el blog de juli fenollar

el meu institut també es queixa

2012-01-20T11:00:00.000-08:00

Demà estarem a València manifestant-nos contra les retallades en educació fetes pel Consell valencià. No crec que aconseguim res, però, almenys, que queda ben palesa la postura dels ensenyants, pares/mares i alumnat a favor de l'Ensenyament Públic i el nostre rebuig a les retallades en educació. Espere que en siguem moltes i molts.

Porte un grapat d'anys en l'ensenyament, però no havia vist mai una cosa igual. Al meu institut els xiquets i les xiquetes van enrotllats amb mantes i el professorat amb tota la roba que podem damunt perquè allò, més que un centre d'educació, pareix una càmara frigorífica, però, no hi ha diners per a calefacció ni per a res més a partir de ja, i deguem, segons ens informaren al claustre, 8.000€ als proveïdors habituals.

En aqueixes condicions no es pot donar classe; no sé que passarà ara quan aprete el fred, perquè estem tenint un hivern bastant potable. Potser algú arribe a pensar que sóm uns queixiques, però pensem que estem a un IES de nova construcció i que no s'hi calfaren massa el cap, perquè allò no té condicions de ningun tipus, malgrat l'espectacularitat, però ningú pensà en la sostenibilitat del centre quan s'hi construí i ara paguem les conseqüències. Clar que si pensem que és un dels centres construïts dins la trama corrupta de la Generalitat Valenciana, doncs, tot queda dit.

Em pregunte si algun dia eixiran a la llum, i vorem jutjats i empresonats, tots aquells mandataris que han fet negoci amb els diners públics i ens han portat al poble valencià a la ruïna econòmica. Pareix ser que ací, a la Comunitat Valenciana amb què tant s'han omplit la boca en dir-nos i fer-nos creure que érem el melic del món, doncs, que per ací les coses estan més magres que en cap altra autonomia. i em vé al cap, tota la gent, la bona gent, que els han votat i que els han votat perquè els enganyaren amb embustes i malabarismes, què estaran pensant-ne?

una llengua que camina

2011-12-05T09:48:00.001-08:00

Divendres assistírem al cinema Odeon d’Albaida a laprojecció de la pel·lícula “Una llengua que camina”. La nit no acompanyava,però unes cinquanta persones d’edats ben diferents volíem veure el documentalque Escola Valenciana ha preparat per celebrar aquests 25 anys primers de vida.Pel·lícula que s’ha passat per TV3 amb relatiu èxit, però que Canal 9 no havolgut ni oldre.

Una llengua que camina presenta la realitat del’ensenyament del valencià al País Valencià, així com la tasca dinamitzadorad’Escola Valenciana per reivindicar l’escola en valencià. Potser hi done unaimatge massa optimista de la situació de la llengua, però sens dubte és un grandocument que ens fa reflexionar sobre aquesta realitat tan fictícia en quèvivim els valencians/es.

Després vingué la taula redona on els components,mestres, ens parlaren de les seues experiències o de la seua tasca a EscolaValenciana. Fins ací tot molt bé i comedit. Tot seguit, el torn de paraules, quemalgrat haver-se fet tard, resultà ben interessant: una mare, que no acabavamai, amb bona voluntat, es queixava de què a la seua filla de quinze anys ningúli explica ni li han explicat tot això tan complicat d’una mateixa llengua,història, cultura… o allò d’una llengua reprimida i censurada, i que és ellaqui intenta fer-li l’explicació i reflexionar. Ningú li contestà, i mestresn’érem un fum. Bé, com se li podria explicar a dita senyora de què a la seuafilla li ho hauran explicat mil vegades a l’escola i a l’institut, que elsdocents estem fins els nassos, però que no per això ho deixem de costat, arabé, senyora, resulta que té més força dues paraules al carrer, entre els amics,o als mitjans de comunicació, que ja sabem en mans de qui estan, que centmestres i professors predicant tots els dies.

La participació d’una ex alumna de l’IES d’Albaida,estudiant de Filologia Catalana i de Magisteri alhora, fou interessant perquèens parlà de la situació del valencià a la Universitat on hi ha, digué, moltamés demanda que oferta d’ensenyament en la nostra llengua, però que també hi haopositors, fins i tot en Catalana. També feren la seua aportació els polítics,que no volen veure’s tots en el mateix sac com un participant digué. I algunmestre, fins i tot.

Escoltàrem coses que no ens agradaren gens, però queja sabíem i que ens resistim a creure’ns: els/les mestres, a qui se’ls ha dereconèixer tot el mèrit en el tema de la recuperació i dignificació de lallengua a l’escola, i dic mestres que no pas professorat, s’estan tirant endarrereen el tema reivindicatiu de la llengua, que fins i tot alguns no estan jadisposats a tirar endavant amb les Trobades d’Escola en Valencià que tant hanfet. I ho comprenc, però no puc compartir la idea. Reconec que tots estem cansats,que ens hem fet majors, però no podem recular, tirar per terra tot el que s’haaconseguit, que és moltíssim, entre altres coses: la dignitat de la llengua. Certque no acabem de veure resultats clars, que fins i tot, és un tema que ens hafet molt de mal, tant a nivell professional com personal, però no podem deixara la mitad el camí encetat. I temps al temps, el futur és nostre.

Amb el cap de setmana per mig per reflexionar, avuidilluns de setmana horrorosa de festes i ponts per alguns, hem parlat a classe,millor dit, han parlat a classe l’alumnat que assistí a la projecció de lapel·lícula i han comentat a la resta de companys sobre l’acte, així com laimpressió que en tragueren i, sincerament, em done per satisfet. Molt satisfet!

com poden ser tan carronyers!

2011-11-28T10:35:00.001-08:00

Hagués estat una bona manera de tancar l'Any Valor(1911-2011). Però una vegada més els de sempre s'hi han oposat. Ahir llegíem a la premsa que les Rondalles Valencianes, obra culminant d'Enric Valor, anaven a ser traduïdes a deu idiomes i publicades arreu del món. Als instituts i escoles, enguany, ens hem entusiasmat llegint i parlant del mestre valencià de la llengua, l'home que estimava les paraules i que tantes n'ha salvat de l'oblit, de l'home que tant ha fet pel valencià. Però ara tenim una altra notícia, incomprensible, però certa. Què direm al nostre alumnat?

La majoria absoluta del PP en Les Corts ha rebutjat hui en la Comissió de Cultura instar al Consell perquè s’atorgue l’Alta Distinció de la Generalitat a títol pòstum a Enric Valor.
La proposta, presentada per Compromís també reclamava que la Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) edite les obres completes de l’escriptor valencià i convidava a l’Ajuntament de Castalla a sumar-se a la iniciativa.
La diputada de Compromís Mireia Mollà ha valorat la figura d’este “defensor de la cultura valenciana”, a qui l’AVL qualifica com “una de les personalitats culturals valencianes més destacades del segle XX”, i ha demanat a la Generalitat que reconega la figura d’este escriptor amb la seua màxima condecoració.
Des del PP s’ha argumentat el seu rebuig en què no voler polititzar amb qüestions que es troben “fora de l’esfera de competències dels Corts”, a la qual cosa Mollà ha replicat que encara que l’atorgament de l’Alta Distinció és una competència de la Generalitat, altres institucions i organismes poden elevar propostes, i ha assenyalat que més legitimats que Les Corts per a fer-ho no hi ha ningú.
Mollà ha acusat al PP de tenir un problema tant amb Valor com amb aquelles persones que “fomenten la cultura valenciana”, i ha assegurat que és “una pena” que açò passe al País Valencià.

feliç dia nacional

2011-10-09T06:00:00.000-07:00

una altra patada als ous!

2011-06-03T11:50:00.000-07:00

Em sembla una cabronada! Com pot aquest Conseller, aprofitant que està en funcions i a uns dies de deixar el càrrec, fer aquesta barrabassada? Té a tothom en contra: Professionals, AMPES, sindicats, universitats, partits polítics de les Corts Valencianes a excepció dels seus, clar! Què volen aquesta gent?

A favor d’una escola plurilingüe –Valencià, Castellà i Anglés- estem totes i tots, però les coses no es poden fer així, a la valenta, sense reflexionar, sense consultar amb els professionals, d’avui per a demà i a tota pressa. Quina malifeta amaga darrere de tot açò senyor Conseller? Vosté sap millor que ningú que el que proposa és impossible portar a bon fi, per molts motius, però també sap una cosa ben cert, de moment l’única, que amb aquest model d’escola el Valencià dóna un pas enrere i dificultarà encara més no sols l’aprenentatge, sinó, també, el seu ús social.

Quasi trenta anys d’Escola en Valencià tirats per la borda! Quan se sap que estaven començant a donar bons resultats, sobretot el sistema PEV(Programa d’Ensenyament en Valencià), l’únic que acabava fent alumnes realment bilingües en Valencià i Castellà, o és precisament per això, Sr. Conseller, que es talla de soca-rel tota la feina feta pels professionals, que han posat més voluntat en l’empeny que vostés diners, mitjans i ganes en què funcionara l’Escola en Valencià. Nosaltres, els/les mestres i professorat ens creguem eixe model d’escola que Vosté vol eliminar per una falça escola plurilingüe que naix ja morta abans de començar a funcionar.

Ja n’hi ha prou! Vaja-se’n a casa i deixe’ns tranquils, perquè ens n’ha fet moltes en els seus anys de regnat. El recordarem sempre com un Conseller funest per a l’Educació Valenciana. Vaja! Mai millor dit açò de “funest” i ho dic per la seua veritable professió, perquè d’Educació, no en té ni idea.

la nit de sant joan, però en gener

2011-01-27T12:01:00.000-08:00

Com passa el temps! Diuen que ja fa trenta anys que els Dagoll Dagom passaren per València, per aquell mític lloc del carrer Quart, València Cinema, avui desaparegut, com tants altres, on tants i tantes joves ens iniciàrem –afeccionàrem- al teatre i descobrírem que el teatre en valencià podia venir de Barcelona o de València, però que no tenia res a veure en el que fins aquell moment havíem vist damunt d’un escenari.

Ahir, el teatre Olimpia a València posava damunt l’escenari “La nit de Sant Joan” de la mà d’un renovat Dagoll Dagom i un director valencià Carles Alberola. Muntatge amb què s’inaugurava, el passat setembre, un nou espai teatral a Barcelona: l’Artèria Paral•lel que, encara no coneguem, però que ja estem desitjant visitar-lo, igual que el renovat El Molino. A veure si finalment recuperen el Paral•lel com a espai dedicat a les Arts Escèniques, el Broadwai català que fóu fins els anys seixanta i que la piqueta s’ha endut per devant.

Ahir semblava que un bon grapat de progres dels setanta, amb llurs fills adolescents, ens havíem congregat tots al carrer sant Vicent, però aquesta vegada no anàvem de manifestació, no, ara estàvem a la porta de l’Olimpia, il•lusionats perquè anàvem a reviure temps passats, però sobretot anàvem a veure una obra de teatre musical que en el seu dia ens enamorà. Algunes cares conegudes, Joan Ribó entre altres, i alguns amics a qui no vèiem des de feia molt de temps.

El muntatge no ens decepcionà, tot el contrari, ens agradà, si més no, tant com quan érem joves. Fins i tot en moments concrets haguérem d’aguantar, per un costat, alguna que altra furtiva llàgrima, però per altre costat, no dissimulàrem les moltes rialles que ens provocaven els simpatiquíssims esquetxs de l’obra. I les cançons del Sisa, ai, les cançons! Música en directe i tots els actors i actrius cantant i ballant: un gran espectacle musical autòcton que res ha d’envejar als de la Gran Via madrilenya.

Durant tota la setmana es podrà veure l’obra a València, en castellà i valencià, incomprensible però cert, nosaltres optàrem per la versió original, com no podia ser d’altra manera, clar, en català. Fa trenta anys això ni ens ho plantejàvem, els grups catalans o valencians actuaven en català i punt. Ara, “como somos bilingües”... En fi, coses que ens ha portat l’estatutet.

