni oblidem ni perdonem. Després de més de trenta anys d’alfabetització –l’escola ha fet el seu paper-, digué i crec que amb raó, però, també, després de tanta genuflexió, de tanta llàgrima, de tant d’odi, de tant de dolor, de tant d’engany, crec que la nostra societat, a pedrades, però ha madurat, vull creure-m’ho. Els valencians i les valencianes sabem qui són cadascú, que “de ponent ni aigua ni vent”, que el nostre futur com a poble encara està per decidir. Segons l’autor, ara, l’anticatalanisme no està en mans del PP, perquè l’ha cremat bastant, encara que en fa ús quan s’hi  veu apurat, sinó, que nous partits, com UPyD, si volen fer-se un forat en la societat valenciana, serà, i sense complexos, enarborant la bandereta de l’anticatalanisme i llevant-li al PP, però també el PSOE, no ho oblidem, on també hi ha molt de “blaver”, el vot de la gent senzilla i fàcil de manipular.

L’acte acabà en un sopar, com ha de ser, al qual no vaig poder quedar-me perquè tenia altres “compromisos”. De segur que la discernida conversa en la revetlla, al voltant de la taula, en bona companyia i en una nit agradable dels darrers dies d’estiu, donaria per a molt.