I per acabar, no sé si els meus antics alumnes de teatre, aquells i aquelles de La Caterva a l’IES Josep Segrelles d’Albaida, s’hauran enterat d’aquesta actuació dels Dagoll Dagom, però si han tingut la sort d’assabentar-se’n i d’assistir-hi, hauran recordat, també, moments que compartírem amb aquest muntatge, que nosaltres férem com a propi i que, amb gran èxit, titulàrem “Quina nit”. Ara, si la tecnologia m’ho permet, deixe per al vostre gaudiment, un vídeo de la representació de La nit de Sant Joan.

no han sabut estar a l'altura

2010-12-16T11:43:00.000-08:00

M’he quedat decepcionat! Enric Valor es mereixia molt més. I si no ha estat capaç l’AVL de fer arribar al gran públic, mitjançant aquesta exposició, la grandesa de l’escriptor de Castalla, qui, sinó, ho pot fer? Està clar: la Universitat una vegada més; com ho va fer, en el seu dia, amb Joan Fuster. Però no deixa de molestar-me que l’Acadèmia, malgrat la bona voluntat que ha demostrat, no haja estat a l’altura de les circumstàncies.

Un bon grapat d’edicions dels llibres d’Enric Valor, edicions, algunes d’elles, bastant rares i que sempre resulta curiós observar, així com l’evolució dels dissenys, maquetacions i, en definitiva, el pas dels temps que tot ho deteriora, però no sense deixar, gratament, cert alè de sentimentalisme. I això és pràcticament tot el que anem a veure en aquesta inprescindible exposició.

Magnífic el DVD, tot s’ha de dir, però incomodíssim el lloc on s’hi projectava; estàvem estrets, asseguts en bancs de fusta i de costat, amb la qual cosa acabes amb mal de coll, de cul i d’esquena, cosa que fa que no gaudesques el que cal de la projecció.

L’exposició acaba amb el despatx personal de l’autor de les “rondalles”, amb algun objecte personal damunt la taula i, naturalment, a una perxa, l’abric beig amb que l’hem vist tantes vegades passejar-se per la nostra geografia, i el seu capell de senyoret de poble tan característic de la seua personalitat. No podem imaginar-nos l’Enric Valor sense el capell, de la mateixa manera que a Sanchis Guarner sense el seu llacet al coll i el seu trage gris i gastat.

Potser el més important d’aquest esdeveniment haja sigut la publicació d’un monumental llibre sobre l’autor, però no el vaig comprar perquè no està el forn per a bollos. També està molt bé el material didàctic que se’ns ha enviat als IES per a treballar en aquest any que anem a començar i que serà l’Any Enric Valor per ser l’efemèride del centenari del seu naixement.

SOM COM TU! Lip Dub del BLOC JOVE - COMPROMÍS

2010-11-24T11:49:00.000-08:00

berlanga i jo

2010-11-23T10:44:00.000-08:00

No sé quin any corria exactament, finals dels setanta, potser el 79, si més no, però València anava a tindre la seua 1a Mostra de Cinema del Mediterrani. Aquell certamen que els socialistes d’aleshores s’inventaren amb la voluntat d’anar donant-li al cap i casal un toc menys provincià, més europeu i més mediterrani, sense massa èxit, i que els populars han acabat convertit, com tantes altres coses, en el que és: no res, doncs caldria repensar-se’l un poquet, perquè això amb què ha esdevingut en l’actualitat –festival especialitzat en cinema d’aventures-, no és que siga massa atractiu, encara que sí més comercial.

Han passat molts anys, era el temps de la Universitat, d’espolsar-se la ruralitat dels muscles, de descobriments. En aquella València mediocre hi féiem de tot menys estudiar, i quan dic de tot, em referesc a què no paràvem en torreta, però fora de la Facultat, perquè en aquells anys la Universitat era tan grisa i trista, que avorria, fins i tot, les rates de les biblioteques.

Uns cartells magnífics, ben mediterranis i amb una gran palmera central - un gran descobriment que s’ha perpetuat-, omplien les parets acristallades de la facultat de Filologia anunciant l’esdeveniment. Per cert, que en cara el guarde amb gran estima, però aquells grans cartells desapareixien de les parets com si d’un encanteri es tractés. Supose que per omplir més d’una desangelada paret de pis d’estudiant.

València anava a convertir-se per uns dies en una ciutat de cine, com Cannes, Venècia, Berlín o la mateixa Sant Sabastià: capital del cinema, suara, del Mediterrani. La idea era magnífica! I allí que acudírem en aquella nit d’octubre, a les portes del desaparegut cinema Marti, que anava a inmortalitzar-se, com el Kursaal de Donostia, en la seu del festival.

Crec que fóu en la inauguració quan se li feu un homenatge a Luís Garcia Berlanga, bona manera d’inaugurar un certamen de cinema a València, i s’hi projectava la pel•lícula “Bienvenido Mr. Marshall”, encara que havérem preferit “Calabuig”, “Plácido” o “El verdugo”. Un grup d’unes vint persones, totes molt joves, ens concentràrem a la porta, amb la desagradable sorpresa de què el passe era privat, sols hi entraves amb invitacions, però la cosa no va anar com tocava i resulta que la sala gran dels Marti es quedava mig buida, així que, finalment, ens permeteren entrar-hi als pocs que havíem aguantat i no ens n’havíem anat cap a casa. Per cert, no recordé massa cares conegudes i per suposat que no gens de glamour, eren altres temps, temps de progressia i tot això.

Abans d’entrar a la sala on es projectava el film berlanguià, doncs, “anem a fer un pis”, cosa sempre saludable. I en aquell lloc amb olor a lleixiu, estant cara la paret, barbeta elevada i amb els ulls i el nas amunt i avall perquè si no te la pegues de morros, intentant encertar el raig en aquell minúscul utensili adossat a la paret, un home que es col·loca al meu costat, el qual, segurament, degué pensar el mateix que jo, que abans d'entrar-hi calia desaiguar, però amb més motiu, per tot allò dels nervis. Així que, com que la vista és tan criminal, primer de reull, però després fit a fit, comproví que Berlanga estava al meu costat fent el mateix que feia jo. A mi, com que sóc tan mitoman, se me va tallar el cabdalós broll. Don Luís, supose que acostumat, per la cua d’ull es va veure observat, i també es girà cara a mi, segurament degué descobrir l'espant dels meus ulls, i baixà la vista, sense cap pudor, per veure el que ambdós teníem entre mans: “Què grande que es ser joven”, digué tot solemne i cerimoniós; se la guardà i, després de llavar-se les mans, se n’anà.

Allí em vaig quedar jo, tot sol, amb els ulls desorbitats i esperant que em tornara el doll, que no va tardar massa en fer-ho perquè la pel•lícula estava a punt de començar i odie entrar a la sala quan els llums ja etan apagats i la pantalla il•luminada. A hores d’ara Don Luís Garcia Berlanga estava damunt de l’escenari, a la sala gran dels Marti, amb altres persones que no recorde, parlant, supose, que del seu cine o vés tu a saber de què, perquè el mestre valencià era capaç d’enlluernar amb qualsevol cosa tan berlanguiana com la que acabe de recordar, no sols l'escàs públic present, sinó tot el món com ho ha fet amb les seues pel·lícules.

Allí on estigues, un bes ben gran, ah!, i no alces massa faldes de verges, que és pecat, comportat.

nit de calor

2010-07-20T18:20:00.000-07:00

Fa una calor insuportable. No sé si són les pastillets que m’estic prenent o el café de després de sopar, però no aguante al llit ni un minut més, i malgrat ser les dues de la matinada, suat i fart de pegar-hi voltes, he decidit alçar-me i al pati de casa que s’està fresquet; m’he posat a escriure, que ja feia temps que no li dedicava al blog ni una línia. Envoltat de plantes, que enguany les tinc ben verdes i frondoses, s’està de meravella.

Aquesta vesprada i nit he estat a Gandia. M’agrada acostar-m’hi aprofitant les activitats de la Universitat d’Estiu que es realitzen al Palau de la Marquesa. La taula rodona d’avui ha sigut sobre els republicans espanyols a Mauthausen, per allò de la memòria històrica i perquè fa 65 anys de l’alliberament, per les tropes aliades, dels presoners dels nazis. Ha estat interessant i s’ha acompanyat amb un curt que ha fet la periodista Rosa Brines, que era una de les components de la mesa.

El sopar ha esta ràpid, al casal Jaume I, perquè a les 22’30 als jardins de la Marquesa actuava Rafa Xambó i ens feia il•lusió –al meu amic Àngel i a mi- escoltar-lo en directe, perquè el coneguem de moltes mogudes, però com a cantant el desconeixíem, i ha estat molt bé, un tipus de cançó intimista, dolça i complaent d’escoltar, amb unes lletres que són pura poesia. Una actuació encertada per a un recinte tan agradable.

Però no és la primera nit d’enguany que ens hi acostem. La setmana passada assistírem a la taula rodona, que tractava sobre Mitjans de comunicació i poder. Sincerament, després d’escoltar una corresponsal d’El País a Irak, un de La Vanguardia a Wacinton i el director de Le Monde, la veritat és que ens deixaren aterrits. Perquè si a nivell mundial es fan les barbaritats que s’hi fan i ens manipulen conforme els dona la gana a quatre, no és d’estranyar que els d’ací facen el que fan i no passe res.

Aquella nit de dimecres l’actuació estigué a càrrec de Carles Dénia, del qual havia sentit parlar molt, així com de la seua germana Eva Dénia, però tampoc els coneixia. En aquesta ocasió es tractava de música d’arrel tradicional valenciana, com fa Botifarra, i va estar fenomenal.

Me n’adone, de què tot ho veig sensacional, i no és cosa de les pastilles, però, certament, és que és així, tenim uns artistes que estan fent coses interessantíssimes, en aquest cas en el món de la cançó, i són uns desconeguts per al gran públic, i ací ningú diu res, perquè ni en cap Tv ni ràdio ni mitjà de comunicació se’n fan eco, és més, estan vetats, perquè en aquest país hi ha censura i s’ha de denunciar en veu ben alta, encara que ningú escolta. Però no sols dels músics, sinó de cap artista valencià ni de res que faça pudor a valencianisme en sentirem parlar enlloc, “porque son todos unos rojos catalanistas y hay que exterminarlos”. Mucha roja, d’això sí, que mira que ens n’han donat, i està bé, segons com es mire, però se n’han passat, i després aqueixos són els que diuen que “eso de los nacionalismos...”

Enhorabona Vicent!

2010-05-20T10:30:00.001-07:00

Quina sorpresa! Estava dinant, i entre tant, m’agrada veure les notícies per TV: Aitana, que no acaba d’encertar en el paper que hauria de fer d’oposició, exactament igual que el PSOE d’ací, d’allà i de tots els llocs; Notícies 9, que cada vegada són més increïbles, però s’han de veure i ser crítics alhora, naturalment, perquè a la fi acabes veient amb claredat que allò que diuen és, precisament, tot el contrari a la veritat. Bé, però no va per ahí el meu post d’avui.

Notícies 9, amb un breu informatiu, com de passada, ha comentat que avui dijous la UJI està de votacions per a elegir rector i que l’únic candidat és Vicent Climent Jordà, de Castelló de la Plana. Per un moment m’he quedat perplex. Aqueix nom se m’ha quedat en la ment i un munt de records m’han vingut, atrotinats, a la memòria. No podia ser cert, després de tant de temps. No he acabat ni de dinar; he obert Internet i he buscat, i allí estava l’amic Vicent. Després de més de quaranta anys tornava a saber de l’amic de la infància. Ara tot un Catedràtic d'Òptica en el departament de Física de la Universitat Jaume I de Castelló i a partir de demà rector de la Jaume I.

Corrien els anys seixanta quan Vicent, o millor dit Vicentín, com li dèiem ací, amb aqueixa mania de fer-ho tot xicotet - jo era Juliet-, bé, la qüestió és que venia a passar a Salem les vacances d’estiu, a casa dels seus oncles Teresa i Alfredo, els carnissers del poble i veïns meus, els quals no tenien família. Per a mi era tot un referent i cada estiu l’esperava amb impaciència. Un xiquet diferent a tots nosaltres: parlava castellà, cosa que nosaltres no en sabíem, encara que s’apanyava bé amb el valencià, vestia millor que tots nosaltres i anava amb sabates, venia de la capital i això eren paraules majors. A més a més, tenia uns modals que el diferenciaven. Clar que no s’ho passava tan bé com nosaltres, perquè sa tia no el deixava vindre a nadar a les basses del terme, entre granotes i serps, senyal d’aigua bona i no d’altra cosa, durant els sufocants plens de migjorn del mes d’agost, o a córrer pels bancals a furtar albercocs, prunes o qualsevol altra fruita d’estiu, i botar marges de dos metres si l’amo del bancal ens pillava i ens acaçava. A mi mai no em pillaren, però a més d’un amic li feren les orelles ben roges. Clar que en arribar a casa la mare ja estava assabentada de tot i llevar-se l’espardenya i fer-nos el cul ben roig, això era feina de tots els dies. I si no que li ho pregunten al meu germà que sempre s’emportava la millor part.

La mare de Vicent crec recordar que era de Muro, o de Gaianes, no ho recorde bé, i en faltar els sues oncles de Salem ja no hi tornà. Millor dit, abans ja va deixar de vindre perquè son pare va morir quan encara era menut i allò pareix ser que els va canviar prou la vida. Però jo sempre he recordat a aquell xiquet amb gran estima. Em va servir molt de model en comportament i sense assabentar-nos va influir en la meua vida de xiquet de poble, més del que em pense. Vicent ja estava estudiant aquell tediós batxillerat de set anys quan hi venia i a mi m’agradava pensar que potser algun dia jo també estudiaria en un institut, malgrat que en aquells anys ho tenia bastant difícil.

Ara, a partir de demà , Vicent Climent serà rector de la Universitat de Castelló, però el que més m’alegra és pensar que serà un rector, pel que he llegit per Internet, valencianista. Una persona amb una gran sensibilitat cap al nostre país, la nostra llegua i la nostra cultura. Crec que és el millor que li podia passar a la Jaume I, una Universitat internacional però partint d’una sensibilitat valencianista. Caldrà seguir-li els passos, donat que ja sabem res d’ell. Enhorabona Vicent!

Adéu, mestra!

2010-05-07T12:34:00.000-07:00

Empar Granell ens ha deixat, i ho ha fet, com ella solia fer-ho tot: a cor que vols. Potser ara no era la seua intenció, però se li ha escapat de la mà, per una raó molt senzilla: Empar era estimada i admirada per tota la gent de la Vall d’Albaida, si més no, per la gent de la professió: mestres, professorat, alumnat, pares i mares. Ella era una de les ànima mater de la Trobada d'Escoles en Valencià, la gran Dama de la Trobada, la fada que il·lusionava tothom i feia possible cada any la gran festa de la llengua ací a ca nostra. Per això avui el boca a boca ha escampat allò que s’esperava, però que ningú volíem creure. Que no estigués a l’última Trobada ja va alertar molta gent.

Estimada Empar, demà no podré acompanyar-te en el teu darrer passeig pel teu benvolgut Ontinyent, ja saps que també estic passant per moments delicats, però sé que estaràs envoltada per molts amics i amigues, i que cadascú et dedicarà allò més íntim i emotiu, segons creences, sentiments i emocions. I tu, allí on estigues, per cert, que ja poden anar preparant-se, ens dedicaràs una vegada més el teu somriure i encara ens diràs algunes paraules mig en broma i mig assenyadament: “Que estigueu bons i que sigueu feliços. Fins una altra”.

A mi m’agradaria tancar aquest post, que vull que siga el meu petit homenatge cap a una dona a qui he admirat i he arribat a estimar, amb unes paraules que pense que et defineixen ben bé a tu, Empar, i que són d’una altra dona, com tu, valenta i lluitadora per la nostra llengua i la nostra cultura, la Maria Mercé Marçal:

A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

avui parlem de cimema

2010-02-11T12:47:00.000-08:00

Estaria bé que parlara ací de la polèmica llei del cinema català -polèmica perquè interessa als de sempre-, que a mi em sembla genial. Ja la voldria jo ací al País Valencià o com a mínim que tinguera la mateixa oportunitat de veure cine en català o en castellà, sense més. Però no, si volem anar al cinema, i jo vaig cada setmana, ja sabem amb quina llengua ens obliguen a veure-les.

Feia temps que no anava al cinema i veia dues pel·ícules en una vesprada. Aquells cines de barri on projectaven dos reestrenos ja no existeixen. Però, ara, entre setmana que no hi ha molta vigilància, en qualsevol multicine pots exir d'una sala i si en tens controlada una altra, doncs, pots veure dues pel·lís al preu d'una. Ja sé que açò no és massa legal, però, mira, a un aquestes bogeries d'adolescència encara li senten bé al cos, i a la butxaca encara millor.
“Precious” i “Up in the air” van ser les escollides, i l'elecció fou bona, molt bona. Les dues pel·lícules m'agradaren molt. Supose que les dues eixiran carregades d'Oscars, per això he volgut anar a veure-les abans del gran dia, perquè després passa el que passa, tothom parlant-ne i diguent allò de “no hi ha per a tant” que a la fi et lleven les ganes d'anar-hi a veure-les.
Les dues realitats dels EEUU queden ben refletides en ambdós films i he de dir que ninguna de les dues m'agrada gens. Dos pols irretrobables on la vida en cadascun d'ells és un infern. En “Precious” el món marginal dels barris més pobres, gent d'aspecte fantasmagòric comdemnada a viure en la misèria més absoluta, no tenen cap tipus de solució per a les seues vides, malgrat que el director de la pel·lícula haja volgut donar una oportunitat a la protagonista; un món on, fins i tot, s'ha de robar per a poder menjar, alhora que les malalties més penoses - i sense cap tipus de SS -, juntament amb la droga i el sexe agressiu, converteixen aquells barris de negres en un món en què la mort potser l'única eixida acceptable. En “Up in the air” tot és el contrari. Ara és la Nord Amèrica rica i desitjada per tots: cases -millor dit hotels- espectaculars, aeroports i avions, gent fascinant -el George Clooney està impresionant-, tots els actors i actrius flacs i flaques amb roba cara i de disseny, i, en fi, per a morir-se de gust si sols ens quedem amb aqueixa superficialitat, perquè en el fons, el que hi ha és un món replet d'insatisfaccions.
“Precious” és incomprensible que haja arribat als Oscars. No sols pels tem es que tracta i l'Amèrica que retrata, sinó perquè és un film, allò que es diu “mal fet”. Vull dir, tècnicament agressiu. Potser açò ajude a la trama que desenvolupa, però l'espectador ix fet pols. Tot és lleig en aquesta pel·lícula. M'agradaria subratllar l'actuació de Gabourey Sibide, la mare de Precious, nominada a l'Oscar com a millor actriu secundària, premi que no li pot llevar ningú, ni la Penelope Cruz amb “Nine”, que també està nominada en la mateixa categoria i que està genial.
“Up in the air” té un guió perfecte, d'aquells que sols els americans fan possible i que et sorprén des del principi fins a la fi. També m'ha sorprés el George Clooney. Fins ara jo el teia com un “guaperas” de Hollywood i la veritat és que el xic és preciós, cada cosa el que siga, però que és un actoràs de primera, això no li ho lleva ningú. Llàstima que Morgan freeman en Invictus li llevarà la desitjada estaueta. Me n'adone que estic parlant massa d'Oscar, el cosí americà del Goya, i la veritat és que no em fa cap gràcia.

Bé, tanquem la paradeta per avui. Sols una queixa, m'havera agradat veure aquestes pel·lícules en la meua llengua, però no em deixen i ni tan sols en la TVV tindré oportunitat. Després diuen que si açò que si allò, que si sóm així o allí...

forasters

2010-01-22T03:56:00.000-08:00

El matí estava resultant un tant trist, encara que és el meu matí preferit, vull dir, ennuvolat, plujós i amb boira. Diuen que hi ha gustos per a tots, vaja!. Me n’anava a València i havia decidit fer-ho amb tren, el meu mitjà de transport preferit. Anar-hi en cotxe particular, malgrat la comoditat, em resulta un martiri. Així que cap a l’estació de tren d’Alzira que, per cert, no és res de l’altre món, més bé tot el contrari, vull dir, poca cosa per a la capital de la Ribera. I més si el comparem amb el magatzem de taronges que té al costat, el magnífic edifici avui saló de banquets. Per circumstàncies de la vida, hi estic passant una bona temporada a la ciutat del Xúquer, desgraciadament, malgrat tot.
Com que ploviscava, l’entrada de l’estació estava plena de gent. A l’andana del tren sols hi havia tres joves estrangers. No, no era per la climatologia, sinó pels joves estrangers que no hi havia ningú vora les vies. L’espectacle era bastant desolador. Tres xics massa joves -poc més de la vintena i potser algun ni arribaria-, borratxos com a ceps i armant-la: crits, insinuacions a les xiques, pixant a les vies... Els brics de vi Don Simón buits per terra i fumant com a carreters. El cap d’estació havia avisat seguretat, però per allí no aparegueren.
Segons abans d’arribar el tren tota la resta de passatgers accedírem, temorosos, a l’andana, perquè el tren hi estava arribant. Els viatgers, bastant respectuosos, s’apartaven de la porta per on accedien els joves estrangers al vagó. El tren, bastant ple, engega el carril cap a València.
M’havia assegut al costat d’uns passatgers que em semblaven tranquils i havia obert un llibre per fer el trajecte més curt i perquè m'encanta llegir en el tren. No havien passat cinc minuts quan s’obri la porta del vagó i apareixen els tres joves estrangers, cridant i fumant. Els tres joves amb qui compartia estància s’han alçat i els han dit alguna cosa amb la seua mateixa llengua, que a mi em semblava de l’Europa de l’Est, així com el seu aspecte: rossos, pell molt blanca, rapats, alts, flacs. En un principi, pareixia que la brega era inevitable; s’han enfrontat de paraula i no sé que s’han dit, però els tres joves, amb el cap baix, se n’han eixit per on havien vingut, alhora que la gent del vagó han començat a dir cadascú la seua. Al meu compartiment el silenci era sepulcral. Al minut, però, hi han tornat a entrar. Ja no duien els cigarrets i s’han assegut correctament, cadascú on han cabut i fins Silla, que han baixat, no els hem sentit.
Els comentaris de la gent del vagó eren per a tots els gustos però amb una sola direcció: “Què llàstima de xics; Veges tu per a què venen; Que se’n vagen que ací sobren... “ Però la millor de totes l’ha dita la dona del meu darrere: “Jo ja li ho he dit a la meua filla, que disfrute ara que és jove, perquè ací va a passar algo molt gros, com mosatros ho vam passar, si no acabem amb tota esta gentola de fora”. Atònit! Vaja recomanació, he pensat jo, perquè, a la fi, això és el que feien aquests joves, divertir-se, però amb un agravant: que són estrangers. No vull, ni molt menys, justificar la borratxera i llur conseqüència. Però m’ha cridat l’atenció el consell de la mare, que no és perquè la seua fille s’eduque en valos, per exemple, ni que siga una persona sensata i responsable per a què no faça barabritats d'aquestes, no, sinó perquè “disfrute ara que és jove”.Quanta insensatesa!
No sé si els joves que estaven al meu costat hauran entés el que deia la gent, però, i potser que amb raó perquè a ningú ens agrada que ens alteren l’ordre, a mi m’han dolgut aquest paraules i els comentaris. Si pensem una miqueta, el comportament dels tres joves no era correcte, però per a què una persona de vint anys a les deu del matí estiga ja borratxa, doncs, quanta amargor deu haver-hi en el seu coret, lluny de casa i de les persones que estimen; segur que no és per gust que estan ací, com també és segur que si s’emborratxaren és perquè tenen molta tristor que oblidar, i res que fer. Ara dic jo, emborratxar-se és un costum entre els joves d’ací, cosa que, quasi segur que sí que farà la filla de la senyora del meu darrere per a divertir-se. Aleshores, quina diferència hi ha?
Per altre costat, els estrangers del meu costat, que si no haguessen obert la boca, ningú hagués sabut que eren forasters, lànguids i tristos, amb rostre de preocupació, no sols han de suportar estar lluny de casa, amb tot el que això comporta, a més han d’aguantar i enfrontar-se amb gentola borratxa que no saben comportar-se com cal entre persones educades, malgrat ser compatriotes. I a més a més, saber-se no ben rebuts en la terra promesa que els havia de retornar l’alegria i no els ha donat més que la feina que ningú vol, sous miseriosos, fam, misèria i el que és pitjor, el rebuig social.

actuen "actuem" en conseqüència

2010-01-02T10:37:00.000-08:00

He acabat un any -he tingut un any bastant complicat-, no massa pròdig en lectures, almenys en això que es diu lectura evasió. He acabat l’any acompanyat de Joan Francesc Mira i “Sense música ni pàtria”. Un llibre d’aquells que es podria dir “menors” i que ha caigut a les meues mans per casualitat. Es tracta d’una recopilació d’alguns dels articles del Mira apareguts a la premsa al llarg de set anys (87/94). Anys difícils per als valencians de consciència i sentiment. Anys en què passaren coses incomprensibles i que encara avui quan les lliges, pareix mentida que hagen passat. Però resulta que molts les hem viscudes i les recordem encara, la gent més jove ni se les creurà. I espere que els que les feren possible, per exemple, amb els seus vots, avui estiguen avergonyits, que ho estaran, encara que no ho reconeguen i continuen votant els mateixos. Les històries que compta són la història d’aquest País que no ha estat possible i històries tan banals com aquestes són les que han fet realitat la misèria actual del poble valencià. Però Mira no sols ens les compta, sinó que hi reflexiona, ho feu en aquell moment, sobre aquestes situacions. He extret algunes línies, d’entre les moltes que vaig subratllar, amb les quals voldria donar les gràcies als pocs lectors que segueixen aquest blog que acaba de complir un any, o tres anys, segons com es mire.

Veig, després de revisar el paquet de papers, que han estat escrits en anys de pública tebiesa que em provocava paradoxalment, irritacions freqüents. No estic content de la història del meu país en aquests vuit o deu anys, del vuitanta-sis, més o menys, al noranta-cinc que ara comença. Hem perdut tantes ocasions esplèndides, hem balafiat tant de capital, podríem haver fet tanta cosa bona que no hem fet, etcètera, que sovint m’estime més no pensar-ho per no viure permanentment emprenyat. He escrit “hem” i “podíem”, però és més just dir “han” i “podien”: els qui han manat i han tingut les institucions en les mans. Han aplicat una part de l’obligació de restaurar un país, però una part petita, i sobretot l’han aplicada sense devoció. Mentrestant, els ciutadans corrents hem deixat fer ¬-i hem deixat no fer-, instalats pacíficament a casa: manaven “els nostres”, o els amics dels nostres, no hi havia perill.

Vostés diran - els que manen, fa temps que ho diuen- que símbols i nom no són res. Error. Ho són tot, en la consciència, i per a la consciència, d’una col•lectivitat. Si no foren crucialment importants, “ells” no haurien mogut tota una llarga guerra per rebentar-ne uns i imposar-ne uns altres. Ells no es mamen el dit. Sabien el que volien, i quan eren una petita minoria van emprar la violència per aconseguir-ho. I ho han fet amb tant d’èxit i encert que ara ho poden aconseguir ja sense violència. Han guanyat. Han esperat el seu moment: fa anys que es preparaven.

Ells, fa molt de temps que tenen perfectament clar que la literatura serveix per a construir, reforçar i projectar el país, i que un país ( a més d’història militar, moneda, duanes, policia i política) també està fet de literatura. No debades, per exemple, des del moment que l’estat agafa les regnes de l’educació pública, ja fa més d’un segle i mig, la literatura hi ocupa un lloc eminent. Els infants i adolescents de tots els països del Regne i República d’Espanya, una generació rere l’altra, han aprés que el Mio Cid era el primer gran monument de “nuestra lengua”, i que Cervantes, Quevedo, Lope de Vega i Calderón eren els grans clàssics “nuestros”. Una sola llengua literària, una sola literatura, uns mateixos noms, unes mateixes obres, un mateix marc de referència compartit i assumit com a propi ..., tot això fa una sola cultura nacional, una sola nació cultural, un àmbit comú de pertinença i de fidelitat, un sol país, una sola nació.

Per tant, la millor manera d’evitar-se tal molèstia és evitar que la gent recorde certes coses. I si certes coses estan representades per un tal dia de tal any, la solució és oblidar l’any i amagar el dia. En aquest país, sembla que hom –molts homs i molt altrament i diversament situats- ha decidit que l’única història bona és la que no molesta, i que l’única memòria bona és la memòria morta. I, decidit això, actuen en conseqüència.

Vull dir, a qui li importa ara el nom de la plaça, les batalles de la plaça, o el país que es va perdre en la plaça? A mi, per exemple. Simplemet perquè aquesta plaça és ben meua i a pesar de tot me l’estime, com estime amb passió aquesta ciutat meua, i aquest país meu que em van robar mentre dormia. Haurem de demanar perdó als nostres néts, algun dia.

Veus, hi ha una altra València, amagada. [...] No sé com és de gran, però existeix, no és una ciutat d’esperits invisibles[...], compra llibres, no és “blavera”, és discreta i poc amant dels escarafalls, no és necessariament “nacionalista” però li agrada més dir País que Comunitat, pensa que cal llegir Tirant lo Blac i que no és obligatori creure que Sorolla i Benlliure són els més grans artistes de la història. [...]Ací són molts milers, els “justos”, però se’ls veu molt poc, i la fama general d’aquesta ciutat no és la que nosaltres voldríem. És dur saber que la pròpia ciutat projecta metòdicament fama d’amor a la vulgaritat...

La famosa batalla dels símbols i dels noms, no la va guanyar en aquest país una majoria polítca informada, la va guanyar una molt petita minoria violenta, instigada i protegida. Ja sé que ho sabem tots, però és bo recordar-ho. Tenien pistoles, cadenes i bastons, agredien alcaldes i manifestacions, cremaven senyeres, trencaven vidres de cotxes, rebentaven rodes, omplien de baixos insults les parets del país i les pàgines del seu diari oficial. El resultat és que van guanyar la miserable batalla. Amb aquests armes.

una nit única

2009-11-22T10:05:00.000-08:00

Els fets, bons o dolents, inesperats sempre, venen quan venen i s'han d'acceptar, amb resignació, encara que plens de ràbia i amb incògnites inexplicables -per què a mi?-, però la vida ens porta per derroters no sempre grats ni fàcils d'explicar. Ara bé, no per això podem deixar-nos angoixar, acovardir; hem de continuar lluitant contra qualsevol inclemència, hem de buscar les raons necessàries per continuar vivint i si no les trobem, ens les inventem, però la vida hem de descobrir-la cada dia.

Aquesta nit, la nit del dissabte 21 de novembre, malalties i problemes familiars a banda, ha estat una nit memorable. He assistit al concert de Miquel Gil, l'Orquestra Àrab de Barcelona, Pep Gimeno “Botifarra” i la Unió Musical de Llíria. Una nit única, com resava el cartell anunciador. El Pavelló municipal Pla de l'Arc, a Llíria, s'omplia amb unes 3000 persones, deien els organitzadors, per commemorar el 400 Aniversari de l'Expulsió dels Moriscos, data que ha passat sense massa glòria, perdent-se una oportunitat més d'explicar un fet cabdal de la nostra història i desaprofitant una ocasió meravellosa per fer arribar a la gent del poble la importància de la convivència entre cultures i religions des de la llibertat democràtica que ens empara. Però no, aquesta iniciativa, allunyada de poders polítics i institucionals, ha vingut de la mà de l'Institut d'Estudis del Camp de Túria, sense suport de ningú més que la prestació del Pavelló per part de l'Ajuntament. Enhorabona, companys!

El concert fou, senzillament, una meravella, amb aquell grapat d'excel·lents músics -més de cent- damunt de l'escenari, fusionant músiques diferents i gaudint de la tasca que hi estaven fent; se'ls notava feliços i amb ganes. La part més important del concert las dugueren, mà a mà, Miquel Gil i l'Orquestra Àrab; potser Botifarra va quedar un poc encobert per la resta de professinals, se'l veia tens i no tan espontani com sempre, a més a més, sense la seua gent al costat -la seua rondalla i la seua companya Lola la de la Torre-, s'hi trobava perdut, però quan obri la boca Pep, amb aqueix cantar que li ix de l'ànima, fa esborronar fins les tenebres del més enllà.

Moltes cares conegudes, de la Vall d'Albaida i d'altres indrets, però, també, gent de la professió, allí estaven els d'Obrint Pas i Carraixet, que jo conegués, així com actors i actrius del Micalet Teatre o Albena, avui prou populars gràcies a les sèries de canal 9. Polítics, pocs, Enric Morera i el rectorable Vicent Soler, supose que algun més n'hi hauria, però ja se sap, “políticament incorrecte”: no dona vots, doncs, fora. En fi, que ningú -o quasi ningú- va voler perdres l'esdeveniment. I un acte així no és suficientment important per fer aplegar les càmeres de Canal 9? A més, amb la gran quantitat de TV privades que hi ha, on estaven? Encara no estem en etapa fallera per a què n'estiguessen ocupades en presentacions i coses d'aqueixes, aleshores, què passa? Pregunta retòrica, no? I la resta de mitjans de comunicació? Sols el País ha tret una foto -dels assajos- i quatre línies, sense haver estat al concert.

Som un poble desemparat. Primer uns i ara els altres ens han fet creure que no som ningú, si més no, una Comunitat més de l'Espanya sempiterna, això sí, la més rica, la més esplendorosa, la més de totes en tot, i va i ens ho creguem. Doncs, bé, com deia al principi, dia a dia hem de lluitar per trobar-li sentit a la vida. Així que actes com el que organitzaren l'Institut d'Estudis del Camp de Túria són part d'aquest treball diari que la societat civil hem de fer -els nostres polític no estan disposats a fer-ho-, per no deixar-nos arrasar, perquè no volem desaparèixer com a poble diferenciat, perquè volem continuar sent allò que som: un país, i estem farts que ens ho prohibisquen.

la ruta dels nevaters

2009-08-14T10:12:00.000-07:00

Feia molt de temps que no em posava les botes i m’enfonsava per les serres del meu poble. Ens fem majors i, alhora, massa còmodes! Però avui ha sigut molt bonic; he redescobert els paissatges de la meua infància, paratges que quasi tenia oblidats i que, ara, amb el pas del temps, recobren, si més no, un nou i incalculable valor. Ja no són tots aquells caminets entre penyassegats i pins que recorríem xiquets enjugassats, sense por als perills i inconscients de la bellesa paissagística que ens envoltava. Els ulls d’adult que ara contemplen aquestes serres no fan més que enorgullir-se d’aquests meravellosos llocs que d’alguna manera s’haurien de protegir per ser gaudits pels homes i dones d’avui i els qui ens precediran.

Eren les nou del matí quan l’alcalde, el representant de l’empresa Terra de València, Rafa, per cert, un antic alumne meu, avui historiador, i jo, ens hem posat en camí cap el que serà “La ruta dels nevaters de Salem”, que no és més que l’antic camí que els homes de Salem recorrien per anar a les neveres, congelar la neu i després baixar-la per comercialitzar-la. Una subvenció farà posible aquesta primera ruta per la Foia de Salem i esperem fer-ne realitat moltes més. No l’hem feta tota, sinó la primera part, fins la caseta del Sastre –podria quedar-se un formidable refugi-, perquè el camí s’havia perdut i calia trobar-lo i senyalitzar-lo, doncs en setembre comencen les tasques d’acondicionament; des d’ací fins les neveres, pareix que està tot en millors condicions. A més a més, jo no donava més de mi; si haguérem continuat més amunt, no sé què hauria passat. Sort que la Font de la Barsella, amb la seua aigua fresquíssima i les ombres impagables de pins i àlbers, ens ha dessuat una mica.

Un esmorzaret, quan era quasi l’hora del dinar, amb una ben fresca coca-cola en el bar del poble ens ha tornat a la realitat. Però els meus peus els tenia amargs al més no poder i fins que no he anat a casa i els he posat a remulla no han començat a retornar-me. Una bona dutxa i una llarga migdiada han acabat suavitzant els mals i relaxant l’esperit, però l’experiència viscuda ha pagat la pena. I tant!

coses de l'horabaixa

2009-07-30T11:39:00.000-07:00

L’estiu sense les migdiades no seria el mateix; que grata herència dels nostres avantpassats àrabs! La tarda està ja ben avançada. No hi ha ningú a casa, gran i fresqueta, que ja em preocupe de tindre-la ben tancada pel migjorn, perquè al carrer cau un ponent d’aqueixos que t’aplanen. Nu. Pose un poquet de música i no sé per què però trobe el recopilatori i directe “Humo y azar” d’Aute i com m’apeteix, doncs, deixe que sone entre la penombre i la solitud la veu melancòlica i la música senzilla i trista. Em fique a la dutxa, aigua freda, un poc de crema i nou. No m’abelleix posar-me res de roba damunt. Òbric la nevera i unes apetitoses figues que em diuem “menjam”; me’n prepare un bon plat i isc al pati -les plantes les tinc un poc abadonades-, el lloc és càlid per la llum i la temperatura, ara que ja comença a caure la vesprada. Verds, blaus, ocres m’envolten … Em quede quiet i atònit a l’hora que comença a sonar “Slowly”. Que barbaritat! Hi ha cançons que totes elles són un món de records, sentiments, un plaer que et recorre el cos i et deixen per un llarg instant tocant el cel, com les figues de què estic gaudint, i la música que continua “que terriblemente absurdo es estar vivo sin tu latido” diu l’Aute en “Sin tu latido”, i potser tinga raó. Ah, aquests romàntics! I tot seguit, desvergonyida i atrevida, la proposta de “Una de dos”… En fi, coses de l’horabiaxa.

gràcies joan

2009-07-01T12:59:00.000-07:00

Porte molts anys en el món de l’educació pública –vint-i-cinc, que no és broma- i de tots aquests anys en l’ensenyament, vint a l’IES d’Albaida. Déu meu com passa el temps! Però, malgrat tots aquest temps d’il·lusions i de treball, molt de treball, i dur, mai no m’havia trobat amb la jubilació d’un company. Cert que d’ara endavant en vindran moltes perquè tota aquella colla de joves idealistes, entrats en edat i amb el pèl emblanquinat, any rere any ens anirem acomiadant d’aquest món al qual li hem dedicat els millors anys de la nostra vida. Professorat que a més d’impartir cadascun la nostra assignatura intentàvem, i intentem, fer viure a l’alumnat, amb el mateix entussisme amb que ho fem nosaltres, l’estima per la llengua i pel país dels valencians des de la nostra estimada Vall d’Albaida. I ens hem esforçat, i ens esforcem cada dia, per donar-los el millor que cadascú de nosaltres porta en el seu sarronet de sabiduría, però per damunt de tot l’amor a la nostra llengua.

Joan Gaspar era una d’aqueixes persones, implacable davant del valencià, fidel a un país i a la seua cultura, partint de la qual intentava portar al seu alumnat el pensament filosòfic universal. Home vigorós i contundent en el seu actuar; com va dir amb les seues paraules de comiat “amb aquests trenta-un any de professor a l’institut d’Albaida, dels quals disset han sigut com a director del centre i quatre com a cap d’estudi, sempre he intentat fer el que m’ha dictat la raó”.

Personalment li dec molt a Joan, com li vaig dir “m’he ensenyat molt de tu” i m’hagués agradat dir-li moltes més coses juntament amb el fort i prolongat abraç de comiat, però no era el moment, a més a més ell sap que aquell abraç substituïa totes les paraules. Potser una no em perdone no haver-li-la feta arribar “gràcies”. Gràcies per tantes i tantes coses que jo mai no sabré que has fet per mi, pels teus consells savis i prudents, per deixar-me fer –mai no m’has retret res del que he fet, i n’he fet de grosses, tu i jo ho sabem, i sempre has estat al meu costat-, perquè sabies que sempre he actuat amb el cor amb la mà; gràcies per estar sempre al meu costat en els moments més dificils, quan pareix que tot se te derrumba als teus peus. Tu em coneixes molt bé i sempre has tingut amb mi la paraula justa en el moment més apropiat, i el que és més important, t’has sabut callar en moments en què una sola paraula teua fora de to m’hagués afonat al més profund dels abismes, quant amb altres professors no ho has dubtat.

Supose que la nova etapa que ara comença Joan li portarà moltes més experiències, perquè un home inteligent com és, continuarà exigint-li a la vida tant com ell li dóna. Altres pesones se’n beneficiaran del seu saber i dels seus quefers. Sols espere que en aquesta altra etapa de la vida, els seus nous companys de tasques l’estimen tant com ho hem fet els seus companys de l’Institut d’Albaida encara que no li ho hàgem sabut dir en el seu moment.

teatre, teatre i teatre

2009-06-14T02:40:00.000-07:00

Un any més hem volgut que no ens passés inadvertida la Mostra de Teatre d’Alcoi. I ja en van dinou, convocatòries. I me n’alegre que s’haja consolidat aquesta fira de les Arts Escèniques que cada any ens mostra els espectacles que la propera temporada podrem veure a les diverses sales, cada dia en millors condicions, repartides pel nostre país. I me n’alegre, també, en comprovar que pràcticament totes les obres estrenades a Alcoi són en valencià, la qual cosa vol dir que els nostres professionals tenen ben clar quin és el futur que ells volen per al teatre valencià. Clar que, una Mostra com aquesta on acudeixen programadors de tot arreu, podran contractar els espectacles en valencià o castellà, cosa que, forçats pels polítics de torn o ves tu a saber si moguts per interessos econòmics, amb tota seguretat, la gran majoria, s’hi decantaran per escollir l’obra en castellà. Quina pena!

Ahir, a l’acte de cloenda, al Calderon, que després de la reforma s’ha convertit en un dels millors teatres valencians, primer s’entregà el XXXVII Premi de Teatre Ciutat d’Alcoi que recaigué en Montserrat Mas i Blanca Bardagil, mare i filla, per la seua obra "L'amant de Diógenes" que hi podrem veure escenificada l’any que ve, la qual cosa és una dels al·licients més importants d’aquest premi. A més a més, l’obra guanyadora de l’any passat, “La ràbia que em fas” de Juli Disla, m’ha semblat un text interessant malgrat que no aporta massa novetats temàtiques, si bé no m’acabà de convèncer la posada en escena, potser que l’escenografia hi contribuïa: l’escenari del Calderon resultava massa aparatós per a un espectacle tan minimalista. Ah! I les dues actrius –Lorena López i Vanessa Cano- han estat supèrbies.

I ara que parlem de teatre, seria convenient recordar que aquesta setmana podrem veure a Albaida una Mostra de Teatre Escolar en què participaran tots els centres del poble més un grup convidat d’Ontinyent, l’IES Pou Clar. Iniciativa que em sembla magnífica i que una vegada més naix per l’entusiasme i les ganes de treballar, desinteressadament, com sempre, d’un grup de mestres, així com la il·lusió en formar el seu alumnat, sensibilitzar-los, educar-los i el teatre té molt a dir en aquest camp. La meua enhorabona per davant. Llàstima que les institucions públiques i les privades –a nivell econòmic- s’hagen implicat tan poc. Caldria que miràreu el programa de mà i observàrem qui no està, perquè no han volgut, clar. Imperdonable!

I ja que parlem de teatre, doncs una altra enhorabona. El divendres passat l’amic Sergi Gómez s’estrenava com a dramaturg. El grup Teló Teatre de Cocentaina, que tant està fent a la ciutat en cap del Comtat per aquest art, en la Mostra de Teatre Escolar que fa cada any, han estrenat “Els somnis del rei(et) en Jaume”, pel que m’han dit, un deler per als sentits i una bogeria per a tota la canalla participant que no oblidaran en la seua vida.

esperança rebel

2009-06-08T11:09:00.000-07:00

Avui he vist a molta gent cabrejada: caps catxos, mirades esquives com si vulguessen passar inadvertides, fins i tot sota grans ulleres negres de sol que oculten ulls botimflats per mal dormir, cigarrets consumits amb ansietat, to de veu alterat, nervis a flor de pell i supose que un cuquet arrosegant l'estòmac perquè el sopar d'ahir no els hi va caure massa bé.

No he vist massa cares contentes, i és la veritat: Potser siga que l'alegria vaja per dins, com se sol dir, i que gent amb tant d'autodomini i aplom sàpia mantindre la compostura, cosa sempre molt recomanable. Potser siga que contents, contents de veritat, sols estiguen aquells que ixen per la TV xillant com a desespereats o aquells altres, si més no són els mateixos, els quals s'han cregut que les urnes són jutges, però que es veuen obligats a disimular-ho.

Igual resulta que com a hores d'ara ningú ha anat a exercir el seu dret democràtic, dret que hom els ha regalat a canvi de res, i per això trien l'opció que els rota -bon profit!-, doncs, així, potser siga aquesta gent impassible la que s'hi veu i la resta sóm pura al·lucinació.

I és que hom no si pot il·lusionar en res -tota il·lusió és un error de percepció- ni creure en utopies -ideals irrealitzables-, perquè el dia a dia, la realitat és dura, molt més dura del que, adhuc, ens la imaginem, malgrat viure-la.

En fi, no entenc res de res!

Per cert, divendres 12 de juny a les 24h al Pub Màgic d'Ontinyent i organitzat pel BLOC JOVE actuaran els grups TANSKENTI, d'Ontinyent i ODI, d'Albaida -m'agrada el títol del CD “Esperança rebel” i la música que fa aquest grup de gent tan jove.

llibres, història, cultura...

2009-04-26T02:31:00.000-07:00

Un 25 d’abril descafeïnat que és com al poder li interessa. Fins i tot les Corts Valencianes l’han celebrat un dia abans -Dia de les Corts, en diuen- perquè, com queia dissabte, pareix que no està gens bé que ses senyories treballen, ni que fos amb un ple extraordinari i un dinar, a més que tampoc cal commemorar res tan sagrat, total; el cap de setmana és molt més important. Tampoc he vist massa ajuntaments que s’hagen calfat el cap en tal data ni crec que el món de l’ensenyament haja volgut recordar-se’n de l’efemèride ni la societat en general -uns per desconeixement, altres per desídia- ni ningú ni res de res. És el que hi ha, si vols ho agarres i si no ho deixes! Tot això són històries i mal de caps.

Però aquesta ha estat una bona setmana per celebrar, per exemple, una setmana cultural que tots els pobles haurien de tindre. Una setmana amb dos dies ben significatius per al nostre poble. A més del 25 d’abril, també el 23 era un dia destacat, Dia del Llibre, Sant Jordi, patró dels Països Catalans -festa gran a Alcoi, Banyeres, Barcelona, Palma de Mallorca, etc. No he vist massa activitat a la meua comarca que, per cert, m’he enterat que li diuen la Toscana valenciana, espere que amb aqueixa denominació no vulguen etiquetar la Vall d’Albaida com una reserva índia. I a l’escola? Millor ni preguntar-m’ho. Déu meu, ni la història ni la cultura!

Ens escandalitzava l’altre dia a la premsa, un any més, que el 50% dels valencians i valencianes no toquen mai ni un llibre i que som l’autonomia amb l’índex de lectura més baix de tot l’estat, la qual cosa voldrà dir, també, de tota Europa. Així, és normal que el Dia del Llibre passe sense pena ni glòria. Però que trist és que des del poder tampoc s’hi faça res, quatre cartells i punt. A Madrid es passen el dia llegint el Quijote i a Barcelona inunden les Rambles de llibres i roses, i nosaltres què? Bé, si des de València ni s’hi fa res, a mi m’agradaria que, com a mínim, els ajuntaments acostaren la literatura i els seus escriptors als pobles. A tot lloc s’haurien de fer presentacions de llibres i xerrades amb els creadors d’històries o lectures d’obres i tallers literaris o jo què sé quantes coses més al voltant del llibre. Però no, els nostres polítics no donen importància a aqueixes coses, no veuen important acostar la literatura al poble, això no dóna vots.

Jo em pregunte sobre la cultura dels nostres dirigents! Seran lectors o formaran part d’aqueix 50% per cent que no lligen mai? Déu meu, espere que els homes i dones a qui jo vote siguen lectors, encara que no els he sentit parlar mai de llibres, perquè em donaria vergonya votar gent que no agarra mai un llibre. I a nivell municipal? Fins i tot em preguntaria si per a aquesta gent la cultura és important. Perquè ben poques vegades són presents en manifestacions culturals més que per fer-se la foto. A més a més, els diners que destinen a cultura sempre són les molletes sobrants del gran pastís.

Però, i la societat? El poble hauria de reaccionar. Temps enrere, com que la política no existia, doncs la societat civil era la que mitjançant associacions culturals, juvenils o de qualsevol tipus mobilitzaven la gent amb tot actes culturals i reivindicatius que, sobretot açò últim, ha desaparegut, avui s’hi se fa alguna cosa és festiva i punt.

Bé, és una invitació a recuperar la cultura amb majúscula, perquè cultura és tot, però no ens enganyem o que no ens enganyen com volen alguns. Perquè me n’adone que al llarg de tot l’escrit vaig relacionant cultura amb història i amb lectura. Però és que estic totalment convençut que totes tres coses en són una sola, així com la Santíssima Trinitat. I a aqueixa sola cosa resultant de les tres restants anomenem-la Llibertat.

entre moros i cristians, o viceversa.

2009-04-19T04:05:00.000-07:00

Ahir fou un dia important per a València: el seu nou arquebisbe prenia possessió en el càrrec. L’acte va ser ben digne, com correspon a una gran diòcesi que és la valenciana. El pes de l’Església en la societat valenciana continua essent gran, molt gran i conseqüentment se l’ha de tindre en compte, amb tot el respecte que cap, per suposat, cap a totes les altres maneres d’entendre el món.

Jo no vaig voler perdrem l’event i cap a València que me’n vaig anar. La ciutat estava tranquil·la, supose que coses del pont que s’encetava. El centre històric –magnífic, cada dia n’estic més enamorat- nét i solitari. La veritat és que estava tot molt tranquil i quan t’acostaves cap a la catedral, tampoc t’agoviava la gent, cosa que me n’alegrà, perquè no m’agraden les aglomeracions, que em feu pensar-m’ho dues vegades l’anar-hi o no, per si em trobava amb les bestialitats que observem en TV el dia del trasllat de la Mare de Déu dels Desemparats. Però no fou així.

La meua intenció sols era la de veure el boat muntat per a l’event. M’agrada tot eixe món barroc amb què el poble valencià envolta les seues solemnitats, cosa que no va ser tant com esperava, però que em va agradrar. Així que, a manera de crònica, els esdeveniments, de manera tranquil·la i sense isterismes, succeïren amb tota normalitat. Eren les onze en punt quan una gran colla de gaiters provinents d’Oviedo, lloc d’origen del nou arquebisbe, obrien la processó cap a la basílica de la Mare de Déu. Un gran nombre de rectors eixien des de l’Arquebisbat en ordre geràrqic i darrere la Creu: escolans, rectors, vicaris, bisbes, cardenals i finalment l’esperat Carlos Osoro -esperem que ben prompte Carles i no sols de nom- entre Garcia-Gasco, que amb aquest acte s’acomiadava dels valencians, i el nunci del Papa.

No faltava ningú en aquest grat dia de solet, malgrat les amenaces de pluja que s’hi feren presents però, després de dinar. De tots els racons de l’Espanya catòlica havien vingut a l’acte. La visita a la Basílica fou curta. El reberen els cants de l’Escolania i, naturalment, l’acomiadaren amb la Salve, per cert, un dels pocs cants en valencià a la Mare de Déu. Després la comitiva continuà el seu itinerari cap a la catedral, on hi entrava puntualment a les onze i mitja del matí, complint, així, l’horari previst. Malgrat tot, em cridava l’atenció que algunes persones preguntaven que què passava que hi havia tant de policía i gent. No puc comprendre com està de desinformada la gent –poble desinformat, poble manipulat-, o és que es tracta del meninfotisme valencià de què tant se'n parla.

Començat l’acte religiós me n’aní cap a la Nau a veure l’exposició -Entre terra i fe: Els musulmans al regne cristià de València (1238-1609)- que la Universitat de Valencia ha muntat per conmemorar els 400 anys de l’expulsió dels moriscos valencians. Magnífica! La veritat és que totes les exposicions que hi he visitat m’han semblat extraordinàries.

No hauria de passar desapercebuda aquesta data i menys per a tots aquest pobles de les Comarques Centrals tan propers a aquest fet terrible i difícil de comprendre avui en dia. El mateix que pretén aquesta exposició, s’hauria de fer en tota aquesta zona –espere que a la Vall d’Albaida s’hi facen coses-, recordar aquell grup humà que hagué de patir la tensió entre l’afecció a la seua terra –el Regne de València- i el seu sentiment religiós-l’Islam-, en un món intolerant que acabà deportant en massa aquests valencians que despectivament anomenaven moriscos.

vacances i crisi

2009-04-15T00:48:00.000-07:00

Com que hem tingut una Setmana Santa plujosa i amb fred, doncs no he pogut fer res del que m’havia proposat o potser el mal oratge haja sigut l’escusa per a no fer res. M’explique!

Un trimestre llarg i pesat, amb el cabreig final pels resultats de les notes i pels darrers dies del trimestre en què l’alumnat desaparegué del centre com si ja tingueren vacances –no puc comprendre els pares i mares- , donat que ja tenien les notes, boicotejant, conseqüentment, les classes i no acostant-se pel centre ni el darrer dia , dimecres sant, que hi havien programades activitats esportives i culturals. Resultat, doncs, hi érem més professors que alumnes, fins i tot la xocolatada amb bunyols i coca la llanda no els ha fet mal a uns quants de miracle, perquè el gotet de xocolate i poca cosa més que a cadascú li corresponia, en cas d’haver-hi estat tots, doncs els assistents han eixit a triple ració, cosa que em pareix ben correcta. Per no estar no estaven ni els guanyadors del Premi Sambori de narrativa que tradicionalment entreguem el darrer dia, abans de les vacances de Pasqua. Bé, doncs tot açò ha estat la culminació del trimestre, així que he agafat les vacances com una benedicció del cel.

La meua intenció era, d’ahí el que he dit al pricipi sobre l’excusa, oblidar-me de tot i oxigenar-me caminant pel terme del meu poble, pèrdrem entre muntanyes i pins, rierols i barrancs, camins incerts, paratges insòlits i descobrir, també, les barbaritats que quatre desalmats estan fent, sense cap visió de futur i davant la impotencia de l’Ajuntament, amb uns dels paratges més bonics de la Vall d’Albaida: la foia de Salem.

Tampoc podré fer cap escapada per aqueixos mons de Déu. Estic arruïnat! La crisi que a tots ens afecta. Què hem de fer? Ni podré pasar-me per aquells llocs tan acollidors anomenats llibreries a comprar-me les novetats que més m’interessen o que més em criden l’atenció. No, m’he conformat rebuscant per la meua biblioteca alguna lectura d’aquelles que no saps ni com hi ha aparegut.

Davant la crisi diuen que imaginació, doncs, mira, la cuina ho ha pagat! La veritat és que m’agrada, però la manca de temps fa que resolga el dia a dia de la manera més corrent possible i sols quan tenim convidats a casa en pose mans a la massa. Aquests dies, com resulta que estava bastant tranquil, els menjars m’han servit de distracció: arròs caldós amb faves i carxofa, faves sacsadetes, pastissets de verdura, bledes al forn, espencat, orades al forn… Menjars tradicionals que són els que a mi m’agraden. Naturalment no podia faltar la paella amb què culminàrem aquestes dates: el diumenge de Pasqua com mana la tradició i amb la colla d’amics i amigues a Benimarfull. Sols una petita incidència, aquest any la paella no era valenciana, sinó murciana, una novetat, tota de verdures i sense gens de carn, coses de l’amiga Anna. Ens va eixir boníssima!

tenim l'obligació d'inventar un altre món

2009-03-29T12:10:00.000-07:00

Els amics de Teló Teatre a Cocentaina, un any més, han volgut celebrar el Dia Mundial del Teatre amb tot el poble, i ho han fet a portes obertes i a cor que vols. Però aquesta vegada no ha estat un muntatge teatral convencional el que s’ha triat per a la commemoració. Hauran pensat que amb dos o tres obres de teatre estrenades a l’any, la gent de Cocentaina ja va ben servida, així que en aquesta ocasió han escollit un muntatge poèticomusical.

El grup Notes Soltes, del poble veí l’Alqueria d’Asnar, han posat la partitura, i el nombrós grup de gent, de totes les edats, que formen Teló Teatre les veus i el seu saber fer. Una posada en escena dinàmica i entretinguda, magníficament guiada per un dels fundadors de la companyia, Paco Insa, i una de les seues millors actrius, Milagro Sellés, que si l’Almodovar se n’assabentara de les seus bones maneres damunt de l’escenari, no tardaria massa en incorporar-la a la plantilla de les seues “chicas Almodóvar”.

I Paco Muñoz! Sí, l’amic Paco, a qui no deixen tranquil, malgrat els consells mèdics. Seus han estat els poemes escollits i els hem escoltat recitats i cantats per aquesta colla de comediants inquiets que no paren en torreta. Un grup de gent envejable que porten més de vint anys muntant el teló i sensibilitzant el seu poble i la seua comarca amb el teatre com a eina cultural. I diu molt d’aquests còmics socarrats que hagen volgut celebrar el Dia Mundial del Teatre amb aquest homenatge a Paco Muñoz, el qual, com no podia ser d’altra manera, al final de l’espectacle ha tingut que muntar a l’escenari a arreplegar una plaqueta, dir unes parauletes i cantar, com no, la cançó més bonica del món, com diu ell: Serra de Mariola.

Voldria acabar amb unes paraules extretes del Manifest que, com cada any, un prestigiós teatrer internacional fa arribar a tot el món i que en aquesta ocasió han vingut de la mà de l’escriptor, dramaturg i director teatral brasiler, pare del Teatre de l’Oprimit, Augusto Boal:

Vint anys arrere, jo vaig dirigir ‘Fedra’ de Racine, en Rio de Janeiro. L’escenari era pobre: en el sòl, pells de vaca, al voltant, bambús. Abans de començar l’espectacle, els deia als meus actors: “Ara acaba la ficció que fem en el dia a dia. Quan creuem eixos bambús, allà en l’escenari, cap de vosaltres té el dret de mentir. El Teatre és la Veritat Amagada.”Veient el món, a més de les aparences, veiem opressors i oprimits en totes les societats, ètnies, gèneres, classes i castes, veiem el món injust i cruel. Tenim l’obligació d’inventar un altre món perquè sabem que un altre món és possible. Però ens incumbeix a nosaltres el construir-ho amb les nostres mans entrant en escena, en l’escenari i en la vida.

que poc que hem evolucionat!

2009-03-18T11:26:00.000-07:00

Ha estat un gran plaer poder assistir a una xerrada de Juli Peretó. I ha sigut a l'institut d'Albaida, una d'aqueixes poques possibilitats que tenim als centres d'ensenyament d'estar en contacte amb gent important, homes i dones que fan la nostra cultura internacional, que amb la seua tasca contribueixen a engrandir i ampliar el nostre patrimoni cultural.

Gràcies a Acció Cultural del País Valencià(ACPV) i el Centre Ovidi Montllor d'Alcoi el nostre institut ha entrat en la campanya “Apropa't a la nostra cultura”, mitjançant la qual, personalitats rellevants de diferents àmbits culturals -art, escena, música i ciència- o el que és el mateix: Ferran Torrent, Xavi Castillo, Xavi Sarrià i Juli Peretó han pogut estar en contacte amb els estudiants de Secundària i Batxillerat, amb una finalitat, contar com s'han obert pas a la vida conreant una especialitat de caire cultural, i que han fet d’una afició o una passió la seua forma de vida.

No havia tingut mai el plaer d'escoltar Juli Peretó; havia sentit parlar molt d'ell, ja se sap, professor de currículum impecable: Doctor en ciències químiques en l’especialitat de bioquímica per la Universitat de València. Va ampliar estudis a la Universitat d’Essen i a la Universitat de Pensilvània. És professor titular de l’àrea de Bioquímica i Biologia Molecular de la Universitat de València. També a la Universitat de València, ha estat vicerector d’Investigació, vicerector de Relacions Institucionals i Comunicació, vicerector de Cultura i president executiu de la Fundació General. Ha impulsat la creació de diversos instituts d’investigació de prestigi internacional. Ha col·laborat amb el Consell Superior d’Investigacions Científiques en la formació de centres mixts de recerca. Ha impulsat noves publicacions, com les revistes Mètode i L’Espill. És coautor de Fonaments de bioquímica, el primer llibre de text sobre aquest tema en català. Ha publicat articles i participat en nombrosos congressos i projectes d’investigació. És membre de la Societat Catalana de Biologia, filial de l’Institut d'Estudis Catalans(IEC). Però jo -pobre de mi-, sobretot conec al Juli Peretó pel seu blog -El buit del temps- a Vilaweb.

La seua conferència ha estat genial, a més a més, és un comunicador excepcional; ha començat presentant el seu currículum, des de l'època en què començà a estudiar a un col·legi religiós i tenia l'edat de l'alumnat que l'escoltaven, fins l'actualitat. Ens ha parlat dels seus dubtes existencials quan va haver d'escollir entre creències religioses o científiques, i naturalment, el seu acostament al món de la ciència i la investigació. Per acabar parlant del bicentenari de Darwin i l'origen humà: Tots els éssers vius tenen un mateix avantpassat, tots tenen un mateix origen, tots som parents. Ens ha parlat de l'evolució per la selecció natural i de l'arbre de la vida darwinista, a partir del qual ja no n’hi hagueren mai més organismes superiors i inferiors, o més o menys evolucionats.

La llàstima de tot açò és que l'alumnat ha preferit anar-se'n a falles! En un principi havíem pensat que avui era un bon dia per a la conferència i que la gent de 2n de Batxillerat era la més adequada, però ens han deixat, una vegada més, tirats. Han vist la possibilitat d'anar-se'n a casa perquè no tenien classe, hora de pissara vull dir. Lamentablement és la realitat. Per molt que els hem comentat la importància de la conferència -portem tota la setmana sensibilitzant-los-, fins i tot avui he anat a totes les classes per recordar-los-ho, quan ha arribat l'hora de la veritat, la meitat de l'alumnat havien desaparegut. Incomprensible, però cert. Ah, què poc que hem evolucionat!

adéu, Carmelina, adéu!

2009-02-27T12:50:00.001-08:00

Un entre tants, tímidament, a un racó de qualsevol diari, hem vist una petita nota necrològica de la família comunicant-ho a tot aquell a qui li pogués interessar. Potser a quasi ningú! Ha mort Carmelina Sánchez-Cutillas; i se n’ha anat sense fer soroll, igual de discretament que va viure, sense armar gens de rebombori.

M’han vingut al cap tants i tants records! La Universitat i el descobriment del valencià com a llengua de cultura, si més no. Eren aquells anys esperançadors de finals dels setanta en què tot pareixia possible. Un temps il·lusionant en què fer país –i fer país ho abraçava tot- ens omplia d’orgull i de satisfacció.

Ah! Aquelles primeres lectures que, com un vendaval d’aire fresc, ens despertaren del somni reparador de l’adolescència. Descobrírem, atònits, que el valencià era molt més que la llengua del carrer, i descobrírem, a més, els autors d’ací de casa, i els de l'altra casa, la de dalt, que ens colpiren la consciència endormiscada, i vingueren llibres reveladors –Sanchis Guarner i La llengua dels valencians; Fuster i Nosaltres els valencians -, o aquelles altres lectures de lluita i reivindicació –Estellés i El llibre de les meravelles-, o aquella narrativa tan nostra i arrelada d’un insigne oblidat, Isa Tròlec, i les seues Ramona Rosbif i Mari Catufols. I també descobrírem Joan F. Mira amb Els cucs de seda. Però, per damunt de tots Carmelina Sánchez-Cutillas i la seua Matèria de Bretanya. Quants anys, quanta inocència!

He pensat que, rellegint l'autora de la Marina, rebel i bohèmia, sense lloc a dubte, serà la millor manera d'homenatjar-la. Per això, he buscat a la meua biblioteca una novel·leta, velleta i engrogida, i aquest cap de setmana li'l dedicaré a Carmelina i els seus records d'infantesa, amb tanta tendresa retratats en la seua única novel·la; aquell paissatge i aquella gent de la seua Altea d'adopció que mai més no tornaran a ser. I estaria bé fer arribar al meu alumnat de 4t d'ESO la màgia de la Matèria de Bretanya. Podria ser una bona lectura per a març, i que així la descobriren i la comparen, si més no, amb Mercé Rodoreda, tan semblants i tan diferents, que han estat treballant durant el primer trimestre.

Adéu Carmelina! I no et preocupes, que no deixarem que s'hi facen realitat aquelles paraules teues: "Cascun any en tornar al poble a l'estiu, tenia por que els amics s'haguessen oblidat de mi, aquells amics petits com jo, que corrien per les costeres descalços i sense adonar-se'n de les pedres del sòl. Els amics humils que jo admirava tant, i els quals mai no van tenir enveja de mi”.

els més feliços del món

2009-02-20T12:55:00.000-08:00

Avui hem començat amb la campanya de venda de samarretes per a la Trobada. La primera classe on he anat -la classe aquella de 4t de què ja he parlat altres vegades i on tot són xics-, la venda ha estat un èxit. Tots l'han encomanada, clar que tan sols en són nou -faltava el Jordi, però també li l'encarregarem-, fins i tot el Búlgar, cosa que té, si més no, doble mèrit, també l'ha comprada. No podia ser d'altra manera, perquè són gent molt especial. Massa festers, però gent sana. Igual et reben a classe fent una filada que cantant no sé què! Ara bé, poder donar-hi classe amb tranquilitat, això ja és un altre cantar.

L'Abel té futur com a escriptor! M'ha fet un relat per al Sambori força simpàtic; no massa original -un dia a l'institut-, però, bastant ingeniós. Com és molt observador, fins i tot arriba a preocupar-te quan el veus callat, perquè et preguntes, quina n'estarà tramant? Bé, doncs, hem exixit tots retratats en el seu relat: professors i alumnes que entrem en aquell cau que és la seua classe.

Al Jordi el tinc empipat, perquè un dia em deixà un bolígraf d'aquells que utiliza l'alumnat per borrar i diu que no li'l vaig tornar, cosa que em crec, però que me l'emportara intencionadament, això ja és una altra cosa. Segurament, després de fer-ne ús me'l deixí per damunt la taula i algú es feu amb ell. Fins i tot va estar un tant grosser, però li ho perdone, perquè seure tots els dies al costat de l'Andreu, hi ha per això i per a més.

Ja sabeu, l'Andreu és aquell que té somnis d'striper, vull dir, que li agrada ensenyar els calçotets i parlar de sexe, el seu tema preferit. Sempre busca alguna eixida per traure l'assumpte i, clar, ja la tenim armada. Sap posar-li el seu punt de gràcia, amb experiències personals incloses -el tamaño importa i n'està ben orgullós-, però sense caure en vulgaritats; no és, ni molt menys, ni un maleducat ni un ordinari. És un dels xavals més desinhibits amb què m'he topat en la vida.

També tenim un extranger a classe. Algú podia dubtar-ho! S'ha ensenyat més valencià des de que té amics, que en un any de classe, ara, que els capçanes dels company el primer que li han ensenyat és a dir barbaritats. I n'estan tan satisfets! Però, fer feina, a l'Ivan, és el que menys li agrada del món, per dir-li-ho d'una manera fina; no hi ha manera.

Tampoc està massa animat a treballar el Vicent, però aquest té doble delicte, perquè és més llest que la fam. Té un altre problema, i és que sempre té son. A més a més, quan està despert, xerra pels colzes, fins i tot li dóna conversa al seu company Abel que amb els braços creuats i la mirada perduda en l'infinit pareix un guru.

El Joanvi em té bastant cabrejat! Però clar, a un pam dels meus nassos -seu a la primera taula- i amb aqueixa cara d'angelet amb caragolets rossos i ulls blavets i tot. Qualsevol! Ara, que no treballa gens, viu de rendes i si continua aixì, se la pegarà amb totes les de la llei. Quan l'amenace en què he de parlar amb els seus pares, no se li ocorre res més que dir-me que no, que per favor, que si no li llevaran internet i el méssenger, i no podrà parlar amb la núvia. Tindrà la cara poc dura! Clar, tot això més la música, que està molt bé, comprenc que no tinga temps per a res més!

I al seu costat el Joan, de cuerpo grande, que diu ell. Músic les vint-i-quatre hores del dia. Sempre fent ritmes i sonoritats amb les mans, la boca, l'ànima i el ser. I quan no, trau el mòbil -cosa que sap que està prohibida- i La Missió d'Ennio Morricone. Quantes vegades m'haurà dit: escolta, escolta, escolta... Quina palissa de xiquet! Ah! I un manta -per allò del top manta-, sempre venent-me i intentant fer negoci amb CDs del seu oncle, amics i coneguts.

L'alumne més pacífic de la classe, fins i tot el seu nom, Pau, l'acompanya en la seua aura asserenada. Estic molt content amb ell. Se'l veu preocupat, interessat, madur. Treballa de valent i està fent tot el que pot i més per a què no li passe el de l'any passat, i ho aconseguirà, cosa que malauradament no faran tots.

I per acabar, el Xavi. També estic molt content am ell. És com un ratolinet, treballadoret, seriet, no li agrada que ens fixem massa amb ell, prefereix pasar desapercebut, i sempre ho porta tot fet. Un altre que guarda una mala experiènia de l'any passat, però que enguany, estic segur que hi haurà final feliç.

Però tot açò venia a compte perquè hem encetat ja la recta final cap a la XXI Trobada d'Escoles en Valencià a la Vall d'Albaida, que enguany és el 4 d'abril a Llutxent. Ara toca participar econòmicament. Els relats Sambori ja els tenim seleccionats: nou en total, tres per nivell. Però ha participat tot l'alumnat de l'IES, més de cinc-cents alumnes. I anirem fent camí, traient il·lusions de baix les pedres. I allí estarem totes i tots, amb les nostres samarretes insígnia amb el lema el Valencià és teu. I també estaran tota aquesta colla de trempats, per si els voleu conèixer, que busquen núvia desesperadament -avís per a les xiques guapes, ells dirien una altra cosa-, malgrat que alguns ja han tastat la mel de l'ametller.

un tant deprimit

2009-01-21T12:46:00.000-08:00

Arribe a casa un tant deprimit. Vinc d’un soterrar -el dilluns n’estiguí en un altre- i això sempre m’afecta. Tant l’un com l’altre, pares de dues bones i estimades amigues. M’he fet un got de llet calenteta que em reanime, perquè fa un fred que pela, i m’abelleix el recolliment d’aquesta vesprada típica d’hivern, la lectura i, per què no, escriure algun post que, darrerament no hi trobe mai el moment oportú. Mentre, escoltaré la música de fons de Claudio Monteverdi -Vespro della Beata Vergine- interpretada per Jordi Savall.

No parlaré de res en concret, sinó d’allò que em vinga en gana en aquest moment; per exemple, que ja he acabat de corregir els Samboris –relats pressuposadament literaris per al premi Sambori de l’IES Josep Segrelles d’Albaida- que, com cada any, els millors, passaran al premi Sambori de la Vall d’Albaida que organitza la Coordinadora per l’Ensenyament en Valencia d’Escola Valenciana. I la veritat és que del centenar que me n’he llegit –4t d’ESO i 2n de batxillerat-, uns set o vuit estan força bé: relats ingeniosos, interessants, ben escrits, és a dir, que l’esforç que s’hi fa –alumnat i professorat- paga la pena. Si abans he dit allò de “pressuposadament literaris” és perquè, cada any hem de barallar-nos molt per a què tothom hi participe. Naturalment ho aconseguim, però, els resultats no són massa satisfactoris. Potser si fóra optatiu, com proposen alguns, voríem millor escrits. No ho sé. Jo sempre dic que voluntari “una paella”

Eldissabte passat estiguérem a l’Olleria de concert, ni més ni menys que a escoltar el grup basc Oskorri, acompanyats per la banda de música del poble. Allò fou excepcional! Si els bascos ens impresionaren amb la seua música folk, l’acompanyament de la banda de l’Olleria va ser de professionals de primera. Una tasca admirable la d’aquests músics que cada any donen a conèixer un repertori ben variat de músiques del món al poble.

El diumenge pel matí el dedicàrem al porrat de Sant Antoni a Castelló de Rugat que, malgrat ser el segon any que s’hi fa, s’ha consolidat com un dels porrats importants de la comarca. Fira medieval inclosa. Com que no tenia res preparat ni pensat per a dinar, vaig decidir comprar-lo en el forn que hi havien instalat el Gremi de Forners de la Vall d’Albaida, els quals estaven fent demostracions del seu bon quefer. Ho vaig encertar: un combinat de coques amb espinacs, de tomaca altres i d’embotit amb cansalada magrosa, de pecat!

El que portem de setmana, diguem que no massa fructífera en res. A l’institut, no sé què passa, però l’alumnat està un poc desencisat, desmotivats, no s’aclarixen en res ni s’esforcen per fer les feienes ben fetes, no aconseguisc il·lusionar-los; estan protestons, sempre morts de son –recuperar-se del cap de setmana els costa la resta de setmana- i així tot. Quan arribe a casa, el dia tampoc és massa gratificant i per a més inri, la política municipal, la qual ens aporta poques alegries, alguns disgustos i molt de treball, però, interessant. No n’estic arrepentit.

el somriure de l'incrèdul

2009-01-15T08:45:00.000-08:00

La revista Crònica, en el seu darrer número, m'ha publicat aquest article que ara penge ací i que per manca d'espai no va ser publicat sencer.

Año nuevo, vida nueva o el somriure de l'incrèdul.

Al llarg d'aquest any que estem a punt de tancar, i recordant polèmiques inútils i estèrils -com ho són totes-, polèmiques interessades d'aquelles que omplin els diaris d'imbecilitats i que no tenen cap altra finalitat més que marejar la perdiu, doncs, vull comentar-ne una que em cridà l'atenció en el seu dia i que sempre està ahí, amenaçadora. Segons resava a les primeres pàgines de certs diaris: el castellà està a punt de desaparèixer en algunes comunitats.

La campanya, encapçalada pel Mundo i els predicadors de la Cope, fou sonada; posava en entredit el bilingüísme estatutari existent a Catalunya, País Basc, Galícia i fins i tot les Balears. I donaven un bon grapat d'arguments -falàcies diria jo- amb els quals intentaven fer creure que allò hi era ja una realitat.
Jo sempre em preguntava, el per què no hi era entre aquelles comunitats bilingües la valenciana. I continue preguntant-m'ho! Potser siga tot cosa de la política, acabava contestant-me, perquè aquelles autonomíes estan totes en mans de partits diferents al que ací mana, la qual cosa hi vol dir en mans del dimoni, i nosaltres, com que anem de la maneta de Déu... Però no, a la fi te n'acabes adonant de què la veritat és que nosaltres no som una comunitat bilíngüe.

No tinc clar què és això del bilingüísme, mai no ho he tingut, més bé ho considere una gran mentida, un invent més dels de sempre -els poderosos-, amb el permís dels sociolingüístes, per a què res no canvie i tot continue igual de mal per a les minories nacionals, aquelles que lluiten pels seus drets històrics que els fan sentir poble. I potser ahí vinga la contestació a la meua ingènua pregunta retòrica!

Tot es redueix a una simple frase: Els valencians no existim. I que ningú se senta agredit moralment, res més lluny del meu imaginari! Simplemet constate una realitat. Els valencians som España, amb ñ, som com els murcians, andalusos, castellans..., i amb molta honra. I, a més a més, som els primers en tot, que, bé que s'encarrega Canal 9 de recordar-nos-ho dia sí i dia també.
La llengua és la insígnia nacional d'un poble, per això aquelles comunitats obligades a ser bilingües tenen problemes, però, nosaltres els valencians, nosaltres no volem problemes. Com diuen al meu poble, tot el que no deixa, deixar-ho. Bona filosofia de vida, un tant materialista, si voleu, però, bastant rentable. Així que, la llengua a fer punyetes. I bé que ho han aconseguit! Però, d'algú haurà de ser la culpa, doncs, segons diuen ara, la culpa és dels nouvinguts. Ben simple!

Així s'expliquen tantes i tantes coses: s'hi retiren subvencions als diaris i revistes valencianes en valencià -l'última la Saó-, no tenim cap diari en valencià; no a la TV3 ni a res que vinga del nord, no a l'única TDT valenciana com és InfoTV, Canal 9 al cinquanta per cent i Punt 2 no arriba més que a la mitat del territori valencià; cap ràdio en valencià i les cadenes privades, que tenen l'obligació de deixar espais per al valencià, no en fan cas; la gran quantitat de músics i cantants en valencià -fenomen curiós perquè cada dia n'hi ha més-, no tenen cap ajuda institucional ni cap promoció pública; el funcionariat continua sense tindre domini de la nostra llengua; l'empresa privada la ignora totalment; si voleu que parlem de l'esgésia, més del mateix o encara pitjor -esperem amb impaciència el canvi d'arquebisbe-, haurem de fer nostre altra vegada aquell crit dels setanta de “volem bisbes valencians” ...

Llavors, per a què commemorar el 25é Aniversari de la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià? Mirant-ho bé, què s'havia de commemorar? Si pel que fa a l'ús, cada dia s'hi parla menys. I si parlem de l'ensenyament, malgrat estadístiques manipulades que ens fan pensar el contrari, un percentatge baixíssim d'escolars poden estudiar en valencià, i els que ho fan, quan arriben a cursos superiors -batxtiller i cicles formatius- no poden continuar-hi, perquè de la Universitat, ahí ja, malgrat la bona voluntat d'uns pocs, res de res.

I què voleu! És la realitat del nostre País, incomprensible, però certa. Ací, en ser del Valencia FC -cosa que està molt bé- i votar partits nacionalistes espanyols per grans i poderosos ja en tenim prou, llavors, de què ens queixem? Ah! Perdó! Que no ens queixem! Que els qui ens quiexem som quatre gats i mal avinguts! Doncs, vosaltres mateixos....

de madrid al cielo

2009-01-10T03:44:00.001-08:00

Hem començat l'any fent una escapadeta cap a Madrid. Ha estat un cap de setmana encantandor: teatre, exposicions, restaurants, passejar la ciutat i, en fi, tot allò que s'hi pot fer, a una gran ciutat que, curiosament, no estava massa plena de gent, deu ser la crisi; s'hi podia caminar amb bastant tranquilitat pels seus carrers i, fins i tot, entrar tranquilament on hi anàvem.

Els teatres és el que, darrerament, observe que més plens estan. Si no haguérem tingut les entrades comprades des de feia un mes, no hauríem entrat-hi; cosa curiosa que estic comprovant també a València i Barcelona, ciutats que solc visitar amb més freqüència.

Hem tingut sort amb els dos muntatges teatrals que hem escollit per aquesta ocasió: Hamlet i Un dios salvaje। El Maria Guerero -Centro Dramàtico Nacional- ha posat en escena per aquests nadals un Shakespeare que ha resultat bastant polèmic i molt criticat pels puristes. Dirigit i interpretat per Juan Diego Botto -Hamlet damunt l'escenari-, el muntatge ha intentat, i crec que ho ha aconseguit, arribar al gran públic, malgrat que per a això haja tingut que ser mutilat, desversificat i, fins i tot, rebaixar llur contingut filosoficomoral. Però, no deixa de ser Hamlet! Em va agradar!

Més sorpresa em causà Un diós salvaje de Yasmina Reza. He de confessar que, a l'hora de triar aquesta obra d'entre un nombre considerable d'obres interesssnats, em vaig deixar arrastrar per l'autora, a qui vaig descobrir amb Arte, i no em vaig enganyar; em va enlluernar, també, clar està, les dues actrius protagonistes: Aitana Sánchez-Gijón i Maribel Verdú. Tot el que vingué després ens feu passar una estona la mar de divertida. A partir d'un fet quotidià com pot ser el barallar-se dos xiquets al pati de l'escola, s'hi desencadena una trama que et deixa aterroritzat, una anàlisi profund sobre el comportament humà, en aquest cas, entre uns pares, els quals acaben sent més incivilitzats que els fills.

Les exposicions que visitàrem, com sempre que anem a Madrid, excel·lents. El Thyssen no defrauda mai. En aquesta ocasió: 1914! La vanguardia i la gran guerra. La pintura de transició del segle XIX-XX. Ben bé podia comparar-se, alhora que s'hi complementava, amb les obres exposades al nou Centre Cultural Fundación Mafre: La pintura entre dos siglos. España 1900. Més casolana, però interessant.

Al Mafre hi havia una altra exposició, ara dedicada a Degas, però, sobre la seua escultura, un art desconegut del pintor de les ballarines. I una tercera exposició, fotogràfica, que em captivà. Al llarg de trenta anys el fotógraf americà Nicholass Nixon ha captat les mirades de quatre dones de la seua família, la seua muller i les cunyades -Las hermanas Brown, 1975-2007-, i les ha fotografiades de manera molt natural i sempre en el mateix ordre, captant en cada fotografia uns moments viscuts, unes sensacions diferents, el pas del temps. Increïble!

La Biblioteca Nacional tenia una magnífica exposició dedicada a l'Amadís de Gaula 1508: quinientos años del libro de caballerias। Primera sorpresa, l'Amadís, que jo sempre l'havia tinguda com l'obra de cavalleria culminant de la literatura portuguesa, doncs no, ara resulta que s'han trobat fragments més antics en castellà, la qual cosa l'exposició resaltava i conseqüentment atrubueix l'obra anònima a la literatura castellana। Però la gran sorpresa fou el vore exposat, entre tots aquells incunables, còdices medievals i llibres antics el Tirant lo Blanch. Sí! Com si res, però ni més ni meys que la primera edició del Tirant del 1490. Malgrat la prohibició, no vaig poder aguantar-me i vaig fer fotos.

Acabàrem el nostre passeig per les exposicions amb la que l'Instituto Cervantes dedicava al Cine español, des del seu naixement l'any 1896 fins l'actualitat। Molt interessant, sobretot per als cinèfils, com jo!

Si parlem dels altres plaers de Madrid o de qualsevol altre lloc quan s'hi viatja: la restauració, que, per cert, està pels núvols. Si vols menjar mínimament bé, deixant a banda el menú del dia que, tot s'ha de dir, algunes vegades sol ser correcte, però car també, llavors, segur que els nous cuiners et sorprendran, però ens ho fan pagar amb ganes.